L’altre dia em va venir al cap una cançó d’U2. No en recordava el títol, només la tornada, que diu “all that you can’t leave behind”. Crec que em va venir al cap parlant, a la feina, d’un projecte en el que anem “behind”, o dient-li a una companya italiana, en anglès, que “don’t worry, I am also behind on reports review”. En italià seria “non ti preoccuppare, anch’io sono in ritardo colla revisione di raporti”, o una cosa així, segur que està mal escrit, no haig anat a Google Translator a verificar; ara, en aquest moment, no és una cosa en la que vulgui perdre els cinc minuts que em costarà perquè a més el meu ordinador va a pedals, és vellet, suposo. “Colla" suposo que és una forma col·loquial de “con la”, no sé, em ve així. No hi parlo gairebé mai en italià amb les col·legues italianes, ni en francès amb els francesos, tardaria més en escriure i no estem per perdre temps.
Leave behind. Vaig buscar a Google l’estrofa i ja em va sortir, “Walk on”, del disc All that you can’t leave behind. Això si que ho tenia enregistrat al cervell, encara: que l’estrofa donava nom al disc. És l’últim disc d’U2 que vaig comprar, diria. Va, ho miro.
Sí, és l’últim. Venia del Joshua Tree al 88 o 89 (87?), del Rattle and hum, de l’Achtung, baby, amb concert al Sant Jordi inclòs. Però aquell concert devia ser al 93 o 94, prou vaig aguantar-los fins al 2001. No els he tornat a veure en directe. Si demà toquessin, encara que fos a l’Estadi Olímpic o el Camp Nou, i les entrades no costessin més de 80€, hi aniria.
Leave behind. M’havien vingut moltes ganes d’escoltar aquella cançó, la vaig buscar al Spotify, quina meravella tenir-ho tot a un clic, i me la vaig posar mentre buscava un d’aquells informes endarrerits per revisar-lo. No vaig arribar gairebé ni al primer “all that you can’t…” murmurat, no cantat, seguit del riff de guitarra. Se’m va encongir la gola i se’m van humitejar els ulls i vaig riure a la pantalla, en serio, Andrea? Vaig aturar la cançó.
De debó tants anys després em feia venir llàgrimes?
Vaig tornar-ho a provar al cap d’una estona. Mateix resultat, no podia escoltar-ne més de mig minut, que era a la feina i no era qüestió de fer el numeret.
Em vaig posar algun dels discos d’Explosions in the sky que tinc a l’iPod, que no fallen mai per concentrar-se sense desconcentrar-se amb la lletra.
A la nit una amiga va posar una story amb una altra cançó d’aquell disc, ja no recordo quina, i li vaig dir, que quina casualitat que les dos hagéssim escoltat una cançó d’aquell disc el mateix dia. Ja ho sabeu com m’agraden les casualitats.
Me la vaig posar, a casa, i vaig deixar rodolar les llàgrimes galtes avall mentre em feia un salmorejo per sopar. També reia.
Ahir la vaig tornar a escoltar. Era a casa i podia plorar de gust, si volia. No és que vulgués, però vaig tornar a plorar. Vaig buscar la lletra, me la sé de llavors, més o menys, però per assegurar-me’n.
And love is not the easy thing
The only baggage you can bring
Is all that you can’t leave behind
Em sembla una lletra maca i sentida però no acabo d’estar segura de que sigui la causant del plor. Em costa deixar coses enrere, això sí. Em ve al cap que en alguna època allà al començament del mil·leni, quan feia poc que havia sortit el disc i l’escoltava molt, jo cantava, deliberadament “all that you can leave behind” perquè el que volia era, precisament, poder deixar enrere.
Ploro de cintura en amunt, hi ha un petit terratrèmol a les meues espatlles, canto amb veu ofegada, les llàgrimes cauen, més de l’ull dret que de l’esquerre, i m’haig de mocar.
Duc dins una petita drama queen teatrera que ho està gaudint al màxim. Potser no tan petita però en tot cas discreta, això en públic no m’ho veureu, prou serà que publiqui aquest text.
Va, no et facis l’interessant, que el vas començar a escriure per publicar-lo.
Sí, però no sabia que aniria per aquí.
Fins on arriba la lletra i on la forma de cantar de Bono i els riffs de quitarra de The Edge, no ho sé. Introduïm aquí i ara un moment de distensió amb la referència al Bono(rrllll) de Muchachada Nui que em ve indefectiblement al cap quan n’escric el nom, em pixo de riure.
Tornem al drama: hi ha cançons que et porten enrere, a moments en què vas ser feliç o desgraciada, però que han quedat gravats, endormiscats a un racó de cervell. La cançó, una estrofa o un riff els desperten i és aquest record el que et fa plorar o somriure o tot alhora. En aquest cas no és ben bé això. La lletra i la música desperten una malenconia a la què tinc certa afició, no ho negaré, i la projecto a situacions del present. I les llàgrimes venen d’aquest present.
And I know it aches
And your heart it breaks
And you can only take so much
Walk on
walk on
Leave it behind
You’ve got to leave it behind
Google em revela que la cançó la van dedicar a Aung San Suu Kyi. Potser ara li voldrien retirar la dedicatòria. Aquesta revelació em revela que potser no és una canço d’amor, o desamor, com pensava. Com “Segundo premio”? Ho obviaré.
Em costa deixar coses enrere. Em costa molt. Massa.
Em costa deixar enrere amics que ja no ho són, amors que no ho han estat mai.
Em costa deixar enrere pertinences.
Em costa deixar enrere.
