viernes, 26 de mayo de 2017

domingo, 19 de marzo de 2017

Nada de que hablar

Y cuando no quede nada de que hablar
Miraremos el móvil y nos reiremos con las bromas de otros
Y yo te dire que me hagas caso
Y tu me dirás que un momento

Y cuando no quede de que hablar
Iremos a la cama a destiempo
Y yo te esperaré bajo las sabanas
Y tu te estarás haciendo no se qué en el lavabo
Y no llegarás nunca y me encontrarás dormido

Y cuando no quede de que hablar
Me levantaré antes que tú
Y sin molestar me ducharé, me afeitaré, me vestiré
Y te daré un beso antes de salir

Y cuando no quede de que hablar
No quedará nada que cuidar
Nada que amar ni una razón para follar


Porque al final, siempre al final, no queda nada de que hablar. 

jueves, 23 de febrero de 2017

Teenage Fanclub

¡Son el mejor grupo del mundo! 

Esta crónica empieza el día de octubre que vi, en el instagram de Sergio Vinadé, una foto de las entradas de papel, a la antigua, del concierto de Teenage Fanclub en Zaragoza. 
Acababan de anunciar gira, y ya que no venían a Barcelona, supusimos, acertadamente, que estarían en el cartel del primavera, tocaba desplazarse para verles en sala. Zaragoza, Bilbao o Madrid. Madrid se postulaba como primera opción porque sí, pero la Riviera, uff. Bilbao siempre mola, podía ser excusa para finde allí, pero a Zaragoza podíamos ir en tren en un plis, y esas entradas… Pero, ¿cómo conseguirlas? Había un par de opciones, y tiré por la calle de en medio: tuit a Sergio Vinadé preguntándole cómo comprarlas. Me respondió al día siguiente, escríbeme aquí (una dirección de email) y te las enviamos. ¿En serio? ¿Se puede ser más majo? ¡Ay, qué nervios! 
Cuatro emails más tarde la transferencia estaba hecha y él me aseguraba que las entradas salían el lunes. Tal cual, sin esperar confirmación del banco, ni nada, el miércoles de la semana siguiente las tenía en el buzón. Tan bonitas. Números 0009 y 0010. 


¿La compañera de odisea? L., formerly known as Baronesa, fan irredenta de los Teenage, más que yo, probablemente. 

Meses después, el día llegó. Ayer. Tren a media tarde. Paseo por el Pilar, asomarse a ver el Ebro, entrar en un restaurante con barra de tapas y comerse unos croquetones de morirse y un canelón de gallina trufada que cómo ha cambiado el cuento desde el bocata guarro frente a Zeleste. 
El hotel estaba convenientemente situado a 3 minutos escasos de la Sala Oasis, llegamos con Beach Beach empezados, pero no mucho, y la sala casi vacía. Tan vacía que en cuanto acabaron Beach Beach en dos movimientos nos habíamos situado en una casi primera fila centrada derecha de ensueño. Con un señor al lado que es el contable de tu tía, con su mujer funcionaria de la Chunta, que inexplicablemente estaban en el mejor lugar de la sala para mirar extrañados, hacer fotos y grabar vídeos, no moverse nada y desaparecer en los bises. El discreto misterio de las ciudades de provincias. 

Salieron con diez minutos de retraso, mientras su crew terminaba de afinar pedales y colocar guitarras y setlists. Avisté la primera canción, Start again. De no haber sabido que estaban empezando muchos conciertos de esta gira con ella, no hubiera puesto la mano en el fuego, pero así cualquiera. La segunda era de una sola palabra, ¿sería Radio



Poco duró la intriga, la primera fue Start again, y “even though it's complicated, we've got time to start again, I don't know if you can hear me”. La sonrisa de Norman Blake al ver las nuestras, impagable. Entonces el punteo de guitarra que precede la explosión y creo que le clavé las uñas en el hombro a L., la emoción, “Did you know when I was young, I’d paint my face with the latest craze… love to hear your song, on the radio”. ¿Sabéis porque esta canción es una de mis preferidas? Porque al poco de volver de Madrid acabamos una noche de Mond en casa de Boyscout, que entonces era Mikrobio, y a las seis y pico de la mañana él o Juan la pusieron en el equipo de música y yo empecé a dar saltos de alegría porque me flipa la canción pero sobre todo por descubrir que ese grupo que tanto me gustaba también gustaba a mis nuevos amigos. Había conocido a TFC en 1993 y era 2002, y en todo ese tiempo sólo había conocido a una persona que le gustaran, la que me los descubrió. Batallitas. Ya paro. 



Hold on, presentan disco y hay que tocar las nuevas, y por qué no, algunas son maravillosas. 
No voy a contar qué pasó canción por canción, tranquilos, no me da la memoria para tanto. Recuerdo explosiones de júbilo entre el público en I don’t want control of you; karaokes en Verisimilitude o Ain’t that enough, cualquiera de Grand Prix o Songs from Northern Britain, de hecho; mis saltos batusi en About you, que a mi edad aún sea capaz de sacar una cabeza por encima de la gente en un salto en el sitio tiene mérito; “medios tiempos” maravillosos, como Dumb dumb dumb, o It’s all in my mind; I’m in love, el regreso pletórico; la sonrisa de Norman Blake, constante. 

Fui haciendo el setlist a mi manera, así que sabía que llevaban 19 canciones cuando se fueron, para volver con 3 bises como tres soles. I was beatiful, Star sign y Everything flows. De Star Sign había compartido vídeo en twitter hacía tres días, lucían pelazo, y Everything flows confieso que no la ubicaba. Conocerla sí, pero hasta que hoy he visto que es un EP del 94, no la tenía en órbita. Ahora necesito ese EP, claro. 
Volvería a verlos hoy en Madrid y mañana en Bilbao, me tendré que conformar con mordor en el primavera. 

El setlist, conseguido por L. Las fotos del concierto también son suyas, que su móvil es mejor :) 

Mi cuenta de las canciones por disco, la dejo ya que la he hecho. 
Bandwagonesque (1991): 2
Thirteen (1993): 1
Everything flows (1994): 1
Grand Prix (1995): 4
Songs (1997): 4
Howdy! (2000): 3
Man-made (2005): 1
Shadows (2010): 0
Here (2016): 6



lunes, 7 de noviembre de 2016

El meu in-edit 2016


Omega s’endú el claríssim número 1 per la força de la música, de les imatges, de com està contada la historia, perquè el que van fer és molt bèstia, per la tendresa que desperten els protagonistes, i perquè fins i tot una búlgara que no sabia res de res va sortir impresionada. El passi es va endur tres ovacions, riures i llàgrimes. 
Raving Iran anava segona fins que vaig veure Imagine you wake up… Pugen les dos al segon calaix del podi. Raving Iran és un document socio-polític, a més de musical, i et fa riure però hauries de plorar, i està molt ben narrada. Imagine you wake up és una vacilada de principi a fi, un projecte sense sentit ni finalitat, i això n’és la genialitat. També em va agradar perquè em vaig identificar amb molt del que diu Bill Durmond respecte a la presencia omniscient de la música, i de com n’està d’infravalorat el silenci. 
Els dos docus són a l’ineditv així que ja sabeu. 
Gimme danger La historia dels Stooges des de l’adolescència fins a avui, contada amb amor i sinceritat, va tercera perquè l’ha fet Jim Jarmush i perquè mai oblidaré l’imatge d’Iggy Pop follant-se un bafle al primavera sound 2005, o intentant fer baixar la gent de l’escenari a Benicàssim 2007, i perquè el riff d’I wanna be your dog és incontestable, i perquè l’alusió a Dylan (l’Iggy volia lletres simples per no liar-se) arriba a un moment que va fer que tot el cine es petés de riure. 
Supersonic quarta perquè la nostàlgia és una arma poderosa. Vaig ser fan però no tant com per conèixer la historia que conta dels inicis, o els drames domèstics. Imatges de concerts i cançons que són himnes i sortir d’allà amb ganes d’anar al concert de 1996 que van cancel·lar. 
Blur va cinquena perquè ni recordava que haguessin tret aquest disc. Perquè tenen cançons que són himnes, també, però el concert del come back al primavera 2013 va ser decebedor. El docu està bé perquè mostra els quatre components en la seua vida actual d’adults que tornen a ser jovenalla quan es reuneixen. I perquè el concert gairebé sencer de Hyde Park que et fan empassar és grandiós, ho reconec. 
Breaking a monster, la historia d’uns nens negres que fan metal i com una (malvada) multi els contracta per fer-ne estrelles. No sabem com acaba la cosa, ho hauré de googlejar, però ells són tendres,  divertits i intel·ligents, i el productor que els acompanya, que primer penses que será el villano de la peli, és entranyable. 
Zivan makes a punk festival és Zivan, un noi serbi que munta un festival punk al seu poble. El que mostren al docu és el sisé que organitza. Al camp de futbol. Amb un equip de música de fireta de festa major. Venent quatre llaunes de cervesa que van a comprar al súper abans que comenci. Amb 12 entrades venudes. Amb il·lusió. 
Strike a pose o “¿qué fue de?” els ballarins de Madonna a la gira Blonde Ambition Tour de 1990. I fue un desastre a la majoria dels casos, i ho expliquen bé, una mica dramaqueen style, però què voleu. Entretingut. 
I am Thor havia generat expectatives de ser el nou Anvil i no hi arriba i fracassa. Thor és un personatge i la seua tenacitat és parella a la dels Anvil però els sentiments que desperta no són els mateixos. Els Anvil els abraçaries i a Thor només li faria un copet a l’esquena. 
Austin City Limits queda última perquè potser també la van vendre massa (o jo vaig empassar-me no sé quin ham) i només és un documental molt correcte sobre un programa de música molt ben fet, però amb el qual no he crescut. Veure els 40 anys d’història del programa està molt bé, però a mi em va faltar ànima. I acabo d'assabentar-me que ha guanyat el premi del públic i altres ho mereixien més. 

La resta, com cada any. Les cues, trobar-te gent, veure celebrities, prendre més gintonics en deu dies dels que recomana qualsevol metge, gairebé desnucar-te a les butaques de l’Aribau 5 a la clancadeta inevitable de les sessions de les quatre de la tarda i les deu de la nit. Todo fenomenal. 
Fins l'any que ve. 

martes, 25 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - diumenge

Diumenge, dia difícil sempre a un festival si l’endemà no tens festa, però els horaris eren molt raonables així que som-hi, ¡no hay dolor! Més aviat hi ha el gust de veure Gúdar a dalt d’un escenari que potser és el més gran que han xafat mai, o no, però se’ls queda petit. Els havia vist fa quinze dies al Hi Jauh, suant, cridant, sentit la força tel·lúrica que es conjuga a aquell antro meravellós. Això de tel·lúric és collonada però m’agrada la paraula, us aguanteu. Els Gúdar, que me pierdo. Llegia a algun article d’aquests de “qué no te puedes perder del primavera club” que eren “el secreto mejor guardado del undergroung barcelonés”. Home. Si estàs al underground i no els coneixes, no estàs a l’underground. Que els conec jo, coi! Si fins i tot han tocat a un primavera sound, a la Ciutadella, això sí, però era cartell primavera sound! Diu un amic que “els hem vist mil cops”. Mil no, però no prous. Perquè els seus concerts són una bomba que irradia soroll, les cançons es transformen, la senzillesa melòdica d’algunes en disc deixa pas a instruments barallant-se per sonar més alt, més ràpid. I no perdeu de vista les lletres, a voltes absurdes a voltes certeres com punyals. Si fa quinze dies, jugant a casa, va ser brutal, diumenge, a sobre l’escenari de l’apolo, va ser èpic. El que deia abans, se’ls va quedar petit l’escenari. 


Com diuen al Hip Hip Ultra,“todos somos Gúdar” i diumenge jo ho vaig ser tant que em vaig endur el setlist. 


Després vam baixar a Mild High, bàsicament a fer temps fins Whitney, cap de cartell oficiós amb els Minor Victories, sembla. Els deu o quinze minuts que en vaig veure prou bé, cançons per una festa a una piscina. 

Whitney. A veure, aquests d’on han sortit? Pel jetlag que deien tenir, dels States, però podrieu haver avisat abans, no? Cançons lluminoses i optimistes, fins i tot l’última, que era sobre la mort, una veu, la de Julien Ehrlich, que toca la bateria i canta a la vora de l’escenari, peculiar, entre la carícia i l’encostipat, que resulta una delícia, i cinc o sis músics més, entre ells un molt aplaudit trompetista, que componen un conjunt realment brillant. També serien cançons perfectes per una festa a una piscina de la Costa Blava francesa i el títol d’una de les cançons, Golden Days, no pot ser més adient. Em van enamorar. 



Després encara vaig sentir alguna cançó de Hoops (també per piscina) i de Porches, però em quedo amb Whitney. I Gúdar! 

domingo, 23 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - dissabte

Ja ho vaig dir ahir, que la principal motivació per assistir a aquest primavera eren Retirada! i Gúdar, i sona a boutade però no ho és. 
Als Retirada! els vaig descobrir gràcies a la insitència del Hip Hip Ultra (el programa de ràdio youtuber que fan a Ultra-Local Records), i em vaig perdre el primer concert a l’almo2bar (nom horrible, per cert) però el 20 de maig vam presentar-nos l’Ana Peppis i jo al Centre Cívic Can Deu a fer companyia a la vintena de familiars i amics que hi havien anat, i vam flipar. El post-rock sempre ha estat millor en directe. Es perden alguns detalls del disc però es guanya en distorsió improvisada. El que fan amb Animales és brutal. Vaig anar també al concert que van fer a Ultra-Local, una mica una festa de fi de curs, genial, així que aquesta era la tercera vegada que els veia. 

Vam arribar a Apolo ben d’hora, ben d’hora (molt d’hora, veuere foto) pels “El lado oscuro de la broca”. 


Molt bé, oye, cosa sèria el que fan aquests zamorans. Fa temps que en llegia coses bones però no els havia escoltat i carai. Despentinada sònica. Si haguessin tocat a les dotze m’haurien fet saltar i ballar cosa loca. 


Vam baixar a la 2, tocava un tal Alex Cameron, que va dir la Mireia que havia estat fent tapes a l’Eusebio. Tocava i parlava, i estava prou bé però nosaltres estàvem prou lluny, perquè tota la gent que era a dalt havia baixat a baix i ens va tocar l’exili del camí del lavabo, i li vam fer poc cas. 

Volia estar endavant als Retirada! i dit i fet, una cançó darrere un fotògraf i alehop, primera fila. Aquesta primera cançó no la vaig reconèixer però la segona va ser Aire, si no em falla la memòria, i llavors, en paraules del Cuervo, van començar a “ir para arriba, para acabar en alto”. M’encantaria tenir el setlist però no en vaig veure cap pel terra i em falla la memòria. Molt m’hauria de fallar, però, per que no toquessin Un lloc per créixer, o potser és que m’agrada tant, (tornant cap a casa, somriure a la cara és la foto de com vaig tornar a casa ahir), Fresnos la van tocar segur, Futur incert i Fugaç no ho tinc tan clar, Planetas sí, Fogueres també? i Animales, si no heu vist els Retirada! tocant Animales i us agrada la distorsió épica melòdica hi heu de fer alguna cosa. Jo ahir vaig ser feliç perquè vaig cantar-la, ballar-la, saltar-la i lololear-la i uuuuhhhuuuhhhear-la i paro que ja ha quedat clar que sóc molt fan i el concert d’ahir va ser molt gran. 





Me’n podria haver anat, però no, que Minor Victories eren el cabeza de cartel i jo tot just havia descobert divendres que és un supergrup amb membres de Mogwai, Editors i Slowdive. Nada menos. Abans tocava C Duncan i el vam veure des de la taula de so, i són molt bons, me’ls apunto per escoltar-los amb calma, sé que m’agradaran, però ahir no vaig parar-hi atenció, estaven a anys llum estilístics dels tres grups que em van fer la nit rodona, els de la broca, Retirada! i Minor Victories. 

Un però als Minor Victories. Bé, no a ells, al só de les primeres cançons, que va ser infecte. C Duncan van sonar impecables, però és que portaven els seu propi tècnic. A Minor Victories els sonoritzava el de la sala, suposo, que a C Duncan jugava al solitari, i bé, al final es va arreglar, però va haver-hi un moment de so marca primavera sound que ni grup ni públic ens mereixem. 
Minor Victories, molt grans. Es nota l’ofici de cada membre, i l’empremta que deixa la banda de la que venen. Stuart de Mogwai, inconfusible cabarró malgrat la distància, fent de les seues amb la guitarra i recordo aquell cop després d’un concert a la Riviera, desembre de 2001, que tornant a casa jo pujava per Velarde i ells baixaven, anaven a la Via Láctea, i els vam parar a dir-los que ens havia encantat el concert, i ell portava gorreta de llana, i ¡abuela! ¿¡ya estamos con las batallitas!? La Rachel d’Slowdive menjant-se el públic i tercer concert de despentinada sònica i sacsejades de cap. 



Me ponen un Lado oscuro de la broca, uns Retirada! i uns Minor Victories en el cartel del Primavera Sound, por favor, gracias. 

sábado, 22 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - divendres

Ahir em preguntaven si faria crònica i vaig dir que la faria si algun grup “m’emociona molt”. Doncs l’haig de fer. 

Feia anys que no anava al Primavera Club per una raó (BIME) o altra (no passa res per no anar-hi). Potser no tants. Anyway. 
Que tocaven els Retirada! i Gúdar i per militància ultralocajaijauista (maco el palabro, eh?) i 25€ l’abonament hi havia d’anar. I ja que tens l’abonament, aprofita. 

Ahir al matí encara escoltava grups que no coneixia, per veure per qui valia la pena mobilitzar-me. Als Boys Forever me’ls havien recomanat quan vaig fer una crida desesperada per tuiter per saber què s’havia de veure. Després tocava Lucy Dacus. En trobo uns vídeos d’actuació a ràdio americana i els escolto entre teleconferència i teleconferència. 


Li dic a Rayuelo que aquesta la vull veure. També em recomanen Yumi Zuma però crec que no m’agradaran. 

Total. Que entrem a Apolo quan acaba Museless, força bé però hem fet tard. Baixem a la 2 als Boys Forever, el cantant porta gorreta roja que em fa prejutjar negativament però concert de menos a más. Harmonies vocals (que em fan pensar en Teenage Fanclub però no surten ben parats de la comparació) i diuen que són de Londres però semblen de la costa oest yanqui (i això posa a la bio del programa, ¡aclárense!) i bé però massa expectatives. Notable alt, però. 

Puja amunt, que Lucy Dacus ja és a l’escenari, arribem que tot just saluda, “we’ve been in a horrible plane (o flight) six hours ago and this is our first time ever in Europe” i és tan simpàtica que ja m’ha guanyat i llavors comencen a tocar i les cançons, amb la banda que porta i amb l’electrificació del concert es fan gegants. Em surten uuuuhhhhhhs al final de cada cançó mentre aplaudeixo a rabiar. Enllacen cançons, distorsionen, i sobresurt la veu de Lucy, magnífica. Que em vaig enamorar, vaja. Que si el primavera club és una mena de test per veure quins grups mereixen passar al sound, ella, ells, tota l’estona parla ella però en plural, s’ho mereixen sobradament. Que a més s'acomiaden amb un it's been a pleasure playing to people we don't know in a place we've never been. Al Primavera Sound ja! 



Jo ja me’n podia anar a casa, la veritat. Però va, anem a baix. 
Public Access TV. Enèssim grup de rock fresc, del que et fa ballar, amb lleugera actitud xulesca i moltes ganes de menjar-se el món i alguna groupie quan acabi el concert. Bé, força bé, però em quedo amb la Lucy. 
Yumi Zuma. Ja m’ho pensava que no serien my cup of tea i no ho són. La música ochentera així frívola i jo no ens portem gaire bé. Vaig adonar-me que mai podria ser la cantant sexy que porta vestidet perquè per començar no sóc sexy però és que a la mínima que la cançó accelerés em posaria a saltar i la vora de la faldilla em pujaria més amunt de la cintura i no és plan. 
Avall, a Tversky, i mira, saxos, només el de Clarence Clemmons (se oyen gritos de ¡talifán! ¡subjetiva! y sí, ¿qué pasa?). 

Queden dos concerts fins Kelly Lee Owens, que l’he escoltat al matí i m’ha agradat, però per molt que Graham li hagi dit a Rayuelo que Seth Bogart mola jo decideixo que una retirada a temps és una victòria. Retirada! Sí, avui, a les 21:50!