El Mini és un festival on l’entrada és a una llista confeccionada per l’organització amb els noms dels que l’ham comprat per paypal, a un preu que és un escàndol de barat, 20,50 € la de dos dies; a un centre cívic, enguany el Casinet d’Hostafrancs enlloc de Les Basses (més un dia adicional a l’Helio), amb uns preus de barra popularíssims, la cervesa a 2.50 €, tot i que siguin llaunes no gaire fredes (altres anys a les basses recordava tirador), i uns cartells on sempre hi ha mínim un cap d’ídem internacional que fa l’assistència obligatòria. Assistència d’un públic majoritàriament sénior, que ens saludem perquè som els mateixos als mateixos llocs, i celebrem tenir propostes com aquesta (i la bessona Madrid Pop Fest la setmana vinent) per veure’ns i passar un cap de setmana diferent.
Enguany no hi havia un sino tres o quatre caps de cartell. David Christian, el de Comet Gain, i els Close Lobsters eren el reclam, i els Martha, a qui coneixia del Madrid Pop Fest de 2019, l’aposta segura per tancar.
Divendres a l’Helio vaig decidir anar-hi perquè és al costat de casa, perquè, comme d’habitude, no coneixia ningú, i els francesos Special Friends i la britànica Gemma Rogers els vaig escoltar per primer cop aquell dia al matí. En la versió enllaunada (música enllaunada, lol, digue’m que tens més anys que Matussalem sense dir-me l’edat, —Matussalem, lol, digue’m que, etc., ja paro—), els primers em van agradar més la segona, però en directe la Gemma és arrolladora i carismàtica i ens va fer cantar (demano disculpes als damnificats), i buf, tremendo bolaco. Els Special Friends també ens van agradar molt, eh? El guitarrista encara no s’ha degut treure l’espant de l’assalt que li van fer tres senyores i un senyor que se’ns va afegir, al fons de la sala, “on veut acheter des CDs, quatre, on en veut quatre!!!”
Dissabte era el dia gran, i començava d’hora i concerts curts, això sí, i deu o quinze minuts entre un i l’altre, i a les dotze a casa, fantàstic.
Va començar el David Christian, ell sol amb la guitarra, tret de quan va pujar Raúl Tokyo Sex Destruction a cantar, en va tocar alguna de Comet Gain i va fer un concert de menos a más claríssim.
Van seguir les Cheerbleederz (tot i que als horaris posava Me Rex), encantadíssimes de ser allà, i que tot i sonar un pèl massa agudes i estridents, em van encantar i em van fer ballar, i després Me Rex, que comparteix bateria, em va fer gràcia que és canviés el vestuari per cada actuació. Els Me Rex genials, igual d’enèrgics i saltarins, i amb un puntet més de no sé què que em va encantar, potser que em van recordar a alguna cançó als enyorats The Rural Alberta Advantage.
Close Lobsters eren els caps de cartell, diuen, jo, per descomptat, no els coneixia. Pop escocés i cantant que tira de lletres al mòbil, I feel you, em van agradar força.
La Carlota Flâneur era la quota local que no canta en llengua local, com va dir ella mateixa en presentar-se, i va patir la desbandada post cap de cartell - hora de sopar. Jo no vaig sopar i em va agradar molt la seua proposta, que només conec parcialment per la primera referència editada en cassette, i que definiria com pop que bossanoveja, molt agradable, molt de posar-te’l diumenge al matí mentre esmorzes o fas un vermut al sol.
Acabar amb Martha va ser la cirereta del pastís. Al meu esquema mental són de Seattle, o d’Orange County, o de Boston, però resulta que són de Pity Me, Durham,UK. Rock accelerat propiciador de pogos, salts, sacsejades de cap i somriures a la cara.
Llarga vida al Minifestival!!!
PS: No vaig fer fotos a les Cheerbleederz :(
