jueves, 26 de febrero de 2015

VY6107 FCO-BCN

El vol on gairebé perdo la xaveta. Una hora de retard a un vol que ja surt tard, amb un embarcament amb autobús que l’anuncien i el comencen mitja hora després, i la jardinera va petada i pugem tots com bojos per les escales perquè fa vent i perquè tots volem desar la maleta a dalt i jo tinc el seient 25 i he entrat pel darrere, però hi ha qui ha entrat pel davant i ve en contradirecció i és un tot un campi qui pugui. 
Veig un forat a sobre del seient 26, ocupat per un abric. Meu. Li pregunto al noi del 26C si l’abric és seu. No em deu entendre perquè se’m mira amb uns ulls rodons des d’una cara rodona enmarcada per cabells rossos esbullats i barba despentinada i no diu res. I el meu malhumor, que s’ha anat covant a la terminal, em fa callar i deixar la bossa al seient de davant, treure l’abric, deixar-lo sobre la meua bossa i alçar la maleta i coi d’ordinador, pesa ja massa per les escasses forces que em queden i veig la cara rodona i els ulls rodons d’espant del noi del 26C, tement, amb raó, que li fotré la maleta pel cap, i malgrat tot no dient ni mu. Gairebé em faig saltar les meues pròpies ulleres en la maniobra col·loca-equipatge i ja ve una hostessa a donar-me un cop de mà just quan aconsegueixo entaforar la maleta i li dic “el abrigo no sé de quién es”, i ella el col·loca, i uns ulls rodons i astorats encara em miren i em deixo caure al 25C, al costat d’un Valentino Rossi qualsevol que, com no, parla per telèfon, i una parella li reclama el seient, i Valentino diu que sí, que té el 26C. 
Però no, aquesta és la fila 25, i l’hostessa li ho indica i marxa a socórrer altra gent amb maletes. M’aixeco per deixar passar Valentino i torno a seure i llavors el noi, l’altre, que no sé perquè en mig segon he decidit que és israelià, que no ho deu ser, però tant hi fa, em pregunta quin tinc jo, i dic que el 25C, i m’ensenya el seu billet, i és 25C i ja esclafeixo a riure amb un riure histèric, albirant un overbooking que ja serà el que em faltava i trec la meua tarjeta d’embarcament i 24C. Sorry, it’s the rage, this boarding is the worst in years. No problem. 
Em deixo caure al 24C. Al 24A hi ha un italià amb ulleres de sol fosques. Clar que sí, que som dins un avió i a l’exterior només fa quatre hores que és de nit. Ve la noia del 24B. El de les ulleres li demana si li canvia el lloc. Jo li hauria canviat prou, més si sé que no pararà de remenar-se en tot el viatge. 
Segueixen passant maletes per sobre dels caps de la gent, que es creua pel passadís i allò sembla Aterriza como puedas meets Una noche en la ópera (el camarote de los Marx). 
Però no hay mal que cien años dure i finalment som tots asseguts. Encara tardem quinze minuts més a enlairar-nos. I llavors me’n recordo dels ulls del del 26C i no puc parar de riure i m’amago com puc perquè els veïns no es pensin que estic xalada. El del 24A es regira i concloc que te por a volar. La del 24B, no sé com, dorm.
Tres farts de riure d’amagat després passen el carret i demano fuet i suc de tomata i tinc tota la paradeta sobre la tauleta i no puc deixar la bossa al terra sense fotre el suc enlaire, però l’hostessa, que és la mateixa d’abans i a fe que és simpàtica i pacient, m’ajuda. El del 24A es demana un cafè i a aquestes alçades ja penso que va d’speed. A saber què pensen de la del 24C que cada dos per tres riu sola. 
I sé que he estat molt aprop d’acabar a urgències de psiquiatria quan m’adono que em moro de ganes de fotre-li un copet amb la botella de vidre del suc de tomata minute-maid buida al del 23C, un senyor gran que té mig cos i tot el cap abocat al passadís, per tafanejar i fer nosa. 
Només aterrar el que ja és el cretí de les ulleres que va d’speed es lleva amb tal determinació que jo em llevo cap al passadís i la del 24B diria que fins i tot aconsegueix avançar un parell de files. El cretí està histèric, perquè no li baixés l’speed s’ha pres un cafè i es mira fixament una parella de vellets encantadors, que sort que la dona, més jove,  que potser no és la parella sino la filla, li planta cara amb calma quan ell pregunta si parlen espanyol i que què miren, no miramos nada, tú nos estás mirando, i ella li diu a padrí en anglès que el deixi passar, que li fa por (a mi també), i padrí que diu que no, que ha de tenir educació (el cretí), i alhora es posa a tremolar i ella l’acaricia per calmar-lo i és un xoc la violència que traspua ell i la tendresa que emana de la parella i em dic que com els faci alguna cosa m’empassaré la por i els ajudaré. Però no cal. Padrí es manté ferm i calmat i surten abans que el cretí. Jo torno a seure al 24C i espero. Tanta tensió m’ha xuclat la poca energia que em quedava i malgrat que és molt tard, sempre m’ha agradat sortir l’última dels avions. 

domingo, 22 de febrero de 2015

Fernando Alfaro

Quien tiene un amigo tiene un tesoro, y si el amigo te avisa de que Fernando Alfaro toca en el Helio el miércoles 18 de febrero, tienes el tesoro del pirata Drake. 

Con todas las entradas vendidas, llegamos suficientemente pronto como para verle salir del restaurante de enfrente y coger un sitio decente, aunque yo estuve todo el concierto de lado, encastrada entre los taburetes de una amiga y una desconocida. 

Empezó bastante puntual y preguntó si sabíamos a qué habíamos ido. Yo no. Iba a tocar canciones del primer disco de Surfin’ Bichos y de su último álbum, que aún no ha publicado. ¡Pues genial!

Entre canción y canción contó anécdotas de juventud, de ir a vendimiar a Francia para pagarse la primera guitarra, que era acústica pero la tocaba como si fuera eléctrica, un disco entero de Ramones; de un parque nacional en medio de Laponia que es como Albacete, qué raros estos fineses que hacen parque nacional la única zona del país que es un descampado sin árboles; de la fiesta de El Resplandor; de pegamento, y de sueños de emigrantes que arrancan las vías del tren. 

Las canciones las tocó desnudas, pero como él mismo dijo, las canciones que son buenas, son buenas. Alfaro estaba en forma y se lució. 

Tras tres cuartos de hora de concierto se retiró, le ovacionamos, salió, tocó Fuerte, ante el regocijo general, y Camisa hawaiana de fuerza, ante el regocijo particular de L., se fue, siguió la ovación, nosotros cogimos abrigos y nos íbamos a ir pero volvió a salir y con el abrigo en las manos llegó mi regocijo, pues tras Rifle de repetición tocó Mágic, que me gusta pero no tanto como Un ángel turbio, que es mi canción favorita ever de Chucho, y que cerrara la noche con ella fue el mejor regalo. 

Y tras eso, sí, salimos huyendo. 


Alguien se ha currado el setlist (copiado de http://www.setlist.fm
  1. ¿Amas lo desconocido?
    (Surfin' Bichos song) 
  2. Tempus Fugit 
  3. Aráñame con cariño
    (Surfin' Bichos song) 
  4. Me Hiere, No Me Hiere 
  5. Nada puede calmar mi sed
    (Surfin' Bichos song) 
  6. Saariselkä stroll 
  7. El rey del pegamento
    (Surfin' Bichos song) 
  8. Bonita fiesta, ¿verdad? 
  9. Pijama de Fantasma 
  10. Crisis
    (Surfin' Bichos song) 
  11. Vive el peligro
    (Surfin' Bichos song) 
  12. Malaventuranzas
    (Surfin' Bichos song) 
  13. Arrancando Las Vías 
  14. Velero 
  15. Gente abollada
    (Surfin' Bichos song) 
  16. Un perro feliz
    (Surfin' Bichos song) 
  17. La luz en tus entrañas
    (Surfin' Bichos song) 
Encore:
  1. Fuerte
    (Surfin' Bichos song) 
  2. Camisa Hawaiana de Fuerza
Encore 2:

  1. Rifle de repetición
    (Surfin' Bichos song) 
  2. Magic
    (Chucho song) 
  3. Un Ángel Turbio