lunes, 15 de agosto de 2016

Eaux Claires, divendres

Aquesta entrada esta feta amb notes preses durant els concerts i des d'un ordinador ianqui sense accents. Pero era ara o mai, i haver anat fins Eau Claire, Wisconsin, per assistir a un festival, mereixia una cronica, encara que sigui amb faltes i sense fotos.

Mencio especial a l'organitzacio. Busos llancadera des de la majoria d'hotels que et porten fins al recinte. Recinte al que s'accedeix per un cami en mig de boscos i que te un riu a la vora. Les barres son tauletes de camping i la majoria de cervesa que despatxen es de llauna. Deixen entrar cantimplores perque les omplis a les fonts (water station) que hi ha a varis punts del recinte. Gratis. Policlins on sempre vaig trobar paper i que sempre tenen un rentamans amb paper per eixugar-te, malgrat que siguin estil flotarium. Cues? Que es aixo? Ni una. De deu.

Public ultra civilitzat. Nomes al final de la nit veus vasos i llaunes al terra, tothom ho llenca als molts contenidors dispersos pels escenaris. Families que reuneixen tres generacions, nosaltres estavem a la mitja d'edat.  Els nois porten mocadors i cintes al cap, Axl Rose and John MacEnroe style. ¿Por qué? Pero el postureo es minim, residual. La gent ha anat a disfrutar de la musica i es nota als concerts, silenci sepulcral gairebe constant.

Horaris infantils. Obren portes a les 12 del migdia, i a aqueixa hora arribem mes o menys els dos dies.
Hi ha dos zones de concerts, a la segona, la ministream (el nom es meu) s'hi arriba atravessant un bosc, i hi ha els tres escenaris petits. Alli veiem el primer concert del festival, Prinze George, molt guai.

En acabat toca un rapero, Kill the vultures, que s'assembla a un actor de Cites pero fent por. Be pero lo nostre no es el hip hop, aixi que ens en tornem a l'escenari d'abans, on ha de tocar Lisa Hannigan amb Aaron Dessner, a fer temps i agafar lloc.

Confesso sense vergonya, que a la meua edat ja serveix de poc, que no la coneixia, i que vaig apuntar-me el concert per Aaron, pero en surto enamorada. Estem a tercera fila, es molt facil situar-se be si vas amb temps i la gent respecta els espais. Els acompanya  Heather Brooks Broderick, que toca normalment amb Sharon Van Etten i te una veu preciosa. Es tot tan dolc i aparentment fragil. Bryce Dessner tambe surt a la penultima canco. Ja hem fet el dia.

Policlin, dinar i hi ha un grup de folk punk javanès. Quan tornarem a veure un grup folk punk javanes? Hi anem, que encara som per dalt. Llavors surt Aaron a veure'ls i el tenim a dos metres, i no li diem res. Està amb un altre artista que em recorda Mac de Marco però va massa net. Tambe amb un paio que porta una bossa del primavera 2011, i amb la seua dona. A dos metres. Infart.

Anem a veure uns que fan clàssica contemporània i toquen una composició de Bryce. Apareix però ell no toca. I comença a ploure. Passem pel merchandasing, compro i ens refugiem a una carpeta. Veiem Vincent Staples de lluny, i la gent donant-ho tot, put your arms in the air, i in the rain, perquè és calabobos la major part del temps però a estones cau bé. La gent treu ponchos de plàstic i chubasqueros, nosaltres no portem res. Allà ens quedem, a la carpeta. Ens perdem LNZNDRF, que tocaven a dalt, però sentim Bruce Hornsby que és un clàssic amb un parell de hits d'aquests que has sentit mil cops i amb qui la gent esta entregada i entusiasmada.

Abans de James Blake sembla que vol parar de ploure i jo m'aventuro al policlin i a per una birra (m'enamoro del cambrer que supersimpàtic pregunta com està anant tot, em quedaria comprant cerveses per parlar amb ell, que està avorrit) i back to the carpa perquè no només no ha parat sino que ha apretat i m'he mullat una mica. En un moment que afluixa sortim i ens hi apropem, però és un miratge i tornem a la carpa. 

Per sort, para de ploure de debó just abans que comenci Bon Iver. Que presenta en primicia el nou disc. Que te cançons massa experimentals però altres de precioses, i el veiem de lluny però bé i els bisos, ai, hi ha un moment que em vola el cap. La primera del bis va ser Minnesota, WI i va ser brutal. Després va sortir Bruce Hornsby, pero no recordo que va fer, cantar amb ell, suposo. Concert magic. I ja vam plegar.

Al bus de tornado, route 3, va sonar The Shins i em vaig preguntar si els veuré live algun cop. 

No hay comentarios: