Let´s Festival.Els millors professors europeus.

Tercera jornada de festival i el català prenia protagonisme al Let´s.La darrera cançó de Le Petit Ramon va ser suficient per copsar l´ambient i evidenciar que és un terrorista sonor de bogeries musicals.
Manel van demostrar ser els alumnes avantatjats de la nova fornada de grups catalans que reinventen el pop-folk en clau "indiacústica" com Anímic o El petit de cal Eril!. El cantant no para de parlar i explica històries que presenten les cançons, donant continuïtat i sentit a la seqüència musical. Ai! Però pobres nois! Ells no tenen la culpa del seu públic de ciència-ficció de sèrie Z, tots "modernillos" (succedani d'hortera originàriament) en la seva subespècie catalana... Nens i nenes de casa bona que van de tirats (inclús amb xiruques!), viuen de l'aire i fan veure que van ofegats per poder queixar-se de l'economia, el món, la globalització, l'Estat... Per suposat, sap de tot, és independentista i viu a barris alternatius encara que cars. Com a públic és agraït però soset i a l'hora d'aplaudir no té criteri.
Manel, què grans! Però pobrets, quin públic els toca patir!
El següent va ser Julio de la Rosa, una barreja de Bunbury, Nacho Vegas i Calamaro. El so no va deixar entendre les seves lletres, que semblaven interessants (al nostre voltant algú va cridar: "El mejor letrista de España, ole!"). L'organització va intentar que no fes un bis baixant el teló, però de totes formes ell va sortir a fer-lo, una mica desanimat.
El darrer grup de la nit, El columpio asesino, va incendiar la sala amb el seu gran concert davant d'un públic entregat i buit de modernillos catalans, que havien marxat en acabar Manel.
Menció especial al DJ de continuïtat, de notable alt tot el festival.
I us deixem amb la frase de la nit: "Desperté de la siesta con una erección terrible"...i no era Rayuelo.
D'aquí una estona, Love of Lesbian, serà un infern, no hi cabrà ni una agulla.
[Agraïments especials per l´assessorament lingüístic i el 50% de la crònica de Cafeína]