lunes, 7 de noviembre de 2016

El meu in-edit 2016


Omega s’endú el claríssim número 1 per la força de la música, de les imatges, de com està contada la historia, perquè el que van fer és molt bèstia, per la tendresa que desperten els protagonistes, i perquè fins i tot una búlgara que no sabia res de res va sortir impresionada. El passi es va endur tres ovacions, riures i llàgrimes. 
Raving Iran anava segona fins que vaig veure Imagine you wake up… Pugen les dos al segon calaix del podi. Raving Iran és un document socio-polític, a més de musical, i et fa riure però hauries de plorar, i està molt ben narrada. Imagine you wake up és una vacilada de principi a fi, un projecte sense sentit ni finalitat, i això n’és la genialitat. També em va agradar perquè em vaig identificar amb molt del que diu Bill Durmond respecte a la presencia omniscient de la música, i de com n’està d’infravalorat el silenci. 
Els dos docus són a l’ineditv així que ja sabeu. 
Gimme danger La historia dels Stooges des de l’adolescència fins a avui, contada amb amor i sinceritat, va tercera perquè l’ha fet Jim Jarmush i perquè mai oblidaré l’imatge d’Iggy Pop follant-se un bafle al primavera sound 2005, o intentant fer baixar la gent de l’escenari a Benicàssim 2007, i perquè el riff d’I wanna be your dog és incontestable, i perquè l’alusió a Dylan (l’Iggy volia lletres simples per no liar-se) arriba a un moment que va fer que tot el cine es petés de riure. 
Supersonic quarta perquè la nostàlgia és una arma poderosa. Vaig ser fan però no tant com per conèixer la historia que conta dels inicis, o els drames domèstics. Imatges de concerts i cançons que són himnes i sortir d’allà amb ganes d’anar al concert de 1996 que van cancel·lar. 
Blur va cinquena perquè ni recordava que haguessin tret aquest disc. Perquè tenen cançons que són himnes, també, però el concert del come back al primavera 2013 va ser decebedor. El docu està bé perquè mostra els quatre components en la seua vida actual d’adults que tornen a ser jovenalla quan es reuneixen. I perquè el concert gairebé sencer de Hyde Park que et fan empassar és grandiós, ho reconec. 
Breaking a monster, la historia d’uns nens negres que fan metal i com una (malvada) multi els contracta per fer-ne estrelles. No sabem com acaba la cosa, ho hauré de googlejar, però ells són tendres,  divertits i intel·ligents, i el productor que els acompanya, que primer penses que será el villano de la peli, és entranyable. 
Zivan makes a punk festival és Zivan, un noi serbi que munta un festival punk al seu poble. El que mostren al docu és el sisé que organitza. Al camp de futbol. Amb un equip de música de fireta de festa major. Venent quatre llaunes de cervesa que van a comprar al súper abans que comenci. Amb 12 entrades venudes. Amb il·lusió. 
Strike a pose o “¿qué fue de?” els ballarins de Madonna a la gira Blonde Ambition Tour de 1990. I fue un desastre a la majoria dels casos, i ho expliquen bé, una mica dramaqueen style, però què voleu. Entretingut. 
I am Thor havia generat expectatives de ser el nou Anvil i no hi arriba i fracassa. Thor és un personatge i la seua tenacitat és parella a la dels Anvil però els sentiments que desperta no són els mateixos. Els Anvil els abraçaries i a Thor només li faria un copet a l’esquena. 
Austin City Limits queda última perquè potser també la van vendre massa (o jo vaig empassar-me no sé quin ham) i només és un documental molt correcte sobre un programa de música molt ben fet, però amb el qual no he crescut. Veure els 40 anys d’història del programa està molt bé, però a mi em va faltar ànima. I acabo d'assabentar-me que ha guanyat el premi del públic i altres ho mereixien més. 

La resta, com cada any. Les cues, trobar-te gent, veure celebrities, prendre més gintonics en deu dies dels que recomana qualsevol metge, gairebé desnucar-te a les butaques de l’Aribau 5 a la clancadeta inevitable de les sessions de les quatre de la tarda i les deu de la nit. Todo fenomenal. 
Fins l'any que ve. 

martes, 25 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - diumenge

Diumenge, dia difícil sempre a un festival si l’endemà no tens festa, però els horaris eren molt raonables així que som-hi, ¡no hay dolor! Més aviat hi ha el gust de veure Gúdar a dalt d’un escenari que potser és el més gran que han xafat mai, o no, però se’ls queda petit. Els havia vist fa quinze dies al Hi Jauh, suant, cridant, sentit la força tel·lúrica que es conjuga a aquell antro meravellós. Això de tel·lúric és collonada però m’agrada la paraula, us aguanteu. Els Gúdar, que me pierdo. Llegia a algun article d’aquests de “qué no te puedes perder del primavera club” que eren “el secreto mejor guardado del undergroung barcelonés”. Home. Si estàs al underground i no els coneixes, no estàs a l’underground. Que els conec jo, coi! Si fins i tot han tocat a un primavera sound, a la Ciutadella, això sí, però era cartell primavera sound! Diu un amic que “els hem vist mil cops”. Mil no, però no prous. Perquè els seus concerts són una bomba que irradia soroll, les cançons es transformen, la senzillesa melòdica d’algunes en disc deixa pas a instruments barallant-se per sonar més alt, més ràpid. I no perdeu de vista les lletres, a voltes absurdes a voltes certeres com punyals. Si fa quinze dies, jugant a casa, va ser brutal, diumenge, a sobre l’escenari de l’apolo, va ser èpic. El que deia abans, se’ls va quedar petit l’escenari. 


Com diuen al Hip Hip Ultra,“todos somos Gúdar” i diumenge jo ho vaig ser tant que em vaig endur el setlist. 


Després vam baixar a Mild High, bàsicament a fer temps fins Whitney, cap de cartell oficiós amb els Minor Victories, sembla. Els deu o quinze minuts que en vaig veure prou bé, cançons per una festa a una piscina. 

Whitney. A veure, aquests d’on han sortit? Pel jetlag que deien tenir, dels States, però podrieu haver avisat abans, no? Cançons lluminoses i optimistes, fins i tot l’última, que era sobre la mort, una veu, la de Julien Ehrlich, que toca la bateria i canta a la vora de l’escenari, peculiar, entre la carícia i l’encostipat, que resulta una delícia, i cinc o sis músics més, entre ells un molt aplaudit trompetista, que componen un conjunt realment brillant. També serien cançons perfectes per una festa a una piscina de la Costa Blava francesa i el títol d’una de les cançons, Golden Days, no pot ser més adient. Em van enamorar. 



Després encara vaig sentir alguna cançó de Hoops (també per piscina) i de Porches, però em quedo amb Whitney. I Gúdar! 

domingo, 23 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - dissabte

Ja ho vaig dir ahir, que la principal motivació per assistir a aquest primavera eren Retirada! i Gúdar, i sona a boutade però no ho és. 
Als Retirada! els vaig descobrir gràcies a la insitència del Hip Hip Ultra (el programa de ràdio youtuber que fan a Ultra-Local Records), i em vaig perdre el primer concert a l’almo2bar (nom horrible, per cert) però el 20 de maig vam presentar-nos l’Ana Peppis i jo al Centre Cívic Can Deu a fer companyia a la vintena de familiars i amics que hi havien anat, i vam flipar. El post-rock sempre ha estat millor en directe. Es perden alguns detalls del disc però es guanya en distorsió improvisada. El que fan amb Animales és brutal. Vaig anar també al concert que van fer a Ultra-Local, una mica una festa de fi de curs, genial, així que aquesta era la tercera vegada que els veia. 

Vam arribar a Apolo ben d’hora, ben d’hora (molt d’hora, veuere foto) pels “El lado oscuro de la broca”. 


Molt bé, oye, cosa sèria el que fan aquests zamorans. Fa temps que en llegia coses bones però no els havia escoltat i carai. Despentinada sònica. Si haguessin tocat a les dotze m’haurien fet saltar i ballar cosa loca. 


Vam baixar a la 2, tocava un tal Alex Cameron, que va dir la Mireia que havia estat fent tapes a l’Eusebio. Tocava i parlava, i estava prou bé però nosaltres estàvem prou lluny, perquè tota la gent que era a dalt havia baixat a baix i ens va tocar l’exili del camí del lavabo, i li vam fer poc cas. 

Volia estar endavant als Retirada! i dit i fet, una cançó darrere un fotògraf i alehop, primera fila. Aquesta primera cançó no la vaig reconèixer però la segona va ser Aire, si no em falla la memòria, i llavors, en paraules del Cuervo, van començar a “ir para arriba, para acabar en alto”. M’encantaria tenir el setlist però no en vaig veure cap pel terra i em falla la memòria. Molt m’hauria de fallar, però, per que no toquessin Un lloc per créixer, o potser és que m’agrada tant, (tornant cap a casa, somriure a la cara és la foto de com vaig tornar a casa ahir), Fresnos la van tocar segur, Futur incert i Fugaç no ho tinc tan clar, Planetas sí, Fogueres també? i Animales, si no heu vist els Retirada! tocant Animales i us agrada la distorsió épica melòdica hi heu de fer alguna cosa. Jo ahir vaig ser feliç perquè vaig cantar-la, ballar-la, saltar-la i lololear-la i uuuuhhhuuuhhhear-la i paro que ja ha quedat clar que sóc molt fan i el concert d’ahir va ser molt gran. 





Me’n podria haver anat, però no, que Minor Victories eren el cabeza de cartel i jo tot just havia descobert divendres que és un supergrup amb membres de Mogwai, Editors i Slowdive. Nada menos. Abans tocava C Duncan i el vam veure des de la taula de so, i són molt bons, me’ls apunto per escoltar-los amb calma, sé que m’agradaran, però ahir no vaig parar-hi atenció, estaven a anys llum estilístics dels tres grups que em van fer la nit rodona, els de la broca, Retirada! i Minor Victories. 

Un però als Minor Victories. Bé, no a ells, al só de les primeres cançons, que va ser infecte. C Duncan van sonar impecables, però és que portaven els seu propi tècnic. A Minor Victories els sonoritzava el de la sala, suposo, que a C Duncan jugava al solitari, i bé, al final es va arreglar, però va haver-hi un moment de so marca primavera sound que ni grup ni públic ens mereixem. 
Minor Victories, molt grans. Es nota l’ofici de cada membre, i l’empremta que deixa la banda de la que venen. Stuart de Mogwai, inconfusible cabarró malgrat la distància, fent de les seues amb la guitarra i recordo aquell cop després d’un concert a la Riviera, desembre de 2001, que tornant a casa jo pujava per Velarde i ells baixaven, anaven a la Via Láctea, i els vam parar a dir-los que ens havia encantat el concert, i ell portava gorreta de llana, i ¡abuela! ¿¡ya estamos con las batallitas!? La Rachel d’Slowdive menjant-se el públic i tercer concert de despentinada sònica i sacsejades de cap. 



Me ponen un Lado oscuro de la broca, uns Retirada! i uns Minor Victories en el cartel del Primavera Sound, por favor, gracias. 

sábado, 22 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - divendres

Ahir em preguntaven si faria crònica i vaig dir que la faria si algun grup “m’emociona molt”. Doncs l’haig de fer. 

Feia anys que no anava al Primavera Club per una raó (BIME) o altra (no passa res per no anar-hi). Potser no tants. Anyway. 
Que tocaven els Retirada! i Gúdar i per militància ultralocajaijauista (maco el palabro, eh?) i 25€ l’abonament hi havia d’anar. I ja que tens l’abonament, aprofita. 

Ahir al matí encara escoltava grups que no coneixia, per veure per qui valia la pena mobilitzar-me. Als Boys Forever me’ls havien recomanat quan vaig fer una crida desesperada per tuiter per saber què s’havia de veure. Després tocava Lucy Dacus. En trobo uns vídeos d’actuació a ràdio americana i els escolto entre teleconferència i teleconferència. 


Li dic a Rayuelo que aquesta la vull veure. També em recomanen Yumi Zuma però crec que no m’agradaran. 

Total. Que entrem a Apolo quan acaba Museless, força bé però hem fet tard. Baixem a la 2 als Boys Forever, el cantant porta gorreta roja que em fa prejutjar negativament però concert de menos a más. Harmonies vocals (que em fan pensar en Teenage Fanclub però no surten ben parats de la comparació) i diuen que són de Londres però semblen de la costa oest yanqui (i això posa a la bio del programa, ¡aclárense!) i bé però massa expectatives. Notable alt, però. 

Puja amunt, que Lucy Dacus ja és a l’escenari, arribem que tot just saluda, “we’ve been in a horrible plane (o flight) six hours ago and this is our first time ever in Europe” i és tan simpàtica que ja m’ha guanyat i llavors comencen a tocar i les cançons, amb la banda que porta i amb l’electrificació del concert es fan gegants. Em surten uuuuhhhhhhs al final de cada cançó mentre aplaudeixo a rabiar. Enllacen cançons, distorsionen, i sobresurt la veu de Lucy, magnífica. Que em vaig enamorar, vaja. Que si el primavera club és una mena de test per veure quins grups mereixen passar al sound, ella, ells, tota l’estona parla ella però en plural, s’ho mereixen sobradament. Que a més s'acomiaden amb un it's been a pleasure playing to people we don't know in a place we've never been. Al Primavera Sound ja! 



Jo ja me’n podia anar a casa, la veritat. Però va, anem a baix. 
Public Access TV. Enèssim grup de rock fresc, del que et fa ballar, amb lleugera actitud xulesca i moltes ganes de menjar-se el món i alguna groupie quan acabi el concert. Bé, força bé, però em quedo amb la Lucy. 
Yumi Zuma. Ja m’ho pensava que no serien my cup of tea i no ho són. La música ochentera així frívola i jo no ens portem gaire bé. Vaig adonar-me que mai podria ser la cantant sexy que porta vestidet perquè per començar no sóc sexy però és que a la mínima que la cançó accelerés em posaria a saltar i la vora de la faldilla em pujaria més amunt de la cintura i no és plan. 
Avall, a Tversky, i mira, saxos, només el de Clarence Clemmons (se oyen gritos de ¡talifán! ¡subjetiva! y sí, ¿qué pasa?). 

Queden dos concerts fins Kelly Lee Owens, que l’he escoltat al matí i m’ha agradat, però per molt que Graham li hagi dit a Rayuelo que Seth Bogart mola jo decideixo que una retirada a temps és una victòria. Retirada! Sí, avui, a les 21:50! 

martes, 16 de agosto de 2016

Eaux Claires, dissabte

L'school bus ens recull a l'hora que toca i arribem mes d'hora que divendres. Aprofitem per passejar per la fira d'artesania local i treure el cap al riu, que es precios i hi ha uns nuvols flotant com coto fluix. Cap festival aguanta la comparacio amb el paissatge d'aquest. Potser el Doctor Music a Escalarre, alla hi havia muntanyes, aqui rius i nuvols.

No coneixem cap dels grups dels escenaris de dalt aixi que fem temps a Alpha Consumer, que toquen a l'escenari Flambeaux, en front del principal, Lake Oh Lune. Rock contundent i cançó reivindicativa "I need a gun to protect my other expensive gun".

A tres quarts de dos surt Mavis Staples a escena. Gran dama que porta mes de 60 anys als escenaris I que vaig descobrir gracies a un documental de l'in-edit. Canta que es un portento i te una guasa que fa que la vulguis adoptar com padrina. Fa broma amb el nom del festival, diu que no sap pronunciar-lo, que ella deia "icler", com els "iclers", i es refereix als eclares, pastissets que m'encanten i que tampoc en pronuncia be el nom, o potser els ianquis ho diuen aixi.  Adorable. 
Les Lucius fan la primera aparicio del dia, per ajudar-la amb els cors de no recordo quina canço.

Fem una volta i tornem al Flambeaux, on Jenny Lewis no fa mes que treure amics a cantar amb ella, The Staves i Lucius, i tot son cançons de noia tendres i very cute, pero alguna cosa em diu que les lletres no ho deuen ser tant, de dolces. Talla una cançó perquè no sentia res, es el primer concert que algu te problemes tecnics o de so. 

Perque el so d'aquest festival es impecable. No hi ha un escenari que soni malament i no veus roadies corrent a mitja canço a endollar un ampli. El primavera fracassa estrepitosament en la comparacio.

Anem a dinar, tard, ells ja sopen. Toquen Unknown Mortal Orchestra i jo amb aquest grup ja ho deixo corer. No en vaig aguantar dos cançons al Vida, no n'aguanto dos ara. No dic que siguin dolents, que no ho son. No em diuen res.
Em faria gracia veure Sam Amidon pero toca a dalt, i falta poc per Day of the Dead, aixi que ens posem al bosc entre les dos zones de concert, per mirar les instal.lacions artistiques. I despres anem a agafar lloc. Menys de mitja hora abans ja hi ha gent, pero aconseguim una vuitena fila que acabara sent cinquena, davant d'Aaron. Ni tan mal. Comença la desfilada de colaboradors. Kosh Kaufman, guitarra multi-instrumentista, que fisicament es un J Planetas meets Abraham Boba passats de pes, es a l'escenari gairebe tota l'estona i suposo que hauria de saber qui es, pero no. Bonny Prince Billy surt a tres o quatre cançons, en fa interpretacions impressionants. Aaron no abandona l'escenari en cap moment i Bryce, molt poc. Els Devendorf apareixen menys del que esperava, pero hi ha moments on Bryan toca la bateria amb un altre paio que son flipants. Tambe toca les maraques a alguna canço. Matt nomes surt al final, a un parell de cançons. Els millors per mi son Lisa Hannigan i Little Scream, que han sortit junts i han fet uns cors FLIPANTS. El pelroig d'Arcade Fire no se si es member fixe de Little Scream o no, pero surt amb elles. Toquen un baladon "I'd rather be with you". Al començament tambe ha sortit un member original de Grateful Dead, no en recordo el nom. Tot plegat es un concert unic i irrepetible i es una llastima haver-se perdut Har Mar Superstar, pero ja el vaig veure al primavera.

Lucius, per fi toquen el seu concert, despres d'haver/se passejat per tots els escenaris (si, a Day of the Dead tambe), me chiflen les harmonies vocals.

Decidim veure Erykah Badu assegudes a la gespa. Puta diva. Comença tard, passades les 9, havia de començar a tres quarts. Surten els musics i s'estan deu minuts ben bons tocant, mig cantant "Erykah is on her way". Surt i comença a gemegar. Pallassa. Molt bé ho ha de fer per guanyar-me.

Vale. Ho ha fet. És molt bona. "I'm gonna present who I am but please keep in mind I'm an artist and I'm sensible about my stuff." Gran concert, pero escurçat perque ha sortit quan li ha rotat, Lauryn Hill style. Tot es molt fosc, pero en una d'aquestes s'ilumina el public i Nuria veu que a cinc metres tenim Bryce, el pelroig d'Arcade i les noise, alla asseguts entre la gent. Aquest festival es genial. 

Abans que acabi pugem a Beach House, amb el jovent. La primera part no em diu gran cosa, potser em van saturar, o el meu moment amb ells ja ha passat. Pero toquen be, molt be, i quan sona Take Care m'emociono i just llavors apareix Aaron davant nostre. Alla es queda, amb la dona, fins que acaba el concert, moment en que marxa fugint abans que ningu li demani res.

I aqui s'acaba el nostre Eaux Claires. Es una llastima que quedi tan lluny de tot, ocea pel mig apart. Eau Claire, Wisconsin, esta on crist va perdre l'espardenya. Aixi que aquest cop no podre dir allo que dic sempre, thank you for coming, see you next year, perque no hi haura next year a no ser que em toqui la loteria o me eche un novio de Wisconsin. Pero venir aqui ha estat un somni fet realitat. Les expectatives eren altes i ha estat a l'alçada. Ha valgut la pena.

lunes, 15 de agosto de 2016

Eaux Claires, divendres

Aquesta entrada esta feta amb notes preses durant els concerts i des d'un ordinador ianqui sense accents. Pero era ara o mai, i haver anat fins Eau Claire, Wisconsin, per assistir a un festival, mereixia una cronica, encara que sigui amb faltes i sense fotos.

Mencio especial a l'organitzacio. Busos llancadera des de la majoria d'hotels que et porten fins al recinte. Recinte al que s'accedeix per un cami en mig de boscos i que te un riu a la vora. Les barres son tauletes de camping i la majoria de cervesa que despatxen es de llauna. Deixen entrar cantimplores perque les omplis a les fonts (water station) que hi ha a varis punts del recinte. Gratis. Policlins on sempre vaig trobar paper i que sempre tenen un rentamans amb paper per eixugar-te, malgrat que siguin estil flotarium. Cues? Que es aixo? Ni una. De deu.

Public ultra civilitzat. Nomes al final de la nit veus vasos i llaunes al terra, tothom ho llenca als molts contenidors dispersos pels escenaris. Families que reuneixen tres generacions, nosaltres estavem a la mitja d'edat.  Els nois porten mocadors i cintes al cap, Axl Rose and John MacEnroe style. ¿Por qué? Pero el postureo es minim, residual. La gent ha anat a disfrutar de la musica i es nota als concerts, silenci sepulcral gairebe constant.

Horaris infantils. Obren portes a les 12 del migdia, i a aqueixa hora arribem mes o menys els dos dies.
Hi ha dos zones de concerts, a la segona, la ministream (el nom es meu) s'hi arriba atravessant un bosc, i hi ha els tres escenaris petits. Alli veiem el primer concert del festival, Prinze George, molt guai.

En acabat toca un rapero, Kill the vultures, que s'assembla a un actor de Cites pero fent por. Be pero lo nostre no es el hip hop, aixi que ens en tornem a l'escenari d'abans, on ha de tocar Lisa Hannigan amb Aaron Dessner, a fer temps i agafar lloc.

Confesso sense vergonya, que a la meua edat ja serveix de poc, que no la coneixia, i que vaig apuntar-me el concert per Aaron, pero en surto enamorada. Estem a tercera fila, es molt facil situar-se be si vas amb temps i la gent respecta els espais. Els acompanya  Heather Brooks Broderick, que toca normalment amb Sharon Van Etten i te una veu preciosa. Es tot tan dolc i aparentment fragil. Bryce Dessner tambe surt a la penultima canco. Ja hem fet el dia.

Policlin, dinar i hi ha un grup de folk punk javanès. Quan tornarem a veure un grup folk punk javanes? Hi anem, que encara som per dalt. Llavors surt Aaron a veure'ls i el tenim a dos metres, i no li diem res. Està amb un altre artista que em recorda Mac de Marco però va massa net. Tambe amb un paio que porta una bossa del primavera 2011, i amb la seua dona. A dos metres. Infart.

Anem a veure uns que fan clàssica contemporània i toquen una composició de Bryce. Apareix però ell no toca. I comença a ploure. Passem pel merchandasing, compro i ens refugiem a una carpeta. Veiem Vincent Staples de lluny, i la gent donant-ho tot, put your arms in the air, i in the rain, perquè és calabobos la major part del temps però a estones cau bé. La gent treu ponchos de plàstic i chubasqueros, nosaltres no portem res. Allà ens quedem, a la carpeta. Ens perdem LNZNDRF, que tocaven a dalt, però sentim Bruce Hornsby que és un clàssic amb un parell de hits d'aquests que has sentit mil cops i amb qui la gent esta entregada i entusiasmada.

Abans de James Blake sembla que vol parar de ploure i jo m'aventuro al policlin i a per una birra (m'enamoro del cambrer que supersimpàtic pregunta com està anant tot, em quedaria comprant cerveses per parlar amb ell, que està avorrit) i back to the carpa perquè no només no ha parat sino que ha apretat i m'he mullat una mica. En un moment que afluixa sortim i ens hi apropem, però és un miratge i tornem a la carpa. 

Per sort, para de ploure de debó just abans que comenci Bon Iver. Que presenta en primicia el nou disc. Que te cançons massa experimentals però altres de precioses, i el veiem de lluny però bé i els bisos, ai, hi ha un moment que em vola el cap. La primera del bis va ser Minnesota, WI i va ser brutal. Després va sortir Bruce Hornsby, pero no recordo que va fer, cantar amb ell, suposo. Concert magic. I ja vam plegar.

Al bus de tornado, route 3, va sonar The Shins i em vaig preguntar si els veuré live algun cop. 

viernes, 15 de julio de 2016

Vida 2016 - dissabte

No ens vam llevar prou aviat per arribar al concertillo de !!! a la Daurada. Rayuelo sí, que ja sabeu que sent adoració per Nic Offer encara que s’entesti a escriure-li el nom malament. La van liar, com era d’esperar. No anar a la Daurada i fer un esmorçar de forquilla va permetre’ns ser a la Masia d’en Cabanyes a quarts de sis i poder seure al Vaixell a esperar Nacho Umbert. L’acompanyava, altre cop, Raül Fernández Refree, que deu tenir un camarot al barco. No havia sentit mai l’Umbert, malgrat haver-ne llegit no sé quantes entrevistes, jo sóc així. Veu molt maca i lletres que expliquen anècdotes vitals i familiars simpàtiques, també tristes, amb referències cinèfiles incloses: “en una plantación de Ohio hay un hombre muy apuesto, viste un traje de color gris, (…) el motor de un aeroplano se ha empezado a intuir (…) aquel avión da mala espina, lleva un rato fumigando el mismo campo, qué tontería”. Clar, ara ja sé que la cançó es diu Que lo sepa Cary Grant, però aquell dia no ho sabia, i endevinar que parlava de “Con la muerte en los talones”, o “North by Northwest”, em va fer molta gràcia. Quines ganes de tornar-la a veure, no us n’he fet venir? 


Després, El niño de Elche. No és el tipus de música que escolto a casa, però he de reconèixer que em va sorprendre la seua proposta, al menys és diferent. Flamenc barrejat amb qualsevol cosa que us vingui al cap, poderío vocal, presència escènica. La gent estava entusiasmada, jo aclaparada, i només us recomano que si se us posa davant un concert seu no dubteu a anar-hi. 

Vaig anar tirant cap a Basia Bulat, que volia agafar lloc. Arribar un quart abans que comencés només em va servir per estar just on acavaven les cadires, i on el públic va estar callat durant tot el concert, això ho vaig descobrir després, i thank God! Meravellosa. Era potser l’artista que més ganes tenia de veure perquè no l’havia vist mai abans i té unes quantes cançons de les que et pessiguen l’ànima i regiren sentiments. A més de guitarra portava un harpa que he llegit que té més de cent anys. Cent un. I un ukelele amb el que va tocar l’última cançó, Tall, tall shadow, cantant cap a dins la caixa, creant un efecte flipant. Ah, i va cantar Tu nombre me sabe a hierba, de Serrat. Riquiña. Algú li ha ensenyat aquest diminitiu gallec i ens el va dedicar, però la riquiña és ella. 


Moment de confusió, de tenir gent escampada per tot el recinte i no saber si Doble Pletina o Balthazar i decidir policlín, cervesa i agafar lloc a The Divine Comedy, així sí, després d’haver anat d’una punta a l’altra i sentit un parell de cançons de cada grup.

Doncs això, tercera fila a The Divine Comedy. Que darrerement sembla que estiguem fent una competició de primerafilisme. Jo, que tota la vida he estat de lateral dret prop de la barra. Concert impecable. Cançons noves, To the rescue és preciosa, i de tota la vida, el que esperem a un festival, A lady of a certain age, National Express, Songs of love, Tonight we fly segur que eren al setlist. Si no em falla la memòria, At the indie disco i Generation Sex també. Impossible no voler fer-te amiga de Neil Hannon, tot un gentleman que fa broma als seus músics sobre el tema Brexit, “They’re all English! We love England, come back!”


Sense temps de res Nada Surf començaven el seu concert a l’escenari Masia, i buff, quin concert!!! Van sonar com un cohet (el só, altre cop, impecable), van tocar entusiasmats i la tercera o quarta cançó va ser Concrete bed i vaig començar a fer salts i em va agafar l’emoció que em tenalla estòmac i gola i em posa el somriure a la cara i vaig disfrutar com sempre. El dubte ofén, de fet. Els he vist en concerts més tranquils, o menys entregats, però sempre són una aposta segura. Ens van fer ballar amb Inside of love, saltar com adolescents grunge amb Popular,  i corejar a crits Always love. I Mateo cada dia està més guapo. Us he dit que venen al razz el 22 de novembre? 


Kula Shaker o sopar? Més de mitjanit, sopar, i més si la cançó que més coneixes i t’agrada d’ells és una versió d’un altre grup. 
Seiem a sopar i reposar una estona, tenim Perro liant-la, de fons, i algun Nada Surf passant a la vora de la nostra taula, evidentment els vam felicitar. "Mateo guapo" no ho vaig dir, em vaig mossegar la llengua.  
Segon moment de confusió, d’anar a esperar a Joe Crepúsculo per marxar als tres segons que comencés el concert, a Lindstrom, que em diuen que és música per fer créixer l’herba i vaja, jo diria que és per fer ballar un bon prat d’aufals per dallar. Rayuelo em diu que ja és a primera fila per !!! i allà que voy. 

Primera fila i centrat, a sobre de la regata que tapa els cables. A costat i costat, dones fins on arriba la vista. No és extranys que Nic casi li faci un petó un dels cops que va baixar a que el sobessim, tenir un tiarrón heterosexual de 1,85 a primera fila ballant i cantant no li deu passar cada dia. !!! com al BIME. Totes les cançons sonen semblades, no toquen Me and Giuliani ni que els matin, i Heart of hearts no es reconeix fins la tornada, i la proposta descansa a l’exhibició de ball de Nic i la corista (impressionant, tot) però programats com cal, tard, és una festa assegurada. A l’últim passeig de Nil entre el públic hi va haver moviment i vaig acabar a primera fila. Vaig sortir a les pantalles, m’han dit. Vaig aconseguir el setlist, van dos, me’l va donar el nerd de les ulleres que canta una cançó, Dan Gorman? I cinc minuts després que acabés, Nic va atansar-se a saludar i ens vam fer una foto amb ell. Que m’ho vaig passar pipa, vaja.


Després 2manydjs fins que es va fer de dia i ens van fer fora. 

i una mica de diumenge

Aquest any, per primer cop en la història de les meues assistències a Faradays i Vides, vaig quedar-me diumenge. Ens ho vam prendre amb calma però vam arribar a mig concert d’Hazte Lapón, que ho estaven brodant; a Ultimate Painting, que ens va recordar a Jacco Gardner, molt bons; i la gran revelació, i ja sé que vaig mooooolt tard, blablabla, Rodrigo Amarante. Si Mateo, Matthew, de Nada Surf, és guapo, Rodrigo és d’aquells homes que tothom vol mantenir allunyat de la nóvia. Verge santa. I què bé canta. Recital multilingüe, influències de bossa nova, chanson, pop… delicat i deliciós. Un gran final de festa. 




Thank you for coming, see you next year, jo ja m’haig comprat l’abonament a la primera tanda.