Lagunas, de Sarah Hepola

A vegades, no sempre, però passa, els llibres trien el moment en què els llegeixes. Aquest feia dies que era a la cua, vaig comprar-lo, no sabria dir quan (2019 segur) ni on (potser a la Feria del Libro de Madrid?), pensant que era una novel·la. Et felicito, filla. Suposo que vaig llegir-ne alguna cosa sense parar-hi massa atenció, alguna cosa que va ser suficient per induir a la compra. El vaig agafar del prestatge aquest estiu perquè sabia que anava dels oblits, els forats negres a la memòria que provoca a vegades l’alcohol. Poc recordava, si ho vaig tenir present algun cop, que era autobiogràfic i no-ficció, com “La última copa”.

I ara potser semblarà que estic obsessionada amb l’alcoholisme, i sí i no. En aquest cas Sarah Hepola es centra més en la seua experiència vital, i el llibre no té tota la part de recerca i divulgació que hi ha a l’altre, però no per això deixa de ser un testimoni valuós que fa reflexionar. 

“A veces me pasa. En medio de una escena cae el telón y me deja minutos, en ocasiones horas, a oscuras. Aunque cualquiera que me viera no se daría cuenta. Simplemente vería a una mujer caminando, sin saber que su memoria acaba de partirse por la mitad.”

La definició de “laguna” que ens ocupa seria la cinquena accepció del diccionari de la RAE: “olvido, fallo de la memoria”. L’original en anglès és blackout, que té dos accepcions: apagada de llums voluntària o no, i pèrdua temporal de memòria o consciència. En català no sé com se’n diu majoritàriament, potser també llacuna? Jo opto per forat. Forat de memòria, perquè tot i que la definició en anglès inclou la pèrdua de consciència, no seria el cas.

Explica breument a què es deuen aquests forats i què passa quan es produeixen: 

“La sangre alcanza un punto de saturación de alcohol y cierra el hipocampo, (…) la parte del cerebro responsable de la memoria a largo plazo. La memoria a corto plazo sigue funcionando pero este tipo de recuerdos duran menos de dos minutos, lo que explica por qué los borrachos no son capaces de mantener una conversación y pasar de un tema a otro, sino que se repiten al cabo de un tiempo. (…) es el clásico síntoma de estar experimentando una laguna, aunque hay otros. (…) La gente que se queda en blanco suele tener la mirada perdida y vidriosa, como si su cerebro estuviera desconectado. Y en cierta manera lo está. (…)

A pesar de que había gente que detectaba mis lagunas, la mayoría no las notaba. (…) No hay una luz roja que avise al público de que el cerebro está desconectado. 

Y la gente que está ida puede ser sorprendentemente operativa. (…) en ese estado la gente hace de todo menos quedarse en silencio e inmóvil (…). Al día siguiente el cerebro no ha registrado esas actividades, es como si no hubieran sucedido. Cuando los recuerdos se pierden en una laguna, no se pueden evocar: una información que no se ha guardado no se puede recuperar.”

 

Hi ha dos tipus de forats, el parcial, on potser recordes haver demanat una copa però no haver anat fins a la barra per fer-ho, i el forat en bloc, on la memòria està completament anulada: “la luz se va y no vuelve en muchas horas”. El nivell d’alcohol en sang condiciona una o altra. Fins a 0.2 d’alcoholèmia són forats fragmentats, parcials. A partir de 0.3 pots patir un forat de memòria en bloc. 

Hi ha factors de risc per tenir forats: tenir predisposició genètica a aguantar la beguda, beure ràpid i no menjar, i ser dona. Les dones metabolitzem l’alcohol més lentament, per tant és més fàcil arribar al punt de saturació que tanca l’hipocamp. 

Sarah Hepola fa una recapitulació des del moment que va a començar a beure (molt i molt jove), la cultura de  l’alcohol als 90 (se suposava que beure com un home empoderava les dones), com el consum d’alcohol facilita la cultura de la violació, i com el consum desmesurat afecta totes les parcel·les de la teua vida, condicionant-la. En algun moment, com Daniel Schreiber, va pensar que bevia massa, però que si moderaba el consum podria controlar-ho. Tanmateix, quan arribes als extrems on ells van arribar, no queda més remei que deixar l’alcohol definitivament. 

“Llega un momento en que te caes por las escaleras, miras a tu alrededor y ya no le hace gracia a nadie.”. 

El llibre està molt ben estructurat i és molt amé de llegir, i qualsevol persona que hagi tingut ressaca ni que sigui un cop a la vida podrà treure’n alguna cosa, però fins i tot un abstemi el pot gaudir. 

Los niños perdidos. Un ensayo en cuarenta preguntas

Vaig llegir “Desierto sonoro” l’any passat, l’havia comprat a primers d’any, seguint unes quantes recomanacions i una mica a l’atzar, i donat que el tema eren, entre d’altres, els menors que migren de centre a nord Amèrica, vaig decidir llegir-lo just en acabar “Ahora me rindo y eso es todo”. No faré spoiler ara de la sorpresa que em vaig endur, i que continuo sense entendre que no n’hagi vist més referències, hi deu haver un motiu que desconec, però si hi és, sospito que potser és desagradable, i millor l’ignorància. 

Els dos llibres són magnífics, superlatius, i en recomano “encarecidamente” la lectura.

A l’abril o maig d’enguany vaig saber que tinc un grau de separació amb la Valeria Luiselli. Al maig li van donar el premi “Dublin Literary Award”, que concedeix l’Ajuntament de Dublin a obres escrites o traduïdes a l’anglès a proposta de biblioteques d’arreu del món, i resulta que “Lost Children Archive”, el títol original de “Desierto Sonoro”, que Luiselli va escriure en anglès, la va proposar la Biblioteca Vila de Gràcia, de la qual veig la part del darrere cada dia, en sóc veïna d’illa de cases i usuaria ocasional*. Tot plegat va renovar el meu interés i vaig decidir que ja era hora de llegir-ne més coses. En aquell moment allò va suposar dos llibres comprats i posats a la pila. “Los niños perdidos” el vaig començar aquest agost i el vaig llegir en dos sentades (es pot llegir en una). 

*ocasional perquè tinc un vici compra-llibres que fa que rares vegades vagi a treure’n en prèstec, que sino m’hi tindrien dos cops al mes. 

El títol crea confusió. “Los niños perdidos” y “Lost Children Archive” són llibres diferents. “Lost Children Archive” és “Desierto Sonoro”, ja ho haig dit més amunt. Han traduït “Los niños perdidos” a l’anglès com “Tell me how it ends”, “¿y cómo termina?”, que és la pregunta que li feia la seua filla quan li explicava la història d’algun nen. La qüestió és que “Los niños perdidos” és un assaig, escrit al 2016, i suposo que el tema seguia removent Luiselli i per això en va escriure una novel·la, perquè els nens migrants hi són ben presents. 

Però jo haig vingut a parlar de “Los niños perdidos”, i tampoc en parlaré gaire: llegiu-lo, val la pena. Només us diré que explica la “crisi migratòria” de 2014, quan van entrar als Estats Units, en pocs mesos, “decenas de miles de niños”, en un increment migratori inesperat i excepcional, i com va posar-se a treballar per ajudar-los, fent de traductora i intèrpret a la Cort Federal d’Inmigració de Nova York.

Un apunt tiquismiquis (no seria jo, si no el fes). A la pàgina 43 parla del procés que se segueix, de la primera entrevista que se li fa a un nen, que en anglès es diu “screening” i ella diu que “se traduciría de forma literal como “proyección” i en fa una descripció poètica i dura, amb pel·lícules i projeccions com a metàfora. No sé si això és encertat o no, però quan vaig llegir “screening” el meu cap va traduïr-ho immediatament per “selecció”, ja que aquest terme s’usa als assajos clínics, i és això, un procés de selecció. El ”screening” és el primer pas, i consisteix en fer una sèrie de proves al pacient per veure si compleix els criteris per participar a l’assaig. Ergo, és un procés de selecció. I pel que explica del qüestionari, selecció en seria una traducció adequada, perquè les respostes determinen si el cas serà susceptible de ser triat pels advocats que defensen aquests nens per aconseguir els visats de residència. Apa, ja ho haig dit. 

Uns destacats del llibre:    

“Violaciones: el 80% de las mujeres y niñas que cruzan el territorio mexicano para llegar a la frontera con Estados Unidos son violadas en el camino. Las violaciones son tan comunes que se dan por hecho, y la mayoría de las adolescentes y adultas toman precauciones anticonceptivas antes de empezar el viaje hacia el norte.” 

“Las cifras cuentan historias de terror, pero quizá las historias de verdadero terror, las inimaginables, sean aquellas para las cuales todavía no hay números, para las cuales no existe ninguna posible rendición de cuentas, ninguna palabra jamás pronunciada ni escrita por nadie. Y, quizá, la única manera de empezar a entender estos años tan oscuros para los migrantes que cruzan las fronteras de Centroamérica, México y Estados Unidos sea registrar la mayor cantidad de historias individuales posibles. Escucharlas una y otra vez. Escribirlas, una y otra vez. Para que no sean olvidadas, para que queden en los anales de la nuestra historia compartida y en lo hondo de nuestra conciencia, y regresen, siempre, a perseguirnos en las noches, a llenarnos de espanto y vergüenza. Porque no hay modo de estar al tanto de los que ocurre en nuestra época, en nuestros países, y no hacer absolutamente nada al respecto. Porque no podemos permitirnos que se sigan normalizando el horror y la violencia.”

“Durante las entrevistas, a veces anoto las respuestas de los niños en primera persona, y a veces en tercera: 

Crucé a pie.

Cruzó nadando.

Es de San Pedro Sula.

Soy de Guatemala.

Nunca ha conocido a su papá.

Sí, sí conozco a mi mamá.

Pero no se acuerda de cuándo fue la última vez que la vio.

No sabe si lo abandonó.

Se fue cuando yo tenía cinco años.

Pero les mandaba dinero todos los meses.

No, mi papá no mandaba dinero.

Yo trabajaba en el campo, sí.

No sé cuántas horas.

Trabajaba quince horas.

La MS-13 me esperaba afuera de la escuela.

Su tío le pegaba.

Sólo me pegaba a veces.

No, el abuelo no nos pegó nunca.”

“… hay una interconexión absoluta entre fenómenos como la guerra del narco, las pandillas centroamericanas, el trasiego de armas desde Estados Unidos, el consumo de drogas, y la migración masiva de niños del Triángulo del Norte a Estados Unidos a través de México. Nadie, casi nadie, desde el lado de los productores hasta el de los consumidores, está dispuesto a aceptar su papel en el gran espectáculo de la devastación de la vida de estos niños.”

Trenca el cor.

I fa pensar en el drama de la migració que tenim a les portes d’Europa, als morts al Mediterrani i l’Atlàntic. No podem tancar aquestes portes, és inútil i impossible perquè ells seguiran venint, mentre el que deixen enrere sigui pitjor que el que es trobaran aquí. Cal repensar moltes coses. 

La última copa

Tinc un amic que es va posar un repte: no beure gens d’alcohol durant mil dies. Fa anys ja va fer-ne un de semblant, no beure durant cent dies. M’ho va explicar un dia que vam quedar per anar a fer unes canyes abans de Nadal (no cal dir que les seues cerveses van ser sense alcohol, llavors ja portava un parell de setmanes sense tastar-lo) i al cap d’un parell de setmanes vaig veure que publicaven aquest llibre. El seu aniversari era al cap d’un parell de mesos, així que vaig pensar que podria ser un bon regal. Fa un més d’any i mig d’això i segueix sense beure ni gota d’alcohol.

El primer dia del Vida vaig beure més cerveses del compte, sense sopar gaire, i em van sentar regular. Diuen que m’ho vaig passar molt bé però jo no recordo gairebé res del que va passar després de Vetusta Morla (no descartem que no en siguin els culpables) i no hi veig la gràcia. Vaig demanar-li el llibre, o me’l va oferir ell, i me’l vaig llegir fa unes setmanes.

Com diuen a la web d’Asteroide, “Un libro que nos hará ver con nuevos ojos nuestra relación con la bebida”. Vaya que sí. El que segueix és fruit d’una reflexió crítica sobre el meu consum d’alcohol, guiada pel llibre i per alguna conversa amb l’amic dels mil dies. 

Que l’alcohol forma part de la nostra cultura (mediterrània, occidental) no és cap novetat. Qualsevol celebració “com Déu mana” ha d’incloure vi o cava (o champagne) i brindar amb aigua o una beguda no alcohòlica no està permés, porta mala sort. La gent se’n va de canyes al sortir de la feina, els “afterworks” (versió piji-cuqui de les canyes) no s’entenen sense alcohol, la vida nocturna va associada a l’alcohol, i d’uns anys ençà, els festivals de música (com el Vida) estan generosament patrocinats per marques de cervesa. Però no només les celebracions les reguem amb alcohol. Si tenim un mal dia a la feina, o quan estem tristos, “necessitem una copa”, per “relaxar-nos”, o per “animar-nos”, o per “oblidar” o senzillament perquè “ens l’hem guanyat”. 

I això en sí no hauria de ser dolent, el problema és que hi ha persones amb predisposició neurobiològica a l’addicció a qui aquesta copa porta a una altra, i una altra i una altra, sense mesura, i qui ben aviat passa d’una copeta de vi al vespre quan arriba a casa i fa el sopar a mitja botella, i quan es descuida, la mitja botella n’és una de sencera.

“Uno tampoco se da cuenta de que, a medida que pasa el tiempo, cada vez bebe más.”

Daniel Schreiber és ex-alcohòlic. Explica com el seu consum va anar augmentant, passant de la copa de vi a la mitja botella i de la mitja a la botella sencera. Va viure a Nova York i assistia a moltes inauguracions i festes per feina, i per no feina. I en totes aquestes festes hi ha molt alcohol disponible. Quan va tornar a Berlín, igual.

“El principio de un gran amor - y, como le ocurre a casi todos los alcohólicos, beber fue para mí un gran amor, un amor inmenso - se recuerda siempre más nítidamente que el final por la sencilla razón de que es mucho más hermoso.”

Quan vols beure, el que fas és rodejar-te de gent que vulgui beure com tu. 

“No tienes ganas de ir al cine, ni a un concierto, ni al teatro, no quieres ver ninguna exposición ni leer ningún libro. Solo quieres beber.”

Si hi penses una mica veus que no és normal que en qualsevol terrassa, a les set de la tarda, hi hagi com a molt una quarta part de persones adultes prenent alguna beguda sense alcohol.   L’oferta de beguda no alcohólica és pobra o poc atractiva al meu gust: refrescos ensucrats (que jo detesto), bitter (no en tenen a tot arreu, i només en prenc al migdia), sucs de fruita (empalagosos), cafè i totes les seues variants (no en prenc després de les quatre), infusions (tret d’alguns llocs més curosos, solen ser “hornimans” industrials) i aigua amb gas (opció guanyadora per golejada). Val, pobra no és, però una cosa té l’alcohol que no tenen les altres begudes: si seus un parell d’hores amb amics a una terrassa és fàcil que preguis dos o tres cerveses, però  qui demana tres aigües amb gas o tres fantalimón? Tant de bo això canvii, ja està canviant, de fet. Hi ha un parell de maques de ginebra sense alcohol i a instagram cada cop em surten més anuncis de begudes varies sense alcohol, pensades per preparar “mocktails”. I el dia que una marca faci una cervesa sense alcohol bona, serà la bomba.

Quan els metges pregunten pel consum d’alcohol, la gent sol contestar que beuen “el normal”. “El normal” és una mesura molt elàstica que va d’un vermut i una copeta de vi dinant el diumenge a tres cerveses diàries més quatre whiskies el cap de setmana. Si li preguntes a qualsevol metge et dirà que “el normal” és no beure gens. Zero. Ningú és considera alcohòlic, i si bé hi ha consums habituals que no serien, diguem-ne, problemàtics, hi ha molta gent que beu molt més del que és recomanable.

“Nuestra percepció del umbral del alcoholismo hace que nos quedé siempre demasiado lejos, o al menos, a una distancia prudencial.”

L’alcohòlic arquetípic és un senyor recolzat a la barra d’un bar, sol, amb els ulls roigs i les cames i les mans tremoloses, demanant una copa rere l’altra fins caure rodó o sortir fent tentines. La realitat és que hi ha molts homes* que beuen quantitats diàries que els converteixen en alcohòlics per molt que semblin dur “vides funcionals”. Aquesta és l’altra gran mentida. Quanta d’aquesta gent té comportaments que no tindria si no fos per l’alcohol?

“Cuanto más inteligente eres, más convincentes son las historias que te cuentas a ti mismo o a familiares y amigos para poder seguir bebiendo.”

*dic homes perquè segons dades de consum del Ministerio de Sanidad, els homes espanyols van beure el 2017 més de 16 litres d’alcohol pur a l’any, contra 4 litres les dones.

Reflexiona sobre la socialització al voltant de l’alcohol, i sobre com ens fa sentir abans i després. 

“Quién no conoce el placer liberador que acompaña a una borrachera, esa sensación de que todo límite queda abolido? ¿Y quién no conoce la vergüenza que provoca a la mañana siguiente? Si uno se entrega con demasiada frecuencia a ese desenfreno, quebranta las reglas no escritas de nuestro acuerdo civilizatorio.”

“La vergüenza oscila entre lo social y lo individual. Al contrario que otros sentimientos como la alegría, la rabia o la tristeza, la vergüenza no se siente por si misma, se aprende. La vergüenza viene motivada por el miedo a perder el prestigio y el afecto social, a ser excluido de algún colectivo. El que se avergüenza intenta siempre imponer a otros su vergüenza. El comportamiento del colega que llega a la oficina con resaca y alardea de su heroica noche de juerga no está motivado por otro sentimiento que la vergüenza.”

El llibre tracta en varis capítols de la part fisiològica, dedicant unes quantes pàgines, interessantíssimes, al mecanisme neurobiològic de l’addicció.

Cita a Susan Sontag: “Las teorías según las cuales las enfermedades tienen causas mentales y psicológicas y podrían curarse a base de fuerza de voluntad son casi siempre falsas (…) funcionan como indicadores de lo poco que se conoce sobre las causas fisiológicas reales de una enfermedad en un determinado momento.”

“Incluso personas que saben y aceptan que se trata de una enfermedad creen que el alcoholismo es una expresión de negligencia o debilidad de carácter, o que uno, si quisiera, podría beber de forma normal.”

Schreiber va intentar “beure de forma normal”, és a dir, com una gran part de la població que fa una cervesa, o una copa de vi, dos màxim, tres el dia que fan un extra o passen moltes hores allà on sigui que el consum d’alcohol és “esperat”, i ja no beu més; que entre setmana gairebé no tasten l’alcohol, i el cap de setmana en fan un consum moderat, que no arriben a l’embriaguesa mai o en comptades ocasions. Ell es posava límits i durant un temps funcionava, però després acabava bevent igual. I bevia tant que va començar a adonar-se que era un addicte, i que si no deixava l’alcohol, el mataria, com va matar a algun company i companya d’excessos.

“Todavía son pocas las personas que saben que incluso un consumo regular de alcohol en cantidades relativamente pequeñas hace que la estructura bioquímica y celular del centro de recompensa de nuestro cerebro se modifique para siempre.”

No especifica què seria un “consumo regular en cantidades relativamente pequeñas”, però alguna cosa em diu que la majoria de la població ja ens hem passat. 

Explica els seus intents de deixar-ho, què va fer el dia que va decidir que seria l’últim, com va haver de recórrer als grups de suport, tipus Alcohòlics Anònims, per sortir-se’n. És freqüent que qui vol deixar de beure necessiti, com qui vol deixar de fumar, fer dos o tres intents abans d’aconseguir-ho. La gran diferència és que celebrem que algú deixi de fumar i en canvi qui deixa de beure fa llàstima. D’això en parla molt, i en vaig parlar jo amb el meu amic. Del tabú al voltant de la gent que beu massa però sobretot al voltant d’aquells que han deixat de beure. De com la gent els empeny a beure, “una copeta només, mullat els llavis per brindar, que no et farà mal”. De com deixes de veure alguns amics a qui en realitat només veies per beure. I amb qui ja no tens gran cosa de què parlar un cop has deixat de compartir aquesta “afició”. 

Cita Oliver Sacks: “Quien alguna vez fue adicto, lo será para siempre, y siempre tendrá tendencia a desarrollar comportamientos obsesivo-compulsivos.”

Dedica un capítol sencer al fet de viure la vida sense emmascarar la realitat, a pèl. Allò de l’acudit del metge que li treu els vicis al pacient i aquest demana si “¿así viviré más años, doctor?” i el metge li diu que “no, pero se le harán más largos”. Ell va buscar noves aficions, va repensar qui era i què volia de la vida, i va adonar-se que era més feliç sobri. 

M’allargo amb una crítica a la societat actual, la necessitat d’estímuls constants i de satisfacció immediata, l’avorriment instantani, la poca tolerància als revesos, la tendència a fugir dels problemes. Beure, i altres drogues, ajuden a emmascarar una realitat que en algun moment no és tot el satisfactòria que voldriem, a fer-la “passadora”.

“Esa instancia superior hipercrítica - esa voz de voluntad férrea y obstinada que tanto exige de nosotros y de los demás - que uno considera fundamental para ser una persona mejor, más inteligente o atractiva, en realidad solo ha sabido incitarnos a beber.”

Vivim a l’era de l’autoexigència i l’autoexplotació, i no assolir allò que ens proposem, perquè hem estat massa ambiciosos, genera frustració, i la frustració no és un lloc còmode i en fugim com podem. I una forma fàcil de fugir és beure.

“Más allá de la embriaguez, beber, desde el punto de vista psicoanalítico, cumple dos funciones: mantiene en pie las fantasías del ego y ayuda a obviar la realidad de tal modo que uno puede adaptarla sin mayores dificultades a las fantasías propias.”

Acaba amb “Los momentos de lucidez son raras casualidades. No debemos dejarlos pasar, porque pueden salvarnos la vida, son raros episiodios de alineación entre nuestra neurobiología y nuestra psique, y nos permiten examinar de forma honesta nuestro yo dependiente.”

“Cambiamos únicamente pensando lo que pensamos, sintiendo lo que sentimos, deseando lo que deseamos sin eludir la realidad ni relegarla a un rincón oculto de la conciencia.”

Anna Starobinets - Tienes que mirar

Va ser una mica fortuït que jo llegís aquest llibre, i sens dubte no ho hauria fet si no hagués vist que a la llibreria La Memòria en feien un club de lectura i llegint una mica d’informació sobre el llibre al web de l’editorial no hagués vist una ressenya de la Mariana Enríquez (us deixo aquí l’enllaç) 

L’Anna Starobinets es veu que escriu terror (d’aquí, suposo, que li demanessin la ressenya a l’Enríquez) i aquest llibre també és terrorífic, tot i que malauradament no és ficció. 

És el calvari que va patir quan al fill del que estava embaraçada li van diagnosticar poliquistosi renal bilateral: apareixen uns quists als ronyons que fan que aquests creixin de forma desmesurada, ocupant la cavitat abdominal del bebé i impedint la formació d’altres organs. Només sobreviuen els casos lleus en que els quists no creixen tant i permeten un desenvolupament més o menys normal, però no va ser el cas de l’Anna Starobinets. Us podeu imaginar la resta, o no. 

Si no sou mares, com jo, suposo que no sabreu gaire de violència obstètrica més enllà del que us hagin contat germanes o amigues o hàgiu llegit en articles. Dubto que sigui pitjor del que passava a Rússia al 2012. No sé si la situació ha millorat, es veu que el llibre fa causar molta polèmica quan va sortir el 2017, però permeteu-me que ho dubti. Tot el que explica és horrorós, des de la sanitat privada freda i arrogant a la pública on la dona no té veu ni vot i els homes no poden entrar a les maternitats. Ella es qüestiona les seues pròpies creences, coses que fins ara li havien semblat normals, i s’adona com n’és d’important que el pare pugui acompanyar la mare sobretot en moments així. 

El llibre és dur, molt dur. Està escrit en capítols molt curtets que sovint tenen un “cliffhanger”, allò de deixar-te “en lo más alto” del drama o la tensió per a que segueixis llegint, però a vegades has de parar. Jo el vaig haver de llegir en tres sentades, perquè era massa dolorós. Els capitols 7, 8 i 9 els vaig llegir plorant. Ho apunto aquí perquè així ho vaig anotar al quadern de notes pel club, però vaig plorar a molts capítols. 

La interrupció de l’embaraç la va fer a Berlín, al Charité, un dels millors hospitals públics de Berlín (i que per experiència professional sé que té un dels Comités d’Ètica més exigents i tiquis-miquis d’Europa). El tracte que hi reb és a anys llum del que ha rebut a Moscou. Bastant més proper al que seria el nostre estàndard a la sanitat pública catalana, o si més no això vull pensar. Penso i comparo tota l’estona amb el poc que en sé per la Lucía i la seua història de quan va perdre el Simón, i els fils que comparteix a tuiter cada any intentant explicant-nos com actuar davant aquests casos, i pel que haig llegit a llibres com “Aprendre a parlar amb les plantes”. Sembla que la part de deixar la mare i el pare amb el bebé per acomiadar-se’n sí que es fa aquí també. 

No parava de pensar en com ara se’n parla, dels dols perinatals, i les mares en parlen, dels seus fills morts. A ma padrina se li va morir una filla amb uns vuit mesos, no ho sé del cert. A la meua tieta Pili li van posar el nom d’aquella nena morta. Alguna vegada li haig preguntat què li semblava això i em va dir amb el seu pragmatisme habitual, “ja veus, quina ximpleria”. La meua padrina “en va tenir més”, horrorosa frase de consol que se sol dir, sis més, set de vius en total. Ni sabia en quin ordre anava la primera Pilar, sempre havia pensat que just abans de la segona, però no és així. Li vaig preguntar a mon pare: va ser la segona filla, entre Totó i Ramon. Pilar no té cap tomba al cemintiri de Llesp, ni sé si l’ha tingut mai, mon pare no ho recorda, i això que ell va ajudar a fer els nínxols actuals. 

La meua padrina també va tenir un germà que va morir. A casa hi havia una foto d’un mort enbolcallat. Algú em va dir que era “el nen”. Perquè el nen era l’únic fill, la resta eren nenes, les nenes d’Estavill que amb més de noranta anys encara eren les nenes d’Estavill. L’agost passat vam anar a Estavill i vam entrar al cemintiri. Hi ha molt poques creus i una és la del meu besavi Salvador. L’altra és la de Llorenç, el que hauria estat tiet del meu pare si hagués sobreviscut. Només hi posa un any, 1920, i això no ajuda a desentrellar la incògnita de quants anys tenia quan va morir, si era un bebé o un nen de sis o set anys. De nou, la memòria familiar és difusa i tot i que jo tinc entés que era l’últim, i això quadra perfectament amb la data a la creu, perquè les quatre nenes van nàixer cada dos anys, Teresa el 1912, Dolors, Lola, ma padrina, el 1914, Leocàdia el 1916 i Carme el 1918, no quadra amb la imatge del nen embolcallat que algú em va dir que era “el nen”, perquè era de mínim sis o set anys. No sabia que el nen es deia Llorenç, o ho havia oblidat, fins que vaig veure la tomba. També penso que si hagués mort de bebé potser no tindria tomba. O sí, em puc imaginar tant del meu besavi Salvador com de la meua besàvia Maria la insistència a donar-li una tomba on recordar-lo. Però perquè només un any a la creu? Què va fer el 1920, nàixer o morir? 

No sé si Pilar i Llorenç entrarien a la categoria de dol perinatal, però penso que se’ls va ignorar, i que les mares no van tenir cap tipus de suport per passar els dols. A la meua besàvia Concepció també si li va morir una filla, Aurora, amb cinc o sis anys. La barana del balcó tenia “enramats”, i jugant amb una germana va escalar-la i va caure del balcó a baix al camí. Poter hi ha cinc metres d’alçada. Van canviar la barana per una de barrots llisos. Padrina Concepció se’n va anar una setmana a Montserrat per fer el dol, ho va triar ella així. Aurora no té cap tomba al cemintiri de Llesp, potser l’hi va tenir, però mon pare no ho recorda. Ni saben quants anys tenia, potser quatre o cinc. 

La Lucía parla del Simón. No sovint, però sabem que ha tingut dos fills, tot i que Simón no va viure. I crec que aquest, parlar-ne, és el primer pas per poder fer un dol i viure, i també per a que els qui ens trobem davant una situació així puguem reaccionar amb certa normalitat i empatia i no començar a dir bajanades. 

Tornant al llibre. No el recomanaria a algú que ha perdut un fill abans o després de nàixer recentment. Fins i tot vaig dubtar de si parlar-ne amb la Lucía. Finalment ho vaig fer, i algú altre ja li havia recomanat també.

El que tinc clar és que el faria de lectura obligatòria a totes les maternitats, departaments de ginecologia i neonatologia i sobretot, a les Conselleries de Salut. A veure si acabem amb la violència obstètrica i psicològica amb les dones que s’han d’enfrontar a una mort perinatal, i s’estableixen protocols similars al del Charité, d’aplicació a totes les maternitats, universals. Perquè haig googlejat una mica i sembla que encara no hi ha res estandaritzat. Mireu això del maig d’enguany i els articles vinculats: 

https://www.ccma.cat/catradio/catalunya-migdia/dol-perinatal-com-es-pot-assumir-la-mort-quan-sespera-la-vida/noticia/3096726/

Cal parlar-ne d’aquestes morts. Per les mares i pels infants. Mereixen l’ajuda les unes i el record els altres. 

 

El Vida 2021

 Li vaig dir a la Núria que potser escriuria un post, i millor tard que mai. 

El Vida 2021. Passarà a la història per dos motius. O tres. 

1- Primer festival post-pandèmic de l’estat sense distància i amb mascareta. Això de la mascareta, com veurem més tard, ja tal… 

2- Primer de tres festivals a Catalunya que es van celebrar en espai de deu dies i que potser no s’haurien d’haver celebrat, visto lo visto, el ritmo de la noche caballo de la sabana desbocado de contagis a Catalunya que ja és el més alt del món (d’Europa segur) a dia d’avui (18 de juliol de 2021). Que jo sàpiga no han sortit dades de positius post-festivals, tampoc haig buscat, però sí se sap que Canet tenia una incidència acumulada altíssima als tres dies d’haver-s’hi celebrat el Canet Rock, amb 25.000 assistents en una jornada, i similar Vilanova, encara que no tant alta, després de tres jornades amb un aforament de 10.000 persones màxim cada dia (crec que no van fer sold-out). 

3- Primer Vida sense grups internacionals. Sam Berridge és anglès però no compta perquè és de la casa (publica els discos a Vida Records, els segell del Vida). Va fer un concert preciós, per cert, per a quatre gats. 

Els tests i les cues. Ens van fer un test d’antígens a tots els assistents cada dia. El primer dia va ser un caos absolut. Les cites que haviem demanat prèviament via web van passar a millor vida davant l’evidència que l’app on ens enviarien els resultats funcionava regular (no ajudava que just a l’entrada al pabelló la cobertura fos mínima o nula). Els dos dies següents, boli i paper i test i resultat en vint minuts. El primer dia, però, hi ha qui va aconseguir entrar in extremis després de tres hores de cua, i qui va haver de marxar sense poder accedir al festival. L’organització es va comprometre a compensar-los. La meua hora de cua em sembla raonable i tot. Hi havia crítiques i suspicàcies entorn al test. Gent que deia que no li havien fet entrar el bastonet prou endins, la ciència que diu que el test d’antígens només detecta persones simptomàtiques. Un article va trobar una infermera que explicava perquè no entaforaven el bastonet ben endins: no eren els bastonets adequats i haurien causat lesions. Jo què sé, a mí em va entrar al cervell cada dia. I estaven assessorats per la fundació del Dr. Clotet vinculada a Can Ruti, teniem massa ganes de ballar per pensar-ho massa.

Les mascaretes. Aquí sí que cal admetre culpabilitats. L’organització donava una FFP2 nova cada dia a l’entrar. Divendres la vam haver de demanar. A dins hi havia gent amb mascaretes quirúrgiques o de tela. En cap moment es van fer recordatoris (anuncis per pantalla o megafonia) ni hi havia rètols indicant que era obligatori l’us. Només dissabte un home de seguretat ens va demanar que ens la poséssim. Tan bon punt tenies una beguda a la mà, les mascaretes anaven al colze. En el millor dels casos. Jo el primer dia la vaig portat poc, és cert. Els altres dos dies m’ho vaig repensar i la vaig portar sempre que no tingués un vas a la mà, i fins i tot tenint un vas, si era en mig d’un concert atapeït, l’apartava per beure i me la tornava a posar. Un rotllo, sí, però peor es morirse o haver-se de confinar deu dies tu i els teus contactes. Han sortit casos, gent que potser es va contagiar al festival o que venia contagiada de casa, no ho va detectar el test i ho va anar escampant. Però era exterior i la meitat del públic portàvem com a mínim una dosi, i això va contenir els contagis segur. 

La música. Finalment! Doncs la música bé i justet. Els tres caps de cartell em produeixen indiferència en el millor dels casos. Per mí el cap de cartell indiscutible de l’edició eren Maria Arnal i Marcel Bagés, i tot i que el seu directe és molt més potent a una sala a les fosques i en silenci, van fer un concert apoteòsic. Però anem a pams. 

Dijous. Vam entrar més tard del que hauriem volgut i vam arribar a mig concert de Biznaga, just quan Rayuelo es llençava des d’un ampli. Diu que són de Màlaga i es veuen joves, a mi em van trasnportar a Pamplona/Iruña 1989. I això no és dolent. Tenen un directàs, i dubto que me’ls posi mai a casa però segur que els tornaré a veure si s’escau. Després vaig veure gairebé tot el concert de las Hinds, que no les havia vist mai i sorpresa! em va agradar molt. ¡Estáis de pie! cridaven entre cançó i cançó. Abans havia vist Vera Fauna, crec que els escenaris grans anaven endarrerits, i molt bé també, música sabrosona per una festa a una piscina. Sé que vaig veure part del concert de Vetusta Morla però no en recordo res. Corramos un tupido velo. 

Divendres. Vam entrar que acabava Mazoni, i en vam veure alguna de Pau Vallvé però vam decidir entrar al bosc, refugiar-nos de la solana, i de camí a Meritxell Neddermann ens vam trobar els Pin y Pon posant temazo tras temazo i ens hi vam quedar una estona a posar a prova els genolls pre-artròsics. A Sam Berridge el vaig voler anar a veure perquè n’havia sentit tres cançons i m’havia agradat molt, i vam seure sota un garrofer i vam aprofitar per menjar un entrepà, i el sol anava de baixa i va ser màgic. Curt però màgic. Ens va donar temps a pujar a veure mig concert de Ferran Palau, que anava amb la formació de gala. Bé com sempre, però li escauen més escenaris petits i recollits. I per fi, Maria Arnal i Marcel Bagés, el motiu que no tornés l’abonament. Exagero, no l’hauria tornat, però ja m’enteneu. Ho haig dit molts cops: estan a un altre nivell. Un festival no és el seu millor hàbitat, i on jo era hi havia molta gent parlant, però la seua proposta es defensa sola. Si no t’entra, no t’hi encaparris, no cal, però si t’arriba, góssalo. Quan van acabar a mí ja m’era igual què veure. Vaig fer l’intent amb la Naty Peluso perquè me l’havien venut molt bé, però definitivament not my cup of tea. Ens vam passejar pel bosc, vam arreposar-nos assegudes a una paca de palla, i vam fer temps fins Ladilla Rusa, que mira, per passar una bona estona fent el macarra i rient de les seues lletres estan molt bé. I au, cap a casa. 

Dissabte. M’hauria agradat veure les Tarta Relena, però començaven a les cinc de la tarda i a aquelles hores nosaltres trescàvem per camins per arribar a la Masia d’en Cabanyes a peu. Entre això i els vint minuts del test, Clara Peya i gràcies. No n’havia sentit res i em agradar però no enganxar, així que cap al bosc falta gent. Diria que ni vam arribar a l’escenari la Cabana a veure La Trinidad, perquè pel camí ens vam trobar el Dr. Machinda posant temazo tras temazo i ens hi vam quedar a veure si avui sí petàvem el menisc. L’escenari “Vida Records & Friends”, al lloc on hi havia el vaixell, clar guanyador en nuestros corazones i als nostres peus. Volia veure María José Llergo i vaig anar a veure María José Llergo, i en vaig veure el concert sencer i va ser el millor del dia i el segon del festival. Ella no parava de repetir que “¡os quiero!” però jo també vaig sortir-ne rendida. Després, amunt i avall, Melenas, El Petit de Cal Eril, Camellos i acabar por todo lo alto amb Mujeres i un sentimientoooo importanteeeee para los dooooooos, para los doooooooos, i a casa. 

Thank you for coming, ja tinc l’abonament de twenty-twenty-two.

La Compañía

Una advertencia: si eres de los que huelen los libros, oler “La Compañía” coloca. Debe de tener la tinta de veinte libros “normales”, de los de página blanca y letra negra. 

Una aclaración: compré “La Compañía” en su edición mexicana (Almadía) en octubre, en lugar de la española (Pepitas), que ha salido hace poco, porque Juan Pablo Villalobos nos dio a leer “Círculo vacío” en su taller, hace dos o tres años, y me hice fan. Siempre tengo prisa por comprar y no tanta por leer, y solo lo cogí cuando supe que Verónica Gerber Bicecci (VGB de ahora en adelante) venía al Kosmópolis. En este preciso momento me dan ganas de cambiar al catalán, què hi farem, massa tard. 

Un dato: VGB sufre ambliopía, que no es estrabismo pero se le parece. Como estrábica convergente que fui y divergente/vertical que soy, no puedo dejar de sentir simpatía e identificación, como con Mercedes Halfon.  

Otro dato: resulta que aún sigo en el taller de Juan Pablo y consiguió que Verónica inaugurara su nueva sede, el Instituto para Devolver al Pueblo lo Narrado, dando una charla a los talleristas. Privilegios. 

En la charla tomé apuntes. Nos contó que en “La Compañía” intentó hacer una crónica y se sintió incómoda en un mal sentido (justo antes nos había dicho que le gustaba escribir desde un lugar incómodo) y que por eso lo cambió y lo que hizo fue editar los textos que encontró. 

“La Compañía” tiene dos partes. La primera sería una suerte de fotonovela en la que VGB reescribe el cuento “El huésped” de Amparo Dávila, escrito originalmente en 1959. Al final del libro explica en qué consistió dicha reescritura, pero no lo copio aquí para no destriparlo. Es sorprendente lo bien que funciona, eso sí lo digo, y lo inquietante del resultado.

La segunda parte, la de las páginas blanco sobre negro, es pura edición. Seleccionar y ordenar los textos que encontró sobre Nuevo Mercurio, un pueblo que, si no entendí mal, se fundó alrededor de una mina de mercurio, en el estado de Zacatecas. En la zona también cayó un meteorito, y a la contaminación por mercurio derivada de la explotación minera desde los años 40  hasta los 80 del siglo pasado (me encanta escribir esto de “el siglo pasado”, el hecho de haber nacido en ese siglo y haber usado esa expresión también para referirme al anterior, el XIX) se le añade que se ha convertido en un cementerio ilegal de residuos tóxicos llegados del norte (no me voy a extender en insultos porque no sabría ni por donde empezar ni cómo acabar). 

VGB nos decía que editar introduce sesgo, pero que prefería eso a hacer una crónica personal desde el privilegio, alejada de la realidad terrible.

Todas las fuentes están citadas al final del libro e incluyen varias tesis doctorales, bastantes informes de organismos y autoridades mexicanas y estadounidenses, unas cuantas conversaciones con antiguos habitantes y periodistas y hasta un cuento. Citar sus fuentes hace que lo que algunos podrían definir como apropiacionista no lo sea. A ella le gusta llamarlo compostaje. También nos dijo que citar es como dejar un caminito de piedras, una señal, una marca para el futuro: aunque lo citado desapareciera, quedaría donde haya sido citado. 

No sé si lo estoy vendiendo bien, pero el resultado, el “rarefacto” como ella y Juan Pablo lo definieron, es una maravilla tanto en forma como en fondo y os animo a que lo ojeéis si lo veis en alguna librería, y ya me diréis. 

Un apunte final: hace menos de cinco años solo pedía firmas en contadas ocasiones. Ahora las colecciono, y como buena groupie no pude resistirme a llevar mi ejemplar de “Conjunto vació” para que me lo firmara. Valió la pena. 

PD: tengo que hacer ya la lista de libros firmados para que mis herederos no los malvendan.  

Jávea

Probablemente nunca hubiera leído nada de Alberto si no lo conociera personalmente a través de mi amiga Patri. Creo que fue el primer año en que las dos fuimos a Benicàssim juntas, 2006, sin conocernos apenas, esa historia también es digna de ser contada algún día, pero no ahora, y Alberto fue, como solía hacer, el sábado, desde Sagunto, un sube-baja, y nos encontramos en el escenario verde y nos tomamos unas cervezas sentados en el suelo. De 2006 a 2009 coincidimos cada año, diría, y repetimos el ritual, encontrarnos en algún momento de la tarde, cervezas en el suelo, ver algún concierto juntos si coincidíamos en lo que quisiéramos ver. 

En 2006 aún no había publicado, el primero fue “Hotel postmoderno”, un libro del que es coautor, en 2008, y ese mismo año le concedieron una mención especial en el Premio Café Gijón por “Niños rociando gato con gasolina”, publicado al año siguiente, 2009, el año en que también publicaría “Cosas que nunca ocurrirían en Tokio”, su libro más traducido, que gozó de cierto éxito y que inexplicablemente está descatalogado y no se encuentra, o se encuentra por 98€ en una web o por 256€ en la web del mal. Es el primero que tengo firmado, dedicado a “mi colega del FIB”. ¿Los libros dedicados cotizan más? Esto me recuerda que tengo que hacer un excel o algo con los libros de mi colección que tengo firmados, para que cuando los vendan mis heredero y herederas, los vendan bien. 

Digo que quizá no le habría leído porque a pesar de publicar regularmente, no me parece que sea muy conocido. Y es una pena. 

Este Sant Jordi me mandó un mensaje diciéndome que estaría firmando en un par de sitios. La casualidad hizo que mi ruta coincidiera con la suya y conseguí mi cuarto libro suyo firmado, “Jávea”. 

Hace casi un mes que lo leí, de cuatro tirones, tras una lectura que acabó siendo un poco traumática. Leer “Jávea” fue balsámico. 

De las notas que fui tomando: 

Porto 56 pàgines i ni un doble punt i a part, crec que no n’hi ha cap. Comença amb la besàvia i la cadena de muntatge, salta a un dinar al camp de la pàg. 31 a la 38 (arròs amb fesols i naps i heroïna) i d’allí a un viatge a la India, i va a explicar una anècdota però s’enrotlla fins la pàgina 47 i torna a la cadena de muntatge amb el pretexte del programa de ràdio que hi escotava, fins la pàgina 56 en que “va” a La Paz, a contar la història d’algú que hi va conéixer. 

Més tard va a Dublin, el seu primer viatge internacional després d’Andorra, darrere una nòvia (Andrea, no sóc jo) i no faré spoiler. Va tornant a la fàbrica i a la infantesa per anar fent reflexions sobre la igualtat, la lluita i la consciència de classe, la falàcia de la meritocràcia, la trampa de la superioritat moral i de la recerca (infructuosa i inútil) de satisfacció, uns en bones cases i cotxes i teles grans i altres en viatges compulsius i experiències. 

Ahora he visto en la web de una librería una reseña parecida a esto que escribí sobre la conciencia de clase, la meritocracia y la superioridad etc. Me congratulo. 

Otra nota: 

Pag. 116, parla de la mort de l’avi a compte de la història dels business men de Jaipur (que va intercalant cada tant) i de que sa mare diu que la va fer feliç cuidar-lo abans que morís. 

A la pàg. 125 torna a la ionqui, i d’allí a una reflexió sobre masclisme i virilitat (la virilidad también es una cárcel)

Cuando lo terminé, si no recuerdo mal un sábado de insomnio matutino, escribí esto en GoodReads (nunca escribo nada en GoodReads): 

Lo que ha hecho Alberto Torres Blandina en Jávea es monumental. A nivel narrativo lleva al lector de una historia a otra, de la infancia a la juventud y a un supuesto presente en el que le cuenta a alguien al menos una de las historias, la de los business men de Jaipur, sin dar tregua ni respiro. 

No hay capítulos, apenas puntos y aparte, y salta del sofoco un mediodía de agosto a mediados de los 80 en Sagunto a una furgoneta que le lleva a él y a un lavacoches de Sabadell a las afueras de La Paz en los 2000 y de ahí a un autobús que va de Galway a Dublin circa 1995, y te habla de él y de sus abuelos y su madre, su origen humilde, su ideología y su forma de ver y mirar el mundo, y lo hace con esa técnica y maestría que consigue que lo leas como si estuvieras leyendo sus pensamientos, o te estuviera contando todo eso a ti una tarde, en un bar, con unas cañas delante.

Leed a Alberto, os lo merecéis.

No tengo nada más que añadir. Ah sí, que también te ríes. 

Leed a Alberto, que además de escribir muy bien es un tío muy majo.