Podria fer una crònica del Vida que només parlés del concert de La Costa Brava (nunca volverán)? Podria, tranquilament. Podria centrar la crònica en el “chascarrillo” que vaig soltar quan van anunciar els primers caps de cartell, a sabre, Suede, Spiritualized i The Libertines, que em van fer exclamar is this Vida 2023 or 2003? No podria, perquè seria molt injust pels grups i pel festival. Oi que no ens queixem de New Order (bé, sí) o Depeche Mode al Primavera? Doncs això.
El Vida és el festival que és, i jo no haig perdut l’esperança que algun any a l’escenari CervesaBier Amigo i en horari estelar, i jo a primera fila igual de centrada que la Xesca i el Dani a Suede, hi sigui jo esperant que surtin The National, igual d’histèrica i emocionada que estava ahir a l’escenari més xic esperant La Costa Brava, i creuar-me els bessons Dessner aquella nit anant i venint, com ens vam creuar en Tim Bernardes, l’Erlend Oye brasiler (ja s’ha dit, oi?).
El Vida és el festival que és, i ens agrada així, perquè si no són els caps de cartell serà el grup més desconegut que aniràs a veure fugint, potser, dels primers, el que et salvarà la nit. I perquè, no ens enganyem, els cap de cartell són els amics amb que ho comparteixes. Aquí sota, una mostra.
Dijous va començar accidentat, i va acabar passat per aigua. La sorpresa saltó en las Gaunas quan la Núria va descobrir que no havia comprat l’abonament. Coses que passen. Però només va caldré mobilitzar els amics i la xarxa vilanovina la va posar en contacte amb un noi que n’havia comprat dos per error: a match made in heaven! Vam sentir el “qué lástima pero adiós, me despido de ti y me voy” des de l’entrada. M’hauria agradat veure la Julieta Venegas, però el que de debó m’agradaria és parlar-hi de llibres, i això ja sabia que no passaria.
El primer concert que vaig/vam veure va ser el de Panda Bear & Sonic Boom, de lluny i parant-hi l’atenció justa, a ràfegues, i mirant-nos el cel que venia gris plom per l’oest. Passeig cap al Bosc, que Whitney començaven vint minuts més tard del final de Panda Bear, i bé, música per piscina, uns músics molt bons però un cantant amb una veu i uns falsets que a mi no em molesten però a d’altres els fa dentera. En algun moment van començar a caure gotes, i era molt poca cosa, refrescava i tot, però els escenaris del bosc no estan “acoberterats” i aquelles quatre gotes van fer mal, i van començar a retrassar o directament anular alguns concerts. El pobre dj del vaixell va acabar punxant a sota d’un plàstic que el tapava a ell i l’equip. Després tocava La Casa Azul, i els vam donar una oportunitat perquè van començar animats, però definitivament, tres d’alguna cançó, no són el meu grup favorit, ni el de la Núria i la Meri, així que vam anar a seure com senyores fins que es feia l’hora de Lori Meyers, que només els volia veure la Meri, però quatre cançons i marxem. I tal qual, quatre cançons i vam marxar tots perquè va començar a ploure a bots i barrals i de costat. Les tres maries duiem paraigua com bones senyores previsores que som, però només servia per mantenir el cap eixut, algo és algo, ja que l’aigua venia de costat i en qüestió de minuts anàvem xopes. Vam iniciar la fuga i pel camí ja vam sentir que Lori Meyers paraven de tocar. Vam estar de sort i hi havia un autobús buit on vam seure i darrere nostre van pujar Maite, Anna i Óscar, i poc després, Jesús, que primer s’havia volgut quedar amb l’Elena i altres vilanovins. Ovació i vuelta al ruedo, el donàvem per perdut, i cap a casa. El cansament acumulat de la setmana laboral va agraïr la retirada.
Divendres vam pujar una mica més aviat però no prou per veure els Za! Em van fer anar a veure el Niño de Elche però me’l vaig mirar de lluny i només una estona, i desprès vam anar a treure el cap a Socunbohemio, molt bé. El cantant deu tenir entre quinze i divuit anys i això sempre em fa exclamar “fuera de mi vista, pocavergonya!”, però com que és de per aquí suposo que serà més fàcil de veure que Aurora, així que vaig arrossegar el grup. L’havia escoltat una mica i m’imaginava un show tranquil i “ensoñador” i em vaig trobar un valkiria de vint i pocs anys (fuera de mi vista!) desplegant un vendaval d’energia i fúria pop que em va encantar. Vaig veure L’Impératrice de lluny, parlant amb uns altres amics que dijous no havia vist, i remenant l’esquelet i pensant que programar Xoel López després d’aquell show bailongo potser no era la millor idea, però Xoel va estar prou bé. No conec el repertori Xoel, però vaig ser molt fan de Deluxe, i encara que separa personalitats artístiques, és a dir, no en va tocar ni una que jo conegués, va ser un bon concert i la prova és que el vam veure sencer i fins i tot ens vam anar atansant per veure’l de més aprop. Torn de Suede. Tenim súperfans a les primeres files però jo em quedo enrere. La primera vegada que vaig veure Bret Anderson va ser entrant a l’hotel Le Meridien, atemorit i agafant-se fort a la Justine perquè hi havia una colla de fans d’Springsteen esperant per aconseguir un autògraf. Sempre haig pensat que probablement era l’única que els va reconéixer i que sabia que aquella nit tocaven. Maig del 93. Toquen “Trash” i “Animal Nitrate” la segona i la tercera, i com que mai ha sigut un grup que hagi seguit massa, m’uneixo als alts que van bosc, una estona de Ghouljaboy i després The Gulps. Com que aquest Vida tinc un nivell d’indocumentació similar al que tenia al primavera no tinc ni idea de què fa cada grup, ni estic assabentada que són el grup revelació, la gent vinga dir que són de Granada, quan no són d’enlloc, com a molt podries dir que són de Calahorra, que és d’on són dos d’ells, el cantant i un guitarrista. Els altres semblen un acudit d’aquells setenteros: un francès, un italià i un australià. El manager és Alan McGee, que havia de punxar però sembla que ni va aparéixer per Vilanova. Bé, The Gulps. Em vaig passar el concert ballant i saltant, i Jesús i Óscar van acabar al pogo, no te digo más. Després una mica de Dharmacide, prou bé, i a moure el cucu a Pongo. Típica proposta que probablement no aniria a veure en concert en solitari, però que si la tinc a un festival, no la deixo escapar. Els alts se’n van quan acaba, però les nenes vilanovines són al vaixell, ballant indie dels noranta, i oldie but goldie, ja m’agrada ballar un cop a l’any el “She bangs the drums” i Nirvana. Llavors penso que mai ningú punxa Smashing Pumkins, i faig un tuit. Magia potagia, dos cançons més tard sona “1979” i els bots que faig crec que són la causa del mal de peus que arrossego des de llavors. Quan plega el dj aquest algú (el Genís) diu que Alan McGee és a la Cabana punxant i allà que anem, però tot i que de seguida ens treuen de l’error, Alan McGee no ha vingut i el person del barret que posa el single i surt a ballar és Turista Accidental o algo així, a les nenes els agrada i no volen marxar, així que jo vaig a seure a les paques de palla i quan acaba són quarts de cinc i quan veig els segurates a punt de dir-nos vayan saliendo fem això mateix. Arribem a casa que clareja, ho hem donat tot.
Dissabte arròs i sense migdiada amunt, que vull veure el Tim Bernardes al vaixell. Mat, Lou i Javi ja hi són apalancats a quarta fila quan arribo, cadira adicional i a gaudir. És ple de brasilers, la noia del meu costat les canta totes i en plora a llàgrima viva dos. En Tim, l’Erlend Oye brasiler, per aspecte físic i per proposta musical, i perquè es deixa fer fotos tota la nit amb qui li ho demani, és simpàtic com ell sol, i canta i toca com els àngels de la tropicàlia folk. No és el concert del festival perquè després de mitja cançó de Jorge Drexler i les parades a boxes de rigor, la Lourdes i jo anem a la Cova a agafar lloc. Fran, Richi i companyia encara estan colocant instruments i ens fa fins i tot vergonyeta atansar-nos tant, però quan veiem que comença a arribar gent ens plantem davant de tot al centre, on se’ns uneixen una mica més tard la Núria, la Meri i l’Elena. Haig de dir que quan vaig veure que els programaven a l’escenari més petit vaig sentir l’indignació del fan ultrajado perquè no veu reconeguda la vàlua del seu grup, però suposo que La Costa Brava només ens agrada a un grup generacional que ens hi vam enganxar els anys que van estar actius, i això no és tanta gent. Com que era davant de tot no sé fins on arribava la gent, però diria que van omplir sense petar-ho, i nosaltres vam estar a la glòria i ara només sento gratitud per qui els posés allà. Estava tan nerviosa que només vaig fer tres fotos fatalítiques i dos vídeos, un d’un segon, aquest era el nivell d’histerisme, no saber si estava gravant o no.
Com tampoc sé mai a quina cançó ploraré. Sol ser amb “Mi última mujer”, “Déjese querer por una loca”, o “Copas de yate”, i parlo de concerts de Fran Nixon, a La Costa Brava no els haviem vist en més de dotze anys fins que algú es va inventar “La Costa Brava no volverán” i els vam veure a La Capsa al novembre, concert inoblidable on no hi havia límit de temps (ahir només 50 minuts i van sortir tard i no els hi van deixar recuperar, imperdonable) i van tocar les tres que haig dit abans i a les tres vaig plorar, però ahir va ser a la primera, “Dos ostras”, “qué más puede darte el mundo si cada segundo es una primera vez, somos verdaderos gigantes y a cada segundo nos mata David” (i ara escric això i la cançó està sonant a l’iTunes i torno a plorar, d’alegria i d’una barreja de sentiments que no puc desxifrar). Van acabar amb “Mi última mújer” i no vaig plorar però gairebé, i em vaig deixar la veu cantant “los idiotas prefieren la montaña y en mi interior yo tengo una playa donde fabrico mis recuerdos perfectos” (ja torno a plorar, recoi). Van marxar de l'escenari recordant-nos que "esto no se volverá a repetir" i van començar els jocs de la fam per aconseguir un setlist i quan pensava que no l’aconseguiria, només n’hi havia tres, vaig aconseguir que Fran em sentís i em donés l’últim, gracias, gracias, gracias.
Ens vam indignar una mica en veure que ens haviem quedat sense “Hazte camarera” i “Nada me importa”, però era tant feliç, i m’havia buidat tant emocionalment que ja m’era tot igual. La resta de la nit era farcit. Veure el final de Glasvegas, una estona a Spiritualized, el final de La Plazuela, grup mal programat del dia, per lloc, una Cabana que es va quedar petitíssima, i l’hora, unes deu del vespre que si haguéssin sigut la una haurien estat bogeria. Una mica de Dani (bona, apunta maneras, però not our cup of tea), una estona al vaixell a ballar amb Llamadas Perdidas DJs, el final de DEHD, que són de Chicago i això els fa guanyar punts, però ens perdem KEG, que els alts diuen que és el concert del Vida (això per mí és impossible, és La Costa Brava, però ja ens entenem), tres cançons dels Libertines, for the lol, una mica de Playback Maracas, m’agraden, però ja estic rendida, així que toc de corneta i retirada, thank you for coming, see you next year i tota la pesca.
