domingo, 18 de julio de 2021

El Vida 2021


 
Li vaig dir a la Núria que potser escriuria un post, i millor tard que mai. 


El Vida 2021. Passarà a la història per dos motius. O tres. 


1- Primer festival post-pandèmic de l’estat sense distància i amb mascareta. Això de la mascareta, com veurem més tard, ja tal… 


2- Primer de tres festivals a Catalunya que es van celebrar en espai de deu dies i que potser no s’haurien d’haver celebrat, visto lo visto, el ritmo de la noche caballo de la sabana desbocado de contagis a Catalunya que ja és el més alt del món (d’Europa segur) a dia d’avui (18 de juliol de 2021). Que jo sàpiga no han sortit dades de positius post-festivals, tampoc haig buscat, però sí se sap que Canet tenia una incidència acumulada altíssima als tres dies d’haver-s’hi celebrat el Canet Rock, amb 25.000 assistents en una jornada, i similar Vilanova, encara que no tant alta, després de tres jornades amb un aforament de 10.000 persones màxim cada dia (crec que no van fer sold-out). 


3- Primer Vida sense grups internacionals. Sam Berridge és anglès però no compta perquè és de la casa (publica els discos a Vida Records, els segell del Vida). Va fer un concert preciós, per cert, per a quatre gats. 



Els tests i les cues. Ens van fer un test d’antígens a tots els assistents cada dia. El primer dia va ser un caos absolut. Les cites que haviem demanat prèviament via web van passar a millor vida davant l’evidència que l’app on ens enviarien els resultats funcionava regular (no ajudava que just a l’entrada al pabelló la cobertura fos mínima o nula). Els dos dies següents, boli i paper i test i resultat en vint minuts. El primer dia, però, hi ha qui va aconseguir entrar in extremis després de tres hores de cua, i qui va haver de marxar sense poder accedir al festival. L’organització es va comprometre a compensar-los. La meua hora de cua em sembla raonable i tot. Hi havia crítiques i suspicàcies entorn al test. Gent que deia que no li havien fet entrar el bastonet prou endins, la ciència que diu que el test d’antígens només detecta persones simptomàtiques. Un article va trobar una infermera que explicava perquè no entaforaven el bastonet ben endins: no eren els bastonets adequats i haurien causat lesions. Jo què sé, a mí em va entrar al cervell cada dia. I estaven assessorats per la fundació del Dr. Clotet vinculada a Can Ruti, teniem massa ganes de ballar per pensar-ho massa.


Les mascaretes. Aquí sí que cal admetre culpabilitats. L’organització donava una FFP2 nova cada dia a l’entrar. Divendres la vam haver de demanar. A dins hi havia gent amb mascaretes quirúrgiques o de tela. En cap moment es van fer recordatoris (anuncis per pantalla o megafonia) ni hi havia rètols indicant que era obligatori l’us. Només dissabte un home de seguretat ens va demanar que ens la poséssim. Tan bon punt tenies una beguda a la mà, les mascaretes anaven al colze. En el millor dels casos. Jo el primer dia la vaig portat poc, és cert. Els altres dos dies m’ho vaig repensar i la vaig portar sempre que no tingués un vas a la mà, i fins i tot tenint un vas, si era en mig d’un concert atapeït, l’apartava per beure i me la tornava a posar. Un rotllo, sí, però peor es morirse o haver-se de confinar deu dies tu i els teus contactes. Han sortit casos, gent que potser es va contagiar al festival o que venia contagiada de casa, no ho va detectar el test i ho va anar escampant. Però era exterior i la meitat del públic portàvem com a mínim una dosi, i això va contenir els contagis segur. 


La música. Finalment! Doncs la música bé i justet. Els tres caps de cartell em produeixen indiferència en el millor dels casos. Per mí el cap de cartell indiscutible de l’edició eren Maria Arnal i Marcel Bagés, i tot i que el seu directe és molt més potent a una sala a les fosques i en silenci, van fer un concert apoteòsic. Però anem a pams. 


Dijous. Vam entrar més tard del que hauriem volgut i vam arribar a mig concert de Biznaga, just quan Rayuelo es llençava des d’un ampli. Diu que són de Màlaga i es veuen joves, a mi em van trasnportar a Pamplona/Iruña 1989. I això no és dolent. Tenen un directàs, i dubto que me’ls posi mai a casa però segur que els tornaré a veure si s’escau. Després vaig veure gairebé tot el concert de las Hinds, que no les havia vist mai i sorpresa! em va agradar molt. ¡Estáis de pie! cridaven entre cançó i cançó. Abans havia vist Vera Fauna, crec que els escenaris grans anaven endarrerits, i molt bé també, música sabrosona per una festa a una piscina. Sé que vaig veure part del concert de Vetusta Morla però no en recordo res. Corramos un tupido velo. 


Divendres. Vam entrar que acabava Mazoni, i en vam veure alguna de Pau Vallvé però vam decidir entrar al bosc, refugiar-nos de la solana, i de camí a Meritxell Neddermann ens vam trobar els Pin y Pon posant temazo tras temazo i ens hi vam quedar una estona a posar a prova els genolls pre-artròsics. A Sam Berridge el vaig voler anar a veure perquè n’havia sentit tres cançons i m’havia agradat molt, i vam seure sota un garrofer i vam aprofitar per menjar un entrepà, i el sol anava de baixa i va ser màgic. Curt però màgic. Ens va donar temps a pujar a veure mig concert de Ferran Palau, que anava amb la formació de gala. Bé com sempre, però li escauen més escenaris petits i recollits. I per fi, Maria Arnal i Marcel Bagés, el motiu que no tornés l’abonament. Exagero, no l’hauria tornat, però ja m’enteneu. Ho haig dit molts cops: estan a un altre nivell. Un festival no és el seu millor hàbitat, i on jo era hi havia molta gent parlant, però la seua proposta es defensa sola. Si no t’entra, no t’hi encaparris, no cal, però si t’arriba, góssalo. Quan van acabar a mí ja m’era igual què veure. Vaig fer l’intent amb la Naty Peluso perquè me l’havien venut molt bé, però definitivament not my cup of tea. Ens vam passejar pel bosc, vam arreposar-nos assegudes a una paca de palla, i vam fer temps fins Ladilla Rusa, que mira, per passar una bona estona fent el macarra i rient de les seues lletres estan molt bé. I au, cap a casa. 



Dissabte. M’hauria agradat veure les Tarta Relena, però començaven a les cinc de la tarda i a aquelles hores nosaltres trescàvem per camins per arribar a la Masia d’en Cabanyes a peu. Entre això i els vint minuts del test, Clara Peya i gràcies. No n’havia sentit res i em agradar però no enganxar, així que cap al bosc falta gent. Diria que ni vam arribar a l’escenari la Cabana a veure La Trinidad, perquè pel camí ens vam trobar el Dr. Machinda posant temazo tras temazo i ens hi vam quedar a veure si avui sí petàvem el menisc. L’escenari “Vida Records & Friends”, al lloc on hi havia el vaixell, clar guanyador en nuestros corazones i als nostres peus. Volia veure María José Llergo i vaig anar a veure María José Llergo, i en vaig veure el concert sencer i va ser el millor del dia i el segon del festival. Ella no parava de repetir que “¡os quiero!” però jo també vaig sortir-ne rendida. Després, amunt i avall, Melenas, El Petit de Cal Eril, Camellos i acabar por todo lo alto amb Mujeres i un sentimientoooo importanteeeee para los dooooooos, para los doooooooos, i a casa. 



Thank you for coming, ja tinc l’abonament de twenty-twenty-two.

sábado, 10 de julio de 2021

La Compañía

Una advertencia: si eres de los que huelen los libros, oler “La Compañía” coloca. Debe de tener la tinta de veinte libros “normales”, de los de página blanca y letra negra. 

Una aclaración: compré “La Compañía” en su edición mexicana (Almadía) en octubre, en lugar de la española (Pepitas), que ha salido hace poco, porque Juan Pablo Villalobos nos dio a leer “Círculo vacío” en su taller, hace dos o tres años, y me hice fan. Siempre tengo prisa por comprar y no tanta por leer, y solo lo cogí cuando supe que Verónica Gerber Bicecci (VGB de ahora en adelante) venía al Kosmópolis. En este preciso momento me dan ganas de cambiar al catalán, què hi farem, massa tard. 


Un dato: VGB sufre ambliopía, que no es estrabismo pero se le parece. Como estrábica convergente que fui y divergente/vertical que soy, no puedo dejar de sentir simpatía e identificación, como con Mercedes Halfon.  


Otro dato: resulta que aún sigo en el taller de Juan Pablo y consiguió que Verónica inaugurara su nueva sede, el Instituto para Devolver al Pueblo lo Narrado, dando una charla a los talleristas. Privilegios. 


En la charla tomé apuntes. Nos contó que en “La Compañía” intentó hacer una crónica y se sintió incómoda en un mal sentido (justo antes nos había dicho que le gustaba escribir desde un lugar incómodo) y que por eso lo cambió y lo que hizo fue editar los textos que encontró. 


“La Compañía” tiene dos partes. La primera sería una suerte de fotonovela en la que VGB reescribe el cuento “El huésped” de Amparo Dávila, escrito originalmente en 1959. Al final del libro explica en qué consistió dicha reescritura, pero no lo copio aquí para no destriparlo. Es sorprendente lo bien que funciona, eso sí lo digo, y lo inquietante del resultado.


La segunda parte, la de las páginas blanco sobre negro, es pura edición. Seleccionar y ordenar los textos que encontró sobre Nuevo Mercurio, un pueblo que, si no entendí mal, se fundó alrededor de una mina de mercurio, en el estado de Zacatecas. En la zona también cayó un meteorito, y a la contaminación por mercurio derivada de la explotación minera desde los años 40  hasta los 80 del siglo pasado (me encanta escribir esto de “el siglo pasado”, el hecho de haber nacido en ese siglo y haber usado esa expresión también para referirme al anterior, el XIX) se le añade que se ha convertido en un cementerio ilegal de residuos tóxicos llegados del norte (no me voy a extender en insultos porque no sabría ni por donde empezar ni cómo acabar). 



VGB nos decía que editar introduce sesgo, pero que prefería eso a hacer una crónica personal desde el privilegio, alejada de la realidad terrible.

Todas las fuentes están citadas al final del libro e incluyen varias tesis doctorales, bastantes informes de organismos y autoridades mexicanas y estadounidenses, unas cuantas conversaciones con antiguos habitantes y periodistas y hasta un cuento. Citar sus fuentes hace que lo que algunos podrían definir como apropiacionista no lo sea. A ella le gusta llamarlo compostaje. También nos dijo que citar es como dejar un caminito de piedras, una señal, una marca para el futuro: aunque lo citado desapareciera, quedaría donde haya sido citado. 


No sé si lo estoy vendiendo bien, pero el resultado, el “rarefacto” como ella y Juan Pablo lo definieron, es una maravilla tanto en forma como en fondo y os animo a que lo ojeéis si lo veis en alguna librería, y ya me diréis. 


Un apunte final: hace menos de cinco años solo pedía firmas en contadas ocasiones. Ahora las colecciono, y como buena groupie no pude resistirme a llevar mi ejemplar de “Conjunto vació” para que me lo firmara. Valió la pena. 



PD: tengo que hacer ya la lista de libros firmados para que mis herederos no los malvendan.