Halfonista!

Soc una àvida lectora de Halfon des que el vaig començar a llegir, al juny de 2017, descobert gràcies a una recomanació del Xavier de nollegiu vista a xarxes, que va coincidir amb la presentació de “Duelo” poc després a La Calders, i des de llavors soc halfonista, com em va dir el llibreter de La Memòria quan vaig presentar-m’hi dos anys després buscant “El boxeador polaco” el dia que es posava a la venda. Haig anat comprant, i llegint!!! tots els Asteroides a mida que es publicaven, i la “Biblioteca bizarra” publicada a Jekill & Jill (com “Saturno”), la breu carta al pare que em va obrir la porta a l’univers Halfon. Vaig comprar “Oh gueto mi amor”, conte il·lustrat publicat a Páginas de Espuma, i vaig rebuscar on més havia publicat, i tinc llibres de Pre-Textos i el que ens ocupa, “Clases de chapín”, de Fulgencio Pimentel, que tinc des de final de 2017, no recordo on el vaig comprar. I no l’havia llegit fins ara, en ostentosa i onerosa contradicció amb el meu halfonisme autodeclarat, i sense explicació raonable i plausible. Era l’únic Halfon que no havia llegit tan bon punt comprat, i l’havia tingut a les mans moltes vegades i l’acabava deixant de costat. Fins i tot vaig agafar-lo un parell de mesos abans de l’estiu, pensant, ara sí, que vas a Guatemala! I no. Ara tampoc. És com si el llibre no vulgués que el llegís abans d’hora. 

Ruqueries, direu. 

La primera en la frente, us dic jo. 

Va ser agafar-lo fa deu dies, i començar a llegir el primer conte, “Mucho macho” i comprendre que ara sí que tocava. A la primera pàgina, un poble de nom impronunciable, Sayaxché, on vam estar; un protagonista que vol agafar una llanxa per anar riu La Pasión amunt o avall fins unes ruines maies, nosaltres vam agafar-la, la tiburonera, per anar al cràter blau, un punt del riu on hi ha un forat que, quan fa prou sol, és d’un blau intens i d’una transparència cristal·lina on vam nadar entre nenúfars enfonsats; una menció a la calor de Petén (era como estar permanentemente de pie ante las brasas de una cladera), que vam patir una setmana; i una paraula, mojarra, que es menja un altre personatge, i que ara sé que és un peix, que vaig tastar com a part del “tapado”, el plat garífuna sensacional i deliciós que vam menjar a un altre riu, Río Dulce, a pocs kilòmetres de la desembocadura al Carib.

Tot això a la primera pàgina!

Si l’hagués llegit abans d’anar a Guatemala, aquest i la resta de contes del llibre els hauria entès i gaudit d’una altra manera. No nomès per les paraules i expressions chapines que ara conec (ara sé que patojo és un nen, que diuen “no tenga pena” com equivalent al nostre “no hi ha problema”, que miren i veuen al revés que nosaltres, com els mexicans i suposo que tota Centre-amèrica i fins Colòmbia, diria, que “a la par” és “al costat”), sino que també sé que no et pots quedar mirant els homes que van armats, que a Petén i a la regió del Carib en vam veure uns quants i és una de les claus del primer conte.

A la Antigua vam anar a la llibreria El Tuerto, on tenien bona part dels llibres de Halfon, les edicions espanyoles, i alguna llaminadura que per descomptat vaig comprar: el conte “El boxeador polaco” en edició bilíngüe espanyol / kaqchikel, i el conte “Sobrevivir los domingos” en una edició mexicana en format revisteta a cinc duros. I vaig pensar que quan tornés no seria mala idea rellegir-lo, ara que puc reconéixer els llocs i les expresions. Però la pila de pendents, ja se sap. No ho descarto, però, els llibres de Halfon són breus, això sempre ajuda. 

Ho deixo aquí, recomanant-vos encarecidamente que li doneu una oportunitat. Si us enganxa com a mí, m’ho agraireu! 

PS: uns dies després vaig agafar “Duelo” amb intenció de rellegir-lo, unes pàgines si més no, a veure què. Doncs “què” és que a la tercera pàgina ja menciona el que va passar a l’ambaixada d’Espanya, “incendiada con fósforo blanco por las fuerzas del gobierno y matando a treinta y siete funcionarios y campesinos que estaban dentro”. Això va passar al 1980 i ho sé perquè l’agència ens va donar una llibreteta amb el programa del viatge i molt informació sobre la història de Guatemala i unes pinzellades d’arqueologia i antropologia, i el guia tambè ens en va parlar. Un dels “campesinos que estaban dentro” era el pare de Rigoberta Menchú, que s’hi havia refugiat perquè formava part de les protestes contra el “president” dictador de torn, i tots hem sentit a parlar de Rigoberta (i de Rios Montt, el general que es va posar al govern després d’un altre cop d’estat al 1982 i que va ser el genocida més sanguinari) però jo no sabia ni això de son pare ni el de l’ambaixada. I allò va ser el principi de la fi de la guerra, tot i que els va costar acabar-la, encara va durar fins el 1996, però és que l’havien començat al 1960!! Vam passar per Acul i Chajul, una de les zones indígenes que va patir més, putejats per uns i altres (l’exèrcit més que la guerrilla, també cal dir-ho), i vam conéixer gent que ho va viure de primera mà, i que recordava viure amagats al bosc menjant herbes i fruits silvestres. En fi. I per a això, senyors meus, serveix, de vegades, viatjar, i per a això, serveix, sempre, anar amb guies locals que t’expliquin coses. Que no em fareu cas, però jo us ho deixo dit. 

Tornant a Halfon, que digresso. Diumenge passat agafo “Elocuencias de un tartamudo”, l’obro a l’atzar, faig passar tres fulls enrere i llegeixo: “Estábamos echados bajo las ramas de un amate, etc.” Ja hi som! Que un amate és un arbre ja ho havia deduït, però és que ara n’haig vist, i m’han explicat, el guia, que d’aquests arbres en feien el paper els maies. I no passa res si no ho saps, jo vaig llegir el conte (“Mediodía”) tan tranquila, però tenir aquesta pisca més d’informació hi afegeix una altra capa.

Conclusió: a poc a poc, amb la calma, però no dubteu que rellegirè tot Halfon.