“L’imperi del dolor” hauria de ser lectura obligada per tots els treballadors de la indústria farmacèutica, també per a metges i reguladors, però sobretot per als de la farma.
El cas de l’OxyContin i Purdue Pharma es dona en grandíssima part per com es regula la indústria farmacèutica als Estats Units, que allà anuncien quimioteràpia a la tele, verge santíssima!!, però funciona com a recordatori de tot el que es pot fer malament.
El llibre, en la (magnífica, no cal dir-ho) edició de Periscopi, és un totxo de més de sis-centes pàgines, sense comptar les setanta-set de notes, que es llegeix amb avidesa, gràcies a la prosa àgil del Patrick Radden Keefe.
Una cosa que estaria bé que el llibre inclogués i no inclou és una mica de referència a la regulació dels assajos clínics, de la publicitat i prescripció de fàrmacs. Avui dia els assajos clínics es fan sota una de les regulacions ètiques i metodològiques més estrictes que hi ha. A Europa hi ha directives que cada estat ha de trasposar a les seves lleis, i les sol·licituds per registrar un medicament es revisen i aproven de forma “centralitzada”, i un cop aprovat el medicament i comercialitzat, cada país regula com es prescriu i dispensa. Però aquesta regulació estricta és força recent. La ICH (International Council on Harmonisation of Technical Requirements for Registration of Pharmaceuticals for Human Use) es crea el 1990! Euopa havia començat a regular assajos clínics als anys 80, i als 90 es coordinen amb la FDA i l’agència japonesa per establir un marc comú, que és la ICH. Desastres com el de la talidomida o abusos com l’estudi de la sífilis a Tuskegee van passar perquè no hi havia aquestes guies i regulacions.
Els assajos clínics (m’agradaria veure’ls…) de l’OxyContin es devien fer a finals dels 80 i principis dels 90, i tot el que el llibre en dona poquíssims detalls, ja us dic que avui dia no passaven cap Comité Ètic i tinc les meues reserves en quant a si els donarien l’aprovació, i en quines condicions. Hi va haver un munt d’irregularitats a la concessió de l’aprovació per part de la FDA.
No us explicaré el llibre, llegiu-lo. Només us diré un parell coses: l’OxyContin de 10 mg està aprovat a Espanya des del 1998, segons la Fitxa Tècnica que es pot consultar al portal d’informació de medicaments de l’Agència Espanyola del Medicament. La caixa porta el punt negre, que és un codi espanyol per permetre identificar ràpidament aquells medicaments que només es poden dispensar amb recepta d’estupefaents. A Europa no hi ha “crisi o epidèmia d’opioides”.
En quant a la publicitat de fàrmacs, apart de que aquí només es poden publicitar públicament medicaments relativament inocus (analgèsics suaus, antigripals, laxants, algun antihistamínic), des de fa uns anys la “publicitat” que fa la indústria farmacéutica a través dels seus comercials o delegats de vendes està força regulada. Quan jo vaig començar a treballar encara es convidava a les senyores esposes dels senyors metges als congressos, i se les portava d’excursió mentre el senyor metge assistia a les conferències. Es regalaven articles cars amb el nom del medicament. Es pagaven quantitats desorbitades per col·laboracions. Tot això s’ha acabat. Hotels de quatre estrelles màxim, contingut científic que ocupi el 80% del temps, hospitalitat amb límits, material promocional sense marques de medicaments, només està permés el logo de l’empresa, registre públic dels pagaments que fa la indústria, etc. Teniu aquí el Codi Deontològic de Farmaindustria, la patronal del sector a Espanya.
La indústria farmacèutica segueix tenint mancances i zones tèrboles, i segueix destinant a màrketing molts milions que, si s’invertissin en recerca accelerarien la descoberta i posada al mercat de nous medicaments. És una indústria que cotitza a borsa i això té certes implicacions. Jo pensava que això (cotitzar a borsa) era el mal però vet aquí que Purdue Pharma era una empresa privada que si hagués estat a borsa hauria estat sotmesa a un escrutini més gran que potser hauria evitat part del que ha passat.
Desenvolupar un medicament costa una quantitat de diners que a mi no m’entra al cap, i sempre s’ha dit que de cada 10 que passen d’investigació bàsica a clínica (clínica és quan es comencen a testar en humans), només se n’arriba a comercialitzar 1, i bé, això és més o menys així. Molts medicaments “cauen” abans d’arribar a clínica, i molts cauen a les primeres fases de la clínica (la despesa no és tan bèstia), però n’hi ha que cauen a les darreres fases, quan ja s’hi ha invertit molt de temps i diners, o fins i tot es retiren del mercat perquè quan es comercialitzen i generalitza l’us es veuen efectes adversos greus que no s’havien vist per les pròpies limitacions dels assajos. En un món ideal la recerca de medicaments hauria de ser pública, però si estem retallant la sanitat, ja em diràs com ho fem per gastar diners en una cosa que pot sortir malament.
