lunes, 7 de noviembre de 2016

El meu in-edit 2016


Omega s’endú el claríssim número 1 per la força de la música, de les imatges, de com està contada la historia, perquè el que van fer és molt bèstia, per la tendresa que desperten els protagonistes, i perquè fins i tot una búlgara que no sabia res de res va sortir impresionada. El passi es va endur tres ovacions, riures i llàgrimes. 
Raving Iran anava segona fins que vaig veure Imagine you wake up… Pugen les dos al segon calaix del podi. Raving Iran és un document socio-polític, a més de musical, i et fa riure però hauries de plorar, i està molt ben narrada. Imagine you wake up és una vacilada de principi a fi, un projecte sense sentit ni finalitat, i això n’és la genialitat. També em va agradar perquè em vaig identificar amb molt del que diu Bill Durmond respecte a la presencia omniscient de la música, i de com n’està d’infravalorat el silenci. 
Els dos docus són a l’ineditv així que ja sabeu. 
Gimme danger La historia dels Stooges des de l’adolescència fins a avui, contada amb amor i sinceritat, va tercera perquè l’ha fet Jim Jarmush i perquè mai oblidaré l’imatge d’Iggy Pop follant-se un bafle al primavera sound 2005, o intentant fer baixar la gent de l’escenari a Benicàssim 2007, i perquè el riff d’I wanna be your dog és incontestable, i perquè l’alusió a Dylan (l’Iggy volia lletres simples per no liar-se) arriba a un moment que va fer que tot el cine es petés de riure. 
Supersonic quarta perquè la nostàlgia és una arma poderosa. Vaig ser fan però no tant com per conèixer la historia que conta dels inicis, o els drames domèstics. Imatges de concerts i cançons que són himnes i sortir d’allà amb ganes d’anar al concert de 1996 que van cancel·lar. 
Blur va cinquena perquè ni recordava que haguessin tret aquest disc. Perquè tenen cançons que són himnes, també, però el concert del come back al primavera 2013 va ser decebedor. El docu està bé perquè mostra els quatre components en la seua vida actual d’adults que tornen a ser jovenalla quan es reuneixen. I perquè el concert gairebé sencer de Hyde Park que et fan empassar és grandiós, ho reconec. 
Breaking a monster, la historia d’uns nens negres que fan metal i com una (malvada) multi els contracta per fer-ne estrelles. No sabem com acaba la cosa, ho hauré de googlejar, però ells són tendres,  divertits i intel·ligents, i el productor que els acompanya, que primer penses que será el villano de la peli, és entranyable. 
Zivan makes a punk festival és Zivan, un noi serbi que munta un festival punk al seu poble. El que mostren al docu és el sisé que organitza. Al camp de futbol. Amb un equip de música de fireta de festa major. Venent quatre llaunes de cervesa que van a comprar al súper abans que comenci. Amb 12 entrades venudes. Amb il·lusió. 
Strike a pose o “¿qué fue de?” els ballarins de Madonna a la gira Blonde Ambition Tour de 1990. I fue un desastre a la majoria dels casos, i ho expliquen bé, una mica dramaqueen style, però què voleu. Entretingut. 
I am Thor havia generat expectatives de ser el nou Anvil i no hi arriba i fracassa. Thor és un personatge i la seua tenacitat és parella a la dels Anvil però els sentiments que desperta no són els mateixos. Els Anvil els abraçaries i a Thor només li faria un copet a l’esquena. 
Austin City Limits queda última perquè potser també la van vendre massa (o jo vaig empassar-me no sé quin ham) i només és un documental molt correcte sobre un programa de música molt ben fet, però amb el qual no he crescut. Veure els 40 anys d’història del programa està molt bé, però a mi em va faltar ànima. I acabo d'assabentar-me que ha guanyat el premi del públic i altres ho mereixien més. 

La resta, com cada any. Les cues, trobar-te gent, veure celebrities, prendre més gintonics en deu dies dels que recomana qualsevol metge, gairebé desnucar-te a les butaques de l’Aribau 5 a la clancadeta inevitable de les sessions de les quatre de la tarda i les deu de la nit. Todo fenomenal. 
Fins l'any que ve. 

martes, 25 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - diumenge

Diumenge, dia difícil sempre a un festival si l’endemà no tens festa, però els horaris eren molt raonables així que som-hi, ¡no hay dolor! Més aviat hi ha el gust de veure Gúdar a dalt d’un escenari que potser és el més gran que han xafat mai, o no, però se’ls queda petit. Els havia vist fa quinze dies al Hi Jauh, suant, cridant, sentit la força tel·lúrica que es conjuga a aquell antro meravellós. Això de tel·lúric és collonada però m’agrada la paraula, us aguanteu. Els Gúdar, que me pierdo. Llegia a algun article d’aquests de “qué no te puedes perder del primavera club” que eren “el secreto mejor guardado del undergroung barcelonés”. Home. Si estàs al underground i no els coneixes, no estàs a l’underground. Que els conec jo, coi! Si fins i tot han tocat a un primavera sound, a la Ciutadella, això sí, però era cartell primavera sound! Diu un amic que “els hem vist mil cops”. Mil no, però no prous. Perquè els seus concerts són una bomba que irradia soroll, les cançons es transformen, la senzillesa melòdica d’algunes en disc deixa pas a instruments barallant-se per sonar més alt, més ràpid. I no perdeu de vista les lletres, a voltes absurdes a voltes certeres com punyals. Si fa quinze dies, jugant a casa, va ser brutal, diumenge, a sobre l’escenari de l’apolo, va ser èpic. El que deia abans, se’ls va quedar petit l’escenari. 


Com diuen al Hip Hip Ultra,“todos somos Gúdar” i diumenge jo ho vaig ser tant que em vaig endur el setlist. 


Després vam baixar a Mild High, bàsicament a fer temps fins Whitney, cap de cartell oficiós amb els Minor Victories, sembla. Els deu o quinze minuts que en vaig veure prou bé, cançons per una festa a una piscina. 

Whitney. A veure, aquests d’on han sortit? Pel jetlag que deien tenir, dels States, però podrieu haver avisat abans, no? Cançons lluminoses i optimistes, fins i tot l’última, que era sobre la mort, una veu, la de Julien Ehrlich, que toca la bateria i canta a la vora de l’escenari, peculiar, entre la carícia i l’encostipat, que resulta una delícia, i cinc o sis músics més, entre ells un molt aplaudit trompetista, que componen un conjunt realment brillant. També serien cançons perfectes per una festa a una piscina de la Costa Blava francesa i el títol d’una de les cançons, Golden Days, no pot ser més adient. Em van enamorar. 



Després encara vaig sentir alguna cançó de Hoops (també per piscina) i de Porches, però em quedo amb Whitney. I Gúdar! 

domingo, 23 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - dissabte

Ja ho vaig dir ahir, que la principal motivació per assistir a aquest primavera eren Retirada! i Gúdar, i sona a boutade però no ho és. 
Als Retirada! els vaig descobrir gràcies a la insitència del Hip Hip Ultra (el programa de ràdio youtuber que fan a Ultra-Local Records), i em vaig perdre el primer concert a l’almo2bar (nom horrible, per cert) però el 20 de maig vam presentar-nos l’Ana Peppis i jo al Centre Cívic Can Deu a fer companyia a la vintena de familiars i amics que hi havien anat, i vam flipar. El post-rock sempre ha estat millor en directe. Es perden alguns detalls del disc però es guanya en distorsió improvisada. El que fan amb Animales és brutal. Vaig anar també al concert que van fer a Ultra-Local, una mica una festa de fi de curs, genial, així que aquesta era la tercera vegada que els veia. 

Vam arribar a Apolo ben d’hora, ben d’hora (molt d’hora, veuere foto) pels “El lado oscuro de la broca”. 


Molt bé, oye, cosa sèria el que fan aquests zamorans. Fa temps que en llegia coses bones però no els havia escoltat i carai. Despentinada sònica. Si haguessin tocat a les dotze m’haurien fet saltar i ballar cosa loca. 


Vam baixar a la 2, tocava un tal Alex Cameron, que va dir la Mireia que havia estat fent tapes a l’Eusebio. Tocava i parlava, i estava prou bé però nosaltres estàvem prou lluny, perquè tota la gent que era a dalt havia baixat a baix i ens va tocar l’exili del camí del lavabo, i li vam fer poc cas. 

Volia estar endavant als Retirada! i dit i fet, una cançó darrere un fotògraf i alehop, primera fila. Aquesta primera cançó no la vaig reconèixer però la segona va ser Aire, si no em falla la memòria, i llavors, en paraules del Cuervo, van començar a “ir para arriba, para acabar en alto”. M’encantaria tenir el setlist però no en vaig veure cap pel terra i em falla la memòria. Molt m’hauria de fallar, però, per que no toquessin Un lloc per créixer, o potser és que m’agrada tant, (tornant cap a casa, somriure a la cara és la foto de com vaig tornar a casa ahir), Fresnos la van tocar segur, Futur incert i Fugaç no ho tinc tan clar, Planetas sí, Fogueres també? i Animales, si no heu vist els Retirada! tocant Animales i us agrada la distorsió épica melòdica hi heu de fer alguna cosa. Jo ahir vaig ser feliç perquè vaig cantar-la, ballar-la, saltar-la i lololear-la i uuuuhhhuuuhhhear-la i paro que ja ha quedat clar que sóc molt fan i el concert d’ahir va ser molt gran. 





Me’n podria haver anat, però no, que Minor Victories eren el cabeza de cartel i jo tot just havia descobert divendres que és un supergrup amb membres de Mogwai, Editors i Slowdive. Nada menos. Abans tocava C Duncan i el vam veure des de la taula de so, i són molt bons, me’ls apunto per escoltar-los amb calma, sé que m’agradaran, però ahir no vaig parar-hi atenció, estaven a anys llum estilístics dels tres grups que em van fer la nit rodona, els de la broca, Retirada! i Minor Victories. 

Un però als Minor Victories. Bé, no a ells, al só de les primeres cançons, que va ser infecte. C Duncan van sonar impecables, però és que portaven els seu propi tècnic. A Minor Victories els sonoritzava el de la sala, suposo, que a C Duncan jugava al solitari, i bé, al final es va arreglar, però va haver-hi un moment de so marca primavera sound que ni grup ni públic ens mereixem. 
Minor Victories, molt grans. Es nota l’ofici de cada membre, i l’empremta que deixa la banda de la que venen. Stuart de Mogwai, inconfusible cabarró malgrat la distància, fent de les seues amb la guitarra i recordo aquell cop després d’un concert a la Riviera, desembre de 2001, que tornant a casa jo pujava per Velarde i ells baixaven, anaven a la Via Láctea, i els vam parar a dir-los que ens havia encantat el concert, i ell portava gorreta de llana, i ¡abuela! ¿¡ya estamos con las batallitas!? La Rachel d’Slowdive menjant-se el públic i tercer concert de despentinada sònica i sacsejades de cap. 



Me ponen un Lado oscuro de la broca, uns Retirada! i uns Minor Victories en el cartel del Primavera Sound, por favor, gracias. 

sábado, 22 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - divendres

Ahir em preguntaven si faria crònica i vaig dir que la faria si algun grup “m’emociona molt”. Doncs l’haig de fer. 

Feia anys que no anava al Primavera Club per una raó (BIME) o altra (no passa res per no anar-hi). Potser no tants. Anyway. 
Que tocaven els Retirada! i Gúdar i per militància ultralocajaijauista (maco el palabro, eh?) i 25€ l’abonament hi havia d’anar. I ja que tens l’abonament, aprofita. 

Ahir al matí encara escoltava grups que no coneixia, per veure per qui valia la pena mobilitzar-me. Als Boys Forever me’ls havien recomanat quan vaig fer una crida desesperada per tuiter per saber què s’havia de veure. Després tocava Lucy Dacus. En trobo uns vídeos d’actuació a ràdio americana i els escolto entre teleconferència i teleconferència. 


Li dic a Rayuelo que aquesta la vull veure. També em recomanen Yumi Zuma però crec que no m’agradaran. 

Total. Que entrem a Apolo quan acaba Museless, força bé però hem fet tard. Baixem a la 2 als Boys Forever, el cantant porta gorreta roja que em fa prejutjar negativament però concert de menos a más. Harmonies vocals (que em fan pensar en Teenage Fanclub però no surten ben parats de la comparació) i diuen que són de Londres però semblen de la costa oest yanqui (i això posa a la bio del programa, ¡aclárense!) i bé però massa expectatives. Notable alt, però. 

Puja amunt, que Lucy Dacus ja és a l’escenari, arribem que tot just saluda, “we’ve been in a horrible plane (o flight) six hours ago and this is our first time ever in Europe” i és tan simpàtica que ja m’ha guanyat i llavors comencen a tocar i les cançons, amb la banda que porta i amb l’electrificació del concert es fan gegants. Em surten uuuuhhhhhhs al final de cada cançó mentre aplaudeixo a rabiar. Enllacen cançons, distorsionen, i sobresurt la veu de Lucy, magnífica. Que em vaig enamorar, vaja. Que si el primavera club és una mena de test per veure quins grups mereixen passar al sound, ella, ells, tota l’estona parla ella però en plural, s’ho mereixen sobradament. Que a més s'acomiaden amb un it's been a pleasure playing to people we don't know in a place we've never been. Al Primavera Sound ja! 



Jo ja me’n podia anar a casa, la veritat. Però va, anem a baix. 
Public Access TV. Enèssim grup de rock fresc, del que et fa ballar, amb lleugera actitud xulesca i moltes ganes de menjar-se el món i alguna groupie quan acabi el concert. Bé, força bé, però em quedo amb la Lucy. 
Yumi Zuma. Ja m’ho pensava que no serien my cup of tea i no ho són. La música ochentera així frívola i jo no ens portem gaire bé. Vaig adonar-me que mai podria ser la cantant sexy que porta vestidet perquè per començar no sóc sexy però és que a la mínima que la cançó accelerés em posaria a saltar i la vora de la faldilla em pujaria més amunt de la cintura i no és plan. 
Avall, a Tversky, i mira, saxos, només el de Clarence Clemmons (se oyen gritos de ¡talifán! ¡subjetiva! y sí, ¿qué pasa?). 

Queden dos concerts fins Kelly Lee Owens, que l’he escoltat al matí i m’ha agradat, però per molt que Graham li hagi dit a Rayuelo que Seth Bogart mola jo decideixo que una retirada a temps és una victòria. Retirada! Sí, avui, a les 21:50! 

martes, 16 de agosto de 2016

Eaux Claires, dissabte

L'school bus ens recull a l'hora que toca i arribem mes d'hora que divendres. Aprofitem per passejar per la fira d'artesania local i treure el cap al riu, que es precios i hi ha uns nuvols flotant com coto fluix. Cap festival aguanta la comparacio amb el paissatge d'aquest. Potser el Doctor Music a Escalarre, alla hi havia muntanyes, aqui rius i nuvols.

No coneixem cap dels grups dels escenaris de dalt aixi que fem temps a Alpha Consumer, que toquen a l'escenari Flambeaux, en front del principal, Lake Oh Lune. Rock contundent i cançó reivindicativa "I need a gun to protect my other expensive gun".

A tres quarts de dos surt Mavis Staples a escena. Gran dama que porta mes de 60 anys als escenaris I que vaig descobrir gracies a un documental de l'in-edit. Canta que es un portento i te una guasa que fa que la vulguis adoptar com padrina. Fa broma amb el nom del festival, diu que no sap pronunciar-lo, que ella deia "icler", com els "iclers", i es refereix als eclares, pastissets que m'encanten i que tampoc en pronuncia be el nom, o potser els ianquis ho diuen aixi.  Adorable. 
Les Lucius fan la primera aparicio del dia, per ajudar-la amb els cors de no recordo quina canço.

Fem una volta i tornem al Flambeaux, on Jenny Lewis no fa mes que treure amics a cantar amb ella, The Staves i Lucius, i tot son cançons de noia tendres i very cute, pero alguna cosa em diu que les lletres no ho deuen ser tant, de dolces. Talla una cançó perquè no sentia res, es el primer concert que algu te problemes tecnics o de so. 

Perque el so d'aquest festival es impecable. No hi ha un escenari que soni malament i no veus roadies corrent a mitja canço a endollar un ampli. El primavera fracassa estrepitosament en la comparacio.

Anem a dinar, tard, ells ja sopen. Toquen Unknown Mortal Orchestra i jo amb aquest grup ja ho deixo corer. No en vaig aguantar dos cançons al Vida, no n'aguanto dos ara. No dic que siguin dolents, que no ho son. No em diuen res.
Em faria gracia veure Sam Amidon pero toca a dalt, i falta poc per Day of the Dead, aixi que ens posem al bosc entre les dos zones de concert, per mirar les instal.lacions artistiques. I despres anem a agafar lloc. Menys de mitja hora abans ja hi ha gent, pero aconseguim una vuitena fila que acabara sent cinquena, davant d'Aaron. Ni tan mal. Comença la desfilada de colaboradors. Kosh Kaufman, guitarra multi-instrumentista, que fisicament es un J Planetas meets Abraham Boba passats de pes, es a l'escenari gairebe tota l'estona i suposo que hauria de saber qui es, pero no. Bonny Prince Billy surt a tres o quatre cançons, en fa interpretacions impressionants. Aaron no abandona l'escenari en cap moment i Bryce, molt poc. Els Devendorf apareixen menys del que esperava, pero hi ha moments on Bryan toca la bateria amb un altre paio que son flipants. Tambe toca les maraques a alguna canço. Matt nomes surt al final, a un parell de cançons. Els millors per mi son Lisa Hannigan i Little Scream, que han sortit junts i han fet uns cors FLIPANTS. El pelroig d'Arcade Fire no se si es member fixe de Little Scream o no, pero surt amb elles. Toquen un baladon "I'd rather be with you". Al començament tambe ha sortit un member original de Grateful Dead, no en recordo el nom. Tot plegat es un concert unic i irrepetible i es una llastima haver-se perdut Har Mar Superstar, pero ja el vaig veure al primavera.

Lucius, per fi toquen el seu concert, despres d'haver/se passejat per tots els escenaris (si, a Day of the Dead tambe), me chiflen les harmonies vocals.

Decidim veure Erykah Badu assegudes a la gespa. Puta diva. Comença tard, passades les 9, havia de començar a tres quarts. Surten els musics i s'estan deu minuts ben bons tocant, mig cantant "Erykah is on her way". Surt i comença a gemegar. Pallassa. Molt bé ho ha de fer per guanyar-me.

Vale. Ho ha fet. És molt bona. "I'm gonna present who I am but please keep in mind I'm an artist and I'm sensible about my stuff." Gran concert, pero escurçat perque ha sortit quan li ha rotat, Lauryn Hill style. Tot es molt fosc, pero en una d'aquestes s'ilumina el public i Nuria veu que a cinc metres tenim Bryce, el pelroig d'Arcade i les noise, alla asseguts entre la gent. Aquest festival es genial. 

Abans que acabi pugem a Beach House, amb el jovent. La primera part no em diu gran cosa, potser em van saturar, o el meu moment amb ells ja ha passat. Pero toquen be, molt be, i quan sona Take Care m'emociono i just llavors apareix Aaron davant nostre. Alla es queda, amb la dona, fins que acaba el concert, moment en que marxa fugint abans que ningu li demani res.

I aqui s'acaba el nostre Eaux Claires. Es una llastima que quedi tan lluny de tot, ocea pel mig apart. Eau Claire, Wisconsin, esta on crist va perdre l'espardenya. Aixi que aquest cop no podre dir allo que dic sempre, thank you for coming, see you next year, perque no hi haura next year a no ser que em toqui la loteria o me eche un novio de Wisconsin. Pero venir aqui ha estat un somni fet realitat. Les expectatives eren altes i ha estat a l'alçada. Ha valgut la pena.

lunes, 15 de agosto de 2016

Eaux Claires, divendres

Aquesta entrada esta feta amb notes preses durant els concerts i des d'un ordinador ianqui sense accents. Pero era ara o mai, i haver anat fins Eau Claire, Wisconsin, per assistir a un festival, mereixia una cronica, encara que sigui amb faltes i sense fotos.

Mencio especial a l'organitzacio. Busos llancadera des de la majoria d'hotels que et porten fins al recinte. Recinte al que s'accedeix per un cami en mig de boscos i que te un riu a la vora. Les barres son tauletes de camping i la majoria de cervesa que despatxen es de llauna. Deixen entrar cantimplores perque les omplis a les fonts (water station) que hi ha a varis punts del recinte. Gratis. Policlins on sempre vaig trobar paper i que sempre tenen un rentamans amb paper per eixugar-te, malgrat que siguin estil flotarium. Cues? Que es aixo? Ni una. De deu.

Public ultra civilitzat. Nomes al final de la nit veus vasos i llaunes al terra, tothom ho llenca als molts contenidors dispersos pels escenaris. Families que reuneixen tres generacions, nosaltres estavem a la mitja d'edat.  Els nois porten mocadors i cintes al cap, Axl Rose and John MacEnroe style. ¿Por qué? Pero el postureo es minim, residual. La gent ha anat a disfrutar de la musica i es nota als concerts, silenci sepulcral gairebe constant.

Horaris infantils. Obren portes a les 12 del migdia, i a aqueixa hora arribem mes o menys els dos dies.
Hi ha dos zones de concerts, a la segona, la ministream (el nom es meu) s'hi arriba atravessant un bosc, i hi ha els tres escenaris petits. Alli veiem el primer concert del festival, Prinze George, molt guai.

En acabat toca un rapero, Kill the vultures, que s'assembla a un actor de Cites pero fent por. Be pero lo nostre no es el hip hop, aixi que ens en tornem a l'escenari d'abans, on ha de tocar Lisa Hannigan amb Aaron Dessner, a fer temps i agafar lloc.

Confesso sense vergonya, que a la meua edat ja serveix de poc, que no la coneixia, i que vaig apuntar-me el concert per Aaron, pero en surto enamorada. Estem a tercera fila, es molt facil situar-se be si vas amb temps i la gent respecta els espais. Els acompanya  Heather Brooks Broderick, que toca normalment amb Sharon Van Etten i te una veu preciosa. Es tot tan dolc i aparentment fragil. Bryce Dessner tambe surt a la penultima canco. Ja hem fet el dia.

Policlin, dinar i hi ha un grup de folk punk javanès. Quan tornarem a veure un grup folk punk javanes? Hi anem, que encara som per dalt. Llavors surt Aaron a veure'ls i el tenim a dos metres, i no li diem res. Està amb un altre artista que em recorda Mac de Marco però va massa net. Tambe amb un paio que porta una bossa del primavera 2011, i amb la seua dona. A dos metres. Infart.

Anem a veure uns que fan clàssica contemporània i toquen una composició de Bryce. Apareix però ell no toca. I comença a ploure. Passem pel merchandasing, compro i ens refugiem a una carpeta. Veiem Vincent Staples de lluny, i la gent donant-ho tot, put your arms in the air, i in the rain, perquè és calabobos la major part del temps però a estones cau bé. La gent treu ponchos de plàstic i chubasqueros, nosaltres no portem res. Allà ens quedem, a la carpeta. Ens perdem LNZNDRF, que tocaven a dalt, però sentim Bruce Hornsby que és un clàssic amb un parell de hits d'aquests que has sentit mil cops i amb qui la gent esta entregada i entusiasmada.

Abans de James Blake sembla que vol parar de ploure i jo m'aventuro al policlin i a per una birra (m'enamoro del cambrer que supersimpàtic pregunta com està anant tot, em quedaria comprant cerveses per parlar amb ell, que està avorrit) i back to the carpa perquè no només no ha parat sino que ha apretat i m'he mullat una mica. En un moment que afluixa sortim i ens hi apropem, però és un miratge i tornem a la carpa. 

Per sort, para de ploure de debó just abans que comenci Bon Iver. Que presenta en primicia el nou disc. Que te cançons massa experimentals però altres de precioses, i el veiem de lluny però bé i els bisos, ai, hi ha un moment que em vola el cap. La primera del bis va ser Minnesota, WI i va ser brutal. Després va sortir Bruce Hornsby, pero no recordo que va fer, cantar amb ell, suposo. Concert magic. I ja vam plegar.

Al bus de tornado, route 3, va sonar The Shins i em vaig preguntar si els veuré live algun cop. 

viernes, 15 de julio de 2016

Vida 2016 - dissabte

No ens vam llevar prou aviat per arribar al concertillo de !!! a la Daurada. Rayuelo sí, que ja sabeu que sent adoració per Nic Offer encara que s’entesti a escriure-li el nom malament. La van liar, com era d’esperar. No anar a la Daurada i fer un esmorçar de forquilla va permetre’ns ser a la Masia d’en Cabanyes a quarts de sis i poder seure al Vaixell a esperar Nacho Umbert. L’acompanyava, altre cop, Raül Fernández Refree, que deu tenir un camarot al barco. No havia sentit mai l’Umbert, malgrat haver-ne llegit no sé quantes entrevistes, jo sóc així. Veu molt maca i lletres que expliquen anècdotes vitals i familiars simpàtiques, també tristes, amb referències cinèfiles incloses: “en una plantación de Ohio hay un hombre muy apuesto, viste un traje de color gris, (…) el motor de un aeroplano se ha empezado a intuir (…) aquel avión da mala espina, lleva un rato fumigando el mismo campo, qué tontería”. Clar, ara ja sé que la cançó es diu Que lo sepa Cary Grant, però aquell dia no ho sabia, i endevinar que parlava de “Con la muerte en los talones”, o “North by Northwest”, em va fer molta gràcia. Quines ganes de tornar-la a veure, no us n’he fet venir? 


Després, El niño de Elche. No és el tipus de música que escolto a casa, però he de reconèixer que em va sorprendre la seua proposta, al menys és diferent. Flamenc barrejat amb qualsevol cosa que us vingui al cap, poderío vocal, presència escènica. La gent estava entusiasmada, jo aclaparada, i només us recomano que si se us posa davant un concert seu no dubteu a anar-hi. 

Vaig anar tirant cap a Basia Bulat, que volia agafar lloc. Arribar un quart abans que comencés només em va servir per estar just on acavaven les cadires, i on el públic va estar callat durant tot el concert, això ho vaig descobrir després, i thank God! Meravellosa. Era potser l’artista que més ganes tenia de veure perquè no l’havia vist mai abans i té unes quantes cançons de les que et pessiguen l’ànima i regiren sentiments. A més de guitarra portava un harpa que he llegit que té més de cent anys. Cent un. I un ukelele amb el que va tocar l’última cançó, Tall, tall shadow, cantant cap a dins la caixa, creant un efecte flipant. Ah, i va cantar Tu nombre me sabe a hierba, de Serrat. Riquiña. Algú li ha ensenyat aquest diminitiu gallec i ens el va dedicar, però la riquiña és ella. 


Moment de confusió, de tenir gent escampada per tot el recinte i no saber si Doble Pletina o Balthazar i decidir policlín, cervesa i agafar lloc a The Divine Comedy, així sí, després d’haver anat d’una punta a l’altra i sentit un parell de cançons de cada grup.

Doncs això, tercera fila a The Divine Comedy. Que darrerement sembla que estiguem fent una competició de primerafilisme. Jo, que tota la vida he estat de lateral dret prop de la barra. Concert impecable. Cançons noves, To the rescue és preciosa, i de tota la vida, el que esperem a un festival, A lady of a certain age, National Express, Songs of love, Tonight we fly segur que eren al setlist. Si no em falla la memòria, At the indie disco i Generation Sex també. Impossible no voler fer-te amiga de Neil Hannon, tot un gentleman que fa broma als seus músics sobre el tema Brexit, “They’re all English! We love England, come back!”


Sense temps de res Nada Surf començaven el seu concert a l’escenari Masia, i buff, quin concert!!! Van sonar com un cohet (el só, altre cop, impecable), van tocar entusiasmats i la tercera o quarta cançó va ser Concrete bed i vaig començar a fer salts i em va agafar l’emoció que em tenalla estòmac i gola i em posa el somriure a la cara i vaig disfrutar com sempre. El dubte ofén, de fet. Els he vist en concerts més tranquils, o menys entregats, però sempre són una aposta segura. Ens van fer ballar amb Inside of love, saltar com adolescents grunge amb Popular,  i corejar a crits Always love. I Mateo cada dia està més guapo. Us he dit que venen al razz el 22 de novembre? 


Kula Shaker o sopar? Més de mitjanit, sopar, i més si la cançó que més coneixes i t’agrada d’ells és una versió d’un altre grup. 
Seiem a sopar i reposar una estona, tenim Perro liant-la, de fons, i algun Nada Surf passant a la vora de la nostra taula, evidentment els vam felicitar. "Mateo guapo" no ho vaig dir, em vaig mossegar la llengua.  
Segon moment de confusió, d’anar a esperar a Joe Crepúsculo per marxar als tres segons que comencés el concert, a Lindstrom, que em diuen que és música per fer créixer l’herba i vaja, jo diria que és per fer ballar un bon prat d’aufals per dallar. Rayuelo em diu que ja és a primera fila per !!! i allà que voy. 

Primera fila i centrat, a sobre de la regata que tapa els cables. A costat i costat, dones fins on arriba la vista. No és extranys que Nic casi li faci un petó un dels cops que va baixar a que el sobessim, tenir un tiarrón heterosexual de 1,85 a primera fila ballant i cantant no li deu passar cada dia. !!! com al BIME. Totes les cançons sonen semblades, no toquen Me and Giuliani ni que els matin, i Heart of hearts no es reconeix fins la tornada, i la proposta descansa a l’exhibició de ball de Nic i la corista (impressionant, tot) però programats com cal, tard, és una festa assegurada. A l’últim passeig de Nil entre el públic hi va haver moviment i vaig acabar a primera fila. Vaig sortir a les pantalles, m’han dit. Vaig aconseguir el setlist, van dos, me’l va donar el nerd de les ulleres que canta una cançó, Dan Gorman? I cinc minuts després que acabés, Nic va atansar-se a saludar i ens vam fer una foto amb ell. Que m’ho vaig passar pipa, vaja.


Després 2manydjs fins que es va fer de dia i ens van fer fora. 

i una mica de diumenge

Aquest any, per primer cop en la història de les meues assistències a Faradays i Vides, vaig quedar-me diumenge. Ens ho vam prendre amb calma però vam arribar a mig concert d’Hazte Lapón, que ho estaven brodant; a Ultimate Painting, que ens va recordar a Jacco Gardner, molt bons; i la gran revelació, i ja sé que vaig mooooolt tard, blablabla, Rodrigo Amarante. Si Mateo, Matthew, de Nada Surf, és guapo, Rodrigo és d’aquells homes que tothom vol mantenir allunyat de la nóvia. Verge santa. I què bé canta. Recital multilingüe, influències de bossa nova, chanson, pop… delicat i deliciós. Un gran final de festa. 




Thank you for coming, see you next year, jo ja m’haig comprat l’abonament a la primera tanda. 

miércoles, 13 de julio de 2016

Vida 2016 - divendres

Vam poder arribar al concert de Kiko Veneno, que molts no poden dir el mateix. Vam pujar amb els autobusos de l’organització (pagar 1,5€ per a una freqüència decent em sembla prou bé) i a dos quarts de vuit ja erem a la cua de les polseres. Cua que ens va fer una mica de por de primeres, però que es va resoldre en deu minuts. Una mica més tard s’hi van estar una hora. Manca de previsió de l’organització? Segurament. Divendres hi havia gentada, majoritàriament per Wilco, i la gent no pot arribar tant d’hora com dissabte, si treballa. 
Però nosaltres ja érem dins i amb temps de comprar alguns tíquets i demanar la primera cervesa, la que té més bon gust i entra millor de totes. L’escenari del vaixell ja estava força ple i ens vam situar a l’esquerra. Kiko i Refree acompanyant-lo a la guitarra. M’agrada Kiko Veneno però només en conec els àlbums dels 90, el Cantecito i l’altre, pero la Saxofonista estava emocionada perquè havia tocat “Yo seré mecánico por ti”. Si la crònica l’escrigués ella segur que s’estendria més i ho explicaria millor. Jo m’ho vaig passar bé i prou. 

D’allà a Villagers, segona o tercera fila sense patir-hi gaire. Molt bé, però havent-los vist al novembre a l’auditori del BIME, en silenci sepulcral i ambient íntim i recollit, a la comparació surt perdent el Vida. Igualment, màgic tornar a sentir Courage, Nothing arrived, Hot scary summer, íntimes i corprenedores, amb la banda en formació de luxe, amb arpa i contrabaix, i un final de concert amb Occupy your mind, enérgica, i amb un só, com a tot el festival, impecable (prenguin nota, senyors del Primavera). 


Els següents eren Manel però calia sopar. Veus els horaris i penses que què bé tot, alternadet i separadet, però també hi ha coses a la Cabana i a la Cova (al Vaixell acaben d’hora, thank God!) i no puc evitar la sensació que hauria de ser a un altre lloc, que m’estic perdent alguna cosa. 
Sopar, prèvia cua considerable, és hora punta i és dia punta, ha vingut molta gent per Wilco i es nota. En acabat de sopar, a Za! Hay que quererles. I veure’ls sempre que se’t posin per davant. La memòria falla més d’una setmana després però crec recordar un final de concert on es van posar a punxar coses absurdes i divertides. Qué sé yo, capaços d’haver posat el Ritmo de la noche.
Solapaven una mica amb Unknown Mortal Orchestra i els vaig sacrificar, malgrat no haver-los vist mai. Vaig sentir-ne alguna cançó des dels policlins i la barra, agafant una cervesa per esperar a Wilco. 

Sense matar-m’hi gaire vaig situar-me força endavant, lateral però bé, molt bé. He vist molts concerts de Wilco. A aquest post de 2009 en portava 6,  i els he vist 2 cops més - ps10 i ps12. La diferència és que els sis primers, de 2004 a 2009, hi havia una banda en estat pletòric i dos dels concerts van ser al Razz, i va sonar bé, flipa. Els dos concerts del primavera els vaig disfrutar com una enana, però a ells els queien crítiques de punta. El del Liceu, a preus estratosfèrics, directament me’l vaig saltar. Així que em va passar una mica com al de Springsteen (salvant totes les distàncies): feia tant que no els veia i cal dir que ells estaven en forma i que el repertori va ser de deu, que va ser el concert del dia. Teniu el setlist aquí. Moments àlgids: Art of almost, Spiders, Via Chicago, Pickled Ginger, I am trying to break your heart, I’m the man who loves you. No recordo a quina cançó ens va demanar que coregéssim l’oé oé oéeee que tant li agrada (si heu vist Wilco o Jeff Tweddy unes quantes vegades, ho sabeu) i quan van acabar vam arrencar-nos a oe-oe-oeeeear i van regalar-nos un bis elèctric, I’m a wheel. Em vaig quedar sense A shot in the arm, però la felicitat mai no és perfecta i completa. 


El Vida no dóna treva i Triángulo de Amor Bizarro ens esperaven. Jo necessitava una mica de temps per acabar de païr un nou concert genial de Wilco i em va costar entrar al de TAB. I això que t’hi solen fer entrar a clatellades. Ja em va passar fa uns anys al DCode, que TAB anaven darrere Sigur Rós i l’hòstia va ser de traca. Però si et toquen De la monarquía a la criptocracia jo ho tinc molt difícil per no començar a fer bots. La que no recordo si van tocar és El fantasma de la transición, però mira, concert de sacsejades perfecte per remprendre el ritme de la nit, ritmo de la noche, que després venen Delorean i volem ballar, però decepció, o algo, i ens diuen que anem a Los Bengalas, però no hi arribem i ja ens quedem als Modena DJs i error perquè és avorrit, i quan marxem Guille Milkyway està posant tots els temazos a l’escenari de dalt. Hem triat malament i ja hem decidit marxar i marxem. 



miércoles, 6 de julio de 2016

Arcade Fire, con gloria y pena

Las crónicas, las mías al menos, empiezan por el principio. O por donde a mí me da la gana, claro. 
El principio de todo fue un caos para comprar entradas. Que si dos por persona y nominales y entrar las dos personas juntas, todo para evitar reventas. Hasta aquí bien, la idea es encomiable. Que la web se colapsara antes de iniciar la venta y te remitiera a una centralita en la que, obviamente, “todos los operadores están ocupados” fue frustrante. Cuando parecía que ya estaba todo el pescado vendido, unas almas buenas de Twitter nos indicaron el camino hacia la luz, pero yo estaba al teléfono (recuerda que pensaba que ya estaban agotadas) hablando de cosas de trabajo que ya ni me iban ni me venían. Intenté comprar siguiendo los enlaces desde el móvil y casi lo consigo pero no pudo ser. Otra alma buena de Twitter me dijo el viernes pasado que no podía ir y que como me había visto tan disgustada, si la quería, su entrada era mía al precio que pagó. Cuarenta y ocho eurazos. 
Felicidad. 


Entre una cosa y otra, y porque había renunciado mentalmente a intentar primeras filas, entraba en el razz pasadas las ocho y media. Ya no había ni cola. Tampoco pedían DNI como anunciaban. Vamos, que quien quisiera revender podría haberlo hecho. 
Los teloneros, Little Scream, ya estaban tocando. Nada más entrar yo, sale mi pelirrojo favorito a tocar con ellas. Ovación cerrada. El grupo pintaba bien pero el sonido auguraba la catástrofe sonora que estaba por llegar. Ni cuando era Zeleste ni como Razzmatazz ha sonado bien esa sala. Algunas veces ha sido peor que otras, pero el sonido suele ser infame. Llevo yendo a conciertos allí desde principios de los noventa. He estado en todas las ubicaciones posibles, desde primera fila a casi caerme por las escaleras de los lavabos, en el centro, en los laterales, al lado de las barras, arriba sentada con los pies colgando y arriba de pie doblando el lomo para ver algo. Sé lo que digo. Infame habitualmente, medio decente los días buenos. Anoche no hubo suerte. 
Me enteré al llegar a casa de que era su primer concierto con la banda al completo en dos años. Se anunciaba como un “warm-up gig”, de preparación para las giras veraniegas. No esperaba las casi dos horas que duró. No esperaba el setlist repleto de favoritas que nos regalaron. Sí esperaba su entrega y euforia. Euforia contagiosa. Me temía el mal sonido pero fue mucho peor de lo imaginado. 


Ready to start para empezar el concierto es muy adecuado. No es favorita, me resulta pelín cansina, y sonaba mal, apagada, pero pensé que de ahí sólo podían ir para arriba. Siguió The Suburbs, bien, es tranquila pero me gusta. El sonido mejora ligeramente, o me lo parece. Sprawl II, superfavorita de ese mismo disco, y sale Régine, que ya la echaba de menos. Pero los destellos de luminosidad que tiene la canción en disco no aparecen por ningún lado. Reflektor y Afterlife (superfavorita junto a Normal Person, que sonará, fatal, más tarde) y la primera suena mejor que la segunda. Los instrumentos no se distinguen, suenan embotados, “empastifats” me dice más tarde Mireia por Twitter. No sé cuántas veces me he llevado ya las manos a la cabeza exclamando para mí “suena como el culo”. Nadie parece darse cuenta. Voy sola y no puedo contrastar mi percepción. Mireia me confirma que sí, que no sonó bien pero ella pensaba que era porque estaba en primera fila. ¿Veis como no es cosa mía? “Can we just work it out, scream and shout, ‘till we work it out?” y eso hago, cantar y bailar e intentar disfrutar del concierto aunque sienta que me están robando lo que podría ser un set perfecto e inolvidable. Keep the car running llega tras tres cuartos de hora de concierto y en un festival podría marcar el inicio de la traca final. Pero no. Suena bien, muy bien. Win hace un discurso del que no entiendo casi nada, y no es por mi inglés. Que la canción la escribieron cuando Bush iba a salir reelegido y que ahora el país se enfrenta a algo parecido (la sombra de Trump es alargada, si he entendido bien). Keep the car running y es posible que sea la primera vez en lo que llevamos de concierto que sonrío con la boca abierta. “There's this fear I keep so deep, knew it's name since before I could speak, OH, OH, OH, OH! . Bajan un poco las pulsaciones con Intervention, mi reino por un concierto de Arcade Fire en una catedral con órgano, y My body is a cage, preciosa pero no se oyen los instrumentos. 

La banda está al completo, eso lo vi, lo que no sabía era lo de los dos años. Además de los dos Butler, Régine, mi pelirrojo favorito y el batería, llevan un par de instrumentistas de vientos y un violinista. Me chivan en Twitter que les acompaña Owen Pallet, quizá es el violinista, pero lleva barba. Bueno, pues la banda al completo, con todos los instrumentos (menos el órgano, lástima) debería sonar como para volarnos la cabeza literal y metafóricamente. Y no es el caso. Y maldigo la sala. 

Suena No cars go. Esta canción fue himno de los que escribíamos en este blog. Cuando escribía más gente aparte de servidora. Mil veces la hemos bailado, brincado, cantado desgañitándonos, y hoy estoy sola en razz y los echo de menos a todos. A los del blog y alrededores. A los intersimbólicos. También echo de menos la sección de vientos, gloriosa en disco y que apenas se aprecia hoy en razz. 
Llevamos casi hora y media de concierto y encaran la recta final con los boletos ganadores: el repaso a Funeral. El sonido es tan deplorable que Power out suena como el culo y luego la gente tarda un buen rato en darse cuenta de que la siguiente es Rebellion (Lies). También cantan “love” en lugar de “lies” tras el “every time you close your eyes”, o lololo (como en No cars go y si es lololololo tenemos un problema), me hacen dudar, igual en algún momento han decidido cambiarle la letra. No, ¿no? Lies. 
La penúltima (y eso lo sé ahora) es Here comes the night time y sacan los cabezudos y en uno de los subidones de percusión de la canción alguien tira al aire un culo de vaso de cerveza, a la inglesa, y segundos después un “inserte aquí su adjetivo” decide asaltar la pista arrasando con lo que se ponga delante, y delante de su vaso lleno de cerveza está mi cabeza. Que te vacíen un vaso de cerveza en la cabeza el día que has decidido no beber nada tiene guasa. Pero en el fragor de la batalla me pongo a reir. Me escurro un poco los rizos y el flequillo, me seco como puedo la cara y los brazos. Sigo riendo. Confeti. Se me queda pegado, claro. Sigo con la sonrisa en la cara. 
Parece que se van, se van, aplaudimos, yo aún intento arreglar el estropicio cervecero. Pero falta Wake up. Igual el confeti lo han disparado en Wake up. Siempre es la última, ¿no? 
Gritamos tanto que no se oye a la banda. Nada. Ni la batería casi. No es la primera vez. Pero ya da igual. El razz en pleno tiene los brazos en alto y los ondea y canta y grita y lololea y sonríe. 

Salgo de allí con un cabreo importante, a la vez que feliz como una perdiz. Feliz porque han tocado casi dos horas (lo he mirado, de 21:37 a 23:23), más incluso que la vez que tocaron en el Sant Jordi, única de las otras cuatro veces que los he visto que no ha sido en un festival. Feliz porque el setlist era genial. Feliz porque la gente, en general, se ha comportado, nada de tertulianos, sólo critico un ligero exceso de móviles grabando vídeos con mal sonido que nadie verá nunca jamás. Cabreada por el sonido de la sala, que no nos merecemos ni público ni artistas. 


Setlist 
Ready to Start
The Suburbs
Sprawl II
Reflektor
Afterlife
We Exist
Normal Person
Keep the Car Running
Intervention
My Body is a Cage
We Used to Wait
No Cars Go
Haiti
Neighborhood #1 (Tunnels)
Neighborhood #3 (Power Out)
Rebellion (Lies)
Here Comes the Night Time

Wake Up

jueves, 23 de junio de 2016

Sant Joan

O solstici d'estiu

Quan era xica, Sant Joan eren les falles i la festa de Boí.
De molt xica, això volia dir passar a saludar als de Sília, que ens convidaven a alguna cosa, i després anar a la plaça de Boí a veure les falles, i cap a casa després dels primers passodobles.
D'adolescent, era la primera festa de l'estiu, perquè a la de Durro, pels exàmens, no m'hi deixaven anar.
Els anys d'universitat Sant Joan era anar a sopar fora, o a fer un gelat, i tornar-nos a tancar per estudiar a la nit o l'endemà. Trist.
Un dels tres anys que Sant Joan em va enganxar a Madrid la perspectiva de no celebrar-ho i quedar-me sola aquell cap de setmana (les meues amigues tenien altres compromisos) va fer que agafés un pont aeri amb punts iberia. No sabeu les alegries que em van donar els punts iberia a aquella època. No vulgueu saber com vaig acabar aquella nit.

Retornada i instal·lada a Barcelona, Sant Joan sempre m'ha recordat a Cap d'Any. A mitja tarda ja hi ha corredisses, gent recollint coses, acomiadant-se a les botigues amb un "bona revetlla" enlloc del "bon any", arreglant-se, preparant sopars, guarnint la casa. Fins i tot el metro obre tota la nit.

La liturgia canvia, però l'essència és la mateixa. Es fan bons propòsits a Cap d'Any, s'invoca la màgia per Sant Joan. És l'inici d'alguna cosa.

Així que, bona revetlla.


lunes, 6 de junio de 2016

Primavera Sound, sábado maravilla

Desde que preparé el excel sabía que el sábado iba a sufrir un largo destierro en mordor. Tenía un par de cosas previas marcadas, Bob Mould y US Girls, pero el primero empezaba demasiado pronto, las 17:00 en la tercera jornada con crónicas y siestas de por medio es demasiado pronto y a la otra no llegué básicamente por la función repetición del despertador. Así que me fui directa a Brian Wilson. Mi memoria externa, o sea, este blog, me confirma que el FIB en el que le vi fue el de 2004. Entonces presentaba Smile, ayer celebraba los 50 años del Pet Sounds. Con una banda de momias y uvas pasas entrañables, que entre todos, eran diez, además de Wilson, igual sumaban más de mil años, desgranaron en orden las canciones de dicho disco. Las caras de felicidad de la gente a mi alrededor lo decían todo, y el fin de fiesta, y llamar fin de fiesta a las once canciones, según este setlist, que compusieron la segunda parte del show, es un fin de fiesta muy largo, fue de júbilo general, con brazos ondeando al viento con California girls, Good vibrations y Surfin’ USA como representantes del cancionero universal. Dijo Lucía que en algún momento bordeaban la música de crucero, y sí, pero que gustoso. No podía perderme esta nueva oportunidad de disfrutar de un mito de salud frágil, quizá sea la última. 

Como mordor está tan lejos y ayer me llamaron Virgen de la Caminata me quedé en Deerhunter, ni Drive like Jehu ni Los Chichos. Es una apuesta segura. Setlist similar al de conciertos previos, ¿han sacado disco? Sí, recoi, el año pasado, y se me olvidó comprarlo y por tanto escucharlo. Visto desde el lateral, bailar de lejos no es bailar, pero muy bien. Sonó contundente y sonó, en fin, que el sonido del escenario de enfrente, con algunos grupos, vamos... Ah, y otro concierto que me quedo sin Strange Lights

Nos llegaban mensajes de que no se cabía en Los Chichos, de que Orchestra Baobab, pero a ver: PJ Harvey. Aunque en un giro de los acontecimientos que se había gestado en un rincón de mi cerebrito durante la tarde decidí, cuando había que ir a pillar sitio a PJ, que me iba a pillarlo para Sigur Rós. Decisión dolorosa, pero primeras filas en los dos conciertos no era posible y ya he dicho que bailar de lejos no es bailar, y ¿que me va a tocar estar sola más de tres horas? Pues estoy sola más de tres horas. Será que no tengo práctica. Visita preventiva al WC y a una barra, a por una cerveza pequeña, para amenizar la espera. La botellita de agua va en el bolso. Entro al corralito del populacho, que ya tiene dos buenos tercios de la capacidad ocupada de gente sentada. Me quedo de pie, como otros que van llegando después. Estoy bastante cerca de la valla central, bien. En cuanto se levantan, y lo hacen a tres cuartos de hora del inicio, ¡ansias! avanzamos todos como muñequitos, a pasitos cortos atropellados. Será una fila 15, que con el mega foso que hay es estar bastante lejos, pero es lo más cerca que soñaba estar en un concierto en mordor. 
Mientras acontecen estas nimiedades, puedo seguir por la pantalla el concierto de PJ. La imagen va con cierto delay, el sonido llega sin la potencia que debe estar arrollando a los que estén frente a ella, pero la experiencia es levemente más placentera de lo que debe ser verla en streaming en el salón de tu casa. A mi alrededor, pocas conversaciones, la mayoría miran absortos a la pantalla. Como yo. Maravillosa. Ella y la producción audiovisual, en blanco y negro, de dejarte sin palabras. Presentaba disco, otro que no he escuchado, voy fatal, pero también repasó algunas de Let England Shake, y rescató To bring you my love y Down by the water. Debía ser raro verme mover los labios musitando las canciones mientras ejercía de superfan de Sigur Rós. Sacrificio de la noche y del festival, probablemente, pero a ella la he visto más veces que a ellos, y además he tenido el privilegio de verla en un auditorio, y a ellos los perseguí, metafóricamente, en mi viaje a Islandia el verano pasado. 

Lo que empezó a partir de las 00:00 fue una maravilla. Estoy repitiendo mucho maravilla. Empezaron tras las cortinas-pantalla, al primero que vislumbré fue al batería. No conocía la canción, parece que está recién estrenada, solo la han tocado un par de veces en directo. La siguiente sí la conocía, casi cae la primera lágrima. Starálfur, mi querida Starálfur. Acabo de descubrir que la traducción es “un elfo mirando”, ay. Tan delicada, tan bonita. A mi lado tenía otro foreveralone ultrafan, que reconoció todas las canciones en 5 segundos y creo que en esta lloró. Entonces encadenaron Sæglópur y Glósóli y me tuve que llevar las manos a la cara para contener la emoción. Veía a los tres músicos, la formación más escueta con la que los he visto, aunque tuviera que hacer juegos de cervicales para ir esquivando cabezas y algún móvil grabando (malditos, lo comentaré en otro post). A mi alrededor silencio sepulcral, atención y contención, y cabeceos, claro, mucho cabeceo. Que nadie tenga ni pajolera idea de islandés también viene muy bien para evitar los karaokes (aún os tengo que contar lo de Radiohead, irá en ese otro post pendiente). Aunque, debo decir, y no me creeréis, que soy capaz de balbucear la letra de Glósóli, Hoppípolla y Inní mér syngur vitleysingur, por fonética. No me creéis, ya lo veo. Aunque mis karaokes siempre son en playback, así no molesto. Por cierto, llegan a tocar Inní mér syngur vitleysingur y lloro como estoy llorando ahora, que la estoy escuchando mientras escribo, con la sonrisa puesta pero llorando, como una tonta. Les faltaba la sección de vientos que llevaban otras veces para poder tocarla como dios manda. En fin, vuelvo al concierto. Después del subidón de Glósóli, con ese crescendo de batería me tiene loca desde que lo escuché por primera vez, un poco de sosiego con Vaka y Ný Batterí. Sigue E-Bow, con su calma inicial y la tormenta final. No he hablado aún de los visuales, ¿no? Maravilla (otra vez). Mi móvil saca unas fotos de pena, pero para que os hagáis una idea. 





Festival, claro. Qué mejor canción para tocar en un ídem. Siguen Yfirborð y Kveikur, otra de mis favoritas, parece que tocan las canciones de cada album a pares. De algunos álbumes, al menos, ya podrían haber tocado Inní mér syngur vitleysingur. Lo sé, pesada. Hafssól, la segunda que no reconozco, esta por ser del primer disco. Esto toca a su fin, y el fin llega con Popplagið. Estoy conmocionada con lo que acabo de presenciar, ver, escuchar, sentir. No ha habido confeti pero tampoco crowdsurfing. He estado apretujada durante hora y media entre desconocidos tan absortos como yo. Maravilla, es la última vez que lo digo, lo prometo. 

Después de eso solo me quedaba Ty Segall, demolition man leí por ahí, y sí. Entre que volvía de mordor y otros detalles llegué que ya había empezado y estaba cabeza abajo entre el público. En la onda Thee Oh Sees, ¿son todos amiguetes? es ese tipo de música que no escucharía en casa pero que en directo me vuela la cabeza. Arrollador. En otro paseo en brazos del público el micro se lo queda un chaval de la primera fila. Que empieza a cantar y aullar. Se la sabe, parece, no son solo gritos bien dados. Ty le observa desde arriba y decide hacerle subir al escenario. Y quedarse él entre el público. Estamos todos flipando. Con Mani, así se llama el hombre de la noche, y con Ty y su actitud con el público, genial. Le costó echarlo del escenario y lo hizo de forma elegante, pidiendo discretamente a los músicos que dejaran de tocar y luego preguntándole el nombre al chaval, por eso sabemos que se llama Mani, es inglés y “I’ve had the blast of my life, thank you!” Thank you pero nos quedamos sin la última canción, no había más tiempo. 


Mientras algunos van a ver a unos raperos egipcios nosotros cogemos sitio en el Ray-Ban para Coco. Terminar el sábado en Coco y ver amanecer, al menos un día, se ha convertido en el Santo Grial de todo asistente local que supere los treinta y tantos. Para los que superamos los cuarenta es una cuestión mezcla de orgullo y revisión médica. Si lo conseguimos, es que no estamos tan mal. Pues bien, lo conseguimos, aunque Coco no lo pusiera fácil, con una sesión más electrónica que otros años, que empezó verbenera, (bueno, miento, empezó con Bowie, Space Odity), con Abba y otros temazos de los que se cuelan en bodas para derivar en electrónica festiva y bailable, ah, y Prince, también tocaba homenaje, pero es que ¡estamos en un festival de pop y rock y queremos bailar Common People! A las cinco y media puso Girls and Boys y creímos que igual acababa la sesión como siempre, pero no. Lo mejor de ese rato fueron Ladytron y Tok Tok vs. Sophie O y nos empezamos a ir antes de que saliera la masa. Ya en lo alto de las gradas empezó Heroes y suponemos que fue la que cerró el festival, y me parece un detalle precioso.


Nota aclaratoria para el inquilino: el setlist de Sigur Rós lo compartieron ellos mismos poco después en las redes, y también está aquí. Pero me sé el título de la mitad de las canciones, ¡lo juro por Jónsi!

Nota aclaratoria dos: lo de sábado maravilla lo he puesto ahora :P