Li vaig dir a la Núria que potser escriuria un post, i millor tard que mai.
El Vida 2021. Passarà a la història per dos motius. O tres.
1- Primer festival post-pandèmic de l’estat sense distància i amb mascareta. Això de la mascareta, com veurem més tard, ja tal…
2- Primer de tres festivals a Catalunya que es van celebrar en espai de deu dies i que potser no s’haurien d’haver celebrat, visto lo visto, el ritmo de la noche caballo de la sabana desbocado de contagis a Catalunya que ja és el més alt del món (d’Europa segur) a dia d’avui (18 de juliol de 2021). Que jo sàpiga no han sortit dades de positius post-festivals, tampoc haig buscat, però sí se sap que Canet tenia una incidència acumulada altíssima als tres dies d’haver-s’hi celebrat el Canet Rock, amb 25.000 assistents en una jornada, i similar Vilanova, encara que no tant alta, després de tres jornades amb un aforament de 10.000 persones màxim cada dia (crec que no van fer sold-out).
3- Primer Vida sense grups internacionals. Sam Berridge és anglès però no compta perquè és de la casa (publica els discos a Vida Records, els segell del Vida). Va fer un concert preciós, per cert, per a quatre gats.
Els tests i les cues. Ens van fer un test d’antígens a tots els assistents cada dia. El primer dia va ser un caos absolut. Les cites que haviem demanat prèviament via web van passar a millor vida davant l’evidència que l’app on ens enviarien els resultats funcionava regular (no ajudava que just a l’entrada al pabelló la cobertura fos mínima o nula). Els dos dies següents, boli i paper i test i resultat en vint minuts. El primer dia, però, hi ha qui va aconseguir entrar in extremis després de tres hores de cua, i qui va haver de marxar sense poder accedir al festival. L’organització es va comprometre a compensar-los. La meua hora de cua em sembla raonable i tot. Hi havia crítiques i suspicàcies entorn al test. Gent que deia que no li havien fet entrar el bastonet prou endins, la ciència que diu que el test d’antígens només detecta persones simptomàtiques. Un article va trobar una infermera que explicava perquè no entaforaven el bastonet ben endins: no eren els bastonets adequats i haurien causat lesions. Jo què sé, a mí em va entrar al cervell cada dia. I estaven assessorats per la fundació del Dr. Clotet vinculada a Can Ruti, teniem massa ganes de ballar per pensar-ho massa.
Les mascaretes. Aquí sí que cal admetre culpabilitats. L’organització donava una FFP2 nova cada dia a l’entrar. Divendres la vam haver de demanar. A dins hi havia gent amb mascaretes quirúrgiques o de tela. En cap moment es van fer recordatoris (anuncis per pantalla o megafonia) ni hi havia rètols indicant que era obligatori l’us. Només dissabte un home de seguretat ens va demanar que ens la poséssim. Tan bon punt tenies una beguda a la mà, les mascaretes anaven al colze. En el millor dels casos. Jo el primer dia la vaig portat poc, és cert. Els altres dos dies m’ho vaig repensar i la vaig portar sempre que no tingués un vas a la mà, i fins i tot tenint un vas, si era en mig d’un concert atapeït, l’apartava per beure i me la tornava a posar. Un rotllo, sí, però peor es morirse o haver-se de confinar deu dies tu i els teus contactes. Han sortit casos, gent que potser es va contagiar al festival o que venia contagiada de casa, no ho va detectar el test i ho va anar escampant. Però era exterior i la meitat del públic portàvem com a mínim una dosi, i això va contenir els contagis segur.
La música. Finalment! Doncs la música bé i justet. Els tres caps de cartell em produeixen indiferència en el millor dels casos. Per mí el cap de cartell indiscutible de l’edició eren Maria Arnal i Marcel Bagés, i tot i que el seu directe és molt més potent a una sala a les fosques i en silenci, van fer un concert apoteòsic. Però anem a pams.
Dijous. Vam entrar més tard del que hauriem volgut i vam arribar a mig concert de Biznaga, just quan Rayuelo es llençava des d’un ampli. Diu que són de Màlaga i es veuen joves, a mi em van trasnportar a Pamplona/Iruña 1989. I això no és dolent. Tenen un directàs, i dubto que me’ls posi mai a casa però segur que els tornaré a veure si s’escau. Després vaig veure gairebé tot el concert de las Hinds, que no les havia vist mai i sorpresa! em va agradar molt. ¡Estáis de pie! cridaven entre cançó i cançó. Abans havia vist Vera Fauna, crec que els escenaris grans anaven endarrerits, i molt bé també, música sabrosona per una festa a una piscina. Sé que vaig veure part del concert de Vetusta Morla però no en recordo res. Corramos un tupido velo.
Divendres. Vam entrar que acabava Mazoni, i en vam veure alguna de Pau Vallvé però vam decidir entrar al bosc, refugiar-nos de la solana, i de camí a Meritxell Neddermann ens vam trobar els Pin y Pon posant temazo tras temazo i ens hi vam quedar una estona a posar a prova els genolls pre-artròsics. A Sam Berridge el vaig voler anar a veure perquè n’havia sentit tres cançons i m’havia agradat molt, i vam seure sota un garrofer i vam aprofitar per menjar un entrepà, i el sol anava de baixa i va ser màgic. Curt però màgic. Ens va donar temps a pujar a veure mig concert de Ferran Palau, que anava amb la formació de gala. Bé com sempre, però li escauen més escenaris petits i recollits. I per fi, Maria Arnal i Marcel Bagés, el motiu que no tornés l’abonament. Exagero, no l’hauria tornat, però ja m’enteneu. Ho haig dit molts cops: estan a un altre nivell. Un festival no és el seu millor hàbitat, i on jo era hi havia molta gent parlant, però la seua proposta es defensa sola. Si no t’entra, no t’hi encaparris, no cal, però si t’arriba, góssalo. Quan van acabar a mí ja m’era igual què veure. Vaig fer l’intent amb la Naty Peluso perquè me l’havien venut molt bé, però definitivament not my cup of tea. Ens vam passejar pel bosc, vam arreposar-nos assegudes a una paca de palla, i vam fer temps fins Ladilla Rusa, que mira, per passar una bona estona fent el macarra i rient de les seues lletres estan molt bé. I au, cap a casa.
Thank you for coming, ja tinc l’abonament de twenty-twenty-two.
