Bruce Springsteen, 21 de juny de 2025, Donosti

Bruce, llum de la meua vida, foc de les meues estranyes. 

Ja sé que parafrasejar Nabokov a aquestes alçades de quarta onada del feminisme és una mica pixar fora de test, però si tens una primera frase de llibre genial, que s’adapta a tantes ocasions, és llàstima no emprar-la. Que no és el primer cop que ho faig, li tinc predilecció. 
Bruce, llum de la meua vida més que foc de les meues entranyes. M’has acompanyat tantes hores des de fa quaranta-un anys. Que es diu aviat, quaranta anys, però en vaig ser conscient fa uns dies, omplint els “personal details” al web per malalts mentals MyBossTime.com, de què algú em va parlar l’any passat, i on finalment em vaig donar d’alta uns dies abans del concert. Hi ha un camp que pregunta “Fan since”, des de quan ets fan, i bé, això va passar al 1984, quan el Born in the USA va fer-se prou omnipresent a ràdio i televisió com per arribar a les orelles d’una nena d’onze anys que vivia a un poble xic de montanya on llavors només es veia “la primera cadena” de RTVE. 

Sabia que mai haig escoltat “Candy’s Room”, i és un fet luctuós (guardem un minut de silenci) que no ha canviat després del concert de dissabte a Anoeta. Però l’any passat em preguntava si havia escoltat “My city of ruins” o no, i ara et puc dir que no l’havia sentida mai en directe i això sí que va canviar dissabte, que la van tocar a mig concert. 
El tema “Rosalita” seguim sense haver-lo arreglat, però (un altre minut de silenci). 
I “Jungleland”, que m’hauria delit per sentir una (última?) vegada més, només l’haig sentit un cop i fa 23 anys (tercer minut de silenci).
Ja paro. 

Però comencem pel començament, encara que sigui al quart paràgraf. Després del concert del 2023 pensava que hi havia la possibilitat que fos l’últim, i després dels dos de l’any passat em vaig prometre anar a tots els concerts que pugués d’ara endavant fins que fos realment l’últim. En algun moment de les setmanes posteriors vaig mirar si quedaven entrades pel concert de Marsella, que queia en dissabte, i sí, en quedaven, i hotels, però no vaig engegar la maquinària i al setembre van anunciar els altres concerts que havien d’acompanyar els quatre postposats, i hi havia Donosti. Més fàcil, en principi, que no més barat, i amb la true fan que m’havia acompanyat a la pista davantera del segon concert de 2024, la quarta Cristina que em fa de “partner in crime”, vam posar en marxa la maquinària. El dia que tocava jo vaig aconseguir dos entrades a pista davantera, i a la nit vaig reservar un hotel a preu estratosfèric i obscè, però endavant les atxes. Si el segon concert que van anunciar i posar a la venda hagués estat el dilluns 23, potser ens hauriem pensat fer doblet. 

Dos dies abans de marxar estenia roba escoltant “Born to run” i em van començar a caure llàgrimes galtes avall pensant que, si la tocava a Donosti, era molt probable que fos l’últim cop que la sentia en directe. Vam arribar a Donosti divendres a la nit, Springsteen ho havia fet a la tarda. Els videos baixant de l’avió o saludant fans a l’hotel mostren un home vell, que no camina amb agilitat, i això confirmava els meus pensaments més funestos. Però l’home que va sortir a l’escenari a Anoeta sembla cinc o deu anys més jove, i si bé l’agilitat no acaba de recuperar-la, la cara resplendeix, i puja i baixa de dalt de l’escenari als graons inferiors i a peu de tanca, a deixar-se tocar i abraçar pels fans que han fet cues ordenades de dies o si més no hores. És bastant increible i sorprenent la transformació. Sí, els concerts ja no duren més de tres hores, el de dissabte va ser de dos hores i tres quarts, i els setlists són, evidentment, més curts, però segueixen sent una gran festa de rock’n’roll, una piconadora que et fa moure les cames i remoure els records. 

Aquesta mini-gira europea, perquè només té catorze dates i de moment no hi ha prevista una US-leg, l’han batejada com “Land of Hope and Dreams Tour” i deu ser la més obertament política, Springsteen goes cantautor-protesta. Fins i tot han tret un mini-recopilatori de quatre cançons (Land of Hope and Dreams, Long Walk Home, My City of Ruins i Chimes of Freedom, les quatre incloses al setlist de dissabte) i dos discursos, els que ha fet des del primer o segon concert a Manchester, carregant contra Trump i tot el que està passant a USA. Discursos que estaven subtitulats en euskera a la pantalla principal i en castellà a les laterals.

I no oblida el rock’n’roll, va obrir el concert amb “No surrender” seguida de “My love will not let you down”, i es va esgargamellar a “The promised land” i “Murder Incorporated”; ni l’entreniment, posar-nos a ballar i saltar a tots amb “Hungry heart” i “Badlands”; ni els moments recollits, com “House of thousand guitars” i tancar la primera part amb “Thunder road”, llàgrimes galtes avall, la vaig plorar molt bé. 

Breu pausa i de seguida el que els setlists de tota pàgina que els recopila anomenen “encore”, és a dir, bis, i com a bis, tot un conjunt de greatest hits, set al nostre concert, dels què uns quants es toquen amb tots els llums de l'estadi encesos i els braços enlaire. Bisos de set cançons, això només ho fa Springsteen. No, perdò, també ho fan The Cure.
Vaig sortir d’Anoeta amb el cor encongit i expandit alhora, és possible, però sense sensació de comiat, de que hagués estat l’últim cop. L’endemà l’algoritme d’instagram em va regalar un titular d’una entrevista feta uns mesos enrere: no pensa fer una gira de comiat i es veu girant fins els noranta anys. 

Que l’univers els doni salut i bons metges a ell i a la totpoderosa E Street Band (oi que sí, Stevie? guiño, guiño). Que se’ls veu a tots molt en forma, però no són joves, i no tots tindran un substitut de l’alçada i categoria de Jake Clemons. 

Que l’univers em concedeixi salut també a mi, i calerons, i dies de vacances. Perquè ara això ja és més que determinació, és un compromís segellat, una promesa ferma. Anar a al menys un concert per gira. I si només gira per Estats Units i cal travessar l’Atlàntic, que així sigui. 

Publico amb retard i aquest text de dalt el vaig escriure el dia 24 a la tarda, abans de saber que el concert d'aquella nit seria el que quedaria al record dels fans com a èpic i irrepetible. Els va vaure una tronada amb llamps, trons i pedra, que va fer aturar el show durant 35 minuts, i a la tornada Bruce va alterar el setlist i els va regalar cinc temes més, entre ells "Growin' up" (malditos!) i "I'm on fire", i pel que diuen les cròniques, va sortir amb energies renovades i van fer-la grossa. I aquest concert sí, restats els minuts de parada, va durar un xic més de tres hores. 

Primavera a la Ciutat 2025 - diumenge

Un dia ets jove i l’endemà et poses Fisiocrem a la planta dels peus per aguantar els últims concerts del primavera. 

Haig quedat a la porta del Paral·lel 62 aka Barts aka Studio 54 cinc minuts abans que comencin els primers de la tarda, Comic Sans, un grup de Donosti que canta en euskara, castellà i anglès, amb un guitarrista escapolat i simpàtic que xerra mentre l’altre guitarrista i cantant afina. Les etiquetes parlen de “midwest emo”, jo dic Nueva Vulcano i Cala Vento i m’agraden molt, clar. Més que els següents, Cap’n Jazz, que seran tot el de culte que vulgues, estrella fugaç, cars de veure i amb cantant d’indubtable actitud, que salta al públic a passejar-se en volandes, però no m’entren. Si el cantant cantés, com el nom indica, enlloc d’esgargamellar-se, potser m’haurien agradat. No passa res, els fans encantats, jo pensant que hauria pogut anar a seure una estona, i tots contents, jo també. 

Matías diu que quan acabin ens posem tot l’endavant que ens deixin, si les primeres files es mouen, que potser no, però vaja si es mouen. Només la primera fila està ocupada i ens posem darrere dos noies emo que hi són des de Comic Sans, que m’hi haig fixat, i no se’n mouran fins a The Jesus Lizzard (tot i que vistos alguns vídeos potser les van arrollar). Al seu costat hi ha una parella jove i el noi està espallofit, fa cara de no voler desmaiar-se però demanen pas, nos vamos, i Andrea planta el cos entre una de les noies i una altra noia que quan Kim Deal pregunti “are there any Spanish people in the room?” no llevarà la mà. El Joan ens ha trobat i és darrere meu amb Matías, i deu minuts abans que comenci la Mireia es planta també amb nosaltres. Solo no puedes con amigos sí. Havia llegit dos línies d’un post del concert de dissabte al Fòrum, i no vaig voler llegir-lo tot, volia sorpreses, però sabia que hi hauria molts músics sobre l’escenari, confirmat amb el desplegament visible abans del concert, i que en tocarien de noves i de velles. Això ens ho diu la mateixa Kim de seguida, “we have seven new songs and seven old songs”. Al setlist n’hi ha quinze, Kim això no m’ho facis. Són set noves i vuit antigues. 

Les set noves les fa del tirón, les tres primeres en l’ordre del disc, les quatre següents en ordre creatiu. El disc que va treure l’any passat és un discarral, les cançons són precioses, i és un gust i un privilegi que hagi portat a un baixista que tocava amb Morrissey (això m’ho xiva Mat), guitarrista i bateria, clar, teclats, dos vents, corista, violinista i cel·lista. Amazing. Kim somriu tota l’estona, i això també fa bo de veure. Jo estic en èxtasi, les cançons noves sonen de meravella, el baix a plena potència, Kim cantant d’aquella forma tan seua de cantar, i tota l’instrumentació afegint capes de so. Llavors sona “No aloha” i dona pas al remember when. Fins i tot rescaten “Safari” d’un EP de 1992. Sé que tocaran “Cannonball” i “Gigantic”, no vaig ser prou ràpida deixant de llegir aquell post, però no sé l’ordre ni sé si els meus bessons i els meus peus aguantaran. Als 90 “ballava” Cannonball saltant-la del primier auuuu uh auuuuu uh a l’últim redoble. Ara no puc, no estic prou entrenada, però salto, vaja si salto, encara puc fer els meus salts massai durant mitja cançó, encara que això suposi quedar-me sense alè, amb la boca seca i les cames tremolant (l’efecte a boca i cames és més emocional que físic, també us ho dic) i esfereís una mica adonar-te que fa trenta anys que saltes com una boja amb aquesta cançó, feel old yet? Em fa feliç veure com Kim fa els auuuu i toca un xiulet que després escup i somriu tota l’estona mentre canta. Baixa una mica les revolucions, sabem que encarem el final del concert, i toca “Happiness is a warm gun”, versió dels Beatles inclosa al Pod, Mireia s’emociona, i we have two more songs, i una és “Drivin” on 9”, una altra versió, inclosa al Last Splash, i l’altra sí, “Gigantic”, per a la que canvia guitarra per baix i jo torno a possar a prova peus i bessons. A big big love és el que sentim. 

Quan acaba no em desenganxo de la tanca perquè vull un setlist, i primer els arrepleguen i se’ls enduen dins, passant de tots els que els estem cridant que en volem un, potser la banda ha donat instruccions que no els donin, no és normal que se’ls emportin tots, però al cap d’uns minuts surt una altra noia, que n’arreplega tres que queden, i els ve a repartir però em deixa sense, i em deu veure la cara de pena perquè torna a sortir al cap d’una mica amb un setlist a la mà que és per mi. 

Volia veure una mica de The Jesus Lizzard des de darrere, però tinc una por irracional a que algú m’arrabassi el setlist, o me’l aixafi, i marxo cap a casa agafant-lo més fort que la bossa, mig amagant-lo, no sigui que algú s’adoni que porto un tresor i me’l vulgui pispar. 

I així acaba el meu primavera 2025. Thank you for coming, see you next year.  

Primavera Sound 2025 - dissabte

Un altre dia gran, també amb bastants grups marcats i més amics assitint. 

Arribar.. .

i fins aquí vaig arribar, ja ho escriuré, la vida m'atropella, darrerament. Només volia deixar la publicació per editar-la quan ho tingui escrit. 

i mantindre l'ordre, que vull penjar la de Springsteen i si la publico en mig de les del Primavera m'agafa un patatús. 

Primavera Sound 2025 - divendres

Aquí sí que tinc un bon grapat de noms, tants que em començo a posar nerviosa, constato que amb la llista de l’app no m’aclariré i em faig el meu programa de mà. Que fent-lo també memoritzo horaris i ubicacions, win-win, ja podeu riure. 

Waxahatchee i TV On The Radio són els imprescindibles marcats a foc, Zaho de Sagazan solapa amb les Haim, i ho sento per les germanes, guanyarà la francesa. També solapen Wolf Alice i The Hard Quartet, Beach House i Stereolab, i ja de matinada, Wet Leg i High Vis. 

Arribo a les sis, a temps de veure Tramhaus començats al Pitchfork aka Plenitude aka Schwarkopf. Els fills o nets holandesos de Joy Division i companyia, se m’acut per definir-los, encara que aquesta etiqueta sigui molt reduïda, també tenen furia i acceleració punk, i molta actitud, i tot i que no els acabo de veure perquè volem anar a agafar un bon lloc per Waxahatchee, faig nota mental de valorar anar al concert que faran a l’octubre a l’upload.

A Katie Crutchfield i el seu projecte Waxahatchee la vaig veure al primavera 2018, quan encara em preparava i havia escoltat bastant el disc “Out in the Storm”, amb tres cançons que em van captivar i encara em posen la pell de gallina quan les sento, cosa que no va passar aquest cop, perquè no les van tocar (llàgrimes). Va centrar el repertori en l’últim disc, “Tigers Blood”, que tinc zero escoltat, i “Saint Cloud”, que el conec una mica més, però tampoc gaire. MJ Lenderman va sortir a cantar la cançó en què col·labora al “Tigers Blood” i ja que hi era en van fer una altra, per alegria nostra. M'estava fixant que el bateria és igual que ma cosina Teresa quan un whatsapp va informar que és el fill de Jeff Tweedy, Spencer (estant atents a la presentació dels músics al final del concert ho hauria sabut igualment). Va ser un concert altament gaudible si t’agrada l’americana (l’estil musical, no la peça de roba). Ells tenien el sol de cara, a nosaltres ens escalfava les espatlles, i des de les primeres files de la dreta, envoltades de persones que escoltaven amb més devoció que nosaltres i fins i tot cantaven les cançons de principi a fi, va ser un concert màgic, d’aquells que deixen un record daurat i càlid, i que anava directe al top cinc del festival.

El primer solape de la tarda, The Hard Quartet aka el nou projecte del Stephen Malkmus, i Wolf Alice acaba en sorpresa en la gaunas. No sé ben bé perquè vaig acabar atansant-me a mordor a veure Wolf Alice. Bé, potser perquè tenen una cançó que em va obsedir fa uns anys i esperava que la toquessin, però el que em vaig trobar no era el que esperava, o era decebedor. Vam ser allà el temps just d’aprofitar que els lavabos eren gairebé buits i d’agafar una aigua del punt d’avituallament gratuït i tornar cap a l’escenari Cupra aka RayBan que acabaria sent l’indiscutible protagonista de la meua jornada. 

Seure una estona a la grada jove mentre no començava, i anar-no s a situar més aprop, centre-dreta, per poder ballar tot el que calgués ballar amb Zaho de Sagazan, que si la seua versió del “Modern Love” és un jit, el repertori propi és un jarl. Quin tros d’artista! Delicada fins al llagrimeig de la primera part del concert, histriònica i teatrera-bé-simpàtica, no intensa-insuportable, va anar aixecant el concert fins posar a ballar tot el públic, jo crec que fins i tot a les grades ballaven, però no em vaig girar a comprovar-ho, estava extasiada mirant-la a ella, als seus músics i al public devot que ens envoltava, tots ballant, alçant els braços, sacsejant el cap i reclamant on eren els nostres ventialdors doneu-me ventiladors més grans!!! Aquest concert també pujava al podi.                 

En acabar vam pujar a l’escenari amb nom de la companyia llur propietari fa veure que vol vendre llibres i en realitat vol anar a viure a Mart, i si hi compreu, sobretot si hi compreu llibres, no podem ser amics, on Stereolab ja havia començat. El gruix dels assistents al festival devien ser a Beach House, perquè s’estava ben ample. No soc gran fan de Stereolab. En reconec la vàlua, la perícia, però fan un tipus de música que em deixa freda. Només “French Disko” m’aixeca (la resistance!!! la resistance!!!), i si hem de fer cas del setlist que hi ha al web homònim, no la van tocar (com si que van fer el 2019), i no ho sé perquè vam marxar abans que acabessin. Però bé, vam estar-nos-hi una estona, jo mirant-me com tocaven, la complicitat entre ells, no sabent si s’ho estaven passant pipa o només complien com funcionaris, coses de la poca expressivitat gala. 

Putivolta als escenaris de sota la fotovoltaica, i mai millor dit això de putivolta, perquè tocaven Fcukers, que es veu que són la sensació a UK, i oc, tres cançons i a agafar lloc per TV On The Radio, posem-nos seriosos. Només els havia vist un cop, al FIB 2009, el meu últim FIB. En recordo molt poc però sé que vaig flipar. Sé, perquè aquest blog és la meua memòria externa i ho hagi trobat, que me’ls vaig perdre quan van tocar a l’Apolo al juliol del 2007. Era un dimarts i era després del Faraday, i el motiu de predre-me’ls no el recordo (ni tinc ara a mà l’altra memòria externa, els diaris, tot i que no sempre hi trobo el que busco, no són diaris sino esporàdics).

TV On The Radio. It was about time! Un tros de banda que va fer un tros de concert. Enèrgics, entregats, imparables. Un d’ells va sortir amb un mocador palestí al coll i van fer referència al genocidi a un dels seus comentaris entre cançó i cançó. Escric això massa tard, ja ha passat més d’una setmana, però recordo estar amb la boca oberta meravellada per la contundència del rock performat per aquella banda de negres, que, com els IDLES, em semblaven tots guapos. Tercer concert del dia al top cinc del festival? Tercer concert del dia al top cinc del festival. 

Després ja no tenia res que volgués veure realment. A mordor a veure la Sabrina Carpenter no m’hi calia anar, i ves per on vaig acabar a Carolina Durante, una estona, i prou bé, però vam tornar a fer putivolta, inútil i innecessària, a The Jesus Lizzard o High Vis, que no sabria dir ara si el primer ja havia acabat quan vam arribar a baix, i High Vis bé, però tampoc, així que decidim anar a Wet Leg, al Cupra, i allà no s’hi cap. Resulta que l’últim grup que toca a mordor no el deuen conéixer ni a casa seua a l’hora de dinar, perquè la zona de dalt està plena de jovent despistat que no sap on anar. Wet Leg segurament haurien pogut tocar a mordor, visto lo visto. 

És l’hora de marxar, però prenc la mala decisió de tornar sota la fotovoltaica, a Salem, que estan bé, tot i no ser el meu, però no puc més, i pugem a Floating Point, que sí però no, i quan marxem ja és massa tard. La cua al tram és demencial i acabo agafant la llançadora, al menys no hi ha cua, i aconseguim seure, però els meus peus mortificats maleeixen la mitja hora que costa anar de plaça Catalunya a casa. 

M’oblidava. Vaig tenir cobertura fins les set de la tarda i després un total de deu minuts, cinc durant el concert de TV On The Radio i cinc després del de Wet Leg. Quan em van entrar tots els whatsapps a TVOTR vaig perdre els cinc minuts i la concentració, i vaig pensar que estava millor sense, centrada al concert. Però en fi, una murga pels que tenim grups grans i independents, on et vas trobant i separant segons els concerts que vol veure cadascú. 

Primavera Sound 2025 - dijous

Al matí, entre encàrrecs i compres, vaig anar mirant qui tocava. Sí, així estem. Dia en què no tenia ni un sol grup d’aquells que saps segur que vols veure, i mira, dona una tranquilitat d’esperit que no està malament, per variar. Ni tan sols em vaig fer el programa de mà, vaig tirar amb la llista que et fa l’app. Dotze grups i quatre solapes, vaig acabar veient-ne sis sencers i trossos de concerts, més o menys llargs, de quatre grups més. 

Primer any amb tramvia directe de Verdaguer al Fòrum, el dia que “estrenava” el trajecte (el tram, fins a Poblenou o Glòries, ja l’haig fet servir unes quantes vegades) l’experiència va ser regu, perquè anava fins a dalt des de Verdaguer, ok, però no hi havia aire condicionat, i sort de vano, sino em desmaio. 

Vaig arribar a les sis tocades, passant per l’Amazon Yawners sonava molt i molt bé, però havia quedat a Frente Abierto feat. Israel Fernández i Lela Soto, que ja havien començat i no em van atrapar. Com deia Mireia a la seua crònica a la jeny, els falta rodatge. Però eh, bé, sempre a favor de propostes que li donen un altre aire al flamenc.

D’allí només va caldre girar 180 graus i posar-se mirant al mar i a l’escenari que enguany es diu Trainline, l’any passat era l’Albini, i que malgrat el lleuger canvi d’ubicació, com a escenari més petit dels sis més oficials, pels carcamals com jo sempre serà l’adidas o el vice. La següent proposta eren julie, així tot amb miníscula que fa més centenial o xenial o el que siguin. Internet diu que tenen tots més de vint anys però no us ho cregueu, el bateria en té dotze, el guitarra potser divuit i la baixista setze o disset, a mi no m’enganyen. Que a aquestes alçades del segle XXI encara hi hagi jovent fent shoegaze m’alegra. Prou bons per tenir-nos allà fins que van acabar, prou bona actitud i prouta mestria als instruments, sobretot el bateria, no podia deixar de mirar com tocava. D’aquells grups que penses que, si tenen una mica de continuitat, els veurem a un escenari més gran d’aquí uns anys. 

La següent parada va ser molt breu: Cassandra Jenkins, i això que la tenia ben apuntada i l’estic escoltant ara mentre escric, però ens va enganxar a contrapeu, massa delicada i intimista venint d’on veniem i amb l’expectació del que ens esperava: IDLES. No sé si en vaig arribar a sentir una cançó sencera, de la Jenkins, llàstima. La decisió unànime va ser anar a agafar lloc per IDLES, que a mordor cal ser més estratègic que enlloc, i va ser una decisió encertada. Ubicats un metres davant les tanques de la torre de so, vam estar amples, hi vam veure bé i vam poder ballar, saltar i cridar i veure el pogo i l’espiral, feu-lo girar, feu-lo girar! no es cansava de dir Joe Talbot cada dos cançons. IDLES, exemple del que deia de julie. De l’adidas al 2018 al Rayban al 2022 a mordor al 2025. Pas mal.

IDLES, IDLES, IDLES. Què dir que no s’hagi dit ja. Que són una força de la natura, que m’enganxen encara que només em sàpiga una cançó i la tornada de dos més, que els trobo a tots guapos, que són valents denunciant el feixisme, els abusos dels rics i el genocidi d’Israel a Gaza, que em vaig emocionar veient Joe Talbot emocionat, plorava, ajupit a l’escenari d’esquena al públic, aquelles sacsejades d’espatlles són de plor incontenible, d’estar “sorounded by people that are on the right side of history”, amb una samarreta a la que vaig fer mil fotos amb el propòsit de transcriure’n el text i traduïr-lo, cosa que encara no haig fet, què trist que un any després d’haver deixat l’àrab ja no recordi ni una lletra, suposo que hi diu “you’ll never walk alone”, que és el que deia el dibuix idèntic que hi havia a l’esquena. Corejar les lletres i corejar “free free Palestine” i sentir la ràbia de que aquell malson continui i s’agreugi. Musicalment, impecables i implacables, tenien tota l’esplanada rendida als seus peus, i es mereixen tot el bo que els passi. 

Quan acaben tornem a la part de dalt i ja no me’n moc. 

This is Lorelei, bàlsam pop després de la tempesta sonora, m’agraden molt, i toquen ben aviat la que més em conec, recorda que fa dos dies no sabia qui són, “Dancing in theclub”, la versió amb MJ Lenderman, amb aquella lletra de desamor juvenil, “I lost your love today, in a lonely summer breeze, I was dreaming all my dreams, I’m still my worst enemy (…) yeah a loser never wins, and I’m a loser, always been”. Mat diu que sonen una mica a Belle & Sebastian, a mí em sonen més a college radio powerpop dels 90, Lemonheads, Gigoló Aunts, i clar, m’agraden. 

D’allí a la cerimònia de Spiritualized, performant el Pure Phase. Tenim lloc a la grada i la pista està mig buida, el jovent està ballant amb James XX i esperant la Charlie xcx. Jo em deixo seduir i abduir per Jason Pierce i banda, i tot i que també hi ha temps per retrobades i xerrar una mica entre cançó i cançó, entro en un estat hipnòtic meditatiu híper agradable. Sento joia. 

Tornem als escenaris de sota la fotovoltaica, ens espera una altra cerimònia, la de Kelly Lee Owens, aquesta altament ballable, també hipnòtica. Tot i no ser, a priori, el tipus de música que escolto normalment, tenia controlat un disc seu de 2020, i va ser la primera que vaig marcar a l’horari de dijous, i el darrer disc, que me’l vaig posar mentre feia el dinar, em sembla boníssim, i el concert el vaig ballar i gaudir. Altre cop, mitja entrada, tots eren a Charlie. Bé per nosaltres, una llàstima pels artistes. 

Els últims són Denzel Curry, un raper que toca al RayBan aka Cupra i Ben Stellar, banda shoegaze que també els han signat una autorització els pares per venir. Hi ha tan poca gent per aquesta zona que comencem al rap, dos cançons i ens passem al shoegaze, fem mitja hora ben bona de concert i com que tampoc ens acaben de, decidim tornar al raper i ja d’allí cap a casa. Tenim fonts fiables que ens han dit que el Denzel Curry a USA és gran, no com Kendrick o Tyler, però gairebé. I té la pista a menys de la meitat i la grada mig buida, i ja sabem que a les grades sempre hi ha un porcentatge alt de gent que hi és només per seure una estona. Nosaltres ens estem a baix, al mig, aprop de jovent britànic que se les sap i les balla totes i ens contagia, i ens hi quedem fins al final, tret de l'última, que la veiem ja des del cap de la grada, de sortida.

Sortim a quarts de tres i podem agafar el tram, que encara va mig buit perquè la Charlie acaba a les tres. Tardo una hora des del cap de les grades de l’escenari RayBan fins a casa, em vull casar amb el tram. 

Primavera a la Ciutat 2025

El Primavera menys preparat de la història, parlo per mi. Diumenge passat encara estava sorprenent-me de trobar segons quins noms a un cartell del què només m’havia arribat la part diva pop per la banda de l’ultrapublicitat, idles, Stereolab i LCD Soundsystem per la banda de les amistats, i TV On The Radio com una de les poques bandes que se’m va grabar a foc quan va sortir el cartell. Que ve Anohni?? Què dius, què bé!! 

Tenia (tinc, al moment d’escriure això encara era diumenge tarda i tenia Paral·lel 62 aquest vespre) entrades de dilluns a diumenge. 
Dilluns no hi vaig anar perquè la vida és molt puta i passen coses que et treuen les ganes de tot.
Dimarts ja sí, tenia entrada a l’Apolo i a migdia, dinant, encara em mirava què anava a veure, perquè dels quatre grups només coneixia l’última, Nilüfer Yanya, que la vam veure fa dos o tres anys a razz 3, i si havia agafat l’entrada va ser per Youth Lagoon a sugeriment de Matías. Els primers eren locals, Huir, i no hi vaig arribar, servituds laborals ho van impedir. Però a Christopher Owens ja el vaig veure sencer i va ser tan senzill i tan bonic que ja vaig donar l’entrada per aprofitada. Per Youth Lagoon vam fer de groupies i ens vam posar a primera fila i em va requetencantar. Quina actuació més absorbent, rodona, contundent. No voliem veure Nilüfer Yanya davant però ens vam quedar per allà les primeres files, que es van apretar, va quedar clar que la gent venia per ella, però a mí no em va convèncer, tampoc quan la vaig veure a razz, i l’endemà era feiner, així que tres cançons i cap a casa. 

Dimecres era el torn de Beach House al razz. Estava fins la bandera, estàvem apretats com sardines, i la gent era molt alta, i van sortir mitja hora tard, la meua suposició és que malgrat tenir un slot de dos hores havien preparat un setlist d’hora i mitja, i era millor sortir mitja hora tard que acabar mitja hora abans. Ho vaig clavar, clar. L’espera només va servir perquè em comencessin a fer mal els peus i m’emprenyés amb la seua impuntualitat, però bé, tot i que la primera mitja hora se’m va fer avorrida, a partir d’allí van remuntar i van fer un senyor concert, i va sonar molt bé, que a razz és una loteria que no sol sortir premiada. Concert que em vaig passar pensant que jo abans em sabia el nom de la cantant i vaig ser incapaç de recordar-lo i em va ser igual. Victoria Legrand, no us ho faré buscar.

Halfonista!

Soc una àvida lectora de Halfon des que el vaig començar a llegir, al juny de 2017, descobert gràcies a una recomanació del Xavier de nollegiu vista a xarxes, que va coincidir amb la presentació de “Duelo” poc després a La Calders, i des de llavors soc halfonista, com em va dir el llibreter de La Memòria quan vaig presentar-m’hi dos anys després buscant “El boxeador polaco” el dia que es posava a la venda. Haig anat comprant, i llegint!!! tots els Asteroides a mida que es publicaven, i la “Biblioteca bizarra” publicada a Jekill & Jill (com “Saturno”), la breu carta al pare que em va obrir la porta a l’univers Halfon. Vaig comprar “Oh gueto mi amor”, conte il·lustrat publicat a Páginas de Espuma, i vaig rebuscar on més havia publicat, i tinc llibres de Pre-Textos i el que ens ocupa, “Clases de chapín”, de Fulgencio Pimentel, que tinc des de final de 2017, no recordo on el vaig comprar. I no l’havia llegit fins ara, en ostentosa i onerosa contradicció amb el meu halfonisme autodeclarat, i sense explicació raonable i plausible. Era l’únic Halfon que no havia llegit tan bon punt comprat, i l’havia tingut a les mans moltes vegades i l’acabava deixant de costat. Fins i tot vaig agafar-lo un parell de mesos abans de l’estiu, pensant, ara sí, que vas a Guatemala! I no. Ara tampoc. És com si el llibre no vulgués que el llegís abans d’hora. 

Ruqueries, direu. 

La primera en la frente, us dic jo. 

Va ser agafar-lo fa deu dies, i començar a llegir el primer conte, “Mucho macho” i comprendre que ara sí que tocava. A la primera pàgina, un poble de nom impronunciable, Sayaxché, on vam estar; un protagonista que vol agafar una llanxa per anar riu La Pasión amunt o avall fins unes ruines maies, nosaltres vam agafar-la, la tiburonera, per anar al cràter blau, un punt del riu on hi ha un forat que, quan fa prou sol, és d’un blau intens i d’una transparència cristal·lina on vam nadar entre nenúfars enfonsats; una menció a la calor de Petén (era como estar permanentemente de pie ante las brasas de una cladera), que vam patir una setmana; i una paraula, mojarra, que es menja un altre personatge, i que ara sé que és un peix, que vaig tastar com a part del “tapado”, el plat garífuna sensacional i deliciós que vam menjar a un altre riu, Río Dulce, a pocs kilòmetres de la desembocadura al Carib.

Tot això a la primera pàgina!

Si l’hagués llegit abans d’anar a Guatemala, aquest i la resta de contes del llibre els hauria entès i gaudit d’una altra manera. No nomès per les paraules i expressions chapines que ara conec (ara sé que patojo és un nen, que diuen “no tenga pena” com equivalent al nostre “no hi ha problema”, que miren i veuen al revés que nosaltres, com els mexicans i suposo que tota Centre-amèrica i fins Colòmbia, diria, que “a la par” és “al costat”), sino que també sé que no et pots quedar mirant els homes que van armats, que a Petén i a la regió del Carib en vam veure uns quants i és una de les claus del primer conte.

A la Antigua vam anar a la llibreria El Tuerto, on tenien bona part dels llibres de Halfon, les edicions espanyoles, i alguna llaminadura que per descomptat vaig comprar: el conte “El boxeador polaco” en edició bilíngüe espanyol / kaqchikel, i el conte “Sobrevivir los domingos” en una edició mexicana en format revisteta a cinc duros. I vaig pensar que quan tornés no seria mala idea rellegir-lo, ara que puc reconéixer els llocs i les expresions. Però la pila de pendents, ja se sap. No ho descarto, però, els llibres de Halfon són breus, això sempre ajuda. 

Ho deixo aquí, recomanant-vos encarecidamente que li doneu una oportunitat. Si us enganxa com a mí, m’ho agraireu! 

PS: uns dies després vaig agafar “Duelo” amb intenció de rellegir-lo, unes pàgines si més no, a veure què. Doncs “què” és que a la tercera pàgina ja menciona el que va passar a l’ambaixada d’Espanya, “incendiada con fósforo blanco por las fuerzas del gobierno y matando a treinta y siete funcionarios y campesinos que estaban dentro”. Això va passar al 1980 i ho sé perquè l’agència ens va donar una llibreteta amb el programa del viatge i molt informació sobre la història de Guatemala i unes pinzellades d’arqueologia i antropologia, i el guia tambè ens en va parlar. Un dels “campesinos que estaban dentro” era el pare de Rigoberta Menchú, que s’hi havia refugiat perquè formava part de les protestes contra el “president” dictador de torn, i tots hem sentit a parlar de Rigoberta (i de Rios Montt, el general que es va posar al govern després d’un altre cop d’estat al 1982 i que va ser el genocida més sanguinari) però jo no sabia ni això de son pare ni el de l’ambaixada. I allò va ser el principi de la fi de la guerra, tot i que els va costar acabar-la, encara va durar fins el 1996, però és que l’havien començat al 1960!! Vam passar per Acul i Chajul, una de les zones indígenes que va patir més, putejats per uns i altres (l’exèrcit més que la guerrilla, també cal dir-ho), i vam conéixer gent que ho va viure de primera mà, i que recordava viure amagats al bosc menjant herbes i fruits silvestres. En fi. I per a això, senyors meus, serveix, de vegades, viatjar, i per a això, serveix, sempre, anar amb guies locals que t’expliquin coses. Que no em fareu cas, però jo us ho deixo dit. 

Tornant a Halfon, que digresso. Diumenge passat agafo “Elocuencias de un tartamudo”, l’obro a l’atzar, faig passar tres fulls enrere i llegeixo: “Estábamos echados bajo las ramas de un amate, etc.” Ja hi som! Que un amate és un arbre ja ho havia deduït, però és que ara n’haig vist, i m’han explicat, el guia, que d’aquests arbres en feien el paper els maies. I no passa res si no ho saps, jo vaig llegir el conte (“Mediodía”) tan tranquila, però tenir aquesta pisca més d’informació hi afegeix una altra capa.

Conclusió: a poc a poc, amb la calma, però no dubteu que rellegirè tot Halfon.