“El selfie del mundo”, reflexions sobre el turisme

La proposta o tesi de Marco d’Eramo a “El selfie del mundo” és que el turisme és la gran indústria dels segles XX i XXI, fruit de dos revolucions: la de les comunicacions (transports ràpids i asequibles) i la social (la conquesta de les vacances pagades i les pensions). Hi pots estar d’acord o no, però hi ha molta informació interessant i molts punts de partida per reflexions posteriors.
Crític amb la distinció snob entre viatger i turista, i el classisme que encara distingeix formes de viatjar, validant-ne unes i ridiculitzant-ne altres.
Irònic quan assenyala les contradiccions en què caiem tots: “el sueño de todo turista: visitar un lugar sin turistas, es decir, en definitiva, sin él  mismo” (pàg. 7)
Amé quan explica els inicis del turisme, i quan posa els exemples de Lijiang o Las Vegas (dos capítols imprescindibles).
Combatiu quan carrega contra la UNESCO: “El toque de la UNESCO es letal: allí donde coloca la etiqueta, la ciudad literalmente muere, objeto de taxidermia”. (pàg. 115)
Àrid (per mi) quan s’embarca en disquisicions filosòfiques i cita Hegel, Kant i Rousseau per acabar refutant a... Le Corbussier! Matxaca els racionalistes i la CIAM, i jo, potser fruit de la meua ignorància, m’haig sumat a la causa d’Eramo. Aviso que no acceptaré comentaris agressius de ningú que no se n'hagi llegit els capítols corresponents! 
Ataca el capitalisme, el raciste, el classisme.
No proposa solucions, suposo que seria massa complexe i no crec que fos el seu objectiu.
Dedica un capítol sencer al turisme gastronòmic, donant dades astoradores dels festivals ídem que se celebren només a Itàlia.
Escrit al 2017, aquesta edició ha estat revisada per incorporar la pandèmia i els efectes inmediats.
Conclou dient que probablement l’“edat del turisme” ha començat a acabar ja, com a resultat del colapse de la societat del salari (no del coronavirus). Veurem.

Jo, com turista, espero poder tornar a viatjar, tard o d’hora.
“...el turismo es un componente y un aspecto esencial de la globalización. Desmontarlo es una tarea aún más titánica que lo que supuso ponerlo en pie: entonces se necesitaron dos revoluciones para que naciera. Se necesitaría al menos otra para hacerlo desaparecer. (...) también  hay un lado subjetivo. ¿Realmente alguien está dispuesto a vivir el resto de su vida sin poder visitar otra ciudad, otro continente?”