domingo, 13 de abril de 2014

Cursa Bombers 2014



Com al 2011, calor, molta calor. No sé a quina temperatura estàvem a les 10 del matí, però ja estava rostint-me i deshidratant-me. Diferent al 2011, no corria amb ressaca. 

La marca de l’any passat, 01:01:56 (mmp) m’ha fet sortir amb polsereta, blava, de “sub-65”, que és una manera molona i motivadora de classificar-te encara que després et juntin amb els “sub-70” i no sé si amb els que hi van per primer cop o sense marca acreditada. Tinc un any per baixar de l’hora i cinc i tornar a sortir d’aquest calaix, o per què no, baixar de l’hora i sortir a la primera onada. O no, perquè hi ha tanta gentada que ja em podria passar que l’any vinent els “sub-60” sortissin a la segona onada...
Enguany corriem 27.000 corredors, 7.000 més que la primera vegada que la vaig córrer, i un 40% de dones, un salt notable, bravo noies! 
Me n'oblidava! Si al 2012 una noia negra impressionant va sortir en calcetes al balcó, avui les noies teniem un parell de guiris al balcó de l'hotel que hi ha davant l'estació de França, prou guapots malgrat la cara de ressaca! 


De la primera a la segona onada, més de 10 minuts, 12’ 30” exactament, i per entretenir-nos l’espera, un grup cantant clàssics del soul (Think i Rolling on the river quan haig sortit jo). I per fi ens han soltat i au, a córrer! 

No sabia quin ritme portava, només em semblava que corria massa ràpid, però es fa difícil no fer-ho quan tens un paquet de gent apretant per darrere. Com que a aquesta cursa hi ha control cada 2.5k ara sé que he fet el primer quart en 16’, que per l’entrenament (mande? entrenoqué?) que porto aquest any, és anar massa ràpid. Així que entre això, les meues ganes clàssiques d’abandonar al kilómetre 3 i que ja treia el fetge per la boca, haig afluixat. Que per un moment havia perdut el nord i somiat a baixar la marca de l’any passat, i aquest no era l’objectiu. L’objectiu era no prendre mal i fer-ho millor que a la del Corte Inglés, encara que fos per poc. 

Afluixa i tira. La Gran Via se m’ha fet llarga, llarga. M’ha avançat la llebre de 65’ i l’haig vist allunyar-se sense poder ni voler fer-hi res. Hauria agraït una pujadeta com les de Montjuïc que justifiquessin caminar. Perquè això sí que al menys no. No haig caminat. Poc a poc, però al trot, avui el cap s’ha imposat a les cames. 
Passat Tetuan espiava les voreres per si veia el meu equip d’animació, però no hi ha hagut sort. El tram cara avall de Passeig de Sant Joan no ha estat suficient per recuperar l’alè i la Ronda Sant Pere també s’ha fet llarga, llarga. Però finalment haig tret el cap a Laietana i redéu, us asseguro que és el cop que l’haig vist més atapeïda de corredors. El primer tram sí que fa baixada de les bones i l’haig aprofitat. Ja eren més de les onze i el sol queia implacable, i els corredors ens arreceràvem al costat esquerre, a l’ombra. I no sé d’on, haig tret forces i haig esprintat i tot!

Temps final: 01:08:18. Maco, eh? 
Millor que ECI, però sense focs artificials: tres minuts menys sí, però la pujadeta a Montjuïc la vaig fer caminant. M’ha faltat setlist, però és que vaig ser molt optimista, el vaig fer només de 62 minuts! I no anava amb l’ordre que jo volia, però bé. 

Els meus aplaudiments, com sempre, als bombers, en general, i als que corren amb tot l’equip, en especial. Cal ser molt valent! 
Els aplaudiments irònics a les tres senyores, tres (separades, eh? que m’ha passat tres vegades!) que gairebé em menjo quan elles creuaven el carrer, una de més de 80 anys i amb bastó, home, home! 
I com sempre, em trec el barret amb l’organització. Que tenen diners, ho sabem, però que podrien racanejar i no ho fan, se’ls ha de reconèixer. 

La selecció de cançons i l’ordre en què haurien d’haver sonat. 
Vetiver - Wonder why
Travis - Moving
Band of Horses - Is there a ghost
The Rapture - Sail away
Autumn Comets - Baltimore
The Go! Team - Huddle Formation
James - Tomorrow
Yo la tengo - Nothing to hide
The National - Abel
Pavement - Gold Soundz
James - Sometimes
Foo Fighters - Everlong
Outkast - Hey ya!
Interpol - Evil
The Strokes - You only live once
Arcade Fire - Afterlife

El super equip d'animació m'esperava prop d'Arc de Triomf i m'han convidat al croissant. 


Ja estic pensant en la propera… 

domingo, 6 de abril de 2014

Cursa El Corte Inglés 2014

No sé si trobàveu a faltar els meus posts de curses. Jo sí. Escriure’ls, però sobretot, córrer! 
És prou trist que la primera cursa de la temporada 13/14 sigui la d’El Corte Inglés, quan les que més m’agraden són Nassos i Jean Bouin. Motius? A la de la Mercè, el casament de ma cosina Andrea. A  Jean Bouin, cap de setmana a Madrid a veure The National. Nassos em va enganxar pujant al Glaciar Martial d’Ushuaia i Sant Antoni, a bord de l’avió que em tornava a casa de les meus vacances d’estiu’13 a Argentina. 

Desprès de la lamentable actuació a la cursa de la Vila Olímpica el 30 de juny de l’any passat gairebé vaig deixar de córrer. La feina em va desbordar i malgrat ser conscient que córrer m’hauria ajudat a rebaixar l’estrés, no trobava temps. Així que em vaig plantar al febrer sense haver corregut ni mica ni molla en mesos i amb tres kilos més al cul. 

Deixar de córrer no era una opció. Bé, l’era, la fàcil. 
Però hauria estat una llàstima deixar-ho desprès de tres temporades corrent, encara que aquesta quarta no l’hagués ni començat. Així que vaig decidir que faria la cursa d’El Corte Inglés i Bombers si m’hi podia inscriure, i si no moria en l’intent, potser alguna altra abans de l’estiu. 

Dit i fet. 
M’he plantat a la sortida de la cursa amb sis entrenaments comptats des de març, quaranta anys ben complits i tres kilos més per arrossegar. I sola. Ningú amb qui quedar abans i després per escalfar i estirar. You'll never walk alone? Los cojones. 
Hauria estat taaaaaan fàcil no anar-hi...
Però hi he anat, amb el temps just, “escalfant” caminant Passeig de Gràcia avall, creuant-me una colla de pijos que encara buscaven un lloc on anar a fer l’última copa i milions de turistes amb maletes. 

M’he colocat al meu calaix, haig fet quatre estiraments, han llençat confeti com si fos la traca final d’un concert d’Arcade Fire o Sigur Rós, i hem començat a córrer. 
El ritme general era lent, o m’ho ha semblat, i ja m’anava bé. Tot Aragó maleint els maleducats que comencen allí la cursa. Us estimeu molt poc els vostres fills llençant-vos al mig del carrer quan tot just hem sortit els del xip groc. També maleint els maleducats que fan eslàloms entre els corredors, obligant-nos, massa sovint, a frenar per no xocar-hi. Sou uns maleducats i em feu perdre la meua educació, així que un cop més, des d’aquí us dic, ANEU A CAGAR! 

Aix, què bé m’haig quedat. Seguim. Sortint a Tarragona i arribant a Plaça Espanya la cosa ja comença a clarejar una mica i es corre més a gust. També perquè els “retalladors” són majoria i la calçada queda lliure pels que no fem drecera per cantonades i parterres. 
I enfilo la pujada a Montjuïc i ben aviat canvio el trot per passes ràpides, recordant que Xavi feia 10k marxant en el mateix temps que jo hi poso corrent. Baixadeta pre-estadi al trot, pujadota a gambades i control de xip abans d’entrar. La volta a l’estadi, sense deixar el carrer 7. I ja està, un últim esforç i comença el cara avall, un parell de kilòmetres que es fan curts, malgrat contenir la velocitat per no trencar-me genolls i esquena. 

Enfilo Floridablanca i al cap de poc albiro el primer senyal kilomètric que he vist en tota la cursa, 9k (on eren la resta???) i més o menys ja hi comptava però l’alegria de saber que ja ho tens i que no ha estat per tant em dona una espenteta. Els 10 assenyalats arriben, a la Ronda Sant Antoni, un centenar de metres o més, abans que les catifes del xip. Com sigui. Com sigui que passo els 10k que el crono marca hora dotze i no ho rebaixaré molt més perquè la sortida ha estat ràpida, però m’he atansat a la marca de l’any passat! 

Jo ja en tinc ben bé prou, camino una mica per apaivagar unes pulsacions que a estones són arrítmiques, però es girar Pelai i recordar el que haig dit sempre, la cursa ECI no s’acaba a les catifes del xip als 10k, la cursa s’acaba creuant la meta a Catalunya, així que a galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar, i a creuar la línia de meta i xafar l'última catifa. 
I cap a casa a menjar-me un merescut croissant. 


Ara, els números: 
  • 73.426 corredors inscrits (quants han corregut no ens ho diran, però tot i així, són quinze mil més que la primera que vaig fer)
  • 4918 corredors amb xip groc l’hem acabat
  • Fa tanta estona que escric que ja han sortit els temps: 
    • 01:11:08 als 10k, 48 segons més lenta que l’any passat, i 42:41 als 5.9k, 41 segons més lenta que l’any passat. 
    • 01:16:38 el temps real de la cursa completa, només 26 segons més que l’any passat! 
Així que, jo estic feliç, no haig pres mal!!!

I el setlist, en mode aleatori (saltant-me’n alguna de lenta que ha sortit):

Band of Horses Feud
Arcade Fire Afterlife
Jonsi Go Do
The National Lit up
Australian Blonde Cool Dive
Cee Lo Green Satisfied
CYHSY Upon This Tidal Wave Of Young Blood
Foo Fighters These days
Dominique A Contre un arbre
Outcast Hey ya! 
Arcade Fire Reflektor
Arcade Fire Keep the car running
Yo la tengo Sugarcube
Interpol Evil
Foo Fighters Walk
The Rapture Sail Away
Autumn Comets Baltimore
Deerhunter Strange Lights 

I la setmana que bé, bombers! (amb setlist)

viernes, 28 de marzo de 2014

I l'endemà et despertes molt fan de Doble Pletina

Sense saber molt bé com resulta que el d’ahir va ser el quart o cinqué concert al que vaig de Doble Pletina i si dels altres tincs records difusos, de concerts de més a menys, de "sí, molt bé, però la veritat és que no els hi he fet massa cas", ahir, asseguts a l’auditori de La Pedrera, silenciós i fosc, va ser el primer cop que vaig gaudir cada nota i cada tornada i vaig adonar-me de cóm en són de grans. 

Alguna cosa hauria degut intuir el meu subconscient si en arribar a casa i deixar a la lleixa el preciós single (un split amb Los lagos de Hinault) que presentaven i vaig agenciar-me,  vaig veure que era el tercer (o segon i mig, el de Bustamante és més d'ell) en fer companyia al disc. 



Poden evocar a La Buena Vida, a Family, a Vainica Doble, inclús al Grupo de Expertos Solynieve, pero les lletres no poden ser més ara i aquí i al final s’imposa una sensació de so i veu pròpia.  

Van tocar més d’una hora, mentre uns visuals colorits i afrancesats fluien darrera seu, obra de David Marmota. 
La Cristina, “tragèdia” que va acompanyar l’Evripides dissabte passat (veure entrada anterior) els va acompanyar en dos cançons, ara no sabria dir-te quines. Per ella ens vam assabentar del concert.
El set-list és llarg i no sóc capaç de treure’l tot. Es innegable, Revival i Me detestas del 7” “Doble Pletina contra los amores perdidos”. De “De lo concreto a lo general”, moltes, (totes?) pros i contres de que la majoria de les teues cançons no durin més de dos minuts i mig. Em quedo amb Hacer algo (jo hauria de), ¿Puede callarse todo el mundo? (tan LBV), Te guste o no, Dimes y diretes, Ya es tarde, Igual o mayor que, Rendez-vous. No podien no tocar Cruzo los dedos, Artista revelación (van tocar-la a baix, asseguts a l’escenari, a pèl) i Música para cerrar las discotecas. I si algú em sap dir l'última que van tocar (pot ser Navidades tiki?), amb Laura Antolín demostrant que no només té bona veu sino que sap cantar, li agrairé molt. *

Certament el d'ahir va ser el millor concert. 

Al seu bandcamp podreu escoltar-les totes i descarregar-vos “Para qué negarlo, si se puede demostrar” i algun altre single.

*Em van xivar per twitter quina va ser l'última cançó: Deseos a la primera.

domingo, 23 de marzo de 2014

Celebrar

Anoche Evripides cantó para Lourdes. Parece un plagio de una canción de La Casa Azul, y lo es. Pero es que viene al pelo.

Había que celebrar y Matías, cuando se pone, no repara en gastos.

Fiestaza sorpresa en el c3bar, lleno a rebosar de todos los que pudieron acercarse (¡ay!, ¡cuántas ausencias lamentadas!)
Una vez medio, o un cuarto, recuperada la sorprendida de la emoción, Evripides, acompañado de una Tragedia al violín, desgranó un repertorio a medida, con emotivas dedicatorias (y van demasiadas emociones en una frases).


Después del concierto, música para hacer bailar a las masas, a cargo del dj inquilino. Una selección impecable de greatest hits de ayer y hoy. Bueno, más de ayer que de hoy, pero se trataba de que todos echáramos unos bailes. Después, el debut a los platos (platos por llamarlo en la acepción clásica, un portátil enano no tiene mucha mística aunque cumple su cometido) del dj mb, con una sesión corta y rockera, y al final, dj la milagrosa featuring dj gwen. Lo que una vez fueron las Redcellettes, pero anoche solo aporté alguna idea y algún descarte, todo el mérito fue de Margarita.


Levantamos la sesión, que empezó titubeante, con esto.


Luego ya no sé, temazo tras temazo.


Puños en alto.


La inestimable ayuda de dj Lineker para que la música sonase como es debido.


E invasión de escenario. Solo nos faltó el confeti para que aquello pareciera el fin de primavera con dj Coco.






PD: las fotos son una porquería, si las tienes mejores me las pasas y las cambio. 

sábado, 22 de marzo de 2014

How to fight loneliness


How to fight loneliness
Smile all the time
Shine you teeth till meaningless
Sharpen them with lies

And whatever's going down
Will follow you around
That's how you fight loneliness
You laugh at every joke

Drag your blanket blindly
And fill your heart with smoke
And the first thing that you want
Will be the last thing you ever need
That's how you fight it

Just smile all the time
Just smile all the time
Just smile all the time
Just smile all the time





jueves, 21 de noviembre de 2013

The National will find me

Sí, de acuerdo, título muy facilón, pero qué queréis, aun estoy digiriendo lo de ayer. Porque un concierto de The National, aunque no sea el mejor que recuerdes de ellos, siempre es un concierto sobresaliente.

Llegar tarde cuando has cogido un AVE a las once de la mañana tiene delito, por las dos cosas, porque si has tomado un transporte de larga distancia para ir a ver un grupo es porque tienes mucho interés, y porque has llegado a esa ciudad con tiempo suficiente como para no estar a las nueve y cinco en la cola demencial que había para entrar a grada si el concierto empieza a las 21:15.
Los que sí habían llegado puntuales nos informaron de que dentro estaba medio vacío, nos ha jodío, ¡si estábamos todos fuera!
La "culpa" no fue mía, que también, siempre se puede meter prisa a la gente, pero si el "culpable" del retraso es el "culpable" de que yo fuera al concierto del apolo, en noviembre de 2007 tras haber escuchado un par de veces cuatro canciones en un myspace (sí, ¡había myspace!), no se lo tendré en cuenta.

El concierto tan solo se retrasó cinco minutos y pasamos el primer control con Don't swallow the cap sonando, aunque antes de que terminara ya estábamos dentro. Entre que vino @brokenjarta a nuestro encuentro, pedimos un mini de cerveza y nos colocamos adelante se me despistó Mistaken for strangers del setlist. Así que no sé si va antes, detrás o entre I should live in Salt y Bloodbuzz Ohio. Diría que antes, porque en Bloodbuzz Ohio ya estaba metida de lleno en el concierto, sacudiendo la cabeza.
Creo que fue en Demons, más delicada, donde percibí los ecos de la cubierta del palacio de Vistalegre, que dicho parece una metáfora poética de algo y no. Era el puto eco que resuena y no debería, como la reja de la 2 de apolo. Aunque eso y que la voz de Aaron (¿o era Bryce? ya me he resignado a que siempre los confundiré) sonaba demasiado alta (demasiado alta para ser un coro de apoyo, aunque resultó salvadora en los bises, pero no adelantemos acontecimientos) fue lo único que reseñaré del sonido de esta venue de la que siempre he oído pestes.

Abundaron las canciones de Trouble will find me, pero en casi dos horas de concierto, 25 temas, hubo tiempo para dar un buen repaso a su discografía y alegrarnos con varios temas de Alligator, Boxer y High Violet, e incluso para About today del Cheery Tree (no sé si All the wine hay que contarla de este o del Alligator). Hubo momentos arrolladores, See of love, Graceless, Abel (como siempre, y no me lo explico, la única que enloqueció y saltó como si no hubiera mañana fui yo, y sé lo que digo porque en cada salto veía todo el público de pista y no asomaban más cabezas), momentos preciosos, I need my girl, Slow show, Slipped, de regocijo general, Sorrow, England, y especialmente Fake Empire. 

Y el apocalipsis en los bises, que empezaron tranquilitos con Hard to find para seguir con Mr. November y Matt Berninger bajando a la pista, como siempre, y subir y volver a bajar para Terrible Love y ahí le falló el micro y si no es por Aaron que siguió cantando la canción, aquello no hubiera sido lo mismo, pero creo que a pocos les importó, más pendientes de las evoluciones de Matt entre el público, y vivimos un momento tsunami, cuando de repente nos quedamos solos en el lateral, toda la gente arremolinada a su alrededor para en cinco segundos tenerlos a todos encima y a Matt a un metro.
Un Matt que primero bebía el vino en copa pero acabó bebiéndolo a morro de la botella, o botellas, porque diría que en los bises salió con otra llena, y se dirigió a nosotros para aplaudir a la troupe que les acompaña en la gira, que "llevan meses con nosotros, lejos de sus familias, sus novias, sus hijos" y dio la sensación que el primero en lamentarse de eso era él. Pelín quemado, vaya. Enorme como siempre también.
Como enormes son los gemelos Dessner y los hermanos Devendorf, y los otros músicos que les acompañan (muchas canciones no serían lo mismo sin esos trombones).
Acabaron el concierto todos juntos al borde del escenario cantando a pelo Vanderlyle crybaby geeks y aquí sí que me tiro el moco y digo que en el Olympia de París fue mucho mejor, piel de gallina.

Otro concierto grabado a fuego en la memoria.

Setlist
Don't swallow the cap
I should live in Salt
Mistaken for stranger (no sé si va aquí)
Bloodbuzz Ohio
Demons
Sea of Love
Slipped
Afraid of Everyone
Conversation 16
Squalor Victoria
I need my girl
This is the last time
All the wine
Abel
Slow show
Sorrow
Pink Rabbits
Graceless
About today
Fake Empire
***
Hard to find
Mr. November
Terrible Love
Vanderlyle crybaby geeks

domingo, 17 de noviembre de 2013

In Edit: Bustamante Perkins


Conocí a Bustamante a finales de los 90 gracias a Radio 3. Desde entonces soy un enamorado de sus canciones, sencillas y alegres, pero también profundas y poéticas. En eso tiene razón Santi Carrillo, somos pocos los fans pero incondicionales desde el minuto cero.

Bustamante fue y es un cantante maldito. No encontrabas sus discos y no lograbas que tocara en tu ciudad. Al final alguien lo decidió programar en un BAM allá por los inicios de siglo, junto si no me falla la memoria a Astrud. Por desgracia el concierto era en la plaza del Rei. Esa plaza en la que entrar en La Merce es tarea harto difícil. Al menos desde lejos pude ver su figura en pequeñito y poder escuchar algo en directo de él.

Luego hubo una larga época de silencio. No supe nada de él, y de vez en cuando me daba por buscar su discografía por soulseek, por emule o simplemente por google sin éxito. Hasta que el año pasado lo veo en Pop Ràpid cantando con los Fred i Son "Avions". Que me mejor unión!!! Juli aparecía desmejorado, irreconocible pero con la misma o más fuerza de siempre y con la voz perfecta

Luego fuí al Faraday solo para verle, y que conciertazo. Bustamante de nuevo volvía a los escenarios. Luego me uní a su grupo de facebook, compré un RDL porque había un homenaje y no pude ir a su homenaje por algún razón paternofilial.

Bustamante es tierno, alegre, inocente, pero también profundo. Un sabio de la vida. Y así lo ha sabido retratar el documental "Bustamante Perkins", pasando unos meses con él y compartiendo su vida, tranquila y solitaria, feliz en todo caso. Dar una vuelta por el parque, tomar el tranvía o comerse un pan con ajo y aceite que te da superpoderes. Bustamante es un artista total, y pese a no ser de buena familia ha mantenido su vocación artística contra todo. Un respeto señores.


Luego entré en el lavabo y entró él en persona, y no pude evitar hacerme una foto con el maestro que me invitó a pasarme por el Sidecar. Pues claro que ibamos a ir.

En Sidecar Juli estaba pletórico y The Perkins (una mezcla de Fred, Son y cia), tocó algunas canciones solo con una guitarra y todas las famosas con el grupo. Nosotros teniamos al lado a Pau Riba al que un colega le iba pasando cervezas, y yo estaba intrigado si subiría al escenario, pero no, solo estaba disfrutando de otro loco maravilloso como lo es él.

Y ahí acabó todo, con la sensación de que habíamos asistido a una jornada de cine y música que no olvidaremos en la vida. 

Sigue así Bustamante, no cambies nunca.


PD: Bustamante Perkins ganó el premio del publico del In-Edit 2013