tag:blogger.com,1999:blog-49424663909537744392024-03-13T18:57:18.904+01:00interaccionismo simbólicoel inquilino comunistahttp://www.blogger.com/profile/10375973354719762616noreply@blogger.comBlogger1347125tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-10392429078779419092023-07-02T20:27:00.002+02:002023-07-02T20:51:56.636+02:00Vida Festival 2023<p style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"> </span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4monbUW1C5Pge0D2zuBdwnP0kiN-axRdPm6d4TLnnKW-ILLuHzwo4qs-HK5ntr9D4I1KbMyElSFERxbGVx-cvN2bh5WdFBT0DGqTweHC9xSIStCvsm-ipN1QeS7sKfPcHaDh4qs1HcBdye00RO1YRNIZ83h7C5sII8rWE2ULMeMaMqiXubuCd8ZXIfbM/s4032/IMG_8248%20copia.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg4monbUW1C5Pge0D2zuBdwnP0kiN-axRdPm6d4TLnnKW-ILLuHzwo4qs-HK5ntr9D4I1KbMyElSFERxbGVx-cvN2bh5WdFBT0DGqTweHC9xSIStCvsm-ipN1QeS7sKfPcHaDh4qs1HcBdye00RO1YRNIZ83h7C5sII8rWE2ULMeMaMqiXubuCd8ZXIfbM/s320/IMG_8248%20copia.jpg" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Podria fer una crònica del Vida que només parlés del concert de La Costa Brava (nunca volverán)? Podria, tranquilament. Podria centrar la crònica en el “chascarrillo” que vaig soltar quan van anunciar els primers caps de cartell, a sabre, Suede, Spiritualized i The Libertines, que em van fer exclamar is this Vida 2023 or 2003? No podria, perquè seria molt injust pels grups i pel festival. Oi que no ens queixem de New Order (bé, sí) o Depeche Mode al Primavera? Doncs això.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">El Vida és el festival que és, i jo no haig perdut l’esperança que algun any a l’escenari CervesaBier Amigo i en horari estelar, i jo a primera fila igual de centrada que la Xesca i el Dani a Suede, hi sigui jo esperant que surtin The National, igual d’histèrica i emocionada que estava ahir a l’escenari més xic esperant La Costa Brava, i creuar-me els bessons Dessner aquella nit anant i venint, com ens vam creuar en Tim Bernardes, l’Erlend Oye brasiler (ja s’ha dit, oi?).<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">El Vida és el festival que és, i ens agrada així, perquè si no són els caps de cartell serà el grup més desconegut que aniràs a veure fugint, potser, dels primers, el que et salvarà la nit. I perquè, no ens enganyem, els cap de cartell són els amics amb que ho comparteixes.<span class="Apple-converted-space"> Aquí sota, una mostra. </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhFqk0sI9gkdC3KAUSVeA1OeNEezloAyNqKEv5NP7_V8x7Qlnkmem2O9Qe-NyN-uuB4PK6WEVeohOsPZHWv3ZwZoQ7-pW-un8WnYKRMZKH4NiA_moB9JQeZdsKiugxV3ncHcbvd6Kn3dc66IS4GP5pW--h5BRfqEfjci3w1nTy8OmZnfQE1J9mHvn_ISNE/s1024/80671cd3-d3ba-4f4e-8ce0-0ac66852fb0c.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="768" data-original-width="1024" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhFqk0sI9gkdC3KAUSVeA1OeNEezloAyNqKEv5NP7_V8x7Qlnkmem2O9Qe-NyN-uuB4PK6WEVeohOsPZHWv3ZwZoQ7-pW-un8WnYKRMZKH4NiA_moB9JQeZdsKiugxV3ncHcbvd6Kn3dc66IS4GP5pW--h5BRfqEfjci3w1nTy8OmZnfQE1J9mHvn_ISNE/s320/80671cd3-d3ba-4f4e-8ce0-0ac66852fb0c.jpg" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span><p></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Dijous va començar accidentat, i va acabar passat per aigua. La sorpresa saltó en las Gaunas quan la Núria va descobrir que no havia comprat l’abonament. Coses que passen. Però només va caldré mobilitzar els amics i la xarxa vilanovina la va posar en contacte amb un noi que n’havia comprat dos per error: a match made in heaven! Vam sentir el “qué lástima pero adiós, me despido de ti y me voy” des de l’entrada. M’hauria agradat veure la Julieta Venegas, però el que de debó m’agradaria és parlar-hi de llibres, i això ja sabia que no passaria.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">El primer concert que vaig/vam veure va ser el de Panda Bear & Sonic Boom, de lluny i parant-hi l’atenció justa, a ràfegues, i mirant-nos el cel que venia gris plom per l’oest. Passeig cap al Bosc, que Whitney començaven vint minuts més tard del final de Panda Bear, i bé, música per piscina, uns músics molt bons però un cantant amb una veu i uns falsets que a mi no em molesten però a d’altres els fa dentera. En algun moment van començar a caure gotes, i era molt poca cosa, refrescava i tot, però els escenaris del bosc no estan “acoberterats” i aquelles quatre gotes van fer mal, i van començar a retrassar o directament anular alguns concerts. El pobre dj del vaixell va acabar punxant a sota d’un plàstic que el tapava a ell i l’equip. Després tocava La Casa Azul, i els vam donar una oportunitat perquè van començar animats, però definitivament, tres d’alguna cançó, no són el meu grup favorit, ni el de la Núria i la Meri, així que vam anar a seure com senyores fins que es feia l’hora de Lori Meyers, que només els volia veure la Meri, però quatre cançons i marxem. I tal qual, quatre cançons i vam marxar tots perquè va començar a ploure a bots i barrals i de costat. Les tres maries duiem paraigua com bones senyores previsores que som, però només servia per mantenir el cap eixut, algo és algo, ja que l’aigua venia de costat i en qüestió de minuts anàvem xopes. Vam iniciar la fuga i pel camí ja vam sentir que Lori Meyers paraven de tocar. Vam estar de sort i hi havia un autobús buit on vam seure i darrere nostre van pujar Maite, Anna i Óscar, i poc després, Jesús, que primer s’havia volgut quedar amb l’Elena i altres vilanovins. Ovació i vuelta al ruedo, el donàvem per perdut, i cap a casa. El cansament acumulat de la setmana laboral va agraïr la retirada.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Divendres vam pujar una mica més aviat però no prou per veure els Za! Em van fer anar a veure el Niño de Elche però me’l vaig mirar de lluny i només una estona, i desprès vam anar a treure el cap a Socunbohemio, molt bé. El cantant deu tenir entre quinze i divuit anys i això sempre em fa exclamar “fuera de mi vista, pocavergonya!”, però com que és de per aquí suposo que serà més fàcil de veure que Aurora, així que vaig arrossegar el grup. L’havia escoltat una mica i m’imaginava un show tranquil i “ensoñador” i em vaig trobar un valkiria de vint i pocs anys (fuera de mi vista!) desplegant un vendaval d’energia i fúria pop que em va encantar. Vaig veure L’Impératrice de lluny, parlant amb uns altres amics que dijous no havia vist, i remenant l’esquelet i pensant que programar Xoel López després d’aquell show bailongo potser no era la millor idea, però Xoel va estar prou bé. No conec el repertori Xoel, però vaig ser molt fan de Deluxe, i encara que separa personalitats artístiques, és a dir, no en va tocar ni una que jo conegués, va ser un bon concert i la prova és que el vam veure sencer i fins i tot ens vam anar atansant per veure’l de més aprop. Torn de Suede. Tenim súperfans a les primeres files però jo em quedo enrere. La primera vegada que vaig veure Bret Anderson va ser entrant a l’hotel Le Meridien, atemorit i agafant-se fort a la Justine perquè hi havia una colla de fans d’Springsteen esperant per aconseguir un autògraf. Sempre haig pensat que probablement era l’única que els va reconéixer i que sabia que aquella nit tocaven. Maig del 93. Toquen “Trash” i “Animal Nitrate” la segona i la tercera, i com que mai ha sigut un grup que hagi seguit massa, m’uneixo als alts que van bosc, una estona de Ghouljaboy i després The Gulps. Com que aquest Vida tinc un nivell d’indocumentació similar al que tenia al primavera no tinc ni idea de què fa cada grup, ni estic assabentada que són el grup revelació, la gent vinga dir que són de Granada, quan no són d’enlloc, com a molt podries dir que són de Calahorra, que és d’on són dos d’ells, el cantant i un guitarrista. Els altres semblen un acudit d’aquells setenteros: un francès, un italià i un australià. El manager és Alan McGee, que havia de punxar però sembla que ni va aparéixer per Vilanova. Bé, The Gulps. Em vaig passar el concert ballant i saltant, i Jesús i Óscar van acabar al pogo, no te digo más. Després una mica de Dharmacide, prou bé, i a moure el cucu a Pongo. Típica proposta que probablement no aniria a veure en concert en solitari, però que si la tinc a un festival, no la deixo escapar. Els alts se’n van quan acaba, però les nenes vilanovines són al vaixell, ballant indie dels noranta, i oldie but goldie, ja m’agrada ballar un cop a l’any el “She bangs the drums” i Nirvana. Llavors penso que mai ningú punxa Smashing Pumkins, i faig un tuit. Magia potagia, dos cançons més tard sona “1979” i els bots que faig crec que són la causa del mal de peus que arrossego des de llavors. Quan plega el dj aquest algú (el Genís) diu que Alan McGee és a la Cabana punxant i allà que anem, però tot i que de seguida ens treuen de l’error, Alan McGee no ha vingut i el person del barret que posa el single i surt a ballar és Turista Accidental o algo així, a les nenes els agrada i no volen marxar, així que jo vaig a seure a les paques de palla i quan acaba són quarts de cinc i quan veig els segurates a punt de dir-nos vayan saliendo fem això mateix. Arribem a casa que clareja, ho hem donat tot.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Dissabte arròs i sense migdiada amunt, que vull veure el Tim Bernardes al vaixell. Mat, Lou i Javi ja hi són apalancats a quarta fila quan arribo, cadira adicional i a gaudir. És ple de brasilers, la noia del meu costat les canta totes i en plora a llàgrima viva dos. En Tim, l’Erlend Oye brasiler, per aspecte físic i per proposta musical, i perquè es deixa fer fotos tota la nit amb qui li ho demani, és simpàtic com ell sol, i canta i toca com els àngels de la tropicàlia folk. No és el concert del festival perquè després de mitja cançó de Jorge Drexler i les parades a boxes de rigor, la Lourdes i jo anem a la Cova a agafar lloc. Fran, Richi i companyia encara estan colocant instruments i ens fa fins i tot vergonyeta atansar-nos tant, però quan veiem que comença a arribar gent ens plantem davant de tot al centre, on se’ns uneixen una mica més tard la Núria, la Meri i l’Elena. Haig de dir que quan vaig veure que els programaven a l’escenari més petit vaig sentir l’indignació del fan ultrajado perquè no veu reconeguda la vàlua del seu grup, però suposo que La Costa Brava només ens agrada a un grup generacional que ens hi vam enganxar els anys que van estar actius, i això no és tanta gent. Com que era davant de tot no sé fins on arribava la gent, però diria que van omplir sense petar-ho, i nosaltres vam estar a la glòria i ara només sento gratitud per qui els posés allà. Estava tan nerviosa que només vaig fer tres fotos fatalítiques i dos vídeos, un d’un segon, aquest era el nivell d’histerisme, no saber si estava gravant o no. </span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi__M83HUKAzwBi4QpzvWMHMhsP8VxZtegCDoIRCrW0GzESLPJSRKkVRGzhvcWql5xAf3JHKrxaspMaW_9ejo1ggb926SvMyBo3cmw6QHsITUo39YveWh-kJcS0aqxO_XTV2Ysgiq-B1wTKH5BPadm78Cfx15QZqI8hkaLbEyiFxJ3I8-TFkwMUGW7oxpo/s4032/IMG_8302.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi__M83HUKAzwBi4QpzvWMHMhsP8VxZtegCDoIRCrW0GzESLPJSRKkVRGzhvcWql5xAf3JHKrxaspMaW_9ejo1ggb926SvMyBo3cmw6QHsITUo39YveWh-kJcS0aqxO_XTV2Ysgiq-B1wTKH5BPadm78Cfx15QZqI8hkaLbEyiFxJ3I8-TFkwMUGW7oxpo/s320/IMG_8302.jpg" width="320" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Com tampoc sé mai a quina cançó ploraré. Sol ser amb “Mi última mujer”, “Déjese querer por una loca”, o “Copas de yate”, i parlo de concerts de Fran Nixon, a La Costa Brava no els haviem vist en més de dotze anys fins que algú es va inventar “La Costa Brava no volverán” i els vam veure a La Capsa al novembre, concert inoblidable on no hi havia límit de temps (ahir només 50 minuts i van sortir tard i no els hi van deixar recuperar, imperdonable) i van tocar les tres que haig dit abans i a les tres vaig plorar, però ahir va ser a la primera, “Dos ostras”, “qué más puede darte el mundo si cada segundo es una primera vez, somos verdaderos gigantes y a cada segundo nos mata David” (i ara escric això i la cançó està sonant a l’iTunes i torno a plorar, d’alegria i d’una barreja de sentiments que no puc desxifrar). Van acabar amb “Mi última mújer” i no vaig plorar però gairebé, i em vaig deixar la veu cantant “los idiotas prefieren la montaña y en mi interior yo tengo una playa donde fabrico mis recuerdos perfectos” (ja torno a plorar, recoi). Van marxar de l'escenari recordant-nos que "esto no se volverá a repetir" i van començar els jocs de la fam per aconseguir un setlist i quan pensava que no l’aconseguiria, només n’hi havia tres, vaig aconseguir que Fran em sentís i em donés l’últim, gracias, gracias, gracias.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgNH9vSWllMiF4Kbsc8echI1t2GSK1yVtKdt-HTj80GBQO-iv1HMW54_jYI8e0oDUpFyscdvt8F9JF7Csl0v9zAog26vxDHeFrhLYGODY0PwN57qjXVlY-2XnEf2WzgTfrItfpjTWXB5j1ADWOOlkGUWhjNFdByZlJsO7YDDlEsNlarqJ-_ut-ym_sV_Dk/s1024/sestlist%20LCB%20vida%202023.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="768" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgNH9vSWllMiF4Kbsc8echI1t2GSK1yVtKdt-HTj80GBQO-iv1HMW54_jYI8e0oDUpFyscdvt8F9JF7Csl0v9zAog26vxDHeFrhLYGODY0PwN57qjXVlY-2XnEf2WzgTfrItfpjTWXB5j1ADWOOlkGUWhjNFdByZlJsO7YDDlEsNlarqJ-_ut-ym_sV_Dk/s320/sestlist%20LCB%20vida%202023.jpg" width="240" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span><p></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Ens vam indignar una mica en veure que ens haviem quedat sense “Hazte camarera” i “Nada me importa”, però era tant feliç, i m’havia buidat tant emocionalment que ja m’era tot igual. La resta de la nit era farcit. Veure el final de Glasvegas, una estona a Spiritualized, el final de La Plazuela, grup mal programat del dia, per lloc, una Cabana que es va quedar petitíssima, i l’hora, unes deu del vespre que si haguéssin sigut la una haurien estat bogeria. Una mica de Dani (bona, apunta maneras, però not our cup of tea), una estona al vaixell a ballar amb Llamadas Perdidas DJs, el final de DEHD, que són de Chicago i això els fa guanyar punts, però ens perdem KEG, que els alts diuen que és el concert del Vida (això per mí és impossible, és La Costa Brava, però ja ens entenem), tres cançons dels Libertines, for the lol, una mica de Playback Maracas, m’agraden, però ja estic rendida, així que toc de corneta i retirada, thank you for coming, see you next year i tota la pesca.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-49289997592273380552023-06-05T20:18:00.006+02:002023-06-07T11:33:26.013+02:00Primavera Sound 2023<p style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: helvetica;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjr5FLsZZtRc6jjQtDJflDlHRRmmLy4lRgmvyDkTcWIfS64TJRNsIDNQb9tL3HrRgkTGBTEJuM3LZpAuVWjJIGPwW05cDo6z-7w-R6vVrmTFLLK9yKbjRgxJrNc4JAMj5IdMuDL9qFbKIPC2uGSbhZDlXeHd0Qk9THf8pKeW2dmAhoW9a6-boUonxH6/s4032/IMG_7823.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjr5FLsZZtRc6jjQtDJflDlHRRmmLy4lRgmvyDkTcWIfS64TJRNsIDNQb9tL3HrRgkTGBTEJuM3LZpAuVWjJIGPwW05cDo6z-7w-R6vVrmTFLLK9yKbjRgxJrNc4JAMj5IdMuDL9qFbKIPC2uGSbhZDlXeHd0Qk9THf8pKeW2dmAhoW9a6-boUonxH6/s320/IMG_7823.jpg" width="320" /></a></span></div><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;">No s’encara un festival com el Primavera Sound després d’haver llegit “<a href="https://www.planetadelibros.com/libro-macrofestivales/375084">Macrofestivales</a>” del Nando Cruz. El llibre no se centra en el primavera, però bona part del que s’hi explica li va com anell al dit. Molts dels temes que s’hi tracten són sabuts i àmpliament criticats: massificació, mercantilització, insostenibilitat, exclusivitat (artistes que només fan festivals i és impossible veure en sala), i en el cas concret del primavera, que hi hagi vuit escenaris principals, quatre escenaris petit-petitíssims i dos escenaris de djs d’electrònia que funciones durante dotze hores ininterrompudament, solapant-se el bum-bum amb l’escenari que tenen a la vora (especialment terrible al cas del Plenitude aka Pitchfork amb la Boiler Room), cosa que fa que per molt que facis horaris i corris d’un lloc a l’altre només puguis veure un 20% de l’oferta, sent optimistes. Altres m’han obert els ulls a realitats que desconeixia, perquè no podem saber-ho tot (el tema de les agències, com es programen les gires dels grups i la bombolla de preus que han causat els festivals) o perquè no se’ns informa / ens informem bé (les subvencions són amb els nostres diners i si bé potser es pot trobar la informació als webs de les respectives administracions, no en som conscients ni ho fiscalitzem com caldria). A mi em sobra tota la parafernàlia de marques: trobo fora de lloc que hi hagi una botiga d’una marca de l’Amancio venent samarretes, dessuadores i altres peces de roba “festival special edition” a una ubicació privilegiada del recinte, i que al moment que vam anar a tafanejar (jo em vaig quedar “fora”) estava a tope i amb les dos caixes registradores treient fum, igual que una altra botiga?, no hi vaig entrar, de Swatch, o que hi hagués nois i noies joves regalant vapejadors de sabors (no sé ni si això és legal), però hi ha a qui li sembla perfecte i no dubta en fer-se fotos de postureig o passar-se estones mortes consumint. Del “Primavera a la Ciutat by Santander” millor no en parlem, tot i que si en fos clienta no dubtaria a aprofitar els descomptes sucosos a les entrades (les de dia, a 125 €, es quedavan en 93 €). Però el primavera té coses bones com son les purament logístiques (els lavabos estan en general molt nets i tret d’hores punta no hi cues) i les barres, enguany sí, ben provistes de cambrers i cobradors. Una altra cosa destacable en positiu és la paritat del cartell, de que no poden vantar-se la majoria de festivals de l’estat, alguns directament ni saben què és i “ni está ni se le espera”.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Centrem-nos en la música.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;"><b>Dimecres</b></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">La jornada inaugural es vestia de gala amb el concert dels Pet Shop Boys. Gratuit, en teoria, t’havies de registrar a l’app AccessTicket, sense DNI per sort, però ja sabem que si dones les dades, gratis, gratis tampoc és, però entenc i aprovo que es vulgués regular una mica l’accés i evitar allaus d’assistens, i sí, es van acabar les entrades i estava petat, però els Pet Shop Boys estan en forma i van fer un senyor concert ple de hits que vam ballar i corejar. Tot el d’abans de m’ho vaig perdre perquè a les 18:30 encara estava conferenciant amb una senyora de Califòrnia.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieq_a9_ICrTjJQMgn9KsyZWqyDb2l-8sZ8b0CwWAKdZTrzN9-NF5U2QP08MzkWr2akYJkm3SaYqrFD5l_TG0-wi2dgqWfGFj8D2y5mNKikD-rHJ8_Kna1YL3LSgYe0V6YZky--KuGhkKkKiReuZv6UQSF2vt95UXEKMJLD3pYuMwjmrFBDH-Sr_Uxq/s4032/IMG_7722%20copia.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="4032" data-original-width="3024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieq_a9_ICrTjJQMgn9KsyZWqyDb2l-8sZ8b0CwWAKdZTrzN9-NF5U2QP08MzkWr2akYJkm3SaYqrFD5l_TG0-wi2dgqWfGFj8D2y5mNKikD-rHJ8_Kna1YL3LSgYe0V6YZky--KuGhkKkKiReuZv6UQSF2vt95UXEKMJLD3pYuMwjmrFBDH-Sr_Uxq/s320/IMG_7722%20copia.jpg" width="240" /></a></div><br /><p></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;"><b>Dijous</b></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Els caps de cartell del dijous eren la Paloma i el Joan. Al Joan el vaig conéixer en persona a una festa de Sant Joan però la nostra amistat es va segellar al FIB 2001, i l’any següent vaig anar amb la Paloma al Primavera 2002, quan les dos encara vivíem a Madrid. Des de llavors i fins el 2005, amb ells i més amics vam compartir els dos festivals cada any. Jo al FIB no hi vaig faltar fins al 2009, i al primavera no hi he fallat cap any. De les amistats que fas o afiances als festivals no en parla el Nando. Entenc que és una part més sociològica, psicològica o antropològica que requeriria centenars o milers d’entrevistes a assistents per fer l’anàlisi, però la meua experiència en aquest sentit és extraordinària. Haver compartit tots aquests festivals al llarg dels anys crea vincles. Els distrutes al moment i els recordes anys després. Crees una memòria col·lectiva que uneix i alimenta aquesta amistat. El meu primer festival ever va ser el Doctor Music d’Escalarre del 1996. El primer dia vaig passar-lo pràcticament sola, perquè els amics que m’havien d’acompanyar arribaven dissabte, només vaig compartir un concert amb la Núria RIL, que hi era per feina. Vaig veure quinze concerts, fita mai superada en cap altre festival, però tinc records més sòlids dels concerts que vaig veure amb els amics. La felicitat compartida és més felicitat.</span></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Doncs això, els amics. Estar amb ells i posar-nos al dia va fer que, després de Built to Spill, gran concert amb que vaig inaugurar el dijous i que vaig veure sola, les tres hores fins New Order les passèssim anant de concert en concert sense veure gran cosa: Ghost, a aquests si que els vam fer una mica de cas, encara que només fos per l’espectable; Red Velvet, per curiositat, però diria que feien playback i les córeos no eren res de l’altre món, tot i que havia fans plorant a altres els va decebre, i Pusha T, que vam veure des de la grada jove fotent-nos l’entrepà, remenant el cap al ritme de les seues bases. New Order els vam veure perquè tampoc hi havia un altre concert que ens cridés prou, i mira, esperava un concert pitjor. Ho haurien de deixar córrer perquè sempre han tingut un directe justet, però quan toquen els hits no pots evitar ballar i corejar-los i ser una mica feliç. D’allí corrent a Le Tigre, que era el concert estrella per mi del dia i no em van decepcionar. Potser feia quinze anys que no sentia TKO i el subidón va ser instantani. Vaig quedar-me fins al final, que obviament va ser amb Deceptacon, i això va fer que arribèssim al concert de Blur començat, i que ens quedéssim a un lateral dret buit on el so va ser molt defectuós a This is a low i The Universal, sonaven els instruments i la veu desacoblats, una cosa molt rara, i va ser una llàstima perquè són de les millors cançons que tenen. La resta, Country House, Parklife, Girls’n’Boys, Song 2, em van fer ballar i cantar i saltar com si tingués vint-i-cinc anys i no gairebé el doble. A Damon se li van arrasar els ulls de l’emoció, i per contagi, a mi també. Com diu la Cris, això que ens enduem d’aquest primavera. De Blur vam anar a The Comet is Coming i no era el que pensava que seria i ja eren quarts de cinc així que the comet is going cap a casa.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjn8Gpc3vrr8zKw7LJZzLNJAlcUAubtn99BJQkuQvpYf8Zqo-I_8MygW93Rw3_jWr82nvHh6vYjRTwKVZWcfPYEsmjwlA4kyR766fJ_-IOVPrEMgd_jLK_kb0tMfi7NBgzSlkIT_4bDVFvxqdxPGmsSnAVPB_wqSK8gyh6f2srvAx5yeNP7hb-qTPnM/s2000/d8101ea1-5e0a-411e-8289-56f37fe53b19.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1500" data-original-width="2000" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjn8Gpc3vrr8zKw7LJZzLNJAlcUAubtn99BJQkuQvpYf8Zqo-I_8MygW93Rw3_jWr82nvHh6vYjRTwKVZWcfPYEsmjwlA4kyR766fJ_-IOVPrEMgd_jLK_kb0tMfi7NBgzSlkIT_4bDVFvxqdxPGmsSnAVPB_wqSK8gyh6f2srvAx5yeNP7hb-qTPnM/s320/d8101ea1-5e0a-411e-8289-56f37fe53b19.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: helvetica;"><br /></span><p></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><b style="font-family: helvetica;">Divendres</b></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Julia Jacklin coincidia amb Beth Orton, i a Julia l’havia vist a l’apolo al novembre i a Beth l’últim cop potser va ser quan va tocar abans que Bon Iver al Poble Espanyol, al 2012 (no pot ser que faci tant!! si va tocar a Madrid al 2021…) però aquest any m’haig declarat oficialmente anti-auditori, perquè trenca amb el que espero d’un festival, que és música a l’aire lliure, i posats a queixar-nos que el primavera ens priva de gires i concerts a sales perquè acapara, doncs jo em queixo de que tots els artistes que van a l’auditori del Fòrum haurien d’anar a l’Auditori del carrer Lepant i fer-hi concerts d’hora i mitja en amunt. També que en el fons m’agrada més la Jacklin que l’Orton, què hi farem. Concert vist ben endavant, amb Matías i Lourdes, on la Julia i la seua banda van tornar a demostrar la qualitat de la seua proposta. Un dels concerts del dia i del festival, sens dubte. D’allí a The Delgados, que els havia escoltat més del que em pensava perquè recordava moltes cançons, però de qui mai havia estat una true fan i només haig vist en festivals, al FIB i al primavera del 2002, i em va agradar moltíssim els seu concert, van sonar genial i els afegits de violins, viola o contrabaix i flauta travessera van enriquir el seu pop-rock noventero. Després era el torn de Depeche Mode, a qui no havia vist mai perquè la vida, i a més eren els imprescindibles de l’Anna, així que vam anar-hi d’hora, a colocar-nos davant la taula de so, un encert perquè es va petar moltíssim i allà s’hi estava molt bé, i vaja, el concert em va semblar extraordinari. Fins i tot les cançons més reposades i que no coneixia gaire em van enganxar, i què dir dels hits, i de l’actitud de Dave Gahan i Martin Gore, animats i impecables. La comparació amb New Order és odiosa i no la farem, i a DM els posarem al sac de PSB o The Cure, el de bandes amb un llegat inabastable que mantenen un directe potent sense fisures. Ens vam quedar a mordor veient el Kendrick Lamar mentre anàvem al lavabo, sopàvem i ens arreposàvem i estiràvem una mica abans de Fred Again. L’any passat me’l vaig perdre tot i que va tocar els dos caps de setmana perquè no n’havia sentit res i va coincidir amb Pavement el primer i amb Mogwai el segon. Però enguany “el coneixia”: havia escoltat dos temes al matí i vaig decidir que no me’l podia perdre. Aclaparador. Quin directe més potent. Ens va encantar a tots i això que la resta ni havien sentit les dos cançons que jo havia sentit al matí. Després vam veure el que quedava de Yves Tumor, una mica de Unwound fent temps i ja a esperar a la segona fila de Lebanon Hanover, que no són my cup of tea però sí que ho són del Matías, que és molt entusiasta, i si no els hagués vist així probablement l’efecte hauria estat diferent, però ja és tradició veure un concert a les primeres files amb Mat, al Dice normalment, i són dels que recordo anys després (Har Mar Superstar, Kae Tempest, Shellac). Les cinc, cap a casa.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiecT4jJ6nX3QC7YDRBCh5GjiJZH7AwPGUn02cc6_E4yorHexyWzthqKUrbAb_YV4GEdy_PXCHS-naocRZgyttENztQBPzZJ2mbG0jg5zgTDlMPSfnelgBWU7YIccmo6-CvefRl8e1ifBS-4jR4WoSdfbOgPLtlAiZTc0QIvutEBkkVKpj9Yx7EiiX-/s4032/IMG_7832%20copia.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiecT4jJ6nX3QC7YDRBCh5GjiJZH7AwPGUn02cc6_E4yorHexyWzthqKUrbAb_YV4GEdy_PXCHS-naocRZgyttENztQBPzZJ2mbG0jg5zgTDlMPSfnelgBWU7YIccmo6-CvefRl8e1ifBS-4jR4WoSdfbOgPLtlAiZTc0QIvutEBkkVKpj9Yx7EiiX-/s320/IMG_7832%20copia.jpg" width="320" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><p></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;"><b>Dissabte</b></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Últim dia i el que arribo més aviat i marxo més tard. Vaig arribar a bar italia que ja havien començat i molt bé, proposta a seguir. En acabat, escales amunt amb la Cris a veure Wednesday i anar trobant la resta de petardes, Leti, Elena i Toni i per fi l’Ana, que encara no ens hem vist. Proposo anar a Villano Antillano, que l’havia sentida al matí fent els deures a l’últim moment i pintava divertit i wow, Dice petat de gent “gossejant” i jo acabant cridant “que viva el reggetón”, increible, boníssima. D’allí escales amunt a My Morning Jacket, hi havia ganes però se’m van espassar i va ser una banda sonora genial a la trobada amb altres amics. Quan va acabar hi va haver dispersió, jo em vaig quedar amb Paloma, Anna i Alberto, sens dubte amb qui més hores haig compartit aquest festival, que Paloma viu lluny i la trobo a faltar, i vam anar treure el cap a The Voidz (no havia fet els deures i vaig saber mitja hora abans pel Javi que és un projecte del Julian Casablancas), que no va convéncer, i d’allí a la grada jove a sopar acompanyats de la música de Maggie Rogers, enérgica, vital i optimista, i altre cop amunt a The War on Drugs, però de lluny, sense conectar-hi aquest cop. Ens reunim amb les noies i decidim anar a mordor, a Caroline Polacheck, però hi ha moltíssima gent i ens quedem darrere i trobem unes altres amigues que encara no haviem vist (bé, a Rosa sí, a través de les pantalles, al concert de Le Tigre) i xarrem una estona. Dispersió de nou i em quedo a dos cançons de Calvin Harris però decideixo pujar a Maneskin, pel lol i caram, quedo astorada! No és un tipus de música que escolti però el directe és “arrollador”. Mireia em diu que és davant la pantalla i allà que vaig, i vaja, que ens ho passem pipa, quin show! què guapos! prejudici eurovisiu superat! Ens quedem a Death Grips, perquè sí, perquè a Rosalia la vaig veure l’estiu passat a Bilbao presentant el Motomami, i perquè Death Grips també tenen un directe arrollador i m’agraden molt, però abans que acabin m’entra el remordiment i baixo a veure el final del concert de la Rosalia, arribo quan posa l’audio de la padrina. Em quedo al fons, se sent el bum-bum-bum de l’escenari Pull & Bear. Quan acaba em quedo al lloc veient com em passen pel costat riuades de gent. Després sabré que molta gent s’ha passat el dia allà esperant la Rosalia i bastant indiferents a les altres propostes, i això és una llàstima perquè no és l’esperit d’un festival, però ells s’ho perden. La que gairebé es perd sóc jo, que em costa tres voltes trobar les amigues per la zona dels escenaris innombrable i brugal, amenitzades per la tralla de la Charlotte de Witte, que reviu un mort. D’allí al Dice a Los Ganglios, però els veiem de lluny i no sé si toquen “Tienda de discos ultra-local” o no, i estem una estona amb Overmono per no anar tant d’hora al Dj Coco, i total, que pleguem a quarts de set amb el “Don’t stop believin” com està manat. Agafava el metro a les 6:47. Prou. Thank you for coming, see you next year. O no, ja veurem.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinzh3FvBuICvRTW8QqAqI2Gxo8snGL4bT8qNTnHCU_6MjpWUCXky6sH1DLhnhrXrNuK99aPIn31qsyAB0Wkho_h3z8G1KrbL-HcNwaUBrvXLWGVjwxSWn3s_hzyPhJ20jlg8NpFQIeacVq2RjkurC5AS3TUGU1pYfZDDSJrXkCVijHaof1z70Dplle/s4032/IMG_7934%20copia.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinzh3FvBuICvRTW8QqAqI2Gxo8snGL4bT8qNTnHCU_6MjpWUCXky6sH1DLhnhrXrNuK99aPIn31qsyAB0Wkho_h3z8G1KrbL-HcNwaUBrvXLWGVjwxSWn3s_hzyPhJ20jlg8NpFQIeacVq2RjkurC5AS3TUGU1pYfZDDSJrXkCVijHaof1z70Dplle/s320/IMG_7934%20copia.jpg" width="320" /></a></div><br /><p></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;"><b>Diumenge</b></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">De moment quedava un últim concert, Pet Shop Boys a l’apolo, ¡¡¡Pet Shop Boys a l’apolo!!! Cua per entrar, sala plena però no petadíssima, estem de tres quarts de pista cap a darrere, però es veu bé, sona millor, el públic està entregant, Neil Tenant exultant i Chris Lowe feliç (diuen que ballava darrere els teclats!) i bé, són una piconadora i hit rere hit ens passen per sobre i ens eleven i la Cris, el Matias i jo ens anem preguntant uns als altres si Mireia seguirà viva o haurà infartat ja, segurs de que està en èxtasi en algun lloc més endavant que nosaltres, la feiem a primera fila però sembla que no, ja ens explicarà. Aquest és el meu últim concert. Mireia i Cris encara baixen a la 2 a veure la Maggie Rogers, però jo decideixo que ja n’hi ha prou, que puc marxar feliç.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEietHhiubHkp422z5Q9HrF1BUQxH-RxhHd6GI5ejmrhhRvrtxEe35lNUMAEKiTOdKp1prczu18kobu2qTLAmFuaSBClIMhmthrXQtxkL53IevipvtNdDznEF6A6PLXsIXE5JgRP7Zb0wzm1jojOHzGwOobigFmL5worJm_MmHmCdmG_BdGCqohL58oT/s4032/IMG_7958%20copia.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEietHhiubHkp422z5Q9HrF1BUQxH-RxhHd6GI5ejmrhhRvrtxEe35lNUMAEKiTOdKp1prczu18kobu2qTLAmFuaSBClIMhmthrXQtxkL53IevipvtNdDznEF6A6PLXsIXE5JgRP7Zb0wzm1jojOHzGwOobigFmL5worJm_MmHmCdmG_BdGCqohL58oT/s320/IMG_7958%20copia.jpg" width="320" /></a></div><br /><p></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Donant voltes al tema de la música a l’aire lliure i la felicitat compartida amb amics haig pensat que un motiu pel que ens agrada, als que ens agrada, és perquè som un país de revetlles i festes majors. El primer “concert” que vaig veure a la meua vida, si entenem concert com l’acte on uns músics interpreten cançons amb instruments, devia ser el de Jordi d’Adrall, insigne acordionista que tocava a les festes majors pirinenques dels 70 i 80, i els de les orquestres més o menys bones o dolentes que tocaven a les festes majors de l’estiu. Una festa major d’estiu és probablement el primer lloc on sents música mentre balles amb amics i socialitzes amb desconeguts, i aquesta associació música - festa - amics - diversió deu quedar gravada a foc. Limitar l’assistència a concerts al que puguis veure a un festival o a un macroconcert anual és una mica pobre, tot i que si no vius a una gran ciutat l’oferta de gires internacionals és molt escassa i assistir a un o dos festivals et compensa la misèria de la resta de l’any. Jo vaig a concerts tot l’any, de tota mida i condició, i els festivals m’agraden perquè hi puc veure grups que costa fer venir o coses que no aniria a veure en sala perquè a priori no m’interessen i haig de seleccionar, i pel que deia més amunt de veure concerts a l’aire lliure, encara que la sonorització no sigui la millor.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Acabant. M’ho haig passat molt bé enguany al primavera. No hi aniria sola, però si hi ha prou quòrum d’amics per anar-hi l’any que ve, allà em tindreu. Que m’agradaria un festival més petit i recollit, més abastable? Per descomptat. Però és el que hi ha. Com li deia al Víctor l’altre dia, em farien un favor si deixen de fer-lo perquè jo no sé no anar-hi.</span></span></p><p class="p1" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: helvetica;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: helvetica;">Albert, Alberto, Ana, Anna, Anna, Belén, Carmen, Chiara, Cris, Dani, Elena, Elena, Eli, Eva, Irma, Iván, Javi, Jesús, Joan, Jordi, Leti, Lourdes, Luis, Maite, Maria, Matías, Miguel, Mireia, Nati, Nef, Óscar, Paloma, Pepe, Rosa, Gema, Povill, Rafa, Sebas, Toni, Xavi, Xesca, segur que em deixo algú, però espero no deixar-me ningú. Gràcies!<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-19552954051134156882023-02-26T13:20:00.000+01:002023-02-26T13:20:09.199+01:00Minifestival 2023<p><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">El Mini és un festival on l’entrada és a una llista confeccionada per l’organització amb els noms dels que l’ham comprat per paypal, a un preu que és un escàndol de barat, 20,50 € la de dos dies; a un centre cívic, enguany el Casinet d’Hostafrancs enlloc de Les Basses (més un dia adicional a l’Helio), amb uns preus de barra popularíssims, la cervesa a 2.50 €, tot i que siguin llaunes no gaire fredes (altres anys a les basses recordava tirador), i uns cartells on sempre hi ha mínim un cap d’ídem internacional que fa l’assistència obligatòria. Assistència d’un públic majoritàriament sénior, que ens saludem perquè som els mateixos als mateixos llocs, i celebrem tenir propostes com aquesta (i la bessona Madrid Pop Fest la setmana vinent) per veure’ns i passar un cap de setmana diferent. <span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Enguany no hi havia un sino tres o quatre caps de cartell. David Christian, el de Comet Gain, i els Close Lobsters eren el reclam, i els Martha, a qui coneixia del Madrid Pop Fest de 2019, l’aposta segura per tancar.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Divendres a l’Helio vaig decidir anar-hi perquè és al costat de casa, perquè, comme d’habitude, no coneixia ningú, i els francesos Special Friends i la britànica Gemma Rogers els vaig escoltar per primer cop aquell dia al matí. En la versió enllaunada (música enllaunada, lol, digue’m que tens més anys que Matussalem sense dir-me l’edat, —Matussalem, lol, digue’m que, etc., ja paro—), els primers em van agradar més la segona, però en directe la Gemma és arrolladora i carismàtica i ens va fer cantar (demano disculpes als damnificats), i buf, tremendo bolaco. Els Special Friends també ens van agradar molt, eh? El guitarrista encara no s’ha degut treure l’espant de l’assalt que li van fer tres senyores i un senyor que se’ns va afegir, al fons de la sala, “on veut acheter des CDs, quatre, on en veut quatre!!!”<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjs_etBEz6peEMmIz7BcYucaUPmqEFUjXrCkakn2gcT9_zvVJHxK8Fq7rr5SWhaT67Z4UX0wUKgKd6yfpxrcqWLUU77c2LdBT8wQUh75gaR6dC5p23NvpJQm4wQtsTZAKxk-sixpJv37FYIFZJPeggLmww5bDFScIrzPqAJosIn1n1pvcKjQB2sdNnJ/s4032/IMG_6593.HEIC" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjs_etBEz6peEMmIz7BcYucaUPmqEFUjXrCkakn2gcT9_zvVJHxK8Fq7rr5SWhaT67Z4UX0wUKgKd6yfpxrcqWLUU77c2LdBT8wQUh75gaR6dC5p23NvpJQm4wQtsTZAKxk-sixpJv37FYIFZJPeggLmww5bDFScIrzPqAJosIn1n1pvcKjQB2sdNnJ/s320/IMG_6593.HEIC" width="320" /></a></div><br /><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP2Zmy-6WNYZjTVqJtdXYgsRPqM7kO5zrN6tX32TlMHBCGikREvOLY_JkkBQdWyocoPnZ9eEZdRV3TJB5e_3n6C2Vg4p3_p9rxxd18I-rzqUjUfB6OAgH1VsHW6SYqGCog0DivacfJE6FBXOyVMJ4SstGiHcqgXl2Qz2hFCJOSpGzKE8mZRA46RG8y/s4032/IMG_6595.HEIC" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP2Zmy-6WNYZjTVqJtdXYgsRPqM7kO5zrN6tX32TlMHBCGikREvOLY_JkkBQdWyocoPnZ9eEZdRV3TJB5e_3n6C2Vg4p3_p9rxxd18I-rzqUjUfB6OAgH1VsHW6SYqGCog0DivacfJE6FBXOyVMJ4SstGiHcqgXl2Qz2hFCJOSpGzKE8mZRA46RG8y/s320/IMG_6595.HEIC" width="320" /></a></span></div><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Dissabte era el dia gran, i començava d’hora i concerts curts, això sí, i deu o quinze minuts entre un i l’altre, i a les dotze a casa, fantàstic.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Va començar el David Christian, ell sol amb la guitarra, tret de quan va pujar Raúl Tokyo Sex Destruction a cantar, en va tocar alguna de Comet Gain i va fer un concert de menos a más claríssim.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Van seguir les Cheerbleederz (tot i que als horaris posava Me Rex), encantadíssimes de ser allà, i que tot i sonar un pèl massa agudes i estridents, em van encantar i em van fer ballar, i després Me Rex, que comparteix bateria, em va fer gràcia que és canviés el vestuari per cada actuació. Els Me Rex genials, igual d’enèrgics i saltarins, i amb un puntet més de no sé què que em va encantar, potser que em van recordar a alguna cançó als enyorats The Rural Alberta Advantage.</span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Close Lobsters eren els caps de cartell, diuen, jo, per descomptat, no els coneixia. Pop escocés i cantant que tira de lletres al mòbil, I feel you, em van agradar força.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">La Carlota Flâneur era la quota local que no canta en llengua local, com va dir ella mateixa en presentar-se, i va patir la desbandada post cap de cartell - hora de sopar. Jo no vaig sopar i em va agradar molt la seua proposta, que només conec parcialment per la primera referència editada en cassette, i que definiria com pop que bossanoveja, molt agradable, molt de posar-te’l diumenge al matí mentre esmorzes o fas un vermut al sol.</span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Acabar amb Martha va ser la cirereta del pastís. Al meu esquema mental són de Seattle, o d’Orange County, o de Boston, però resulta que són de Pity Me, Durham,UK. Rock accelerat propiciador de pogos, salts, sacsejades de cap i somriures a la cara.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 14px;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdev07TxyV5onvU3qaXcIwaiZ0711CPgZk_t9xjC_XScNpwchZk0zqVmo_04N92df-QJLDdoCkH06_MiGe6pPiDn1_rDup2wTKN7R5UUUBJTEGLSHt5iZtsZnpWFfkbpcGZ_kkVClXUwsXL2ddZh-nLrb7mt3hvH58ZBFcsWenkVsHUJ2iX9sSIQBJ/s4032/IMG_6603.HEIC" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdev07TxyV5onvU3qaXcIwaiZ0711CPgZk_t9xjC_XScNpwchZk0zqVmo_04N92df-QJLDdoCkH06_MiGe6pPiDn1_rDup2wTKN7R5UUUBJTEGLSHt5iZtsZnpWFfkbpcGZ_kkVClXUwsXL2ddZh-nLrb7mt3hvH58ZBFcsWenkVsHUJ2iX9sSIQBJ/s320/IMG_6603.HEIC" width="320" /></a></div><br /><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDa_ndfKVJDWetW_MDaa6KoNIbbOFL1S0MzG2Tc4wmXrtOrFlzklApueRVD4HRanHyyNfOG8pUHqUT5IEOWG5fVZPe4no2st6lfuU0x5iPa2uLMWfF2zEHFGc1y-beAKcdUwrhKyW3hHKlt9HNcVrx-w2QpwZhsnIt7TfbFEEXe6yQRyLBRfKYkNzk/s4032/IMG_6605.HEIC" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjDa_ndfKVJDWetW_MDaa6KoNIbbOFL1S0MzG2Tc4wmXrtOrFlzklApueRVD4HRanHyyNfOG8pUHqUT5IEOWG5fVZPe4no2st6lfuU0x5iPa2uLMWfF2zEHFGc1y-beAKcdUwrhKyW3hHKlt9HNcVrx-w2QpwZhsnIt7TfbFEEXe6yQRyLBRfKYkNzk/s320/IMG_6605.HEIC" width="320" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfMCDa6EsOKrTSGFpAin3RRZ1ZRC8azBWofO4bUoQBdfTxoGTjAAUJpHSeCbLbdCLs3-E4_pkiBtlw-wKnFb8GwyqKWFYdB4QRqn5fAEFANXh-9O0JxkHaGARdPwyOtTRwlwZvHjpS_6coQKeSEakvID_yjEqqw8cHW6MW5-Und7wMJOc2lXUam5V9/s4032/IMG_6612.HEIC" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfMCDa6EsOKrTSGFpAin3RRZ1ZRC8azBWofO4bUoQBdfTxoGTjAAUJpHSeCbLbdCLs3-E4_pkiBtlw-wKnFb8GwyqKWFYdB4QRqn5fAEFANXh-9O0JxkHaGARdPwyOtTRwlwZvHjpS_6coQKeSEakvID_yjEqqw8cHW6MW5-Und7wMJOc2lXUam5V9/s320/IMG_6612.HEIC" width="320" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCUH0GZgzs-dvWpctJZdcr6ScGKh-AOvSWMKoGMPpri8NjCYeM5gulu9ygA3dfz89YApNeD0K1GxGR5jk1LJcDmHAQe--CqP8TbcpNAQq8ittF3PsmlvJC-wZ6KO9qnCg6CYbg4ZFVIjnEB5817ZId-HNR25u2m-SohqMPT-j6EV3fLLq2xmfaJY77/s4032/IMG_6613.HEIC" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCUH0GZgzs-dvWpctJZdcr6ScGKh-AOvSWMKoGMPpri8NjCYeM5gulu9ygA3dfz89YApNeD0K1GxGR5jk1LJcDmHAQe--CqP8TbcpNAQq8ittF3PsmlvJC-wZ6KO9qnCg6CYbg4ZFVIjnEB5817ZId-HNR25u2m-SohqMPT-j6EV3fLLq2xmfaJY77/s320/IMG_6613.HEIC" width="320" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWnI7DnmHjtsbJpZYeCnpb7uFomSysIAntmXBEuuftceHGHrGGbW6QSmv8RzWHT48dKClp0eXOJj4zJg_DgBc9Mtdr7FvMHbkc5GuUHeq07z1M-tIGH6iy4b9NyLrj9xvAI9MeNFyi8nKcYcuqJ5x6z4klnDlnQsb8p4vaLrEvFludXSqj1hpYE7Mn/s4032/IMG_6615.HEIC" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWnI7DnmHjtsbJpZYeCnpb7uFomSysIAntmXBEuuftceHGHrGGbW6QSmv8RzWHT48dKClp0eXOJj4zJg_DgBc9Mtdr7FvMHbkc5GuUHeq07z1M-tIGH6iy4b9NyLrj9xvAI9MeNFyi8nKcYcuqJ5x6z4klnDlnQsb8p4vaLrEvFludXSqj1hpYE7Mn/s320/IMG_6615.HEIC" width="320" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Llarga vida al Minifestival!!!<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;"><span class="Apple-converted-space">PS: No vaig fer fotos a les Cheerbleederz :(</span></span></span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-19656289097599100862022-06-13T23:25:00.001+02:002022-06-13T23:25:45.655+02:00Primavera Sound 2022<p><span style="font-family: georgia;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgAYzpVmVbF5QjTAAjne4sqy3DE2ctL3WQ25gQpM41fA3y8MIG8AUrrzK8RRQd4U-imdaxwU9XiJkTbjO4qNs7lLzDGl27m3Fzm0jqBHXzYbwh3VdceLBoSq4UjRFiO-NMG1ELSN5FwovWaehxBjBKAN51LT3DHTTjVCsv_NejcaD5a6znkiJ4otb8a/s4032/1D38BBFA-E9B0-4160-B4FF-B701558FBF09.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgAYzpVmVbF5QjTAAjne4sqy3DE2ctL3WQ25gQpM41fA3y8MIG8AUrrzK8RRQd4U-imdaxwU9XiJkTbjO4qNs7lLzDGl27m3Fzm0jqBHXzYbwh3VdceLBoSq4UjRFiO-NMG1ELSN5FwovWaehxBjBKAN51LT3DHTTjVCsv_NejcaD5a6znkiJ4otb8a/s320/1D38BBFA-E9B0-4160-B4FF-B701558FBF09.jpeg" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /> </span><span style="font-family: georgia;">El Primavera del retorn post-pandèmic, de l’excés de dies i l’excés d’aforament, de les cues del primer dijous, de les cues cada dia a la llançadora o al metro per tornar a casa, del DNI-gate, de les cues delirants per entrar als concerts del “primavera a la ciutat”, dels escenaris patrocinats per criptomonedes, del mural on es feien un morreig Colau i Ayuso el primer capde i Guardiola i Mourinho el segon, de la enorme quantitat d’anglesos sobretot el primer cap de setmana, jubileu de la reina immortal mediante. El Primavera 2022 ha estat això però sobretot ha estat la música.</span><span style="font-family: georgia;"> </span><p></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Inoblidables Sharon Van Etten, Yo la tengo, The National, Mogwai, Low, Nick Cave, Idles, Amyl, Big Thief, Marina Herlop, Courtney Barnett, Senyawa, Arooj Aftab, Yeah Yeah Yeahs, Mogwai i Jessie Ware com a quasi final de festa. Haig de recórrer als meus clasfinders impresos i revisats el mateix dia (¡con lo que yo he sido!) on l’endemà marcava què havia vist, per recordar tots els grups i no deixar-me’n cap. Mencions d’honor a Verde Prato, que va obrir el Primavera al fòrum, The Linda Lindas i la baixista d’onze anys, Big Freedia, le rapere queer que movia el cul millor que les seues ballarines, la reina del bounce, la proposta que em va deixar bocabadada abans d’anar a dormir el primer dijous. Fountains DC menjant-se l’escenari que després jo devoraria quan hi pugessin The National, i Mogwai el primer cap de setmana després d’haver-los convidat a unir-se al cartell aquell matí. La cantant de Porridge Radio defenent ella soleta la proposta, perquè la resta del grup no tenia el passaport en regla (…). Acabar el segon dijous escoltant heavy metal, i rock de Níger i fent bots a la perfèria del puto pogo de Mujeres. No arribar el segon divendres a Nueva Vulcano (i això que en tenia ganes, van ser l’últim concert abans del confinament) però sí a Apartamentos Acapulco i Triángulo de Amor Bizarro, i sacsejar el cap amb delit al concert de Courtney Barnett abans d’anar a veure els dos hits de Lorde i tornar a fugir de mordor, i holy shit Special Interest, quina bogeria! Començar el segon dissabte i últim dia (thank God!) amb Renaldo & Clara, com m’agrade cantar lletres amb català amb la meua fonètica (us pot semblar una ruqueria, però no ho és) que van fer un gran concert, crec que la vibració d’escenari gran i alt va fer que se superessin.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Unes línies dels inoblidables:</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Sharon Van Etten presentava disc (un disc que a mi m’ha agradat molt, potser més que l’anterior) i va fer el que fan els artistes que presenten disc, cantar-ne un pilot de cançons, i això vol dir que dels discos previs només va incloure “All I want” de Tramp. Ara és més rockera i més valenta, ha abandonat aquella fragilitat, i porta una banda boníssima i el concert va ser espectacular. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Yo la tengo de mi vida. Què dir. Que vull ser Georgia de gran ja ho haig dit. Que facin el que facin i toquin el que toquin fan concerts sublims que t’eleven, i si toquen “Autumn Sweater” i “Tom Courtenay” (Julie Christie, the rummors are trueeeee!!) ja em fan feliç.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">The National. Vistos a Pamplona el dissabte 28 de maig asseguda a un auditori (vam llevar-nos a ballar i jo a saltar unes quantes vegades) i tornats a veure a cinquena fila de mordor el divendres 3 de juny, en sis dies, per recuperar el temps perdut, els dos anys i mig sense concert d’ells, jo que m’havia malacostumat al concert gairebé anual. Per mala sort per mi van fer un setlist quasi calcat, però a Barcelona van incloure “Apartment story” i a Pamplona “Vanderlyle Crybaby Geeks”, i fa anys que no toquen “Abel” però a canvi “Graceless”, “Mr. November” i “Terrible Love” són fixes. Matt un pèl despistat, als dos concerts es va equivocar, entrant a deshora, errant la lletra (i juraria que a Pamplona portava teleprompter!) i els bessons Dessner i els germans Devendorff fent com sempre, salvant-li el cul. No sóc objectiva amb ells, però fa uns quants anys que els seus concerts em semblen impecables i emocionants i en surto feliç i flotant.</span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhY3R6sPhh6-7Vgmt4oafPbwX_K6lBPngS_jo45Sz1CKFJiNvD2kYrfj8nVPUZlF08AxnhFyZ7LULgY-qRKMRXbNTh-ulO3HHPtQONlUDQ-1wWLXnL_elXTVWpuHyN-Ksda6GZi6fzu90u5jeG2jKWO738prb4Nz1TPkfsAErtTo5kOvqMaslWTiXmf/s4032/637F4991-C626-4857-B98A-AE678B7519E9.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhY3R6sPhh6-7Vgmt4oafPbwX_K6lBPngS_jo45Sz1CKFJiNvD2kYrfj8nVPUZlF08AxnhFyZ7LULgY-qRKMRXbNTh-ulO3HHPtQONlUDQ-1wWLXnL_elXTVWpuHyN-Ksda6GZi6fzu90u5jeG2jKWO738prb4Nz1TPkfsAErtTo5kOvqMaslWTiXmf/s320/637F4991-C626-4857-B98A-AE678B7519E9.jpeg" width="320" /></a></div><br /><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinoSYsulZSl59WjGw7IbMPlzZCv-aFZvhikbh-45PJT46r5u8JcYNFc7SQvIqic7MwHMP6nQfnC6CKIPnQzourV7yhAYElZ9fIPju9hTeuxtZYrajr-9bxVoelqR0QqsklgENYqBb_xoKD2fFDNnEQoH2mIBN5UwbMP8PmBUyK30zT3f8dDyxbb4lv/s4032/70136219-F814-4CBD-B48D-EBE661DB6A0A.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEinoSYsulZSl59WjGw7IbMPlzZCv-aFZvhikbh-45PJT46r5u8JcYNFc7SQvIqic7MwHMP6nQfnC6CKIPnQzourV7yhAYElZ9fIPju9hTeuxtZYrajr-9bxVoelqR0QqsklgENYqBb_xoKD2fFDNnEQoH2mIBN5UwbMP8PmBUyK30zT3f8dDyxbb4lv/s320/70136219-F814-4CBD-B48D-EBE661DB6A0A.jpeg" width="320" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;">Mogwai es van afegir a última hora el divendres, en tots sentits: no eren a la programació del primer cap de setmana i els van posar a quarts de tres de la matinada i van ser refugi on recompondre’m de la tempesta emocional de The National. No en sóc tan fan com per reconéixer cançons, però el darrer disc és un dels meus favorits de l’any passat, en tenia ganes i no em van decepcionar.</span><span style="font-family: georgia;"> </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Low, no en vaig veure el concert sencer perquè vam decidir anar al final d’Einstürzende Newbaten a mordor, que els veuré a primera fila a l’auditori al novembre. Però un trosset de Low sempre és millor que moltes coses, i a més teniem de veïns als nois d’Idles i la Jehnny Beth i sempre mola veure artistes veient altres artistes. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">I això, que ja que érem a mordor per Einstürzende Neubaten, amb l’Ana vam decidir situar-nos pel concert de Nick Cave, i abans que comencés va unir-se’ns la Mireia i vam veure i viure un dels millors concerts del Primavera, de l’any, de la dècada. Llàgrimes avall quan va dedicar “O Children” als seus fills morts, que segur que són per aquí, però coneixent-los és probable que siguin a Bauhaus. Quan va anunciar la mort del seu fill Jethro fa un mes tots vam pensar que una cancel·lació era més que probable, i ho hauriem entés, però suposo que ell ha preferit exorcitzar la pena i rebre l’amor i la devoció del públic, i diria que li funciona. El concert va començar amb “Get ready for love”, i la següent va ser “There she goes my beautiful world” i jo vaig ser molt feliç. No havia estat mai tan aprop de l’escenari, i quan s’acostava a les tanques, passejant-s’hi per sobre, li vam poder comptar les arrugues de les potes de gall, com qui diu, i veure-li l’expressió i copsar-ne el sentiment. Awesome. </span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7sEOJDsndcbccvKz3SUAIk71DMxDvL7gxODJxu8vTtQhoUm3dv1FuF0vzVfNcwhJQJvgIkBLt_lWhuveBTecozhgnvC3FAoqBwm6fqV3nBMaa7A92CXXGK4Cd-Cz9Z9m01dEU5JRToHc_Eti6U_h7fbNnWDN8H0ZcNameA_DYt4lPyVvQFXHTYaoC/s4032/E9B94C1D-73DD-4D6A-9588-5A5C66BDA2D0.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="4032" data-original-width="3024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7sEOJDsndcbccvKz3SUAIk71DMxDvL7gxODJxu8vTtQhoUm3dv1FuF0vzVfNcwhJQJvgIkBLt_lWhuveBTecozhgnvC3FAoqBwm6fqV3nBMaa7A92CXXGK4Cd-Cz9Z9m01dEU5JRToHc_Eti6U_h7fbNnWDN8H0ZcNameA_DYt4lPyVvQFXHTYaoC/s320/E9B94C1D-73DD-4D6A-9588-5A5C66BDA2D0.jpeg" width="240" /></a></div><span style="font-family: georgia;"><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>Idles els vam enganxar començats, la Mireia i jo, que ens haviem estat recuperant de l’huracà Cave, però holy shit, quina força! Fins i tot van aconseguir que dos senyores quarentones amb els genolls rovellats s’acotxessin quan van fer acotxar tot el públic (cosa de moda enguany, ho han fet uns quants grups…) i vaig cantar-cridar d’allò més amb Danny Nedelko (que té una tornada que és una definició precisa de com comença el feixisme: fear leds to panic, panic leads to pain, pain leads to anger, anger leads to hate). Magnífics.</span><span style="font-family: georgia;"> </span><p></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Amyl and the Sniffers. De l’adidas al 2019 a mordor al 2022, saltant-se tots els escenaris intermitjos perquè l’Amyl es menja un escenari ella soleta. Un fenòmen de la natura. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Big Thief. Van ser l’últim grup internacional que vaig veure en concert el 2020 abans del confinament, i això ja no ho oblidaré mai. I volia veure’ls, molt. També vaig voler matar molt al que ha decidit posar la Boiler Room i els seus boom boom boom non stop al costat de l’escenari Plenitude aka Pitchfork, perquè era indignant com interferia amb les cançons de qui toqués allí. En fin. Big Thief són molt grans i cada concert seu ho demostren. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Marina Herlop, o princesa Leia, o deessa de l’experimentació catalana. Ha plogut molt des de les primeres actuacions només amb el piano. Sempre ha estat magnífica, però ara la proposta té més “empaque”, i l’acompanyament de les Tarta Relena (l’equivalent català i coral a l’omnipresent teclat del Betacam?) fa que guanyi molts punts. No és una proposta apta per tots els públics, hi has d’entrar, i si hi entres, et converteixes al culte. </span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi57sdBSbLSCE2wyBA1Z7Jvg7jZwv3KeSGcHnd8NCCmURLnAePdZZHob1dKdclKS5soIBV0C64DG8kV1xG2yNiQmOpcWCh6OctPPaPWI4WJmOOgrazqt1YmszyaNvDv8pRd6QIi6NdzV49_gUBiykBDZ7nT826Pq9nZZN_q5WoyIInWEkgDTiD8Hgkb/s4032/CD7F9D2C-793B-4DC0-8240-0B87DDCB00F0.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi57sdBSbLSCE2wyBA1Z7Jvg7jZwv3KeSGcHnd8NCCmURLnAePdZZHob1dKdclKS5soIBV0C64DG8kV1xG2yNiQmOpcWCh6OctPPaPWI4WJmOOgrazqt1YmszyaNvDv8pRd6QIi6NdzV49_gUBiykBDZ7nT826Pq9nZZN_q5WoyIInWEkgDTiD8Hgkb/s320/CD7F9D2C-793B-4DC0-8240-0B87DDCB00F0.jpeg" width="320" /></a></div><span style="font-family: georgia;"><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>Senyawa. Ara us contaré una batalleta. Sí, una altra. Senyawa van tocar al 2016 al festival Eaux Claires, a Eau Claire, Wisconsin. Els vaig veure, perquè quan tornaria a veure un grup de “folk punk javanés”? i em van flipar bastant. L’any passat van editar un disc que a cada país sortia amb un segell local, i aquí ho va fer amb Galleta Records, però no vaig arribar a comprar-ho. Quan tornaria a veure un grup javanés? Doncs enguany al Primavera. Que deu ser l’any que hagi vist més grups de països “no-occidentals” diferents, així de memòria: Indonèsia, Níger, Zambia, Pakistan, Bielorússia. A Senyawa no els definiria com folk punk. De folk en tenen un punt perquè usen instruments tradicionals i la forma de cantar també s’inspira en el cant indonesi (o javanés, o balinés, que no sóc experta i estic inventant una mica), però de punk no en tenen gran cosa, el seu és més tipus distorsió post-rock, o algo. En vaig veure un tros perquè era tardíssim i em quedava sola, i la gravació que vaig compartir a instagram ja l’han compartit dos publicacions d’allà, ves si em faré famosa!</span><span style="font-family: georgia;"> </span><p></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.blogger.com/video.g?token=AD6v5dw1JmSdV_-j8PQdWw42Q-2whK1fI-T4jkTCSyIlRi8_e0nXYedYvU3OxdDM7dAq4WMjmwTg0LtC-y2g1_InSA' class='b-hbp-video b-uploaded' frameborder='0'></iframe></div><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;">Arooj Aftab. Andrea being Andrea. A aquesta senyora que les meues amigues més penjades de l’actualitat obviament coneixien jo la vaig conéixer el mateix dissabte poc abans de les dos de la tarda. Però quan m’enamoro m’enamoro i aquest va ser amor a primera escoltada, tant que vaig plantar-me abans d’hora a primera fila i allà vaig deixar que regalimés la baba. Per favor quina delicadesa, quin parell de músics portava (contrabaixista i arpista), quin tot.</span><span style="font-family: georgia;"> </span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhdwS7ebu-jw8rFlM4v1dU8-T9VfDJ66Wx0yD0aGGGb2etXrc3D_7r9hQhNvytE8upj0HOY_Z-fZvKcV2lHrEoeFQ5UTTO0mfMpo5x7yn9Jp6g-MBoowh8dUwd_h3FWkxw9ashJiVw3zIb5GUlUS_R5c4JllBsHJRDMSVFIrRynidcubdK9czP3UEq/s4032/BED34E08-1EF0-4037-980C-1244549A9FFC.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhhdwS7ebu-jw8rFlM4v1dU8-T9VfDJ66Wx0yD0aGGGb2etXrc3D_7r9hQhNvytE8upj0HOY_Z-fZvKcV2lHrEoeFQ5UTTO0mfMpo5x7yn9Jp6g-MBoowh8dUwd_h3FWkxw9ashJiVw3zIb5GUlUS_R5c4JllBsHJRDMSVFIrRynidcubdK9czP3UEq/s320/BED34E08-1EF0-4037-980C-1244549A9FFC.jpeg" width="320" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;">Yeah Yeah Yeahs entraven al pla però no gaire, és una llàstima mordor, així en general, perquè fa mandra i m’haig perdut concerts que ara lamento haver-me perdut només perquè eren a mordor i qualsevol proposta guanya a mordor, tret de les obvies. Però Rolling Blackouts Coastal Fever no enganxaven després de la delicadesa de l’Arooj Aftab, i vam anar cap a mordor. Yeah Yeah Yeahs encara tardarien una mica a sortir. El pla era un parell i tornar cap a dalt, però van sortir amb tota l’artilleria i Karen O té massa carisma com per deixar-la a mitges, i vaja, que va ser un dels concerts de l’edició d’enguany.</span><span style="font-family: georgia;"> </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Mogwai, mig concert perquè vam acabar YYYs, i perquè ja els havia visit la setmana abans, ni que fossin The National, i altre cop superbs i superlatius. </span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjsFwXKYYXjmqpeNr7YpgxCdQmMwN6vkTEWpF9zQSXXoAzT-bGFv6FtafLD5MNA4gypFD3lE_OFT4MgPk6ZT9L1CXSRnUk4gXaeKQOQAqQt_JTXqGfrB1ofjSFaCBl2LnXLinFyHTwBFxaBkWBN15GUEBEg2Qa8IhKPUNfsqyZelksEQLZlXe_XxG8V/s4032/709073A2-22E6-429F-B8A7-BBCA7B3E6F42.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="4032" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjsFwXKYYXjmqpeNr7YpgxCdQmMwN6vkTEWpF9zQSXXoAzT-bGFv6FtafLD5MNA4gypFD3lE_OFT4MgPk6ZT9L1CXSRnUk4gXaeKQOQAqQt_JTXqGfrB1ofjSFaCBl2LnXLinFyHTwBFxaBkWBN15GUEBEg2Qa8IhKPUNfsqyZelksEQLZlXe_XxG8V/s320/709073A2-22E6-429F-B8A7-BBCA7B3E6F42.jpeg" width="320" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;">Jessie Ware era la que tenia marcada a foc el dissabte. Tinc el disc “What’s your pleasure?” escoltadíssim, es una diva dance pop que pel que sigui em va enganxar al primer moment. El concert va ser una festassa, el Cupra aka Rayban convertit en una pista de ball immensa, tots rendits a la seua veu i els seus balls, i els dels seus coristes i ballarins. L’únic però que li poso, i que la separa de tocar a mordor, és que no porta músics, en directe només hi ha la veu. Es pot arreglar.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Els itineraris possibles al Primavera són infinits, tinc amics i coneguts amb qui no haig coincidit en res, ni un, i amb d’altres haig compartit un parell de concerts, tot just, i encara hi ha les vegades que ets al mateix escenari però jo sóc davant de tot i ells darrere o al mig, o a l’altre costat, i vice versa, i tampoc et veus.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">El que em penedeixo de no haver vist, o no haver vist sencer? Pavement,Tyler (i tenia dos caps de setmana per fer-ho), Khruangbin i M.I.A. Un altre cop serà. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Les crítiques:</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—La foto del DNI pujada a la seua app d’accés, o si t’hi negaves, la recollida de nom i data de naixement i una foto per validar l’entrada. Innecessari i perillós (que les dades als núvols les carrega el diable i les roben els crackers). Suposo que em tocarà cua d’incidències cada any. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—Les cues del primer dia a les barres, però això es va solucionar. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—Que colaborin amb una marca de criptomonedes i regalin NFTs. No, no i no. A tot el dolent que tenen les criptomonedes i els NFTs suma-li que de cap manera són sostenibles, i el festival vol lluir aquesta etiqueta. No, no i no i mil vegades no. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—El sobreaforament. El recinte és enorme i hi ha força lavabos, només vaig fer cinc minuts de cua un dia, la resta res, gens, zero, només cal ser una mica estratègic, però no havia vist mai “accessos tancats” a l’escenari Binance aka Primavera, o a mordor! que van haver de tallar accessos momentàniament a mordor un parell de vegades!! Tot això que dins el recinte es sorteja més o menys sobretot si et decantes per propostes menys mainstream es converteix en un puto malson en sortir i haver de tornar a casa. Que tornar a casa sempre ha estat bastant dramita, però o pillaves el tram, o la llançadera, o en deu minuts pujant la Diagonal trobaves un taxi. Amb aforaments que sobrepassaven els 70.000 assistents cada dia, oblida-te’n. Cues de vint minuts mínim a la llançadera, que tot i això era l’opció més ràpida i còmoda, una hora i deu minuts de cua per un taxi dijous (nunca mais), cua de 10-15 minuts per entrar al metro! Estimada organització, si voleu mantenir aquests aforaments, ja podeu negociar amb TMB que obrin el metro cada dia i posin trens cada tres minuts a la línia groga, a les altres no cal, cada deu o quinze minuts serà suficient. Però no es pot pretendre desembossar la gentada que surt entre dos i quatre del recinte sense tenir un suport de transport públic adequat. No es pot. I si us plau, cremeu els putos tuktuks que per 50 mòdics € portaven guiris a Catalunya fent rallies pel bulevard central de la Diagonal a punt d’atropellar vianants.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">I per acabar, una petita llança en favor dels macrofestivals: </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—Veus grups que altrament no veuries, sigui perquè són massa petits o de massa lluny perquè un promotor els porti a una sala petita, no surt a compte. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—Aquests mateixos grups petits es veuen exposats a una audiència més gran de la que tenen a les sales petites. I us asseguro que les cares de satisfacció en veure tanta gent ballant-los i cantant-los són impagables.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—Molts d’aquests grups una empanada com jo que és incapaç d’estar al dia de l’actualitat musical, que ja em passava abans però amb la pandèmia s’ha aguditzat perquè hi ha molts dies que només suporto les suits per piano o la passió de Sant Joan de Bach, els descobreix gràcies al festival, inclús quan només en veus una estona, o ni els veus, però algú te’n parla i els escoltes. El cas paradigmàtic d’aquesta edició seria l’Arooj Aftab. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—Fins i tot quan el teu grup preferit toca a mordor hi ha alguna cosa que va més enllà de la música. Saber-te part d’una massa de persones que també estan vibrant a la mateixa ona i gaudint i cantant i saltant té alguna cosa de rite iniciàtic, o exorcitzador, o de comunió, i és meravellós, i els grups ho han de flipar molt fort en veure aquell mar de braços i el karaoke que es munta amb els temazos. A vegades és incòmode, sí, però a vegades aquesta força suprema passa per sobre i és impagable. </span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">—Els amics amb qui comparteixes tot això. A cap concert en sala se m’hi ajunten tants amics com a un festival, per molt que a alguns els hi vegi poc, per no coincidir en el que volem veure, però sé que són allà i que algun dia comentarem la jugada, com hem fet durant les vint edicions anterior. Encara em fa feliç anar al Primavera, així que suposo que hi tornaré fins que no me’n quedin ganes, a veure si abans de retirar-me puc tornar amb el tramvia fins a Pau Claris! </span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOR00Egrws2s5H7fqLUviE0C8_BwOL5hPF83ZHOCRa7RQUGaQvnZaBnLGZKmdANLipAlYMDXmeLY5VcR__xkH9eIoBYOeEvDHmGFRvGu_0NyX60eUIejoQpgf-R7YIgsP4WFVrEOhl2gCMOjg0-Hm98zM5CRF8sl58_HQ8L6WxgiQUTsdZEPY9i1X0/s3088/EBC95C25-FE9B-4B2F-9446-96B5420078F1.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3088" data-original-width="2320" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOR00Egrws2s5H7fqLUviE0C8_BwOL5hPF83ZHOCRa7RQUGaQvnZaBnLGZKmdANLipAlYMDXmeLY5VcR__xkH9eIoBYOeEvDHmGFRvGu_0NyX60eUIejoQpgf-R7YIgsP4WFVrEOhl2gCMOjg0-Hm98zM5CRF8sl58_HQ8L6WxgiQUTsdZEPY9i1X0/s320/EBC95C25-FE9B-4B2F-9446-96B5420078F1.jpeg" width="240" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-38902248131554588452022-02-27T13:25:00.002+01:002022-02-27T13:25:31.090+01:00L’imperi del dolor <p><span style="font-family: georgia;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhRbTxRLqJOCpVmMDozoSMqt1WVKBnjS6wobb_JV3ijaQZmks0x7hII7vn51ui2G6R84xjNUt_QHSiTbCrSZS9icBd-pcXpevYFVBChcX8lLfXnLjaaGhXq8XWxG_crIfg_eXHYLIPo9xF3-Z4WI9Fb_m8I1KmYelIpJj9e4HwdCUgjQgcEkv_O7TYV=s3024" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="3024" data-original-width="3024" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhRbTxRLqJOCpVmMDozoSMqt1WVKBnjS6wobb_JV3ijaQZmks0x7hII7vn51ui2G6R84xjNUt_QHSiTbCrSZS9icBd-pcXpevYFVBChcX8lLfXnLjaaGhXq8XWxG_crIfg_eXHYLIPo9xF3-Z4WI9Fb_m8I1KmYelIpJj9e4HwdCUgjQgcEkv_O7TYV=s320" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /> “L’imperi del dolor” hauria de ser lectura obligada per tots els treballadors de la indústria farmacèutica, també per a metges i reguladors, però sobretot per als de la farma. </span><p></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">El cas de l’OxyContin i Purdue Pharma es dona en grandíssima part per com es regula la indústria farmacèutica als Estats Units, que allà anuncien quimioteràpia a la tele, verge santíssima!!, però funciona com a recordatori de tot el que es pot fer malament. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">El llibre, en la (magnífica, no cal dir-ho) edició de Periscopi, és un totxo de més de sis-centes pàgines, sense comptar les setanta-set de notes, que es llegeix amb avidesa, gràcies a la prosa àgil del Patrick Radden Keefe.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Una cosa que estaria bé que el llibre inclogués i no inclou és una mica de referència a la regulació dels assajos clínics, de la publicitat i prescripció de fàrmacs. Avui dia els assajos clínics es fan sota una de les regulacions ètiques i metodològiques més estrictes que hi ha. A Europa hi ha directives que cada estat ha de trasposar a les seves lleis, i les sol·licituds per registrar un medicament es revisen i aproven de forma “centralitzada”, i un cop aprovat el medicament i comercialitzat, cada país regula com es prescriu i dispensa. Però aquesta regulació estricta és força recent. La ICH (International Council on Harmonisation of Technical Requirements for Registration of Pharmaceuticals for Human Use) es crea el 1990! Euopa havia començat a regular assajos clínics als anys 80, i als 90 es coordinen amb la FDA i l’agència japonesa per establir un marc comú, que és la <a href="https://www.ich.org">ICH</a>. Desastres com el de la <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Talidomida">talidomida</a> o abusos com <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Tuskegee_Syphilis_Study">l’estudi de la sífilis a Tuskegee</a> van passar perquè no hi havia aquestes guies i regulacions.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Els assajos clínics (m’agradaria veure’ls…) de l’OxyContin es devien fer a finals dels 80 i principis dels 90, i tot el que el llibre en dona poquíssims detalls, ja us dic que avui dia no passaven cap Comité Ètic i tinc les meues reserves en quant a si els donarien l’aprovació, i en quines condicions. Hi va haver un munt d’irregularitats a la concessió de l’aprovació per part de la FDA. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">No us explicaré el llibre, llegiu-lo. Només us diré un parell coses: l’OxyContin de 10 mg està aprovat a Espanya des del 1998, segons la <a href="https://cima.aemps.es/cima/dochtml/ft/63446/FT_63446.html#9-fecha-de-la-primera-autorizaci-n-renovaci-n-de-la-autorizaci-n">Fitxa Tècnica</a> que es pot consultar al portal d’informació de medicaments de l’Agència Espanyola del Medicament. La caixa porta el punt negre, que és un codi espanyol per permetre identificar ràpidament aquells medicaments que només es poden dispensar amb recepta d’estupefaents. A Europa no hi ha “crisi o epidèmia d’opioides”.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">En quant a la publicitat de fàrmacs, apart de que aquí només es poden publicitar públicament medicaments relativament inocus (analgèsics suaus, antigripals, laxants, algun antihistamínic), des de fa uns anys la “publicitat” que fa la indústria farmacéutica a través dels seus comercials o delegats de vendes està força regulada. Quan jo vaig començar a treballar encara es convidava a les senyores esposes dels senyors metges als congressos, i se les portava d’excursió mentre el senyor metge assistia a les conferències. Es regalaven articles cars amb el nom del medicament. Es pagaven quantitats desorbitades per col·laboracions. Tot això s’ha acabat. Hotels de quatre estrelles màxim, contingut científic que ocupi el 80% del temps, hospitalitat amb límits, material promocional sense marques de medicaments, només està permés el logo de l’empresa, registre públic dels pagaments que fa la indústria, etc. Teniu aquí el <a href="https://www.codigofarmaindustria.org/servlet/sarfi/codigo/codigo.html">Codi Deontològic de Farmaindustria</a>, la patronal del sector a Espanya. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">La indústria farmacèutica segueix tenint mancances i zones tèrboles, i segueix destinant a màrketing molts milions que, si s’invertissin en recerca accelerarien la descoberta i posada al mercat de nous medicaments. És una indústria que cotitza a borsa i això té certes implicacions. Jo pensava que això (cotitzar a borsa) era el mal però vet aquí que Purdue Pharma era una empresa privada que si hagués estat a borsa hauria estat sotmesa a un escrutini més gran que potser hauria evitat part del que ha passat. </span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Desenvolupar un medicament costa una quantitat de diners que a mi no m’entra al cap, i sempre s’ha dit que de cada 10 que passen d’investigació bàsica a clínica (clínica és quan es comencen a testar en humans), només se n’arriba a comercialitzar 1, i bé, això és més o menys així. Molts medicaments “cauen” abans d’arribar a clínica, i molts cauen a les primeres fases de la clínica (la despesa no és tan bèstia), però n’hi ha que cauen a les darreres fases, quan ja s’hi ha invertit molt de temps i diners, o fins i tot es retiren del mercat perquè quan es comercialitzen i generalitza l’us es veuen efectes adversos greus que no s’havien vist per les pròpies limitacions dels assajos. En un món ideal la recerca de medicaments hauria de ser pública, però si estem retallant la sanitat, ja em diràs com ho fem per gastar diners en una cosa que pot sortir malament.</span></p>
<p style="font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"> </span></p><div><br /></div>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-72367848879880019042021-10-09T17:51:00.004+02:002021-10-09T17:51:50.240+02:00Lagunas, de Sarah Hepola<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTsmoUOPaXyml6V-3Owj9V4pG5UuQG7WZWx5errV_rk1JlFdqE9gPN6oIirIDO74XKqBn6ju6JzHXdohmd3-pJaZtWQZoZZMFZj1Fwf7f0Bqo-1DEo0FzF85umslvlLj77DkYWXgJiSWg/s2048/D2127BC6-67D1-42A9-9831-07183590FCA4.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTsmoUOPaXyml6V-3Owj9V4pG5UuQG7WZWx5errV_rk1JlFdqE9gPN6oIirIDO74XKqBn6ju6JzHXdohmd3-pJaZtWQZoZZMFZj1Fwf7f0Bqo-1DEo0FzF85umslvlLj77DkYWXgJiSWg/s320/D2127BC6-67D1-42A9-9831-07183590FCA4.jpeg" width="320" /></a></div><br /><p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">A vegades, no sempre, però passa, els llibres trien el moment en què els llegeixes. Aquest feia dies que era a la cua, vaig comprar-lo, no sabria dir quan (2019 segur) ni on (potser a la Feria del Libro de Madrid?), pensant que era una novel·la. Et felicito, filla. Suposo que vaig llegir-ne alguna cosa sense parar-hi massa atenció, alguna cosa que va ser suficient per induir a la compra. El vaig agafar del prestatge aquest estiu perquè sabia que anava dels oblits, els forats negres a la memòria que provoca a vegades l’alcohol. Poc recordava, si ho vaig tenir present algun cop, que era autobiogràfic i no-ficció, com “La última copa”.</p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">I ara potser semblarà que estic obsessionada amb l’alcoholisme, i sí i no. En aquest cas Sarah Hepola es centra més en la seua experiència vital, i el llibre no té tota la part de recerca i divulgació que hi ha a l’altre, però no per això deixa de ser un testimoni valuós que fa reflexionar. </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">“A veces me pasa. En medio de una escena cae el telón y me deja minutos, en ocasiones horas, a oscuras. Aunque cualquiera que me viera no se daría cuenta. Simplemente vería a una mujer caminando, sin saber que su memoria acaba de partirse por la mitad.”</p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">La definició de “laguna” que ens ocupa seria la cinquena accepció del diccionari de la RAE: “olvido, fallo de la memoria”. L’original en anglès és blackout, que té dos accepcions: apagada de llums voluntària o no, i pèrdua temporal de memòria o consciència. En català no sé com se’n diu majoritàriament, potser també llacuna? Jo opto per forat. Forat de memòria, perquè tot i que la definició en anglès inclou la pèrdua de consciència, no seria el cas.</p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">Explica breument a què es deuen aquests forats i què passa quan es produeixen: </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">“La sangre alcanza un punto de saturación de alcohol y cierra el hipocampo, (…) la parte del cerebro responsable de la memoria a largo plazo. La memoria a corto plazo sigue funcionando pero este tipo de recuerdos duran menos de dos minutos, lo que explica por qué los borrachos no son capaces de mantener una conversación y pasar de un tema a otro, sino que se repiten al cabo de un tiempo. (…) es el clásico síntoma de estar experimentando una laguna, aunque hay otros. (…) La gente que se queda en blanco suele tener la mirada perdida y vidriosa, como si su cerebro estuviera desconectado. Y en cierta manera lo está. (…)</p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">A pesar de que había gente que detectaba mis lagunas, la mayoría no las notaba. (…) No hay una luz roja que avise al público de que el cerebro está desconectado. </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">Y la gente que está ida puede ser sorprendentemente operativa. (…) en ese estado la gente hace de todo menos quedarse en silencio e inmóvil (…). Al día siguiente el cerebro no ha registrado esas actividades, es como si no hubieran sucedido. Cuando los recuerdos se pierden en una laguna, no se pueden evocar: una información que no se ha guardado no se puede recuperar.”</p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"> </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">Hi ha dos tipus de forats, el parcial, on potser recordes haver demanat una copa però no haver anat fins a la barra per fer-ho, i el forat en bloc, on la memòria està completament anulada: “la luz se va y no vuelve en muchas horas”. El nivell d’alcohol en sang condiciona una o altra. Fins a 0.2 d’alcoholèmia són forats fragmentats, parcials. A partir de 0.3 pots patir un forat de memòria en bloc. </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">Hi ha factors de risc per tenir forats: tenir predisposició genètica a aguantar la beguda, beure ràpid i no menjar, i ser dona. Les dones metabolitzem l’alcohol més lentament, per tant és més fàcil arribar al punt de saturació que tanca l’hipocamp. </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">Sarah Hepola fa una recapitulació des del moment que va a començar a beure (molt i molt jove), la cultura de l’alcohol als 90 (se suposava que beure com un home empoderava les dones), com el consum d’alcohol facilita la cultura de la violació, i com el consum desmesurat afecta totes les parcel·les de la teua vida, condicionant-la. En algun moment, com Daniel Schreiber, va pensar que bevia massa, però que si moderaba el consum podria controlar-ho. Tanmateix, quan arribes als extrems on ells van arribar, no queda més remei que deixar l’alcohol definitivament. </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">“Llega un momento en que te caes por las escaleras, miras a tu alrededor y ya no le hace gracia a nadie.”. </p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px; text-align: justify;"><br /></p>
<p style="font-family: "Helvetica Neue"; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;">El llibre està molt ben estructurat i és molt amé de llegir, i qualsevol persona que hagi tingut ressaca ni que sigui un cop a la vida podrà treure’n alguna cosa, però fins i tot un abstemi el pot gaudir. </p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-40866163190148820842021-09-24T14:42:00.003+02:002021-09-24T14:42:56.813+02:00Los niños perdidos. Un ensayo en cuarenta preguntas<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjITuXRnGVKPp0xzVZ2Rufz405WDic6UkF0s7nhMNKzF_m-_wpePDk_bc9X6zGPVJPFY0WDdhFSeB3DqBSywpAaqxewf5f6zjkcQ231BXedT2xl9X0iXG9Igr3Iq8kpIIiUn8Aku9FkcUI/s2048/IMG_9114.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjITuXRnGVKPp0xzVZ2Rufz405WDic6UkF0s7nhMNKzF_m-_wpePDk_bc9X6zGPVJPFY0WDdhFSeB3DqBSywpAaqxewf5f6zjkcQ231BXedT2xl9X0iXG9Igr3Iq8kpIIiUn8Aku9FkcUI/s320/IMG_9114.jpg" width="320" /></a></div><br /><p></p><p class="p2" style="color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;">Vaig llegir “Desierto sonoro” l’any passat, l’havia comprat a primers d’any, seguint unes quantes recomanacions i una mica a l’atzar, i donat que el tema eren, entre d’altres, els menors que migren de centre a nord Am</span><span class="s2" style="background-color: white; font-kerning: none;">èrica, vaig decidir llegir-lo just en acabar “Ahora me rindo y eso es todo”. No faré spoiler ara de la sorpresa que em vaig endur, i que continuo sense entendre que no n’hagi vist més referències, hi deu haver un motiu que desconec, però si hi és, sospito que potser és desagradable, i millor l’ignorància.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Els dos llibres són magnífics, superlatius, i en recomano “encarecidamente” la lectura.</span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s2" style="background-color: white; font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">A l’abril o maig d’enguany vaig saber que tinc un grau de separació amb la Valeria Luiselli. Al maig li van donar el <a href="https://www.theguardian.com/books/2021/may/20/valeria-luiselli-wins-100000-dublin-literary-award-for-lost-children-archive?CMP=Share_iOSApp_Other"><span class="s3" style="background-color: transparent; font-kerning: none;">premi “Dublin Literary Award”</span></a>, que concedeix l’Ajuntament de Dublin a obres escrites o traduïdes a l’anglès a proposta de biblioteques d’arreu del món, i resulta que “Lost Children Archive”, el títol original de “Desierto Sonoro”, que Luiselli va escriure en anglès, la va proposar la Biblioteca Vila de Gràcia, de la qual veig la part del darrere cada dia, en sóc veïna d’illa de cases i usuaria ocasional*. Tot plegat va renovar el meu interés i vaig decidir que ja era hora de llegir-ne més coses. En aquell moment allò va suposar dos llibres comprats i posats a la pila. “Los niños perdidos” el vaig començar aquest agost i el vaig llegir en dos sentades (es pot llegir en una).<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: x-small;">*ocasional perquè tinc un vici compra-llibres que fa que rares vegades vagi a treure’n en prèstec, que sino m’hi tindrien dos cops al mes.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">El títol crea confusió. “Los niños perdidos” y “Lost Children Archive” són llibres diferents. “Lost Children Archive” és “Desierto Sonoro”, ja ho haig dit més amunt. Han traduït “Los niños perdidos” a l’anglès com “Tell me how it ends”, “¿y cómo termina?”, que és la pregunta que li feia la seua filla quan li explicava la història d’algun nen. La qüestió és que “Los niños perdidos” és un assaig, escrit al 2016, i suposo que el tema seguia removent Luiselli i per això en va escriure una novel·la, perquè els nens migrants hi són ben presents.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Però jo haig vingut a parlar de “Los niños perdidos”, i tampoc en parlaré gaire: llegiu-lo, val la pena. Només us diré que explica la “crisi migratòria” de 2014, quan van entrar als Estats Units, en pocs mesos, “decenas de miles de niños”, en un increment migratori inesperat i excepcional, i com va posar-se a treballar per ajudar-los, fent de traductora i intèrpret a la Cort Federal d’Inmigració de Nova York.</span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Un apunt tiquismiquis (no seria jo, si no el fes). A la pàgina 43 parla del procés que se segueix, de la primera entrevista que se li fa a un nen, que en anglès es diu “screening” i ella diu que “se traduciría de forma literal como “proyección” i en fa una descripció poètica i dura, amb pel·lícules i projeccions com a metàfora. No sé si això és encertat o no, però quan vaig llegir “screening” el meu cap va traduïr-ho immediatament per “selecció”, ja que aquest terme s’usa als assajos clínics, i és això, un procés de selecció. El ”screening” és el primer pas, i consisteix en fer una sèrie de proves al pacient per veure si compleix els criteris per participar a l’assaig. Ergo, és un procés de selecció. I pel que explica del qüestionari, selecció en seria una traducció adequada, perquè les respostes determinen si el cas serà susceptible de ser triat pels advocats que defensen aquests nens per aconseguir els visats de residència. Apa, ja ho haig dit.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Uns destacats del llibre: <span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">“Violaciones: el 80% de las mujeres y niñas que cruzan el territorio mexicano para llegar a la frontera con Estados Unidos son violadas en el camino. Las violaciones son tan comunes que se dan por hecho, y la mayoría de las adolescentes y adultas toman precauciones anticonceptivas antes de empezar el viaje hacia el norte.”<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">“Las cifras cuentan historias de terror, pero quizá las historias de verdadero terror, las inimaginables, sean aquellas para las cuales todavía no hay números, para las cuales no existe ninguna posible rendición de cuentas, ninguna palabra jamás pronunciada ni escrita por nadie. Y, quizá, la única manera de empezar a entender estos años tan oscuros para los migrantes que cruzan las fronteras de Centroamérica, México y Estados Unidos sea registrar la mayor cantidad de historias individuales posibles. Escucharlas una y otra vez. Escribirlas, una y otra vez. Para que no sean olvidadas, para que queden en los anales de la nuestra historia compartida y en lo hondo de nuestra conciencia, y regresen, siempre, a perseguirnos en las noches, a llenarnos de espanto y vergüenza. Porque no hay modo de estar al tanto de los que ocurre en nuestra época, en nuestros países, y no hacer absolutamente nada al respecto. Porque no podemos permitirnos que se sigan normalizando el horror y la violencia.”</span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">“Durante las entrevistas, a veces anoto las respuestas de los niños en primera persona, y a veces en tercera:<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Crucé a pie.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Cruzó nadando.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Es de San Pedro Sula.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Soy de Guatemala.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Nunca ha conocido a su papá.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Sí, sí conozco a mi mamá.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Pero no se acuerda de cuándo fue la última vez que la vio.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">No sabe si lo abandonó.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Se fue cuando yo tenía cinco años.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Pero les mandaba dinero todos los meses.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">No, mi papá no mandaba dinero.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Yo trabajaba en el campo, sí.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">No sé cuántas horas.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Trabajaba quince horas.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">La MS-13 me esperaba afuera de la escuela.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Su tío le pegaba.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Sólo me pegaba a veces.</span></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">No, el abuelo no nos pegó nunca.”</span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">“… hay una interconexión absoluta entre fenómenos como la guerra del narco, las pandillas centroamericanas, el trasiego de armas desde Estados Unidos, el consumo de drogas, y la migración masiva de niños del Triángulo del Norte a Estados Unidos a través de México. Nadie, casi nadie, desde el lado de los productores hasta el de los consumidores, está dispuesto a aceptar su papel en el gran espectáculo de la devastación de la vida de estos niños.”</span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Trenca el cor.</span></span></p><p class="p4" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">I fa pensar en el drama de la migració que tenim a les portes d’Europa, als morts al Mediterrani i l’Atlàntic. No podem tancar aquestes portes, és inútil i impossible perquè ells seguiran venint, mentre el que deixen enrere sigui pitjor que el que es trobaran aquí. Cal repensar moltes coses.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-63922455678451272432021-08-20T20:35:00.000+02:002021-08-20T20:35:33.575+02:00La última copa <p><span style="font-family: georgia;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEK6PcnsaiYgAg2T6c9SN0PEG9Y-FJqqHIYoAXGpqOq5_0fFk6k5eJhoG6_h9gjOwRKmwhmmt4hi34CDbbIWkFO7uw7DjFB3w5eBCF8Fw3O2_tRzvW2cVD0PFF0rKHG9GfDE6T9FJGMCY/s2048/F3F817AD-3912-44DC-979E-045088E73A0C.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEK6PcnsaiYgAg2T6c9SN0PEG9Y-FJqqHIYoAXGpqOq5_0fFk6k5eJhoG6_h9gjOwRKmwhmmt4hi34CDbbIWkFO7uw7DjFB3w5eBCF8Fw3O2_tRzvW2cVD0PFF0rKHG9GfDE6T9FJGMCY/s320/F3F817AD-3912-44DC-979E-045088E73A0C.jpeg" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: georgia; font-size: 11px;"><p><span style="font-family: georgia; font-size: 11px;"><br /></span></p>Tinc un amic que es va posar un repte: no beure gens d’alcohol durant mil dies. Fa anys ja va fer-ne un de semblant, no beure durant cent dies. M’ho va explicar un dia que vam quedar per anar a fer unes canyes abans de Nadal (no cal dir que les seues cerveses van ser sense alcohol, llavors ja portava un parell de setmanes sense tastar-lo) i al cap d’un parell de setmanes vaig veure que publicaven aquest llibre. El seu aniversari era al cap d’un parell de mesos, així que vaig pensar que podria ser un bon regal. Fa un més d’any i mig d’això i segueix sense beure ni gota d’alcohol.</span><p></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">El primer dia del Vida vaig beure més cerveses del compte, sense sopar gaire, i em van sentar regular. Diuen que m’ho vaig passar molt bé però jo no recordo gairebé res del que va passar després de Vetusta Morla (no descartem que no en siguin els culpables) i no hi veig la gràcia. Vaig demanar-li el llibre, o me’l va oferir ell, i me’l vaig llegir fa unes setmanes.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Com diuen a la web d’Asteroide, “Un libro que nos hará ver con nuevos ojos nuestra relación con la bebida”. Vaya que sí. El que segueix és fruit d’una reflexió crítica sobre el meu consum d’alcohol, guiada pel llibre i per alguna conversa amb l’amic dels mil dies. </span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Que l’alcohol forma part de la nostra cultura (mediterrània, occidental) no és cap novetat. Qualsevol celebració “com Déu mana” ha d’incloure vi o cava (o champagne) i brindar amb aigua o una beguda no alcohòlica no està permés, porta mala sort. La gent se’n va de canyes al sortir de la feina, els “afterworks” (versió piji-cuqui de les canyes) no s’entenen sense alcohol, la vida nocturna va associada a l’alcohol, i d’uns anys ençà, els festivals de música (com el Vida) estan generosament patrocinats per marques de cervesa. Però no només les celebracions les reguem amb alcohol. Si tenim un mal dia a la feina, o quan estem tristos, “necessitem una copa”, per “relaxar-nos”, o per “animar-nos”, o per “oblidar” o senzillament perquè “ens l’hem guanyat”. </span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">I això en sí no hauria de ser dolent, el problema és que hi ha persones amb predisposició neurobiològica a l’addicció a qui aquesta copa porta a una altra, i una altra i una altra, sense mesura, i qui ben aviat passa d’una copeta de vi al vespre quan arriba a casa i fa el sopar a mitja botella, i quan es descuida, la mitja botella n’és una de sencera.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Uno tampoco se da cuenta de que, a medida que pasa el tiempo, cada vez bebe más.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Daniel Schreiber és ex-alcohòlic. Explica com el seu consum va anar augmentant, passant de la copa de vi a la mitja botella i de la mitja a la botella sencera. Va viure a Nova York i assistia a moltes inauguracions i festes per feina, i per no feina. I en totes aquestes festes hi ha molt alcohol disponible. Quan va tornar a Berlín, igual.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“El principio de un gran amor - y, como le ocurre a casi todos los alcohólicos, beber fue para mí un gran amor, un amor inmenso - se recuerda siempre más nítidamente que el final por la sencilla razón de que es mucho más hermoso.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Quan vols beure, el que fas és rodejar-te de gent que vulgui beure com tu. </span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“No tienes ganas de ir al cine, ni a un concierto, ni al teatro, no quieres ver ninguna exposición ni leer ningún libro. Solo quieres beber.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Si hi penses una mica veus que no és normal que en qualsevol terrassa, a les set de la tarda, hi hagi com a molt una quarta part de persones adultes prenent alguna beguda sense alcohol. L’oferta de beguda no alcohólica és pobra o poc atractiva al meu gust: refrescos ensucrats (que jo detesto), bitter (no en tenen a tot arreu, i només en prenc al migdia), sucs de fruita (empalagosos), cafè i totes les seues variants (no en prenc després de les quatre), infusions (tret d’alguns llocs més curosos, solen ser “hornimans” industrials) i aigua amb gas (opció guanyadora per golejada). Val, pobra no és, però una cosa té l’alcohol que no tenen les altres begudes: si seus un parell d’hores amb amics a una terrassa és fàcil que preguis dos o tres cerveses, però qui demana tres aigües amb gas o tres fantalimón? Tant de bo això canvii, ja està canviant, de fet. Hi ha un parell de maques de ginebra sense alcohol i a instagram cada cop em surten més anuncis de begudes varies sense alcohol, pensades per preparar “mocktails”. I el dia que una marca faci una cervesa sense alcohol bona, serà la bomba.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Quan els metges pregunten pel consum d’alcohol, la gent sol contestar que beuen “el normal”. “El normal” és una mesura molt elàstica que va d’un vermut i una copeta de vi dinant el diumenge a tres cerveses diàries més quatre whiskies el cap de setmana. Si li preguntes a qualsevol metge et dirà que “el normal” és no beure gens. Zero. Ningú és considera alcohòlic, i si bé hi ha consums habituals que no serien, diguem-ne, problemàtics, hi ha molta gent que beu molt més del que és recomanable.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Nuestra percepció del umbral del alcoholismo hace que nos quedé siempre demasiado lejos, o al menos, a una distancia prudencial.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">L’alcohòlic arquetípic és un senyor recolzat a la barra d’un bar, sol, amb els ulls roigs i les cames i les mans tremoloses, demanant una copa rere l’altra fins caure rodó o sortir fent tentines. La realitat és que hi ha molts homes* que beuen quantitats diàries que els converteixen en alcohòlics per molt que semblin dur “vides funcionals”. Aquesta és l’altra gran mentida. Quanta d’aquesta gent té comportaments que no tindria si no fos per l’alcohol?</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Cuanto más inteligente eres, más convincentes son las historias que te cuentas a ti mismo o a familiares y amigos para poder seguir bebiendo.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">*dic homes perquè segons dades de consum del Ministerio de Sanidad, els homes espanyols van beure el 2017 més de 16 litres d’alcohol pur a l’any, contra 4 litres les dones.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Reflexiona sobre la socialització al voltant de l’alcohol, i sobre com ens fa sentir abans i després. </span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Quién no conoce el placer liberador que acompaña a una borrachera, esa sensación de que todo límite queda abolido? ¿Y quién no conoce la vergüenza que provoca a la mañana siguiente? Si uno se entrega con demasiada frecuencia a ese desenfreno, quebranta las reglas no escritas de nuestro acuerdo civilizatorio.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“La vergüenza oscila entre lo social y lo individual. Al contrario que otros sentimientos como la alegría, la rabia o la tristeza, la vergüenza no se siente por si misma, se aprende. La vergüenza viene motivada por el miedo a perder el prestigio y el afecto social, a ser excluido de algún colectivo. El que se avergüenza intenta siempre imponer a otros su vergüenza. El comportamiento del colega que llega a la oficina con resaca y alardea de su heroica noche de juerga no está motivado por otro sentimiento que la vergüenza.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">El llibre tracta en varis capítols de la part fisiològica, dedicant unes quantes pàgines, interessantíssimes, al mecanisme neurobiològic de l’addicció.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Cita a Susan Sontag: “Las teorías según las cuales las enfermedades tienen causas mentales y psicológicas y podrían curarse a base de fuerza de voluntad son casi siempre falsas (…) funcionan como indicadores de lo poco que se conoce sobre las causas fisiológicas reales de una enfermedad en un determinado momento.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Incluso personas que saben y aceptan que se trata de una enfermedad creen que el alcoholismo es una expresión de negligencia o debilidad de carácter, o que uno, si quisiera, podría beber de forma normal.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Schreiber va intentar “beure de forma normal”, és a dir, com una gran part de la població que fa una cervesa, o una copa de vi, dos màxim, tres el dia que fan un extra o passen moltes hores allà on sigui que el consum d’alcohol és “esperat”, i ja no beu més; que entre setmana gairebé no tasten l’alcohol, i el cap de setmana en fan un consum moderat, que no arriben a l’embriaguesa mai o en comptades ocasions. Ell es posava límits i durant un temps funcionava, però després acabava bevent igual. I bevia tant que va començar a adonar-se que era un addicte, i que si no deixava l’alcohol, el mataria, com va matar a algun company i companya d’excessos.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Todavía son pocas las personas que saben que incluso un consumo regular de alcohol en cantidades relativamente pequeñas hace que la estructura bioquímica y celular del centro de recompensa de nuestro cerebro se modifique para siempre.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">No especifica què seria un “consumo regular en cantidades relativamente pequeñas”, però alguna cosa em diu que la majoria de la població ja ens hem passat. </span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Explica els seus intents de deixar-ho, què va fer el dia que va decidir que seria l’últim, com va haver de recórrer als grups de suport, tipus Alcohòlics Anònims, per sortir-se’n. És freqüent que qui vol deixar de beure necessiti, com qui vol deixar de fumar, fer dos o tres intents abans d’aconseguir-ho. La gran diferència és que celebrem que algú deixi de fumar i en canvi qui deixa de beure fa llàstima. D’això en parla molt, i en vaig parlar jo amb el meu amic. Del tabú al voltant de la gent que beu massa però sobretot al voltant d’aquells que han deixat de beure. De com la gent els empeny a beure, “una copeta només, mullat els llavis per brindar, que no et farà mal”. De com deixes de veure alguns amics a qui en realitat només veies per beure. I amb qui ja no tens gran cosa de què parlar un cop has deixat de compartir aquesta “afició”. </span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Cita Oliver Sacks: “Quien alguna vez fue adicto, lo será para siempre, y siempre tendrá tendencia a desarrollar comportamientos obsesivo-compulsivos.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Dedica un capítol sencer al fet de viure la vida sense emmascarar la realitat, a pèl. Allò de l’acudit del metge que li treu els vicis al pacient i aquest demana si “¿así viviré más años, doctor?” i el metge li diu que “no, pero se le harán más largos”. Ell va buscar noves aficions, va repensar qui era i què volia de la vida, i va adonar-se que era més feliç sobri. </span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">M’allargo amb una crítica a la societat actual, la necessitat d’estímuls constants i de satisfacció immediata, l’avorriment instantani, la poca tolerància als revesos, la tendència a fugir dels problemes. Beure, i altres drogues, ajuden a emmascarar una realitat que en algun moment no és tot el satisfactòria que voldriem, a fer-la “passadora”.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Esa instancia superior hipercrítica - esa voz de voluntad férrea y obstinada que tanto exige de nosotros y de los demás - que uno considera fundamental para ser una persona mejor, más inteligente o atractiva, en realidad solo ha sabido incitarnos a beber.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Vivim a l’era de l’autoexigència i l’autoexplotació, i no assolir allò que ens proposem, perquè hem estat massa ambiciosos, genera frustració, i la frustració no és un lloc còmode i en fugim com podem. I una forma fàcil de fugir és beure.</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Más allá de la embriaguez, beber, desde el punto de vista psicoanalítico, cumple dos funciones: mantiene en pie las fantasías del ego y ayuda a obviar la realidad de tal modo que uno puede adaptarla sin mayores dificultades a las fantasías propias.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">Acaba amb “Los momentos de lucidez son raras casualidades. No debemos dejarlos pasar, porque pueden salvarnos la vida, son raros episiodios de alineación entre nuestra neurobiología y nuestra psique, y nos permiten examinar de forma honesta nuestro yo dependiente.”</span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 13.1px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p><p style="font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span style="font-family: georgia;">“Cambiamos únicamente pensando lo que pensamos, sintiendo lo que sentimos, deseando lo que deseamos sin eludir la realidad ni relegarla a un rincón oculto de la conciencia.”</span></p><div><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-2264912810364760842021-08-02T22:16:00.001+02:002021-08-02T22:16:48.022+02:00 Anna Starobinets - Tienes que mirar<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6ZBNep_B59mU9o5H8_RlaPigHyktNAJseOc_qQH3MjWA3uFY_JyeV2a3u3xnKK2I2T4_K8sWr-Gh_0t6D6ZLVsQaj4HOcWerNeNff4RbhBTeoyPQt63uId9dLaQbahQaTjgOUSjE4Drk/s2048/IMG_7319.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg6ZBNep_B59mU9o5H8_RlaPigHyktNAJseOc_qQH3MjWA3uFY_JyeV2a3u3xnKK2I2T4_K8sWr-Gh_0t6D6ZLVsQaj4HOcWerNeNff4RbhBTeoyPQt63uId9dLaQbahQaTjgOUSjE4Drk/s320/IMG_7319.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: georgia; text-align: justify;"><p><span style="font-family: georgia; text-align: justify;"><br /></span></p>Va ser una mica fortuït que jo llegís aquest llibre, i sens dubte no ho hauria fet si no hagués vist que a la llibreria La Memòria en feien un club de lectura i llegint una mica d’informació sobre el llibre al web de l’editorial no hagués vist una ressenya de la Mariana Enríquez (us deixo aquí <a href="https://impedimenta.es/archivos/25858 " target="_blank">l’enllaç</a>)</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia; text-align: justify;"> </span><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">L’Anna Starobinets es veu que escriu terror (d’aquí, suposo, que li demanessin la ressenya a l’Enríquez) i aquest llibre també és terrorífic, tot i que malauradament no és ficció.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">És el calvari que va patir quan al fill del que estava embaraçada li van diagnosticar poliquistosi renal bilateral: apareixen uns quists als ronyons que fan que aquests creixin de forma desmesurada, ocupant la cavitat abdominal del bebé i impedint la formació d’altres organs. Només sobreviuen els casos lleus en que els quists no creixen tant i permeten un desenvolupament més o menys normal, però no va ser el cas de l’Anna Starobinets. Us podeu imaginar la resta, o no.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Si no sou mares, com jo, suposo que no sabreu gaire de violència obstètrica més enllà del que us hagin contat germanes o amigues o hàgiu llegit en articles. Dubto que sigui pitjor del que passava a Rússia al 2012. No sé si la situació ha millorat, es veu que el llibre fa causar molta polèmica quan va sortir el 2017, però permeteu-me que ho dubti. Tot el que explica és horrorós, des de la sanitat privada freda i arrogant a la pública on la dona no té veu ni vot i els homes no poden entrar a les maternitats. Ella es qüestiona les seues pròpies creences, coses que fins ara li havien semblat normals, i s’adona com n’és d’important que el pare pugui acompanyar la mare sobretot en moments així.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">El llibre és dur, molt dur. Està escrit en capítols molt curtets que sovint tenen un “cliffhanger”, allò de deixar-te “en lo más alto” del drama o la tensió per a que segueixis llegint, però a vegades has de parar. Jo el vaig haver de llegir en tres sentades, perquè era massa dolorós. Els capitols 7, 8 i 9 els vaig llegir plorant. Ho apunto aquí perquè així ho vaig anotar al quadern de notes pel club, però vaig plorar a molts capítols.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">La interrupció de l’embaraç la va fer a Berlín, al Charité, un dels millors hospitals públics de Berlín (i que per experiència professional sé que té un dels Comités d’Ètica més exigents i tiquis-miquis d’Europa). El tracte que hi reb és a anys llum del que ha rebut a Moscou. Bastant més proper al que seria el nostre estàndard a la sanitat pública catalana, o si més no això vull pensar. Penso i comparo tota l’estona amb el poc que en sé per la Lucía i la seua història de quan va perdre el Simón, i els fils que comparteix a tuiter cada any intentant explicant-nos com actuar davant aquests casos, i pel que haig llegit a llibres com “Aprendre a parlar amb les plantes”. Sembla que la part de deixar la mare i el pare amb el bebé per acomiadar-se’n sí que es fa aquí també.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">No parava de pensar en com ara se’n parla, dels dols perinatals, i les mares en parlen, dels seus fills morts. A ma padrina se li va morir una filla amb uns vuit mesos, no ho sé del cert. A la meua tieta Pili li van posar el nom d’aquella nena morta. Alguna vegada li haig preguntat què li semblava això i em va dir amb el seu pragmatisme habitual, “ja veus, quina ximpleria”. La meua padrina “en va tenir més”, horrorosa frase de consol que se sol dir, sis més, set de vius en total. Ni sabia en quin ordre anava la primera Pilar, sempre havia pensat que just abans de la segona, però no és així. Li vaig preguntar a mon pare: va ser la segona filla, entre Totó i Ramon. Pilar no té cap tomba al cemintiri de Llesp, ni sé si l’ha tingut mai, mon pare no ho recorda, i això que ell va ajudar a fer els nínxols actuals.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">La meua padrina també va tenir un germà que va morir. A casa hi havia una foto d’un mort enbolcallat. Algú em va dir que era “el nen”. Perquè el nen era l’únic fill, la resta eren nenes, les nenes d’Estavill que amb més de noranta anys encara eren les nenes d’Estavill. L’agost passat vam anar a Estavill i vam entrar al cemintiri. Hi ha molt poques creus i una és la del meu besavi Salvador. L’altra és la de Llorenç, el que hauria estat tiet del meu pare si hagués sobreviscut. Només hi posa un any, 1920, i això no ajuda a desentrellar la incògnita de quants anys tenia quan va morir, si era un bebé o un nen de sis o set anys. De nou, la memòria familiar és difusa i tot i que jo tinc entés que era l’últim, i això quadra perfectament amb la data a la creu, perquè les quatre nenes van nàixer cada dos anys, Teresa el 1912, Dolors, Lola, ma padrina, el 1914, Leocàdia el 1916 i Carme el 1918, no quadra amb la imatge del nen embolcallat que algú em va dir que era “el nen”, perquè era de mínim sis o set anys. No sabia que el nen es deia Llorenç, o ho havia oblidat, fins que vaig veure la tomba. També penso que si hagués mort de bebé potser no tindria tomba. O sí, em puc imaginar tant del meu besavi Salvador com de la meua besàvia Maria la insistència a donar-li una tomba on recordar-lo. Però perquè només un any a la creu? Què va fer el 1920, nàixer o morir?<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIl0G-JLWXzxwN61pvajF21-9aOCcV8sVDh3-XxHhsBN5u-Nfn640a5RIxZhjSYJEoRzw2dD6bZHcWFPxwdBcEPxuCWS5Dnr_AzVXvn-EYSOHAYhjTdiT-w4BtjGyFr9u35dBKNxqsUIY/s2048/IMG_3302.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1536" data-original-width="2048" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIl0G-JLWXzxwN61pvajF21-9aOCcV8sVDh3-XxHhsBN5u-Nfn640a5RIxZhjSYJEoRzw2dD6bZHcWFPxwdBcEPxuCWS5Dnr_AzVXvn-EYSOHAYhjTdiT-w4BtjGyFr9u35dBKNxqsUIY/s320/IMG_3302.jpg" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></span></p>No sé si Pilar i Llorenç entrarien a la categoria de dol perinatal, però penso que se’ls va ignorar, i que les mares no van tenir cap tipus de suport per passar els dols. A la meua besàvia Concepció també si li va morir una filla, Aurora, amb cinc o sis anys. La barana del balcó tenia “enramats”, i jugant amb una germana va escalar-la i va caure del balcó a baix al camí. Poter hi ha cinc metres d’alçada. Van canviar la barana per una de barrots llisos. Padrina Concepció se’n va anar una setmana a Montserrat per fer el dol, ho va triar ella així. Aurora no té cap tomba al cemintiri de Llesp, potser l’hi va tenir, però mon pare no ho recorda. Ni saben quants anys tenia, potser quatre o cinc.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span><p></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">La Lucía parla del Simón. No sovint, però sabem que ha tingut dos fills, tot i que Simón no va viure. I crec que aquest, parlar-ne, és el primer pas per poder fer un dol i viure, i també per a que els qui ens trobem davant una situació així puguem reaccionar amb certa normalitat i empatia i no començar a dir bajanades.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Tornant al llibre. No el recomanaria a algú que ha perdut un fill abans o després de nàixer recentment. Fins i tot vaig dubtar de si parlar-ne amb la Lucía. Finalment ho vaig fer, i algú altre ja li havia recomanat també.</span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">El que tinc clar és que el faria de lectura obligatòria a totes les maternitats, departaments de ginecologia i neonatologia i sobretot, a les Conselleries de Salut. A veure si acabem amb la violència obstètrica i psicològica amb les dones que s’han d’enfrontar a una mort perinatal, i s’estableixen protocols similars al del Charité, d’aplicació a totes les maternitats, universals. Perquè haig googlejat una mica i sembla que encara no hi ha res estandaritzat. Mireu això del maig d’enguany i els articles vinculats: </span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">https://www.ccma.cat/catradio/catalunya-migdia/dol-perinatal-com-es-pot-assumir-la-mort-quan-sespera-la-vida/noticia/3096726/</span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Cal parlar-ne d’aquestes morts. Per les mares i pels infants. Mereixen l’ajuda les unes i el record els altres.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-family: "Times New Roman"; font-size: 12px; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"> </span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-81236052323511487222021-07-18T10:46:00.000+02:002021-07-18T10:46:08.092+02:00El Vida 2021<p style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdelMZtFPwTzE5gpY0eH4Fukx9UdZXONLTGkM98TeTAA3Mnua2824gupsNMuw6RU55ALK9olrjT815VXMCLLu31wPP60LMVci97KurxYODLzqbbDfV9d0JquqJIK0r6yFy0hhUBDR6ZaU/s2048/IMG_7434.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1536" data-original-width="2048" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdelMZtFPwTzE5gpY0eH4Fukx9UdZXONLTGkM98TeTAA3Mnua2824gupsNMuw6RU55ALK9olrjT815VXMCLLu31wPP60LMVci97KurxYODLzqbbDfV9d0JquqJIK0r6yFy0hhUBDR6ZaU/s320/IMG_7434.jpg" width="320" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /> </span><span style="font-family: georgia;">Li vaig dir a la Núria que potser escriuria un post, i millor tard que mai.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span><p></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">El Vida 2021. Passarà a la història per dos motius. O tres.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">1- Primer festival post-pandèmic de l’estat sense distància i amb mascareta. Això de la mascareta, com veurem més tard, ja tal…<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">2- Primer de tres festivals a Catalunya que es van celebrar en espai de deu dies i que potser no s’haurien d’haver celebrat, visto lo visto, el ritmo de la noche caballo de la sabana desbocado de contagis a Catalunya que ja és el més alt del món (d’Europa segur) a dia d’avui (18 de juliol de 2021). Que jo sàpiga no han sortit dades de positius post-festivals, tampoc haig buscat, però sí se sap que Canet tenia una incidència acumulada altíssima als tres dies d’haver-s’hi celebrat el Canet Rock, amb 25.000 assistents en una jornada, i similar Vilanova, encara que no tant alta, després de tres jornades amb un aforament de 10.000 persones màxim cada dia (crec que no van fer sold-out).<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">3- Primer Vida sense grups internacionals. Sam Berridge és anglès però no compta perquè és de la casa (publica els discos a Vida Records, els segell del Vida). Va fer un concert preciós, per cert, per a quatre gats.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><br /></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><b>Els tests i les cues</b>. Ens van fer un test d’antígens a tots els assistents cada dia. El primer dia va ser un caos absolut. Les cites que haviem demanat prèviament via web van passar a millor vida davant l’evidència que l’app on ens enviarien els resultats funcionava regular (no ajudava que just a l’entrada al pabelló la cobertura fos mínima o nula). Els dos dies següents, boli i paper i test i resultat en vint minuts. El primer dia, però, hi ha qui va aconseguir entrar in extremis després de tres hores de cua, i qui va haver de marxar sense poder accedir al festival. L’organització es va comprometre a compensar-los. La meua hora de cua em sembla raonable i tot. Hi havia crítiques i suspicàcies entorn al test. Gent que deia que no li havien fet entrar el bastonet prou endins, la ciència que diu que el test d’antígens només detecta persones simptomàtiques. Un article va trobar una infermera que explicava perquè no entaforaven el bastonet ben endins: no eren els bastonets adequats i haurien causat lesions. Jo què sé, a mí em va entrar al cervell cada dia. I estaven assessorats per la fundació del Dr. Clotet vinculada a Can Ruti, teniem massa ganes de ballar per pensar-ho massa.</span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><b>Les mascaretes</b>. Aquí sí que cal admetre culpabilitats. L’organització donava una FFP2 nova cada dia a l’entrar. Divendres la vam haver de demanar. A dins hi havia gent amb mascaretes quirúrgiques o de tela. En cap moment es van fer recordatoris (anuncis per pantalla o megafonia) ni hi havia rètols indicant que era obligatori l’us. Només dissabte un home de seguretat ens va demanar que ens la poséssim. Tan bon punt tenies una beguda a la mà, les mascaretes anaven al colze. En el millor dels casos. Jo el primer dia la vaig portat poc, és cert. Els altres dos dies m’ho vaig repensar i la vaig portar sempre que no tingués un vas a la mà, i fins i tot tenint un vas, si era en mig d’un concert atapeït, l’apartava per beure i me la tornava a posar. Un rotllo, sí, però peor es morirse o haver-se de confinar deu dies tu i els teus contactes. Han sortit casos, gent que potser es va contagiar al festival o que venia contagiada de casa, no ho va detectar el test i ho va anar escampant. Però era exterior i la meitat del públic portàvem com a mínim una dosi, i això va contenir els contagis segur.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 15px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><b>La música</b>. Finalment! Doncs la música bé i justet. Els tres caps de cartell em produeixen indiferència en el millor dels casos. Per mí el cap de cartell indiscutible de l’edició eren Maria Arnal i Marcel Bagés, i tot i que el seu directe és molt més potent a una sala a les fosques i en silenci, van fer un concert apoteòsic. Però anem a pams.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><b>Dijous</b>. Vam entrar més tard del que hauriem volgut i vam arribar a mig concert de Biznaga, just quan Rayuelo es llençava des d’un ampli. Diu que són de Màlaga i es veuen joves, a mi em van trasnportar a Pamplona/Iruña 1989. I això no és dolent. Tenen un directàs, i dubto que me’ls posi mai a casa però segur que els tornaré a veure si s’escau. Després vaig veure gairebé tot el concert de las Hinds, que no les havia vist mai i sorpresa! em va agradar molt. ¡Estáis de pie! cridaven entre cançó i cançó. Abans havia vist Vera Fauna, crec que els escenaris grans anaven endarrerits, i molt bé també, música sabrosona per una festa a una piscina. Sé que vaig veure part del concert de Vetusta Morla però no en recordo res. Corramos un tupido velo.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><b>Divendres</b>. Vam entrar que acabava Mazoni, i en vam veure alguna de Pau Vallvé però vam decidir entrar al bosc, refugiar-nos de la solana, i de camí a Meritxell Neddermann ens vam trobar els Pin y Pon posant temazo tras temazo i ens hi vam quedar una estona a posar a prova els genolls pre-artròsics. A Sam Berridge el vaig voler anar a veure perquè n’havia sentit tres cançons i m’havia agradat molt, i vam seure sota un garrofer i vam aprofitar per menjar un entrepà, i el sol anava de baixa i va ser màgic. Curt però màgic. Ens va donar temps a pujar a veure mig concert de Ferran Palau, que anava amb la formació de gala. Bé com sempre, però li escauen més escenaris petits i recollits. I per fi, Maria Arnal i Marcel Bagés, el motiu que no tornés l’abonament. Exagero, no l’hauria tornat, però ja m’enteneu. Ho haig dit molts cops: estan a un altre nivell. Un festival no és el seu millor hàbitat, i on jo era hi havia molta gent parlant, però la seua proposta es defensa sola. Si no t’entra, no t’hi encaparris, no cal, però si t’arriba, góssalo. Quan van acabar a mí ja m’era igual què veure. Vaig fer l’intent amb la Naty Peluso perquè me l’havien venut molt bé, però definitivament not my cup of tea. Ens vam passejar pel bosc, vam arreposar-nos assegudes a una paca de palla, i vam fer temps fins Ladilla Rusa, que mira, per passar una bona estona fent el macarra i rient de les seues lletres estan molt bé. I au, cap a casa.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><b></b></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><b><br /></b></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><b><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgv3KkXqcm68uxn9WwE8VOpj_TzsuMq1IBmmYDEwjyqoJYxS156VrvNo51OFIqHrt0-eIdQKXRIInJN-C2eWt9ZWlbm6zmm4OJTWCK7AKcXhUyacKmOHuTq4rXFRWAuavjKzKJaHewLU0/s2048/IMG_7445.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1536" data-original-width="2048" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhgv3KkXqcm68uxn9WwE8VOpj_TzsuMq1IBmmYDEwjyqoJYxS156VrvNo51OFIqHrt0-eIdQKXRIInJN-C2eWt9ZWlbm6zmm4OJTWCK7AKcXhUyacKmOHuTq4rXFRWAuavjKzKJaHewLU0/s320/IMG_7445.jpg" width="320" /></a></b></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><b><br /></b></span></div><span style="font-family: georgia;"><b>Dissabte</b>. M’hauria agradat veure les Tarta Relena, però començaven a les cinc de la tarda i a aquelles hores nosaltres trescàvem per camins per arribar a la Masia d’en Cabanyes a peu. Entre això i els vint minuts del test, Clara Peya i gràcies. No n’havia sentit res i em agradar però no enganxar, així que cap al bosc falta gent. Diria que ni vam arribar a l’escenari la Cabana a veure La Trinidad, perquè pel camí ens vam trobar el Dr. Machinda posant temazo tras temazo i ens hi vam quedar a veure si avui sí petàvem el menisc. L’escenari “Vida Records & Friends”, al lloc on hi havia el vaixell, clar guanyador en nuestros corazones i als nostres peus. Volia veure María José Llergo i vaig anar a veure María José Llergo, i en vaig veure el concert sencer i va ser el millor del dia i el segon del festival. Ella no parava de repetir que “¡os quiero!” però jo també vaig sortir-ne rendida. Després, amunt i avall, Melenas, El Petit de Cal Eril, Camellos i acabar por todo lo alto amb Mujeres i un sentimientoooo importanteeeee para los dooooooos, para los doooooooos, i a casa.<span class="Apple-converted-space"> </span></span><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmnNMoYd385EWdJMOtb41BMPvV_ylcxfKMCPFQZHj9r_EJ_epUV-_hg2kjo8i-rPI48W7A0KRK4txG2rxvBudyZOZV1gVLhzfP_9SOzS2AYCnbMVl0M0tF4IuCgZFAao6blW8t5h0IB5U/s2048/IMG_7475.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="1536" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmnNMoYd385EWdJMOtb41BMPvV_ylcxfKMCPFQZHj9r_EJ_epUV-_hg2kjo8i-rPI48W7A0KRK4txG2rxvBudyZOZV1gVLhzfP_9SOzS2AYCnbMVl0M0tF4IuCgZFAao6blW8t5h0IB5U/s320/IMG_7475.jpg" /></a></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /></span><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Thank you for coming, ja tinc l’abonament de twenty-twenty-two.</span></span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-63934044448167697062021-07-10T19:24:00.001+02:002021-07-10T19:24:53.377+02:00 La Compañía<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9eYfv3j0-5Ij4i0_1XMM0SZgbWDVSLeUKtCCyljRBl5J-3ihvXRvh94CgYjZ1zDLEozC-PD7PIhuYmEmf-Lqhks3_BJ3E40CBsJiIkMU4GCysaDuEQqiMB98gFHFU1ZnSDVHtBpECdoc/s2048/IMG_7212.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9eYfv3j0-5Ij4i0_1XMM0SZgbWDVSLeUKtCCyljRBl5J-3ihvXRvh94CgYjZ1zDLEozC-PD7PIhuYmEmf-Lqhks3_BJ3E40CBsJiIkMU4GCysaDuEQqiMB98gFHFU1ZnSDVHtBpECdoc/s320/IMG_7212.jpg" /></a></div><span style="font-family: georgia;"><p>Una advertencia: si eres de los que huelen los libros, oler “La Compañía” coloca. Debe de tener la tinta de veinte libros “normales”, de los de página blanca y letra negra.<span class="Apple-converted-space"> </span></p></span><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Una aclaración: compré “La Compañía” en su edición mexicana (<a href="https://almadiaeditorial.com/autor/gerber-bicecci-veronica/">Almadía</a>) en octubre, en lugar de la española (<a href="https://www.pepitas.net/autor/veronica-gerber-bicecci%20">Pepitas</a>), que ha salido hace poco, porque Juan Pablo Villalobos nos dio a leer “Círculo vacío” en su taller, hace dos o tres años, y me hice fan. Siempre tengo prisa por comprar y no tanta por leer, y solo lo cogí cuando supe que Verónica Gerber Bicecci (VGB de ahora en adelante) venía al Kosmópolis. En este preciso momento me dan ganas de cambiar al catalán, què hi farem, massa tard.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Un dato: VGB sufre ambliopía, que no es estrabismo pero se le parece. Como estrábica convergente que fui y divergente/vertical que soy, no puedo dejar de sentir simpatía e identificación, como con Mercedes Halfon. <span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Otro dato: resulta que aún sigo en el taller de Juan Pablo y consiguió que Verónica inaugurara su nueva sede, el Instituto para Devolver al Pueblo lo Narrado, dando una charla a los talleristas. Privilegios.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">En la charla tomé apuntes. Nos contó que en “La Compañía” intentó hacer una crónica y se sintió incómoda en un mal sentido (justo antes nos había dicho que le gustaba escribir desde un lugar incómodo) y que por eso lo cambió y lo que hizo fue editar los textos que encontró.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">“La Compañía” tiene dos partes. La primera sería una suerte de fotonovela en la que VGB reescribe el cuento “El huésped” de Amparo Dávila, escrito originalmente en 1959. Al final del libro explica en qué consistió dicha reescritura, pero no lo copio aquí para no destriparlo. Es sorprendente lo bien que funciona, eso sí lo digo, y lo inquietante del resultado.</span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">La segunda parte, la de las páginas blanco sobre negro, es pura edición. Seleccionar y ordenar los textos que encontró sobre Nuevo Mercurio, un pueblo que, si no entendí mal, se fundó alrededor de una mina de mercurio, en el estado de Zacatecas. En la zona también cayó un meteorito, y a la contaminación por mercurio derivada de la explotación minera desde los años 40<span class="Apple-converted-space"> </span>hasta los 80 del siglo pasado (me encanta escribir esto de “el siglo pasado”, el hecho de haber nacido en ese siglo y haber usado esa expresión también para referirme al anterior, el XIX) se le añade que se ha convertido en un cementerio ilegal de residuos tóxicos llegados del norte (no me voy a extender en insultos porque no sabría ni por donde empezar ni cómo acabar).<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"></span></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4UOxnnMaeaAwtKwtTRoTGfB1d5S4TBUEJjC30pTs0zFM2uHassDcYB9vg3qmHzeX8LATsEDQB11hqg4YLOzBS6pRN5xhJzHYkJW_qqLZtSLNTwWxLRsdprdzhwbG2rpk5m0j_mOcJv7g/s2048/IMG_7580.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1536" data-original-width="2048" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh4UOxnnMaeaAwtKwtTRoTGfB1d5S4TBUEJjC30pTs0zFM2uHassDcYB9vg3qmHzeX8LATsEDQB11hqg4YLOzBS6pRN5xhJzHYkJW_qqLZtSLNTwWxLRsdprdzhwbG2rpk5m0j_mOcJv7g/s320/IMG_7580.jpg" width="320" /></a></span></span></div><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></span><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">VGB nos decía que editar introduce sesgo, pero que prefería eso a hacer una crónica personal desde el privilegio, alejada de la realidad terrible.</span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Todas las fuentes están citadas al final del libro e incluyen varias tesis doctorales, bastantes informes de organismos y autoridades mexicanas y estadounidenses, unas cuantas conversaciones con antiguos habitantes y periodistas y hasta un cuento. Citar sus fuentes hace que lo que algunos podrían definir como apropiacionista no lo sea. A ella le gusta llamarlo compostaje. También nos dijo que citar es como dejar un caminito de piedras, una señal, una marca para el futuro: aunque lo citado desapareciera, quedaría donde haya sido citado.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">No sé si lo estoy vendiendo bien, pero el resultado, el “rarefacto” como ella y Juan Pablo lo definieron, es una maravilla tanto en forma como en fondo y os animo a que lo ojeéis si lo veis en alguna librería, y ya me diréis.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Un apunte final: hace menos de cinco años solo pedía firmas en contadas ocasiones. Ahora las colecciono, y como buena <i>groupie</i> no pude resistirme a llevar mi ejemplar de “Conjunto vació” para que me lo firmara. Valió la pena.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh_8mkqmnhjs90qlHQRaFtU-7ValtL4PX8mx6pBM2ioplO8OD2-NG_n4fqOacd_wi_I2PBscZF8B0yHArcUL-_UYdxmiU-X05jFfpYyLNG6JmokyHwuJzVk1o8PEhq0K4Q3bPPvrBmUWKQ/s2048/IMG_7273.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh_8mkqmnhjs90qlHQRaFtU-7ValtL4PX8mx6pBM2ioplO8OD2-NG_n4fqOacd_wi_I2PBscZF8B0yHArcUL-_UYdxmiU-X05jFfpYyLNG6JmokyHwuJzVk1o8PEhq0K4Q3bPPvrBmUWKQ/s320/IMG_7273.JPG" /></a></div><span style="font-family: georgia;"><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p>PD: tengo que hacer ya la lista de libros firmados para que mis herederos no los malvendan. </span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span><p></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-54769680166239297572021-06-20T18:25:00.001+02:002021-07-10T19:25:43.219+02:00Jávea<div style="background-color: white; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: left;"><div style="color: #454545; text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYjzkEdIfOSMQO_9U0yT26_5jb2IKDw4xMvPZYHMe60g6B8wWhlmdUYrA5vWPSS5guDd9U0JWwQTXxl5xxUGmZ_6vhLv4aiXYxPp0laJjeb6XIMd_pVYE2lfL53IDmaaUn_InLTJNpIuw/s2048/IMG_6565.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYjzkEdIfOSMQO_9U0yT26_5jb2IKDw4xMvPZYHMe60g6B8wWhlmdUYrA5vWPSS5guDd9U0JWwQTXxl5xxUGmZ_6vhLv4aiXYxPp0laJjeb6XIMd_pVYE2lfL53IDmaaUn_InLTJNpIuw/s320/IMG_6565.jpg" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><br /></span></div><div style="color: #454545; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Probablemente nunca hubiera leído nada de Alberto si no lo conociera personalmente a través de mi amiga Patri. Creo que fue el primer año en que las dos fuimos a Benicàssim juntas, 2006, sin conocernos apenas, esa historia también es digna de ser contada algún día, pero no ahora, y Alberto fue, como solía hacer, el sábado, desde Sagunto, un sube-baja, y nos encontramos en el escenario verde y nos tomamos unas cervezas sentados en el suelo. De 2006 a 2009 coincidimos cada año, diría, y repetimos el ritual, encontrarnos en algún momento de la tarde, cervezas en el suelo, ver algún concierto juntos si coincidíamos en lo que quisiéramos ver.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">En 2006 aún no había publicado, el primero fue “Hotel postmoderno”, un libro del que es coautor, en 2008, y ese mismo año le concedieron una mención especial en el Premio Café Gijón por “Niños rociando gato con gasolina”, publicado al año siguiente, 2009, el año en que también publicaría “Cosas que nunca ocurrirían en Tokio”, su libro más traducido, que gozó de cierto éxito y que inexplicablemente está descatalogado y no se encuentra, o se encuentra por 98€ en una web o por 256€ en la web del mal. Es el primero que tengo firmado, dedicado a “mi colega del FIB”. ¿Los libros dedicados cotizan más? Esto me recuerda que tengo que hacer un excel o algo con los libros de mi colección que tengo firmados, para que cuando los vendan mis heredero y herederas, los vendan bien.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div></span><span style="font-family: georgia;"><div style="text-align: justify;"><span style="color: #454545;"><br /></span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Digo que quizá no le habría leído porque a pesar de publicar regularmente, no me parece que sea muy conocido. Y es una pena.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Este Sant Jordi me mandó un mensaje diciéndome que estaría firmando en un par de sitios. La casualidad hizo que mi ruta coincidiera con la suya y conseguí mi cuarto libro suyo firmado, “Jávea”.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Hace casi un mes que lo leí, de cuatro tirones, tras una lectura que acabó siendo un poco traumática. Leer “Jávea” fue balsámico.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"><br /></span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">De las notas que fui tomando:</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"><br /></span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Porto 56 pàgines i ni un doble punt i a part, crec que no n’hi ha cap. Comença amb la besàvia i la cadena de muntatge, salta a un dinar al camp de la pàg. 31 a la 38 (arròs amb fesols i naps i heroïna) i d’allí a un viatge a la India, i va a explicar una anècdota però s’enrotlla fins la pàgina 47 i torna a la cadena de muntatge amb el pretexte del programa de ràdio que hi escotava, fins la pàgina 56 en que “va” a La Paz, a contar la història d’algú que hi va conéixer. </span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Més tard va a Dublin, el seu primer viatge internacional després d’Andorra, darrere una nòvia (Andrea, no sóc jo) i no faré spoiler. Va tornant a la fàbrica i a la infantesa per anar fent reflexions sobre la igualtat, la lluita i la consciència de classe, la falàcia de la meritocràcia, la trampa de la superioritat moral i de la recerca (infructuosa i inútil) de satisfacció, uns en bones cases i cotxes i teles grans i altres en viatges compulsius i experiències. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Ahora he visto en la web de una librería una reseña parecida a esto que escribí sobre la conciencia de clase, la meritocracia y la superioridad etc. Me congratulo.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"><br /></span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Otra nota:</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"><br /></span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Pag. 116, parla de la mort de l’avi a compte de la història dels business men de Jaipur (que va intercalant cada tant) i de que sa mare diu que la va fer feliç cuidar-lo abans que morís. </span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">A la pàg. 125 torna a la ionqui, i d’allí a una reflexió sobre masclisme i virilitat (la virilidad también es una cárcel)</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Cuando lo terminé, si no recuerdo mal un sábado de insomnio matutino, escribí esto en GoodReads (nunca escribo nada en GoodReads):</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Lo que ha hecho Alberto Torres Blandina en Jávea es monumental. A nivel narrativo lleva al lector de una historia a otra, de la infancia a la juventud y a un supuesto presente en el que le cuenta a alguien al menos una de las historias, la de los business men de Jaipur, sin dar tregua ni respiro. </span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">No hay capítulos, apenas puntos y aparte, y salta del sofoco un mediodía de agosto a mediados de los 80 en Sagunto a una furgoneta que le lleva a él y a un lavacoches de Sabadell a las afueras de La Paz en los 2000 y de ahí a un autobús que va de Galway a Dublin circa 1995, y te habla de él y de sus abuelos y su madre, su origen humilde, su ideología y su forma de ver y mirar el mundo, y lo hace con esa técnica y maestría que consigue que lo leas como si estuvieras leyendo sus pensamientos, o te estuviera contando todo eso a ti una tarde, en un bar, con unas cañas delante.</span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Leed a Alberto, os lo merecéis.</span></div></span><span class="s1" style="color: #454545; font-kerning: none;"><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">No tengo nada más que añadir. Ah sí, que también te ríes. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">Leed a Alberto, que además de escribir muy bien es un tío muy majo.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div></span></div><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p4" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(69, 69, 69); background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p4" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(69, 69, 69); background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p4" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(69, 69, 69); background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p4" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(69, 69, 69); background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p5" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p4" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(69, 69, 69); background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p><p class="p4" style="-webkit-text-stroke-color: rgb(69, 69, 69); background-color: white; color: #454545; font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span></span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-61079214310091346322021-06-06T18:26:00.002+02:002021-06-07T10:11:45.597+02:00Feria<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyysy6fRhyphenhyphenjnZpt1jTV64u2cEFXhry7hL4xAgefLosUiIJ6EhyNa-avIv5hBIh2JcUypabZzYw6uZ6OlXgVvd_y_xgl6gbRYs41FU-nuh8wawCcD_DfXNduxQaz5lRCv4q_JV8pz0fuRc/s2048/IMG_7087.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyysy6fRhyphenhyphenjnZpt1jTV64u2cEFXhry7hL4xAgefLosUiIJ6EhyNa-avIv5hBIh2JcUypabZzYw6uZ6OlXgVvd_y_xgl6gbRYs41FU-nuh8wawCcD_DfXNduxQaz5lRCv4q_JV8pz0fuRc/s320/IMG_7087.jpg" /></a></div><span style="font-family: georgia;"><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></p></span><div><span style="font-family: georgia;">El discurso de Ana Iris Simón me pilló en la página 140 aprox. de su libro “Feria”, en Llesp, y más preocupada por si Ucrania ganaría Eurovisión que por discernir en ese momento si era facha o no, y posicionarme en tuiter.</span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></div><p></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Feria lo compré en marzo, después de ver un post de una escritora joven (pero más de mi quinta que de la de Ana Iris) a la que respeto y de encontrarlo en la mesa de novedades de Taifa, quinta edición. No catalogaría ni a la escritora ni a Taifa de conservadoras. A Ana Iris Simón no la conocía de nada, ni busqué información, ni la seguí en tuiter o instagram. Me daba igual, más o menos como ahora. El libro, eso sí, me estaba gustando mucho. Todas esas historias tan cercanas y a la vez tan lejanas sobre su familia, especialmente sus abuelas, me parecían maravillosas. Cercanas porque he estado, poco, pero he estado, en la Mancha, paisaje que también nos ha mostrado Almodóvar en películas, o Jesús Carrasco en "Intemperie", y porque soy de pueblo y he estado en ferias (incluso en la de Villanueva de los Infantes, Ciudad Real, hace veinte años), aunque aquí las llamamos fiestas, y lejano porque para alguien criada entre montañas que, com dive mon germà xic a un poema, “t’apropen l’horitzó”, no hay paisaje más opuesto, en muchos sentidos. Los pueblos de la Mancha son pequeñas ciudades comparadas con los del Pirineu. Ontígola, el de Ana Iris, tiene poco más de mil habitantes. Llesp, el mío, tiene entre 50 y 60, y creciendo, ¡eh!, y los puedo no solo contar sino nombrar, por supuesto, no poder hacerlo sería barbarie y merecería destierro.</span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Escuché el discurso tras haber leído una crítica constructiva y no furiosa sobre él, y no me pareció nada del otro mundo. De hecho, el discurso calcaba algunas frases ya leídas en los primeros capítulos (lo de sus padres y la envidia,) y leí más tarde algunas otras a medida que lo terminaba. No le di más bola y me fui a jugar al Monopoly con Queralt i Teia, y por la noche m</span></span><span style="font-family: georgia;">e centré en Eurovisión, en no dar crédito a que Italia hubiera enviado un grupo de glam-rock en lugar de <a href="https://youtu.be/Q7NjUxGMv7Y">“Musica Leggerssima” de Colapesce, Dimartino</a>, y que le ganaran a <a href="https://youtu.be/lqvzDkgok_g">“Shum” de Go_A</a>, ¡inyustissia! </span><span class="Apple-converted-space" style="font-family: georgia;"> </span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Por lo que sea tuve insomnio por la mañana y me ventilé buena parte de lo que quedaba del libro, sino todo, antes de desayunar. Ahí sí ya hubo alguna cosa que me hizo “arrufar el nas”. Hasta entonces había algún párrafo que me parecía una boutade, un exabrupto proferido o por ganas “d’eppater” o por rabia contra lo que podría entrar en el apropiacionismo cultural. Nada que hiciera saltar ninguna alarma. La definición del Fary del hombre blandengue (página 158) ya la leí post polémica y con los puertas del prejuicio abiertas. Pensé que la ponía para reírse de ella, pero no, ostras, que la defiende. Como no soy de extremos, o soy de ir de uno a otro sopesando todas las opciones, había cosas de aquello que podría llegar a aceptar, o a reírme, que viene a ser lo mismo. Intenté reflexionar sobre si estaba de acuerdo con ella o no, y adivinar que pensarían sobre esas páginas algunas de mis amigas. No me había tomado el café aún, así que no saqué mucho en claro. Más adelante habla de su hermano y ahí lo de que “rezaba porque dejara de querer ser chica cuando fuera mayor” (página 171) si que me saltó como una posible alerta transfoba. Chirría. Por último, lo de Ramiro Ledesma Ramos lo leí en tuiter (de lo poco que leí en tuiter o en prensa, porqué evité el tema conscientemente) y no me enteré de nada porque a mí por Ramiro solo me vienen Ramiro de Llibernal? de Noals, que iba un curso por delante y es majísimo, y Ramiro de Maetzu, por el instituto de Madrid que se hizo famoso por algo de la reina Letizia, perdón por mi ignorancia. Si hubiera sabido que fue el ideólogo de Falange seguramente hubiera dado un respingo y habría vuelto a leer el capítulo.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Hace dos semanas que terminé el libro, que en todo lo que respecta a su historia familiar sigo considerando maravilloso. Si fuera una columnista o periodista cultural, habría vuelto a escuchar el discurso (lo hice el otro día pero me quedé a medias y ahora me da tremenda pereza) y habría vuelto a leer el libro con más atención para escribir este texto. No es el caso y paso.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p2" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; min-height: 12px; text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"></span><br /></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;">Sigo sin tener claro si Ana Iris Simón es neocon, o falangista, o de derechas, o no, pese al padre y abuelo comunistas, o precisamente debido a eso. Querer ser madre joven o querer una hipoteca no te convierte en ello. Haciendo cuentas he visto que me debo llevar solo dos o tres años con la madre de Ana Iris. En 1991, cuando la tuvo con 21, yo cumplí los 18 en octubre y unas semanas antes me estrenaba como estudiante en Barcelona. Ni en ese momento ni tres años más tarde pensaba en niños ni hipotecas. ¿Envidio mi vida de entonces? Una parte sí, claro, aunque envidiar tampoco es la palabra. Estaba y estoy a años luz de la madre de Ana Iris, y añorar aquello como el gran tiempo pasado que era mejor, pues tampoco.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space">Sigo sin tener claro si Ana Iris Simón es neocon, o falangista, o de derechas, o no, pero sí sé que empecé el libro sin prejuicios, o acaso solo uno, positivo, ganas de que me gustara porque tenía buena pinta, y lo acabé con prejuicios negativos, la sombra de tuiter es alargada, y con mi propia duda ante algunas de las páginas que la casualidad quiso que leyera cuando buena parte de mi TL ya la había sentenciado. Dos semanas he tardado en escribir esto y colgarlo aquí y en instagram. Sigo dándole vueltas. Me abstendré de comentar cada punto del discurso, sería demasiado largo. Estoy abierta a comentarios con un café o una cerveza delante. </span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></p><p class="p1" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: normal; margin: 0px; text-align: justify;"><span class="s1" style="font-kerning: none;"><span style="font-family: georgia;"><span class="Apple-converted-space">Sigo sin tener claro si Ana Iris Simón es neocon, o falangista, o de derechas, y lo que más me asusta es que si lo es, he sido incapaz de detectarlo. </span></span></span></p>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-32754860890498989422021-04-02T11:40:00.004+02:002021-04-04T21:17:25.106+02:00Conexión<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgn6vU4BkC2ubUXBudW9r1dK_4GhZzCrWTOt0Ba00iV8P9joAJsa3BcMjgPG5Irvl62JBjImEh_u-X9wHp2wXEHlB_ffGhk4uxXsiwcwsMF8bJPNvQiuUQr9xXvyccQwLXeZDAxXuAMeqs/s2048/2538CD07-A18A-4774-9E0E-4646AE889E9E.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgn6vU4BkC2ubUXBudW9r1dK_4GhZzCrWTOt0Ba00iV8P9joAJsa3BcMjgPG5Irvl62JBjImEh_u-X9wHp2wXEHlB_ffGhk4uxXsiwcwsMF8bJPNvQiuUQr9xXvyccQwLXeZDAxXuAMeqs/s320/2538CD07-A18A-4774-9E0E-4646AE889E9E.jpeg" /></a></div><p></p><p><span style="font-family: georgia;"><span face="Arial, Helvetica, sans-serif" style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;">Llibres que et criden des de la taula de novetats quan n’acabes de trobar un de mateix autor amagat a les lleixes, i ni sabies que l’haguessin publicat. Me’n va agradar l’índex, rebatejat com “Programa”: </span><span style="color: #454545;">Montaje, Prueba de sonido, Apertura de puertas, Teloneros, Preparación, Salir ahí fuera, Sentirlo.</span></span><span style="color: #454545; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> ♡♡♡</span></p><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">És un assaig breu sobre creativitat i conexió i conexió creativa, i l’haig subratllat molt. </span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">“La creatividad es la capacidad de sentir asombro y el deseo de responder a aquello que nos deslumbra. (...) La creatividad es un acto de amor.”</span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">“La conexión es aterrizar en el tiempo presente.”</span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“La conexión creativa es el uso de la creatividad para acceder a la conexión y sentirla”</div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">És un alegat a la creativitat, a la lectura i a l’escriptura, però no ho redueix a això, ho amplia a qualsevol acte que requereixi concentració, voluntat, interés. Parla del seu procés creatiu i també de la seua vida, difícil separar-ho, i parla de la conexió, de com a vegades es dona i a vegades no, i diu “He sentido la conexión innumerables veces, pero yo no la creo. (...) o bien atrapa a toda la sala o bien a ninguna de nosotres.” En dono fe. L’haig vist dos cops, sempre al primavera (perquè abans d’aquell primer concert no el coneixia i perquè sóc fata i quan em vaig decidir a comprar l’entrada pel concert del novembre de 2019 a l’apolo ja s’havien acabat). El primer em va atrapar només sortir a l’escenari i crec que tots els que eren amb mi van sentir el mateix, i va ser bestial, i en canvi la segona no va passar. En fi. </span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">M’ha fet pensar molt. També en el tema del llenguatge inclusiu. Qui ho va inventar, en castellà, a base de substituir a/o-as/os per e/es va obviar que català i italià (as far as I know, i del francès ni en parlo, tot és e) fan el plural femeni canviant a per es (cat) i e (it). A mi, com a lectora catalanoparlant, llegir todes o amigues em fa pensar en totes i amigues i va bé si pretenem que el masculí no sigui “per defecte”, encara que em costa no visualitzar un grup només de dones. Això rai, va, tira. Em resulta més problemàtic, però, quan es vol fer servir per designar una persona no binaria, perquè jo hi veig una dona i potser no es el que hi hauria de veure.</span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">Es muy difícil todo esto, deia en Mariano. </span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">El llibre adverteix a una “nota a la presente edición” que la traducció respecta l’us del llenguatge no-binari i inclusiu (em moro per tafanejar l’edició catalana, encara que pel que hi ha disponible al web, no sembla que hagin seguit aquest criteri). Haig de dir que al principi em va costar una mica llegir “le lectore” i aquestes coses, però al final la meua mirada lectora ho obviava i llegia el que sigui, ni ho sé, però entenedor. Fluia. Però quan llegia “les lectores” o “les amigues” el català domina encara que el text sigui en castellà, i no puc evitar pensar en un grup de dones, o en una majoria femenina. I llavors la intenció inclusiva es perd o dilueix, perquè per mi no designen persones no binàries, sino dones. M’haig repetit, oi?</span></div><div style="-webkit-text-size-adjust: auto; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">En fi, poc a poc. </span></div>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-74956868802153969272021-02-19T21:00:00.002+01:002021-06-06T19:12:21.831+02:00Lunes sin carne o qué puedes hacer por el planeta y por ti<p><span style="background-color: white; color: #454545;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyQ8TWypriSiUOLZO_4z_sy-P5ENFpE7x2P4YCRwSsOLzo7JlplXdLLp2lmpyt_9lVFtrIo2p3zDgSaA6QRfIuSA64nFRGcj_g-Bqi7glGYSbpVnKDdwRI8ZbC8ul_zPH_o9AoWs_tjvM/s2048/IMG_5712.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyQ8TWypriSiUOLZO_4z_sy-P5ENFpE7x2P4YCRwSsOLzo7JlplXdLLp2lmpyt_9lVFtrIo2p3zDgSaA6QRfIuSA64nFRGcj_g-Bqi7glGYSbpVnKDdwRI8ZbC8ul_zPH_o9AoWs_tjvM/s320/IMG_5712.jpg" /></a></div><p></p><p><span style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">Al principio me mofaba un poco de esto del “lunes sin carne”, no os voy a mentir. Si venía en inglés, “meatless Monday”, peor. ¿Por qué no “viernes de cuaresma? ¡Que yo ya reduzco mi consumo de carne sin hashtags! ¡Que la dieta mediterránea incluye carne pero en unas cantidades diez veces menores a las que se consumen hoy en día! ¡Que yo ya me hago las lentejas solo con verduras y las que dan por ahí, con doscientos gramos de panceta y medio chorizo por ración me dan casi asco! </span></span></p><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">Luego aprendes de donde viene*, (tiene más de 100 años), te dan cifras**, se te ponen los pelos de punta y empiezas a pensar que todo lo que hagamos es poco. Y mucho de lo que he aprendido ha sido gracias a <a href="https://alimentarte.net/" target="_blank">Raquel Bernácer</a>, a la que sigo desde al menos 2013 y de quien podría decir que es mi gurú en temas de nutrición. Así que cuando salió el libro fui a por él. </span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">“Lunes sin carne” no es un libro de recetas al uso. Lo incluyo en mi lista de lecturas porque la mitad del libro es divulgación científica acerca del impacto de la producción de alimentos, hábitos alimentarios, recomendaciones, etc. y la otra mitad, el cuarto capítulo, el más extenso, recetas para poner en práctica. Recetas que incluyen carne y pescado. Porque lo que pretende Raquel es que empecemos (empecéis, yo ya estoy en ello) a reducir el consumo. </span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">“Lunes sin carne” te dará información contrastada (Raquel Bernácer es dietista nutricionista), consejos para empezar poco a poco, o deprisa, trucos para planificar menús (qué recetas congelan bien) y recetas facilísimas de hacer.</span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">Yo no quiero ser vegetariana. Como le dije a alguien en tuiter, soy hija y hermana de ganaderos y estaría feo. Me gusta comerme un buen <i>entrecot</i> de vez en cuando y no os digo las chuletas (<i>costelletes</i>) de cordero a la brasa que me puedo zampar de una sentada porque me da vergüenza. Y no podría renunciar a los lácteos. Pero hace años que vengo reduciendo el consumo de carne, y creo que es lo mejor para mí y para el planeta. </span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">*Raquel</span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">**otra vez Raquel</span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;"><br /></span></div><div style="background-color: white; color: #454545;"><span style="font-family: georgia;">La guinda: alguien que cuela en un texto “falla más que una escopeta de feria” siempre en mi equipo. </span></div>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-35803571650238363362021-01-23T13:34:00.000+01:002021-01-23T13:34:06.047+01:00“El selfie del mundo”, reflexions sobre el turisme<div class="" style="background-color: white; color: #222222;"><div class="ii gt" id=":4uc" style="direction: ltr; margin: 8px 0px 0px; padding: 0px; position: relative;"><div class="a3s aiL " id=":4r8" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1.5; overflow: hidden;"><span style="font-family: georgia;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5rKXg8bTs2RlU3JPD2PS5ScGgqQVT1y9t7YXfKklh8IK7QLhP1CKqf3x_t8Pheacf8K4qpP67VoWj3DzUJVk75lZ3UcvNrzr78XHSYRk2ht0HEJ9dJq-6hwK4wa55tBpnMsP86pJzGWU/s2048/IMG_5419.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5rKXg8bTs2RlU3JPD2PS5ScGgqQVT1y9t7YXfKklh8IK7QLhP1CKqf3x_t8Pheacf8K4qpP67VoWj3DzUJVk75lZ3UcvNrzr78XHSYRk2ht0HEJ9dJq-6hwK4wa55tBpnMsP86pJzGWU/s320/IMG_5419.jpg" /></a></div>La proposta o tesi de Marco d’Eramo a “El selfie del mundo” és que el turisme és la gran indústria dels segles XX i XXI, fruit de dos revolucions: la de les comunicacions (transports ràpids i asequibles) i la social (la conquesta de les vacances pagades i les pensions). Hi pots estar d’acord o no, però hi ha molta informació interessant i molts punts de partida per reflexions posteriors.<br />Crític amb la distinció snob entre viatger i turista, i el classisme que encara distingeix formes de viatjar, validant-ne unes i ridiculitzant-ne altres.<br />Irònic quan assenyala les contradiccions en què caiem tots: “<b>el sueño de todo turista: visitar un lugar sin turistas, es decir, en definitiva, sin él mismo</b>” (pàg. 7)<br />Amé quan explica els inicis del turisme, i quan posa els exemples de Lijiang o Las Vegas (dos capítols imprescindibles).<br />Combatiu quan carrega contra la UNESCO: “El toque de la UNESCO es letal: allí donde coloca la etiqueta, la ciudad literalmente muere, objeto de taxidermia”. (pàg. 115)<br />Àrid (per mi) quan s’embarca en disquisicions filosòfiques i cita Hegel, Kant i Rousseau per acabar refutant a... Le Corbussier! Matxaca els racionalistes i la CIAM, i jo, potser fruit de la meua ignorància, m’haig sumat a la causa d’Eramo. Aviso que no acceptaré comentaris agressius de ningú que no se n'hagi llegit els capítols corresponents! <br />Ataca el capitalisme, el raciste, el classisme.<br />No proposa solucions, suposo que seria massa complexe i no crec que fos el seu objectiu.<br />Dedica un capítol sencer al turisme gastronòmic, donant dades astoradores dels festivals ídem que se celebren només a Itàlia.<br />Escrit al 2017, aquesta edició ha estat revisada per incorporar la pandèmia i els efectes inmediats.<br />Conclou dient que probablement l’</span><span style="font-family: georgia;">“</span><span style="font-family: georgia;">edat del turisme</span><span style="font-family: georgia;">”</span><span style="font-family: georgia;"> ha començat a acabar ja, com a resultat del colapse de la societat del salari (no del coronavirus). Veurem.<br /><br /></span></div><div class="a3s aiL " id=":4r8" style="font-stretch: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; line-height: 1.5; overflow: hidden;"><span style="font-family: georgia;">Jo, com turista, espero poder tornar a viatjar, tard o d’hora.<br />“...el turismo es un componente y un aspecto esencial de la globalización. Desmontarlo es una tarea aún más titánica que lo que supuso ponerlo en pie: entonces se necesitaron dos revoluciones para que naciera. Se necesitaría al menos otra para hacerlo desaparecer. (...) también hay un lado subjetivo. ¿Realmente alguien está dispuesto a vivir el resto de su vida sin poder visitar otra ciudad, otro continente?”</span></div></div></div>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-80993272232910057972020-08-26T19:32:00.002+02:002021-09-24T14:44:00.757+02:002666, finalment<p><span style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; font-family: georgia; font-size: large; text-decoration: -webkit-letterpress;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; font-family: georgia; font-size: large; text-decoration: -webkit-letterpress;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNKleqCG5m_BcOsDmH3ronwoR7h5nWajlrAcTYBPXX4iFViiHujg1VV0Gn8PqZ3DoMnAhEGfhgGsKPwS7c5nHNnJkUuQBZLC3wD9gArPpivI2GAfLIi7Ncm5CW71wBsojIa94eWwGcwrE/s2048/IMG_2981.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1536" data-original-width="2048" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNKleqCG5m_BcOsDmH3ronwoR7h5nWajlrAcTYBPXX4iFViiHujg1VV0Gn8PqZ3DoMnAhEGfhgGsKPwS7c5nHNnJkUuQBZLC3wD9gArPpivI2GAfLIi7Ncm5CW71wBsojIa94eWwGcwrE/s320/IMG_2981.jpg" width="320" /></a></span></div><span style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; font-family: georgia; font-size: large; text-decoration: -webkit-letterpress;"><br />Finalment! -1-</span><p></p><span style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Sé que em vaig comprar aquest llibre a la Caselles de Lleida i sabia que havia de ser entre el 2009 i el 2010 perquè vaig anar a Lleida “per motius familiars”, però encara no sé què em va empényer a comprar el llibre, no vaig pas començar-lo al tren de tornada. El “motiu familiar” m’ha confirmat avui que va ser al març de 2009, tot just un mes després de la data de la quarta edició en format “butxaca”. El vaig començar a llegir a l’abril. Havia llegit dos llibres que rondaven pel nord de Mèxic i el desert de Sonora. Era la continuació natural. Els altres dos llibres mereixen el seu post, però ja veurem. Potser “Los detectives salvajes” haurien estat una continuació més lògica o encertada però era “2666” el que feia onze anys que esperava que em dignés llegir-lo.</span></span><div><span style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"> </span></span><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Finalment! -2-</span></div><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">M’ha dut poc més de quatre mesos llegir-lo. Quatre mesos amb lectures intercalades: quatre llibres més curtets llegits, altres quatre començats i aparcats que no abandonats. I les 1121 pàgines de “2666”, que prou podrien equivaler a quatre novel·les de mida mitjaneta, sent llegides pacientment.</span></div><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Finalment! -3-</span></div><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Finalment us dic que m’ha agradat molt. “ La parte de Amalfitano” la que menys. “La parte de los crímenes”, la més feixuga. Després de llegir-ne les primeres pàgines vaig pensar en saltar-me-la, no sabia si ho suportaria. No ho vaig fer. Les històries amb què subjecta la llista de dones assassinades alleugereixen una mica l’horror. També, potser, vaig seguir llegint per saber si el final declarava culpables.</span></div><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><br /></span></div><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Finalment! -4-</span></div><div style="caret-color: rgb(69, 69, 69); color: #454545; text-decoration: -webkit-letterpress;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Llibres que llanguiu a les piles dels nollegits, no desespereu. Onze anys no són res. </span></div></div>Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-42087362250336824812019-07-21T21:17:00.000+02:002019-07-21T21:17:59.309+02:00all that you can't leave behind
<style type="text/css">
p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 12.0px Georgia; color: #000000}
p.p2 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 12.0px Georgia; color: #000000; min-height: 14.0px}
span.s1 {font-kerning: none}
</style>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">L’altre dia em va venir al cap una cançó d’U2. No en recordava el títol, només la tornada, que diu “all that you can’t leave behind”. Crec que em va venir al cap parlant, a la feina, d’un projecte en el que anem “behind”, o dient-li a una companya italiana, en anglès, que “don’t worry, I am also behind on reports review”. En italià seria “non ti preoccuppare, anch’io sono in ritardo colla revisione di raporti”, o una cosa així, segur que està mal escrit, no haig anat a Google Translator a verificar; ara, en aquest moment, no és una cosa en la que vulgui perdre els cinc minuts que em costarà perquè a més el meu ordinador va a pedals, és vellet, suposo. “Colla" suposo que és una forma col·loquial de “con la”, no sé, em ve així. No hi parlo gairebé mai en italià amb les col·legues italianes, ni en francès amb els francesos, tardaria més en escriure i no estem per perdre temps.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Leave behind. Vaig buscar a Google l’estrofa i ja em va sortir, “Walk on”, del disc <i>All that you can’t leave behind</i>. Això si que ho tenia enregistrat al cervell, encara: que l’estrofa donava nom al disc. És l’últim disc d’U2 que vaig comprar, diria. Va, ho miro.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Sí, és l’últim. Venia del <i>Joshua Tree</i> al 88 o 89 (87?), del <i>Rattle and hum</i>, de l’<i>Achtung, baby</i>, amb concert al Sant Jordi inclòs. Però aquell concert devia ser al 93 o 94, prou vaig aguantar-los fins al 2001. No els he tornat a veure en directe. Si demà toquessin, encara que fos a l’Estadi Olímpic o el Camp Nou, i les entrades no costessin més de 80€, hi aniria.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Leave behind. M’havien vingut moltes ganes d’escoltar aquella cançó, la vaig buscar al Spotify, quina meravella tenir-ho tot a un clic, i me la vaig posar mentre buscava un d’aquells informes endarrerits per revisar-lo. No vaig arribar gairebé ni al primer “all that you can’t…” murmurat, no cantat, seguit del riff de guitarra. Se’m va encongir la gola i se’m van humitejar els ulls i vaig riure a la pantalla, en serio, Andrea? Vaig aturar la cançó.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">De debó tants anys després em feia venir llàgrimes?<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Vaig tornar-ho a provar al cap d’una estona. Mateix resultat, no podia escoltar-ne més de mig minut, que era a la feina i no era qüestió de fer el numeret.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Em vaig posar algun dels discos d’Explosions in the sky que tinc a l’iPod, que no fallen mai per concentrar-se sense desconcentrar-se amb la lletra.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">A la nit una amiga va posar una story amb una altra cançó d’aquell disc, ja no recordo quina, i li vaig dir, que quina casualitat que les dos hagéssim escoltat una cançó d’aquell disc el mateix dia. Ja ho sabeu com m’agraden les casualitats.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Me la vaig posar, a casa, i vaig deixar rodolar les llàgrimes galtes avall mentre em feia un salmorejo per sopar. També reia.</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Ahir la vaig tornar a escoltar. Era a casa i podia plorar de gust, si volia. No és que vulgués, però vaig tornar a plorar. Vaig buscar la lletra, me la sé de llavors, més o menys, però per assegurar-me’n.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">And love is not the easy thing</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">The only baggage you can bring</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Is all that you can’t leave behind</span></span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Em sembla una lletra maca i sentida però no acabo d’estar segura de que sigui la causant del plor. Em costa deixar coses enrere, això sí. Em ve al cap que en alguna època allà al començament del mil·leni, quan feia poc que havia sortit el disc i l’escoltava molt, jo cantava, deliberadament “all that you can leave behind” perquè el que volia era, precisament, poder deixar enrere.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Ploro de cintura en amunt, hi ha un petit terratrèmol a les meues espatlles, canto amb veu ofegada, les llàgrimes cauen, més de l’ull dret que de l’esquerre, i m’haig de mocar.</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Duc dins una petita drama queen teatrera que ho està gaudint al màxim. Potser no tan petita però en tot cas discreta, això en públic no m’ho veureu, prou serà que publiqui aquest text.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Va, no et facis l’interessant, que el vas començar a escriure per publicar-lo.</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Sí, però no sabia que aniria per aquí.</span></span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Fins on arriba la lletra i on la forma de cantar de Bono i els riffs de quitarra de The Edge, no ho sé. Introduïm aquí i ara un moment de distensió amb la referència al Bono(rrllll) de Muchachada Nui que em ve indefectiblement al cap quan n’escric el nom, em pixo de riure.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span style="font-size: small;">Tornem al drama: hi ha cançons que et porten enrere, a moments en què vas ser feliç o desgraciada, però que han quedat gravats, endormiscats a un racó de cervell. La cançó, una estrofa o un riff els desperten i és aquest record el que et fa plorar o somriure o tot alhora. En aquest cas no és ben bé això. La lletra i la música desperten una malenconia a la què tinc certa afició, no ho negaré, i la projecto a situacions del present. I les llàgrimes venen d’aquest present.</span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">And I know it aches</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">And your heart it breaks</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">And you can only take so much</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Walk on</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">walk on</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Leave it behind</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">You’ve got to leave it behind</span></span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Google em revela que la cançó la van dedicar a Aung San Suu Kyi. Potser ara li voldrien retirar la dedicatòria. Aquesta revelació em revela que potser no és una canço d’amor, o desamor, com pensava. Com “Segundo premio”? Ho obviaré.</span></span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Em costa deixar coses enrere. Em costa molt. Massa.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Em costa deixar enrere amics que ja no ho són, amors que no ho han estat mai.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Em costa deixar enrere pertinences.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Em costa deixar enrere.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p2">
<span class="s1"></span><br /></div>
<div class="p2">
<iframe allow="accelerometer; autoplay; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/gwKEdFoUB0o" width="560"></iframe></div>
Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-36655675531655491542019-06-02T14:53:00.001+02:002019-06-02T14:53:08.477+02:00Primavera Sound 2019 - sábado<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Sábado, último día, el fin del dolor de pies está más cerca. Ayer me preguntaba a quien me encontraría al entrar. Sin quedar. Pues llegué con el tiempo justo de ver a Retirada! empezados y me metí adelante y voilà, la pareja formerly known as los barones, ¡viva! Un pitchfork no muy lleno, pero que les arropó con todo el cariño que se han ganado por lo majos que son, además de por su propuesta musical que, por lo que sea, a mí me flipó desde la primera vez que los escuché, creo que en un hip hip ultra (el programa de radiotube de Ultra-Local Records, la mejor tienda de discos del mundo). Me dolían los pies y los gemelos y me puse a dar saltos, no hay manera, pero es que Animales, que es su Mr. November, es tan brutal en directo que no lo puedo evitar. Medio euro de cerveza al suelo. </span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYBaRYY6ETNl6pae-vTIKZrgiu90k90zkATvxGZameu2K74Tm3UDlJwyuJs2XXBQhCYAuDQLR3VC2OSV7EDDFWzm6ovIodwR8P4t_FLxjA2IlNJ2J_vVbZlxbw2F0nfOfHmMveMT2INI8/s1600/E35B0C8A-65EC-40C4-87ED-74C78A252B76.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYBaRYY6ETNl6pae-vTIKZrgiu90k90zkATvxGZameu2K74Tm3UDlJwyuJs2XXBQhCYAuDQLR3VC2OSV7EDDFWzm6ovIodwR8P4t_FLxjA2IlNJ2J_vVbZlxbw2F0nfOfHmMveMT2INI8/s320/E35B0C8A-65EC-40C4-87ED-74C78A252B76.jpeg" width="320" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Si este año llevaba poco estudiado el cartel, lo de ayer era un páramo. De Retirada! a Shellac no tenía nada, así que a mediodía me puse un vídeo de cada grupo. Daymé Arocena. No llegué a ver el vídeo entero, la marqué en fosforito. ¿Una cantante cubana a las seis de la tarde? Póngame dos. O cuarenta. Qué poderío, qué voz, qué manera de moverse, qué manera de meternos en el concierto, de hacernos cantar, de regañarnos por no cantar más alto, regañarnos por no saber mover las caderas, a ver, mami, que som catalans! som uns avorrits i ballem com si ens haguessin enfilat un pal d’escombra pel cul! Rumba, bolero, mambo, pasados por un filtro jazzy, una maravilla. Triunfó.</span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHu0U-97T74QpJ4t08w8Ex7I9F1YI3ZbYxALbDGm0ZT17ZXcwdFT53FtRsTfhBG95soKJmHZ4DxmGjPdgYho89X8y8wF6zbrXDZQYWusVOyzHEKSo8bKmMLP6aaaAdhcGUIILNG3bjw58/s1600/554323A5-EFFA-4A85-932A-7990C5BA46F7.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1575" data-original-width="1600" height="315" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHu0U-97T74QpJ4t08w8Ex7I9F1YI3ZbYxALbDGm0ZT17ZXcwdFT53FtRsTfhBG95soKJmHZ4DxmGjPdgYho89X8y8wF6zbrXDZQYWusVOyzHEKSo8bKmMLP6aaaAdhcGUIILNG3bjw58/s320/554323A5-EFFA-4A85-932A-7990C5BA46F7.jpeg" width="320" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">De ahí acompaño a mis amigas más folkies a ver a Miya Folick a un escenario que casi se cae al mar, pero no me llega y tengo otro grupo en Built to Spill así que me piro. Virgen de la caminata. Built to Spill bien, de fondo mientras el barón me vende la moto de Shellac. Que no los he visto nunca, la broma infinita, y como este año los han puesto en escenario principal y no me solapan con nada, ya había pensado en verles, poner remedio. El barón me dice que hay que verlos en primera fila, que sino no es lo mismo. Vale. Venga. Primera no, segunda, frente al batería. Buaaaaa. Qué locura. El pogo tardó un par de canciones en desatarse y pudo haber sido peor, pero tuvimos que saltar para salvar la vida. Me fliparon, y sí, la clave estuvo en verles allí, en el meollo, viendo los trucos del batería, como tamborileaba con los dedos además de la baqueta, sus gestos, cruzar las miradas con los tres, que Steve Albini nos dijera que éramos la audiencia más sexy y guapa y que follaría con todos y cada uno de nosotros, que seguro que eso se lo dice a todas las audiencias, pero nos lo creímos. Una conversa más. </span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDAFmhhd_8TaXHnL_0VdYUqhM9jGULF3UXQXIUAKi8Q6Q8_Mx7VROgIZn_hujlxkzE4EOGTueg7FsrY9ljwCp7xzoIPEqnN5sMarO1OplZCXDwBauVvzVoG5xCYBzEXcyhRD9zg7EV0sI/s1600/D35E122D-4F31-47B5-9B38-E2672E0DF6D2.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhDAFmhhd_8TaXHnL_0VdYUqhM9jGULF3UXQXIUAKi8Q6Q8_Mx7VROgIZn_hujlxkzE4EOGTueg7FsrY9ljwCp7xzoIPEqnN5sMarO1OplZCXDwBauVvzVoG5xCYBzEXcyhRD9zg7EV0sI/s320/D35E122D-4F31-47B5-9B38-E2672E0DF6D2.jpeg" width="240" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Cenar al lado del mar, bien de viento y humedad y hoy no llevo cazadora, y tirando para Rosalía, viva el mainstream. Viva Rosalía. Me cae bien, me la creo cuando dice que nos quiere, que le hemos dado amor, lo que sea. Me la creo. También me creo los chillidos de sus fans, ni los Beatles, tú. No me puso a bailar a la primera, fue poco a poco, pero acabé bailando y gozando, queriendo ser una de su coro. Caí rendida a sus pies, ya está. </span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Lo que vino después fue un poco descafeinado. Tres canciones de Jarviss e irme con la pareja formerly known as the tortoletts a Neneh Cherry para arrepentirme de no haber ido antes. Está en plena forma, llevaba una banda de lujo, que había hasta un arpa en el escenario, y nos hizo bailar y disfrutar. Ah, y diez puntos por tocar el “Seven seconds” a mitad de repertorio. </span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Subimos a Primal Scream y aunque falta un rato el primavera está ya a reventar. Id todos a J Balvin, new normals! Concierto decepción porque quizá fue nuestra ubicación, pérgola muy escorada a la derecha, igual el sonido no llegaba bien, pero sono apagado, esmorteit, sin volumen, como si tocaran en el fondo de una piscina. Empezar con “Move on” es empezar fuertes, y tocaron todas las que esperaba que tocaran, y bailé y sonreí, pero fue descafeinado. </span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Momento marabunta al ir hacia Stereolab, llegué a temer que no cupiéramos todos. Pero sí, cupimos. Grada jove, levantarme a bailar French disco y gritar la resistance!, quedarme de pie un rato, volver a la grada jove. No soy tan fan de Stereolab. </span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Róisin Murphy, regular de lo suyo. Conserva la voz y sus canciones me molan, pero se le va un poco. Empiezan las desbandadas y hasta yo me iría, que hoy hay metro y no hay que fight for your right to taxi, pero aún puedo hacer que me duelan un poco más los pies. </span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Grada jove en Modeselektor, qué horror, ¿de verdad hay que jugarse la propuesta a la carta de los graves? Pero no hay mal que cien años dure, y terminan, y se ponen a pinchar dos señoras, Dj Rosario y Sama Yax, y la sesión es bailonga y descubro que me duelen menos los pies si bailo, y allí nos tienes, que nos amanece, y el confeti y las cintas, el escenario ya estaba invadido antes de que empezaran, y nos vamos antes de que acabe del todo para no salir con el gentío. Foto al mar, a las 5:53, y a casa. </span></span></div>
<br />
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Thank you for coming, see you in twenty twenty.</span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpwCB_SV_uS3f5ePNoKpPb6DlTw91iIfNQnlyxQ1e0eU8-bpHbDcjaZ3o0ZHIXmkXzjjxdJcKkDMzSFgSyYyDNnVhj6-TNcDPeCFge3jRat5jBSKEx3obXbWn2SetT2wnGzTyyAqN9i78/s1600/DB0656EB-DF22-433D-9389-7CE152D04A48.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="239" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpwCB_SV_uS3f5ePNoKpPb6DlTw91iIfNQnlyxQ1e0eU8-bpHbDcjaZ3o0ZHIXmkXzjjxdJcKkDMzSFgSyYyDNnVhj6-TNcDPeCFge3jRat5jBSKEx3obXbWn2SetT2wnGzTyyAqN9i78/s320/DB0656EB-DF22-433D-9389-7CE152D04A48.jpeg" width="320" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-9419527979033940322019-06-01T14:32:00.000+02:002019-06-01T14:32:00.287+02:00Primavera Sound 2019 - viernes<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">Un viernes de primavera que empieza entrando justo detrás de mi querida Ana sin haber quedado. Un buen augurio. Tenía intención de llegar a Lucy Dacus y de allí pasarme a Snail Mail pero el infierno está lleno de buenas intenciones. Que estas crónicas no se escriben solas. Llegué para ver a Pond ya empezados, petando un adidas soleado y aireado. Me gustaron más de lo que esperaba, versión del “Ray of Light” de Madonna incluida. Siguiente parada en la ruta, Beak>. Palabras mayores. Muy mayores. Capas y capas de bucles sonoros hipnóticos. Me tuvieron una hora revalidando mi bio de tuiter. Solapaban con Julia Holter y Kurt Vile y ahora sé que no pude elegir mejor. Escuchadlos, vedlos en directo.</span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">De vuelta al adidas, vemos a Fucked Up desde el lateral, bien pero sin alardes. De vuelta al primavera, ¿cuántas veces subí y bajé ayer las escaleras de la fotovoltaica? para Jawbreaker, grupo del que no conocía nada y cuya propuesta rockera basta para que vea el concierto casi entero mientras ceno y saludo a unos y otros y hay desbandadas hacia Janelle Monae y yo me desbando al final a ver a las Chai, unas japonesas que vestían todas igual y gritaban todas igual con un tono estridente rompe copas de cristal y que guitarreaban de lo lindo e hicieron un par de versiones, la que más me gustó no la recuerdo, cosas del directo, y la otra de Abba, y no podía parar de reir, con ellas, y reir es un criterio que no suelo usar para valorar un concierto. Que si lo hubiera visto entero quizá no me habrían gustado tanto, pero esos diez quince minutos fueron una fiesta.</span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">Esperamos a Aldous sentados en el suelo del pitchfork, asfalto recalentado y limpio, qué bien que por fin hay vasos reciclables y no hay la marea de vasos de plástico de los que buena parte, en esos escenarios, acababan en el mar. En mis horarios Aldous Harding tenía que haber salido a las 22:40, en la app vemos que a las 23:05. Quince minutos sentada esperándola fue todo el rato que estuve sentada ayer. Así tengo los pies, reclamando amputación. </span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">Aldous. Madre mía, madre mía. La primera canción la tocó con la banda, un tema folkie y animado, y en la segunda va la tía y se sienta en un taburete y nos toca una canción acústica, ella sola, y tienes que ser inmensamente buena para que la gente alrededor se vaya callando, o yendo, pero esl grueso resistió, yo resistí, decidí meterme en el concierto, intuí que si me metía podría ser uno de los directos del día, y buff, vaya si lo fue. El susto que nos pegó con un subidón vocal a las tres que nos quedamos extasiadas todo el concierto fue de lo mejor que me (¿nos, Cris del hilo sin hilo? què hi dius?) pasó ayer. Qué locura. Sublime.</span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPOBIE22oj2GIJ2o8OK7FVYShOMN58rd1HPnGXHrx-juHR79nxnObzEvvuI81cxSRfoTQfdl8f1yZwuCKpS6OHDdzA5w6ULBP8tbPFFnEu_yY2Tu2pEdY3Cd9mb_rvZs07UWyvGmYcTIc/s1600/4A0235C9-ECBB-49D3-B1BA-68061F9106DE.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPOBIE22oj2GIJ2o8OK7FVYShOMN58rd1HPnGXHrx-juHR79nxnObzEvvuI81cxSRfoTQfdl8f1yZwuCKpS6OHDdzA5w6ULBP8tbPFFnEu_yY2Tu2pEdY3Cd9mb_rvZs07UWyvGmYcTIc/s320/4A0235C9-ECBB-49D3-B1BA-68061F9106DE.jpeg" width="320" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<br /></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">En cuanto terminó, sacrifico Low, que los vi en octubre y dudo que en un festival aquello se pueda mejorar, para volver al adidas a Amyl and the Sniffers. Pasar del éxtasis hipnótico a los saltos punk en menos de cinco minutos, esa es la grandeza de un festival. Qué actitud, qué jefaza Amyl, qué buenos los chicos, qué todo.</span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj32TzsfYmr1sCJtsNtSNdi3jI4HcCJeL17n2wr9DKDwh8KdBq0AyEEDv-CqNrYi1S5v9hhyphenhyphenO-blmffMcMcM7gQ1STIt3ZkysaidIAcejN3DmVdzwn33A4uixJCxluxxMGWCnB-ZnbcEpU/s1600/5D9E59C5-BE12-4821-973F-1614A08579C2.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj32TzsfYmr1sCJtsNtSNdi3jI4HcCJeL17n2wr9DKDwh8KdBq0AyEEDv-CqNrYi1S5v9hhyphenhyphenO-blmffMcMcM7gQ1STIt3ZkysaidIAcejN3DmVdzwn33A4uixJCxluxxMGWCnB-ZnbcEpU/s320/5D9E59C5-BE12-4821-973F-1614A08579C2.jpeg" width="240" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<br /></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">La siguiente parada es Kate Tempest. No le presto la atención que merece. Porque para disfrutarla hay que estar atenta a las letras, y a estas horas y desde el lateral del rayban, es complicado. En alguna canción me meto, pero no soy la única que no entra y hay desbandada general, en distintas direcciones. La mía, team Robyn. El mismo team que vimos a Lorde el año pasado más Mireia jefaza Pería. Nos quedamos en el mismo sitio, entre los dos escenarios, viendo el concierto por las pantallas, viendo a Robyn de rojo contra un escenario en blanco y negro, magnífica escenografía, y bailando lo más grande. Momentazo cuando empezó aimindecorneruachinyuquisjer y se calló y paró la banda para que solo se nos oyera desafinar al respetable, y luego parecía que no la volvía a arrancar, “dale Robyn, que esta es la segunda canción más esperada del día tras “Call me maybe””, Mireia dixit, y sí, la arrancó y yo estoy muy mayor para dar tantos saltos y tantas vueltas con los brazos en molinete, suerte que solo es un concierto por Primavera. #teamRobyn forever. </span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">Vamos hacia donde está Tim Burguess pinchando, llegamos y hey boy, hey girl, superstar dj, es 1998, a favor. Pincha guay pero el teamRobyn se va a dormir y yo me voy con el otro team, que están viendo a Kokoshca plays Las Grecas con el indie patrio como las ídem, pero allí dentro hace un calor insoportable y huele regular tirando a mal, así que me piro. Son casi las cuatro, pillamos la última de Mura Masa, nos aburrimos con Peggy Lou. En cuanto llega el equipo de Kokoshca y se hacen las cuatro y cuarenta nos piramos.</span></div>
<br />
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-family: "Helvetica Neue"; font-size: 11px; font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="-webkit-font-kerning: none; font-size: 11pt;">A ver a quién me encuentro hoy al llegar. </span></div>
Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-70549225971117129692019-05-31T14:22:00.000+02:002019-05-31T14:22:25.129+02:00Primavera Sound 2019 - jueves<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Un jueves del primavera que empieza con mi amiga Laura de Madrid tocándome el hombro mientras la de seguridad me revisa el neceser de los pintalabios y los dátiles no puede empezar mejor. Son las cinco de la tarde y la solana, pero el objetivo es el auditorio. Julien Baker llevará cinco minutos de concierto cuando me siento, y hay un silencio catedralicio. Ella sola con el ocasional acompañamiento de una violinista se basta y sobra para aplastarte en la butaca, hacer que se te encoja el estómago y llores en alguna canción, y a mí me cuesta mucho llorar en un concierto. ¿Mi número uno de ayer? Probablemente. </span></div>
<div style="font-stretch: normal; line-height: normal;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhN3fbdBOgv80s7HPrHGq8hZAjNN3SICmp7o49r2X8EcIt6u2gHFg3rgbgXcykc5KJSnPasyDragHDmRLNq3iPzMuP0o6nCtQgetOOx_ZWNqzk4W-Tt_IzCvf1TWQeP5ON6OqHAVybSLSA/s1600/B590E0D0-EAB0-4C11-BFE2-3936172AD73B.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1412" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhN3fbdBOgv80s7HPrHGq8hZAjNN3SICmp7o49r2X8EcIt6u2gHFg3rgbgXcykc5KJSnPasyDragHDmRLNq3iPzMuP0o6nCtQgetOOx_ZWNqzk4W-Tt_IzCvf1TWQeP5ON6OqHAVybSLSA/s320/B590E0D0-EAB0-4C11-BFE2-3936172AD73B.jpeg" width="282" /></span></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div style="font-stretch: normal; line-height: normal;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">De allí a Soccer Mommy, bien pero sin tirar cohetes. Cohetes tiró Christine & the Queens, pero vayamos por partes. Soccer Mommy. Eso, guitarreros, ella bien aunque el estilismo mal, pero no fue memorable. No sé, igual debería conocer mejor las canciones. Volveré a eso de conocer o no las canciones. Sigamos. Asomarse a una canción de Stephen Malkmus no es bailar, pero es que hay que llegar a mordor, que está lejos, y Big Thief desde el corralito populacho vale la huida. Big Thief, buf. Segunda vez que les veo, segunda vez que les da el sol en la cara y se me antoja que les pegaría más la oscuridad de una sala, pero qué grandes. Muy muy bien. Qué delicadeza y qué intensidad.</span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQMhuQWebkDmnPJp8s3yIYyZzpf1Aw9Z3CwtbCWjqiBlluiIkFSI85YppQI4u4XD2NM3pCPdSZDM9sH49b4NgNnWslCjdqIldn2veiZPrKhjIxOoTb6d6Aku-rbH7qM8j2mPD-1ljb5e4/s1600/694A44B9-A82A-463B-8C53-197A10CAC9A8.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQMhuQWebkDmnPJp8s3yIYyZzpf1Aw9Z3CwtbCWjqiBlluiIkFSI85YppQI4u4XD2NM3pCPdSZDM9sH49b4NgNnWslCjdqIldn2veiZPrKhjIxOoTb6d6Aku-rbH7qM8j2mPD-1ljb5e4/s320/694A44B9-A82A-463B-8C53-197A10CAC9A8.jpeg" width="320" /></span></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div style="font-stretch: normal; line-height: normal;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">De allí me vuelvo a la comarca, en el adidas están tocando unas japonesas kill bill, Shonen Knife. Un japonés que conocí en Vietnam, Aki, y con el que mantengo contacto virtual, me dice que son a living legend. No sé si son living legend, jefazas punk, un rato. Lástima no haber visto más. Del adidas al primavera, que nos han hablado bien de Christine & the Queens. Cohetes, confetti y más pólvora que en un correfoc para una propuesta pop que no es lo mío. Parece una gala de OT, dice un amigo. La concentración de mamarrachismo festivalero y que no nos está haciendo bailar, que es lo que supone que debería, hacen que duremos tres canciones. Hablo en plural pero no aclaro que he visto el primer concierto sola, el segundo con una gente, el tercero con otra, a las Shonen Knife me he ido sola para encontrarme con otro grupo, que es con el que veo a Christine y nos vamos a Courtney Barnett. Este grupo de amigos me abandona y me encuentro con otra amiga para ver a Courtney sentadas en el césped artificial de mordor, en una localización que normalmente estaría abarrotada, a the new normal no le debe de gustar el folk rock guitarrero de esta mujer. A mí me gusta, mucho, pero cosas de la vida le presto la atención justa. Necesitaba sentarme un rato. Necesitaba contar algunas cosas. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaTgd3TQCJOcST2xIFd762hJE6R3J6vhQNZiZR06Pyt3e6VKpkM95iTDrTJTdb_XH-_og_uUvxkt9KlPkduUWA4vPpIdElmRePcaWPGCqpF-Ra_BBtl38j585MOXhVcHfRARi_Ejojh44/s1600/570AE862-FDE0-4A78-B1F9-734DF87B4290.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiaTgd3TQCJOcST2xIFd762hJE6R3J6vhQNZiZR06Pyt3e6VKpkM95iTDrTJTdb_XH-_og_uUvxkt9KlPkduUWA4vPpIdElmRePcaWPGCqpF-Ra_BBtl38j585MOXhVcHfRARi_Ejojh44/s320/570AE862-FDE0-4A78-B1F9-734DF87B4290.jpeg" width="240" /></span></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Esta amiga y yo nos encontramos a los amigos de mis segundo y tercer concierto y nos subimos al escenario primavera a Guided by Voices. Virgen de la caminata strikes again. </span></div>
</div>
<div style="font-stretch: normal; line-height: normal;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">GBV no parece que convenza al grueso del grupo pero a mí me han enganchado desde la primera canción. Pocket legends dice el libreto del festival. Jefazos, digo yo. Canciones cortísimas, de las que no te da tiempo a aprenderte el estribillo porque no se repite, que me hace dar saltos e intentar cantar unas letras que no conozco. Lo que decía antes de no conocer las canciones, y copio lo que decía en tuiter la amiga que sí se queda conmigo a verlos, conocer las canciones es un plus, pero cuando una banda tiene chispa, garra, eso que te atrae, da igual que no las conozcas. Me recuerdan a Teenage Fanclub, salvando todas las distancias que haya que salvar, también a los Poises, el power pop es lo que tiene, y los disfruto enormemente y sí, salto y coreo <i>you can never be strong yo can only be free</i> cuando tocan "Game of Pricks" la penúltima.</span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcar61bLIbJMhifEvprak-ULeO3MEbhFLNVFao_3StQQAeaC3enlRIdQutFhMhXg9ibHjcDep4JTR990T6ivGjLISw1TT-EUu4lcMijDZPAF3aSIohE27m_gGiMoLuo1gr5Pw_LQdunSU/s1600/46E5B45A-51C3-4DE2-A6A5-7FAF481550C1.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcar61bLIbJMhifEvprak-ULeO3MEbhFLNVFao_3StQQAeaC3enlRIdQutFhMhXg9ibHjcDep4JTR990T6ivGjLISw1TT-EUu4lcMijDZPAF3aSIohE27m_gGiMoLuo1gr5Pw_LQdunSU/s320/46E5B45A-51C3-4DE2-A6A5-7FAF481550C1.jpeg" width="320" /></span></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Me quedo sola. Intento ver a un par de amigos que se van, pero no nos encontramos. Paso de bajar a Erykah Badu porque me cae mal después de Eaux Claires, no me lo tengáis en cuenta, cosas mías. Contacto con otros amigos a los que tampoco he visto aún. Me asomo a Dirty Projectors, que por alguna razón había descartado en mi poquísimo estudiada ruta de este año, y oye, mal descarte. Veo dos canciones, bajo al pitchfork a buscar a estos amigos, volvemos a Dirty Projectors, el rayban también está vacío the new normal. </span></div>
</div>
<div style="font-stretch: normal; line-height: normal;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhT_rijgUVJnD_KA5Vo299n8P2hKucKu7boBHFQH68L5pPnoNcAR3ZgpTFSg7VIJqmu8VNUld2922VE_FxmF3Jtj2eX3Z1mgprf7TlCyCPkQpSmMkdusPFaNw-KNYJJJXAUjkijJzCJRjA/s1600/BA1B381B-6D46-4502-9A56-7B596D81146D.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhT_rijgUVJnD_KA5Vo299n8P2hKucKu7boBHFQH68L5pPnoNcAR3ZgpTFSg7VIJqmu8VNUld2922VE_FxmF3Jtj2eX3Z1mgprf7TlCyCPkQpSmMkdusPFaNw-KNYJJJXAUjkijJzCJRjA/s320/BA1B381B-6D46-4502-9A56-7B596D81146D.jpeg" width="320" /></span></a></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Otro par de canciones, ellos se van a Charlie xcx y yo me vuelvo a bajar al pitchfork a Empress off, con los amigos con los que ya me iré, tras Empress off, me dejan tan fría como el viento que sopla, tras Jarvis que no se pincha a sí mismo y fatal, y tras Nina Kravitz (¿es la hija de?) que pone tralla techno de bajos provocadores de arritmias, un horror. </span></div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">Son ya las cinco menos cuarto, ¿vamos tirando para el metro?</span></div>
Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-5787880687716788472019-05-30T14:52:00.002+02:002019-05-30T14:52:34.897+02:00Primavera Sound 2019 - miércoles<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Un primavera que comienza cruzándote con Justin Vernon a la una y media del mediodía, cuando sales de la oficina desde la que has visto cómo iban montando las gradas, las barras y los escenarios de mordor y en lugar de ir a casa que ya te pondrás la pulsera por la tarde cuando vuelvas decides que no, que te hace ilusión ir a ponértela ahora, justo después de poner el aviso de “no me busquéis hasta el lunes” en el email, y vienen caminando hacia ti por el passeig del Taulat un par de guiris, uno más rubio y más pálido que el otro, altos, y justo cuando pasan a tu lado te das cuenta de que es él, y aunque no vaya con Aaron Dessner mylove, te tiemblan las manos y tienes que enviar un audio de whatsapp al grupo de las petardas, de lo nerviosa que te has puesto, 45 años tengo, un primavera que comienza así pone el listón muy alto.</span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkkLkCNu0NJwcMOhS_FLYydGSMO7cGCnT_Xpj_FlQvcuWkrzMwfmGtOLG-IxeSDvRkJjY_QCOlIkC9A3heZ-IBdN9OsxEmE32patTVcg8qEhCeuyCU5DpasAcC2R6GKyikO42seDDLSOs/s1600/1C29C665-5EBE-47F4-B6A8-5C07C6838E77.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="816" data-original-width="1088" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkkLkCNu0NJwcMOhS_FLYydGSMO7cGCnT_Xpj_FlQvcuWkrzMwfmGtOLG-IxeSDvRkJjY_QCOlIkC9A3heZ-IBdN9OsxEmE32patTVcg8qEhCeuyCU5DpasAcC2R6GKyikO42seDDLSOs/s320/1C29C665-5EBE-47F4-B6A8-5C07C6838E77.jpeg" width="320" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Volver al Fòrum a las seis, esa primera cerveza en vaso de plástico, bien jugado ahí, primavera sound, con los vasos de todas las ediciones, alguien que guarda todas las tarjetas, pulseras, folletos y libros ya sabéis qué va a hacer, comprarse uno de cada, eso va a hacer. Suena Hatchie, y suena muy bien, pero ya se sabe, el primer día se socializa. Aunque sea un primer día inaugural y de calentamiento, y aunque hoy jueves llegue otro pelotón de gente a la que saludar. Damos alguna vuelta, hablamos con gente, nos perdermos, nos volvemos a encontrar, todo para hacer tiempo hasta Big Red Machine, el proyecto de Justin Vernon y Aaron Dessner, acompañados en esa ocasión de Bryce Dessner alsomylove, Brad Cook, Julien Baker y otra chica que en instagram es @bellaicecream. Proyecto experimental, deudor más del último disco de Bon Iver que de las guitarras de The National, aunque estas también hacen acto de presencia, especialmente cuando se incorpora Bryce. No estamos cerca, seguimos el concierto más por las pantallas que mirando al escenario, y hay gente hablando, pero me meto en el concierto, me abstraigo, y me dejo llevar. Qué maravillosa forma de empezar. </span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgc2En3iXnzUSbr0zhtIG9kAvfjUxrg4pz-KhOeuDp5ttjpApBLaMD5TrFphidFlEuIuQFmnZ0EZHQkSTR1uw5JGXkGxVsiAkQ7O8FDNMsAKz6n-xq8yRw9GPV23v8mRdAQJWiCPcvyP_I/s1600/44A76F70-67C5-4477-AF37-CBDDD13BB768.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgc2En3iXnzUSbr0zhtIG9kAvfjUxrg4pz-KhOeuDp5ttjpApBLaMD5TrFphidFlEuIuQFmnZ0EZHQkSTR1uw5JGXkGxVsiAkQ7O8FDNMsAKz6n-xq8yRw9GPV23v8mRdAQJWiCPcvyP_I/s320/44A76F70-67C5-4477-AF37-CBDDD13BB768.jpeg" width="240" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXuaYNeQxTLBi636yEdOkVAMd47XDMX1v4dd9FltqfQHsBk_iGP2ua0pYHbatBMbY2bM603BV36E36C6KS0PGeue7KnDvvxxWn9u6bE-IUKu4HJ-MBlDGNPpkZK2NX4uGA7IKxKhr59Ho/s1600/AAE7C4C0-4A22-4416-9FFE-DFEFB959B5A6.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="1600" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXuaYNeQxTLBi636yEdOkVAMd47XDMX1v4dd9FltqfQHsBk_iGP2ua0pYHbatBMbY2bM603BV36E36C6KS0PGeue7KnDvvxxWn9u6bE-IUKu4HJ-MBlDGNPpkZK2NX4uGA7IKxKhr59Ho/s320/AAE7C4C0-4A22-4416-9FFE-DFEFB959B5A6.jpeg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiv8jP6hr7_2KshVuWED4UN0kjUqI7lGqAvkcZTPBjgysacy1RvpUvKRWdc2LsVCbKEZtbG-OKUdTsQcyp_gNOMyeqSGv6DLxVPQcEurJ8W8PVMc6rVnZmra8OuzLoZmFRB3OHKaAGAjMo/s1600/B35D7CF8-E85F-44C6-BE15-E7F88F4A3838.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1200" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiv8jP6hr7_2KshVuWED4UN0kjUqI7lGqAvkcZTPBjgysacy1RvpUvKRWdc2LsVCbKEZtbG-OKUdTsQcyp_gNOMyeqSGv6DLxVPQcEurJ8W8PVMc6rVnZmra8OuzLoZmFRB3OHKaAGAjMo/s320/B35D7CF8-E85F-44C6-BE15-E7F88F4A3838.jpeg" width="240" /></a></div>
<div style="-webkit-text-stroke-color: rgb(0, 0, 0); -webkit-text-stroke-width: initial; font-stretch: normal; line-height: normal; text-align: justify;">
<span style="-webkit-font-kerning: none;"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></span></div>
Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-66513284119412490422019-05-26T11:27:00.000+02:002019-05-26T11:27:21.983+02:00Propietaris i llogaters
<style type="text/css">
p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 11.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
span.s1 {font-kerning: none}
</style>
<br />
<div class="p1">
<style type="text/css">
p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; font: 11.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
span.s1 {font-kerning: none}
</style>
</div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<style type="text/css">
p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; font: 11.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
span.s1 {font-kerning: none}
</style>
</div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">Vaig llogar el primer pis a Barcelona al setembre de 1993, amb quatre amigues més. Un cinquè pis a un edifici dels setanta, façana de ferro i vidre, al xamfrà de Mallorca amb Muntaner. El contracte el vam signar tres, na Diana, ara no recordo si n’Isabel o Cristina i jo. El pis el vam buscar na Diana i jo, això segur. Necessitàvem un pis gran, i a poder ser, amb cinc habitacions. No va poder ser, això de les cinc habitacions, però la que seria doble i jo vaig compartir amb una o altra dos anys, els dos darrers ja només vam ser quatre, era enorme. Era un pis car, per l’època i el que solien pagar els estudiants: no més de 20.000 pessetes (uns 120€), despeses apart. Això d’un inquilí que lloga i es fa càrrec de tot i relloga i hi guanya encara no es portava, o ho evitaves sent un grupet organitzat. El nostre lloguer era de 125.000 pessetes, uns 750€, per un pis que passava dels 100 m2, amb quatre habitacions, una molt gran, un menjador amb taula on encabir-hi fins a dotze persones i zona de sofàs, i tele, calefacció central, cuina equipada. I porter, el senyor Manolo. Pagàvem 25.000 pessetes cadascuna, uns 150€, i alguns amics ens titllaven de pijes pel “despilfarro”.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">La primera setmana vaig dormir fatal, els llits de l’habitació doble tenien els somiers fets caldo. Vam trucar la mestressa, la senyora Berta, per queixar-nos. En tres dies teniem somiers i matalassos nous a tres habitacions.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">El sofà del menjador estava desfonat i pollós. Ens vam tornar a queixar. Ens el va canviar.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">Per aquells finestrals que anaven del terra al sostre i de paret a paret entrava tot el sol del matí, aclaparador, i a l’estiu la calor ofegava. Li vam demanar cortines d’aquestes “Foscurit”. Les va posar.</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">El tercer any que hi érem va petar la caldera de l’edifici i els veïns van decidir no reparar-la i que cadascú se la posés individual. En una semana ja teníem instal·lada la caldera de gas natural. Al nostre pis i al del costat, que també era de la senyora Berta i també el llogava a estudiants. Les noies del tercer primera, a qui haviem conegut perquè una era del Cortina de la Pobla, i ma padrina havia anat a estudi amb la seua, o alguna cosa així, van passar l’hivern sense calefacció, tot i haver llogat un pis amb aquesta condició i no rebre ni una rebaixa en el lloguer en compensació.</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">La senyora Berta feia coses que suposo avui no toleraríem en una mestressa: venia cada mes a cobrar el lloguer i el telèfon. En aquella època de fixes el telèfon va seguir a nom seu. Nosaltres anàvem posant diners a un pot, calculant què costava cada trucada que féiem segons les tarifes de Telefónica, l’empresa ara coneguda com Movistar, i quan arribava la factura ho acabàvem de quadrar. Ella venia, feia la repassada visual a l’estat de la casa, cobrava i marxava. Vivia a la mateixa illa de cases, al carrer Casanova. Havia comprat aquells dos pisos per les seues filles, per tenir-les aprop, suposem, però en casar-se van preferir mudar-se a Sarrià. No volia famílies, només estudiants, segurament perquè així ens podia cobrar una mica més i perquè una família no li hauria obert la porta cada mes. Li vam agafar estima, i ella a nosaltres. Li vam cuidar el pis, li vam fer fer-hi canvis que el milloraren. Ja deu ser morta.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">Vaig viure a aquell pis quatre anys. Hi vaig conéixer els primers Erasmus. El primer any vam tenir de veïns una francesa altiva, un argentí israelià que es volia lligar n’Isabel, un alemany que no recordo i un italià, Lorenzo, milanès, simpatiquíssim i crec que forrat, que va entaforar més de cinquanta persones al seu menjador per veure aquella final de Champions que el Milan li va fer quatre gols al Barça a Atenes. El segon any van ser quatre amics italians, de Brescia i Verona. Umberto, que li feia ullets a la Sònia, Roberto, que m’agradava a mí perquè era un cantamanyanes amb cua que tocava “Come as you are” i “Wish you were here” amb una guitarra espanyola, Francesa i Fiorella, dos noies maquíssimes que van tenir més paciència que un sant amb ells: quan sortien de fer cerveses al Glaciar les trucaven (a un fixe, no ho oblidem) perquè posessin aigua a bullir per fer una pasta all’olio i menjar abans d’anar a dormir. A partir del tercer any vam quedar-nos Diana, Isabel i jo i vam buscar companys de pis. El lloguer i les despeses els vam pagar sempre a parts iguals. La primera va ser Anneliese i ens vam fer tant amigues, i després del seu xicot, Mark, que vaig anar al seu casament i al bateig dels seus dos fills i encara ens veiem cada parell d’anys. Després Pierre, belga, i Thilo i Andreas, alemanys. A Pierre i Andreas els vaig perdre la pista fa anys però amb Thilo encara ens anem veient.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">Però no venia a parlar dels meus veïns i companys de pis, tot i que podria ser pertinent parlar-ne, com del meu Erasmus, el dia que votem per triar el parlament europeu. El programa Erasmus ha canviat Europa, per a bé, i qui no ho vulgui veure és que no ho vol veure.</span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">Venia a parlar de propietaris decents, que sembla que s’han extingit, igual que els preus raonables. Només sento i llegeixo bestieses de propietaris deixats, que no cuiden els pisos, que neguen reparacions, i que a canvi exigeixen condicions abusives.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1">
<span class="s1"><span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif; font-size: small;">Jo vaig tenir molta sort, però no hauria de ser qüestió de sort.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<br /><br />
<br />
Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-79777578565993989892019-05-25T20:49:00.002+02:002019-05-25T20:53:11.767+02:00Hi Jauh USB<style type="text/css">
p.p1 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; font: 11.0px 'Helvetica Neue'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
p.p2 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; font: 11.0px 'Helvetica Neue'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000; min-height: 12.0px}
p.p3 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-indent: 28.3px; font: 13.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
p.p4 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: center; text-indent: 28.3px; font: 12.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000; min-height: 15.0px}
p.p5 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; text-indent: 28.3px; font: 12.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
p.p6 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; text-indent: 28.3px; font: 12.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000; min-height: 15.0px}
p.p7 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; font: 12.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
p.p8 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: justify; text-indent: 42.5px; font: 12.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000; background-color: #ffffff}
p.p9 {margin: 0.0px 0.0px 0.0px 0.0px; text-align: right; text-indent: 28.3px; font: 12.0px 'Times New Roman'; color: #000000; -webkit-text-stroke: #000000}
span.s1 {font-kerning: none}
</style>
<br />
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">En octubre de 2017 empecé un máster en Creación Literaria y una de las asignaturas era “No Ficción”. Para esta asignatura había que entregar un trabajo final de 8.000 caracteres, que podía ser perfil, crónica, ensayo, entrevista, etc. y había que investigar, preguntar, hacer trabajo de campo, y presentarlo con el formato de “nuevo periodismo”: proporcionar información verídica, contrastada, de forma amena y entretenida, con las herramientas de la literatura.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Mi tiempo era limitado, trabajaba ocho horas, de ocho a cinco menos diez, y tres días (o cuatro) a la semana me plantaba en clase de cinco a nueve, y cuando nos explicaron en que debía consistir este trabajo hacía apenas una semana que había ido a la fiesta del cuarto aniversario de Hi Jauh USB, así que decidí que mi trabajo sería sobre eso: explicar qué es Hi Jauh, que se cocía allí, porque aunque tiene más de tres mil socios no deja de ser algo <i>underground</i> desconocido para el gran público.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKqenlvSmYRrG6YusBbrEiVaZUQFkCzthSu0g1kXLc-VYPxQSVwpjc8L6ebR0_XyaohhnxsvJUKbh-_V60akL5yRRYC35cXcva1rGDcbSqnZYl0ifViU5xx_qGGdvHxGLG-Dn_xAGbh24/s1600/Hi+Jauh+30Sep2017.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="692" data-original-width="488" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKqenlvSmYRrG6YusBbrEiVaZUQFkCzthSu0g1kXLc-VYPxQSVwpjc8L6ebR0_XyaohhnxsvJUKbh-_V60akL5yRRYC35cXcva1rGDcbSqnZYl0ifViU5xx_qGGdvHxGLG-Dn_xAGbh24/s320/Hi+Jauh+30Sep2017.png" width="225" /></a></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;"><br /></span></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Ese iba a ser el trabajo final de esta asignatura y en algún momento a medio trimestre nos hicieron presentarlo a nuestros compañeros. Me llevé mi carnet de socia, hasta pensé en llevar los discos que tengo de grupos de la órbita hi jauh: Gúdar, Neleonard, Tirana, Die Katapult, Señalada. Cuando vi que tenía seis o siete me frené, no iba a pasear discos y singles arriba y abajo. Empecé mi breve y nerviosa presentación enseñando el carnet y cuando terminé con el clásico "¿hay preguntas?", se levantaron tres brazos. “¿Cuándo nos llevás?”<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfDhGSotRKUL3XZdTojxPtAvsJFMWyDnk28Uh3Lzqu0Y_s6vZx6VvSvnUwIRQvY6wLTINg8qdfmp-sqP4_wIvt85vc2AENeRYwxgW-M3bkXXfdAKCT0nS7IshnG8us9C0SlWOSrNNPOEY/s1600/IMG_3370.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1115" data-original-width="1600" height="223" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfDhGSotRKUL3XZdTojxPtAvsJFMWyDnk28Uh3Lzqu0Y_s6vZx6VvSvnUwIRQvY6wLTINg8qdfmp-sqP4_wIvt85vc2AENeRYwxgW-M3bkXXfdAKCT0nS7IshnG8us9C0SlWOSrNNPOEY/s320/IMG_3370.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;"><span class="Apple-converted-space"><br /></span></span></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Dos argentinos, dos peruanos, una brasileña, un colombiano y una mexicana engrosaron las filas de socios entre noviembre de 2017 y mayo de 2018, y algunos de ellos fueron a más de tres y cuatro fiestas.</span></span></div>
<div class="p2" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Hice una entrevista, se la pasé por email a Eloy. Tuvo la santa paciencia de contestar dieciséis preguntas, o más, y no se lo he agradecido bastante. El texto que presenté es lo que sigue. Me pusieron un ocho; me fastidió bastante, esperaba más.</span></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;"><br /></span></span></div>
<div class="p1" style="text-align: justify;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Hi Jauh cerró sus puertas hace apenas dos meses, en teoría </span></span><span style="-webkit-text-stroke-width: initial; font-size: small;">de forma provisional, pero quién sabe. Me perdí la fiesta de despedida, me he perdido demasiados hi jauhs, y no me hace falta que pasen los años para saber que ha sido algo especial, único, y alegrarme infinito de haber formado parte de ello.</span></div>
<div class="p2">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p3">
<span class="s1"><b><span style="font-size: small;">¿Jaija qué?<span class="Apple-converted-space"> </span></span></b></span></div>
<div class="p4">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"><i></i></span><br /></span></div>
<div class="p5" style="text-align: right;">
<span class="s1"><i><span style="font-size: small;">Otra tarde de fiesta en el Hi Jauh!</span></i></span></div>
<div class="p5" style="text-align: right;">
<span class="s1"><i><span style="font-size: small;">Los taxis vienen y se van</span></i></span></div>
<div class="p5" style="text-align: right;">
<span class="s1"><i><span style="font-size: small;">Tres gatos duermen en el portal<span class="Apple-converted-space"> </span></span></i></span></div>
<div class="p5" style="text-align: right;">
<span class="s1"><i><span style="font-size: small;">Suena la campana y a sudar</span></i></span></div>
<div class="p5" style="text-align: right;">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Las Ruinas, <i>Gabriel y Vencerás. 2015.<span class="Apple-converted-space"> </span></i></span></span></div>
<div class="p6">
<span style="font-size: small;"><span class="s1"></span><br /></span></div>
<div class="p7">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">La mejor vista se tiene desde el sofá desfondado, tras la mesa que hace las veces de taquilla. Al frente, el callejón: pasaje Caminal, unos 100 metros hasta la calle Pallars, estrecho; un descampado con tapia a un lado; al otro, la pared lisa de una casa. A la izquierda del sofá, la sala: banderines de escudos municipales colgando del techo, el <i>trencadís</i> de la pared y el nombre pintado detrás del escenario, la barra de madera, la cocina y la campana extractora al lado de la mesa de sonido. Hay que pasar por caja, tres euros en concepto de aportación para los grupos, uno más si hay que hacerse socio. El trámite es rápido: anotar en unos folios pautados nombre completo, dirección de email y DNI. Esta aportación de un euro por grupo se instauró el segundo año: había grupos que venían de Madrid, Sevilla, Huesca, y el bote en el que nadie dejaba nada no pagaba ni la gasolina. Hoy en el sofá está Olivia. Pagamos, nos pone el sello, entramos. Uno de los grupos está probando, una cacofonía a la que Eloy intenta poner orden desde la mesa de sonido y a la que prestamos escasa atención mientras pedimos una cerveza. Elena nos avisa de que han subido el precio, de 1.5€ a 2€. Ya era hora, le digo, a lo que responde sonriendo que sí, pero que ha habido debate.</span></span></div>
<div class="p5">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Hi Jauh USB es una asociación. También llamamos hi jauh al espacio físico que conforman el callejón, la entrada, la sala con el bar y el escenario que solo levanta un palmo, y los dos lavabos al fondo a la izquierda. “Hoy hay hi jauh”, decimos los sábados que hay hi jauh, y si podemos, vamos, no importa quien toque, porque no importa quien toque, estará bien, y no se dice no a un hi jauh.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p5">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Son las seis y media, ya hay entre diez y veinte personas. La mayoría siguen en el callejón, apoyados en barriles metálicos de obra o sentados en bobinas de madera para cables. Hay un hilo de<span class="Apple-converted-space"> </span>tabaco en el aire y un regusto de cerveza en el suelo. Socios y socias visten tejanos, zapatillas deportivas, camisas hawaianas, camisetas y bolsas de tela de grupos ignotos, de Ultra-Local Records, de la Fonoteca. Sonríen debajo de sus flequillos, detrás de sus barbas. Se saludan: dos besos, una palmada en el hombro, un gesto casi imperceptible con la cabeza, un abrazo caluroso, según. Algunos parece que pasen lista, y pongan falta. Un niño corretea; otros cruzan la verja situada a medio pasaje sentados en los carritos que empujan sus padres. La convocatoria siempre es a las 18:30 y nunca empiezan antes de las 19:30, ni cuando dicen que serán muy puntuales, pero a todos nos gusta llegar temprano.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p5">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">La Associació per la Cultura Independent Hi-Jauh USB tiene presidente, tesorero, vocales, hace actas, lleva cuentas y registra a sus socios, más de 3.500 ya, en un libro. El núcleo duro, los socios fundadores, lo integran Nele (presidente), Nerea, Albert, Olivia, Alberto, Eloy y Elena. Amigos de la infancia que conocen a otros amigos del instituto, en el Baix Llobregat, que vuelven a coincidir en la facultad, pero por encima de todo coinciden en conciertos, en gustos, en inquietudes. Grupos seminales creados en los 90 y primeros 2000, Los Probeta y Los Folguis, se mezclan y explotan en una constelación de grupos. Nele toca el bajo en Gúdar y compone, canta y toca la guitarra en Neleonard, Albert acompaña a Olivia en su proyecto personal, Tirana, y compone y canta en Gúdar, Eloy toca la guitarra en Gúdar y los teclados en Neleonard e Hibernales, Elena toca el bajo en Neleonard y en Die Katapult. Otros grupos se incorporan al universo Hi Jauh ensayando allí, en el piso de arriba (Los Ganglios, Roller Disco Combo y Señalada), o pasando muchos sábados: raro es el día que no ves a alguien de Gabriel y Vencerás, Las Ruinas, Ran Ran Ran, los Doble Pletina y probablemente otros grupos a los que no tengo en órbita. Hi Jauh USB nace como solución al precio excesivo del lugar, alquilado inicialmente como local de ensayo. Los beneficios obtenidos en los conciertos deberían ayudar a financiar este alquiler, pero cuatro años después esto aún no ha sucedido, los tres o cuatro barriles de cerveza que se consumen en un hi jauh, más vinos, vermuts y gin-tonics, no cubren los gastos.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p5">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Como el primer Hi Jauh fue el 28 de septiembre de 2013, la vuelta al cole después del parón veraniego la hacen por esas fechas, y celebran el aniversario. Entre aquel y el de este 30 de septiembre, en que celebran el cuarto, ha habido unos sesenta hi jauhs, ellos mismos han perdido la cuenta, en la que no sé si incluyen los Ultra-Jauh, una noche de conciertos, coincidiendo con las fiestas de Poblenou, organizados desde ese mismo septiembre de 2013 mano a mano con Ultra-Local Records, tienda de discos vecina y amiga,. ¡Amor a primera vista! exclama Eloy al preguntarle por esta colaboración.</span></span></div>
<div class="p5">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">La escena<i> underground</i> de Barcelona no es una. Son muchas, dispersas y demasiado a menudo, inconexas. La que se ha creado alrededor de Hi Jauh USB es bastarda, promiscua e intergeneracional. Alberga grupos del extrarradio barcelonés, madrileños que tocan más aquí que allá, referentes de los 90 y jóvenes que no han alcanzado la mayoría de edad. Desde el principio ha habido bandas deseosas de tocar en un garito en el que te ponen el backline y siempre hay público. Hoy tocan VLIVM, de les Terres de l’Ebre, Da Souza, mallorquines, y Retirada!, de Barcelona.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p5">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Suena la campana, el primer concierto empieza en cinco minutos. VLIVM son jóvenes, con una estética anclada en los 60-70, pelo largo, pantalones de campana, y melodías deudoras de los Beatles, la psicodelia y Teenage Fanclub. Tocan francamente bien y consiguen que los que hemos entrado en la sala estemos atentos y callados, cabeceando, se cabecea mucho en hi jauh, y sudando, se suda hasta en enero, aunque no bailes. Entre grupo y grupo, pausa. Para retirar un equipo y colocar otro, para pedir otra cerveza y salir al callejón o no, a fumar, o no, saludar, atender necesidades fisiológicas. Retirada! no van a tocar hoy, Albert (otro Albert) ha sido padre esta madrugada, pero Cuervo ha venido igual. Un parroquiano me comenta que le quieren convencer para que toque, solo. Eso me haría muy feliz porque he venido sabiendo que no iban a tocar, pero yo venía por ellos, es grupo favorito desde que los descubrí gracias a la comunidad hi jauh, de hecho. Da Souza suenan garageros, a medio camino entre Pavement y Teenage Fanclub (otra vez Teenage, desde aquí pido un homenaje como el que se le hizo a Pavement), euforizantes, supervitaminantes y mineralizantes. Una fiesta.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></span></div>
<div class="p5">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Cuando acaban se vacía, pero el rumor cobra realidad. Cuervo, a quien le han dado más cervezas de la cuenta, está dispuesto a tocar cuatro canciones. El de hoy tenía que ser el concierto de cierre de gira del álbum <i>Victoria / Derrota</i>, y espero que “cierre de gira” no suene pretencioso, no es mi intención ni la suya, pero no ha podido ser. Yo tenía la secreta esperanza de que tocaran “Un lloc per créixer”, pero en solitario seguro que no caerá. Cuervo empuña su guitarra verde y toca y canta “Aire” y “Planetes”, suenan bien, le ayudamos en los coros, desafina que es un amor, por eso le queremos, y se nota que le faltan los redobles de Albert a la batería, nos faltan a todos, y por fin, en “Animales”, el baterista de VLIVM salta al escenario y agarra las baquetas, y no es la versión épica de “Animales” a la que estamos acostumbrados, con el final furioso en un loop de guitarras y Cuervo aporreando la batería junto a Albert, u, hoy, Blai Subirats, pero ese poco de épica y de furia sacia nuestras ganas de verles una vez más. La última, “Gegants”.</span></span></div>
<div class="p8">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">“Otra noche de fiesta en el Hi Jauh! los taxis vienen y se van, ya no quedan gatos en el portal” cantarían Las Ruinas. Nadie va o viene en taxi, en verdad, nos vamos a casa en metro, línea amarilla, “tornant cap a casa, somriure a la cara”, aunque no la hayan cantado los Retirada!.</span></span></div>
<div class="p6">
<br /></div>
<div class="p9">
<span class="s1"><span style="font-size: small;">Andrea Farré Sahún, 14 de novembre de 2017</span></span></div>
<br />Gwen Stacyhttp://www.blogger.com/profile/07876351341436565269noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4942466390953774439.post-70576174861015731162019-04-18T12:09:00.000+02:002019-04-18T12:09:07.836+02:00Clara en Verdaguer<div style="-en-clipboard: true;">
Clara me dejó un 22 de noviembre. Clara me dejó con una llamada de teléfono; fría y distante me dijo que no aguantaba más mis desvaríos. Que era una persona fenomenal, salvo aquellas cosas que para mí eran insignificantes y para ella no. Nada que no hubiera oído ya en otras separaciones.
</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Clara era bajita y tenía unos ojos grandes y profundos. Nos costó confesar nuestra edad porque sabíamos que había un abismo. Me doy cuenta ahora que hablo de ella en pasado como si ya no habitara este planeta.
</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Me gustaba su humor socarrón, su desparpajo, su actitud ante la vida. Una vez me atreví a decirle que había sido mi novia más molona. “Molona”, una palabra que solo puede decir alguien nacido en los setenta. También había cosas que no me gustaban de ella pero siempre las obvié. Eso se hacerlo muy bien cuando estoy enamorado.
</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Y aún recuerdo cuando nos despedíamos en el andén de Verdaguer y ella se iba a la amarilla y yo a la azul. A veces incluso dejábamos pasar algún tren porque no nos importaba llegar tarde a trabajar, o simplemente porque sabíamos que la frecuencia era buena en la línea azul. Habíamos pasado la noche juntos y yo aún iba flotando camino de Horta pensando que quizá esta vez sí, que había encontrado esa mujer con la que compartiría el resto de mi vida. Porque a mis 46 aun creía en el amor para toda la vida como a los 20, a los 33 y a los 42.
</div>
<div>
<br /></div>
<div>
Esta mañana me he vuelto a encontrar con Clara en el pasillo de Verdaguer. He improvisado un “Hola Clara, ¿Como estás?”. He intentado disimular que me moría por dentro. Ella me ha dicho “Hola Jesús, bien ¿y tú?” y luego nos ha engullido la marabunta de las nueve de la mañana y la he visto perderse bajando unas escaleras.
</div>
<div>
<br /></div>
<!--?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?-->
<br />
<div>
Borré hace tiempo su teléfono pensando qué sería lo mejor. No sé si la veré mas. Ni se si quiero. </div>
Rayuelohttp://www.blogger.com/profile/15615978488667398005noreply@blogger.com0