El primer dia del Vida vaig beure més cerveses del compte, sense sopar gaire, i em van sentar regular. Diuen que m’ho vaig passar molt bé però jo no recordo gairebé res del que va passar després de Vetusta Morla (no descartem que no en siguin els culpables) i no hi veig la gràcia. Vaig demanar-li el llibre, o me’l va oferir ell, i me’l vaig llegir fa unes setmanes.
Com diuen a la web d’Asteroide, “Un libro que nos hará ver con nuevos ojos nuestra relación con la bebida”. Vaya que sí. El que segueix és fruit d’una reflexió crítica sobre el meu consum d’alcohol, guiada pel llibre i per alguna conversa amb l’amic dels mil dies.
Que l’alcohol forma part de la nostra cultura (mediterrània, occidental) no és cap novetat. Qualsevol celebració “com Déu mana” ha d’incloure vi o cava (o champagne) i brindar amb aigua o una beguda no alcohòlica no està permés, porta mala sort. La gent se’n va de canyes al sortir de la feina, els “afterworks” (versió piji-cuqui de les canyes) no s’entenen sense alcohol, la vida nocturna va associada a l’alcohol, i d’uns anys ençà, els festivals de música (com el Vida) estan generosament patrocinats per marques de cervesa. Però no només les celebracions les reguem amb alcohol. Si tenim un mal dia a la feina, o quan estem tristos, “necessitem una copa”, per “relaxar-nos”, o per “animar-nos”, o per “oblidar” o senzillament perquè “ens l’hem guanyat”.
I això en sí no hauria de ser dolent, el problema és que hi ha persones amb predisposició neurobiològica a l’addicció a qui aquesta copa porta a una altra, i una altra i una altra, sense mesura, i qui ben aviat passa d’una copeta de vi al vespre quan arriba a casa i fa el sopar a mitja botella, i quan es descuida, la mitja botella n’és una de sencera.
“Uno tampoco se da cuenta de que, a medida que pasa el tiempo, cada vez bebe más.”
Daniel Schreiber és ex-alcohòlic. Explica com el seu consum va anar augmentant, passant de la copa de vi a la mitja botella i de la mitja a la botella sencera. Va viure a Nova York i assistia a moltes inauguracions i festes per feina, i per no feina. I en totes aquestes festes hi ha molt alcohol disponible. Quan va tornar a Berlín, igual.
“El principio de un gran amor - y, como le ocurre a casi todos los alcohólicos, beber fue para mí un gran amor, un amor inmenso - se recuerda siempre más nítidamente que el final por la sencilla razón de que es mucho más hermoso.”
Quan vols beure, el que fas és rodejar-te de gent que vulgui beure com tu.
“No tienes ganas de ir al cine, ni a un concierto, ni al teatro, no quieres ver ninguna exposición ni leer ningún libro. Solo quieres beber.”
Si hi penses una mica veus que no és normal que en qualsevol terrassa, a les set de la tarda, hi hagi com a molt una quarta part de persones adultes prenent alguna beguda sense alcohol. L’oferta de beguda no alcohólica és pobra o poc atractiva al meu gust: refrescos ensucrats (que jo detesto), bitter (no en tenen a tot arreu, i només en prenc al migdia), sucs de fruita (empalagosos), cafè i totes les seues variants (no en prenc després de les quatre), infusions (tret d’alguns llocs més curosos, solen ser “hornimans” industrials) i aigua amb gas (opció guanyadora per golejada). Val, pobra no és, però una cosa té l’alcohol que no tenen les altres begudes: si seus un parell d’hores amb amics a una terrassa és fàcil que preguis dos o tres cerveses, però qui demana tres aigües amb gas o tres fantalimón? Tant de bo això canvii, ja està canviant, de fet. Hi ha un parell de maques de ginebra sense alcohol i a instagram cada cop em surten més anuncis de begudes varies sense alcohol, pensades per preparar “mocktails”. I el dia que una marca faci una cervesa sense alcohol bona, serà la bomba.
Quan els metges pregunten pel consum d’alcohol, la gent sol contestar que beuen “el normal”. “El normal” és una mesura molt elàstica que va d’un vermut i una copeta de vi dinant el diumenge a tres cerveses diàries més quatre whiskies el cap de setmana. Si li preguntes a qualsevol metge et dirà que “el normal” és no beure gens. Zero. Ningú és considera alcohòlic, i si bé hi ha consums habituals que no serien, diguem-ne, problemàtics, hi ha molta gent que beu molt més del que és recomanable.
“Nuestra percepció del umbral del alcoholismo hace que nos quedé siempre demasiado lejos, o al menos, a una distancia prudencial.”
L’alcohòlic arquetípic és un senyor recolzat a la barra d’un bar, sol, amb els ulls roigs i les cames i les mans tremoloses, demanant una copa rere l’altra fins caure rodó o sortir fent tentines. La realitat és que hi ha molts homes* que beuen quantitats diàries que els converteixen en alcohòlics per molt que semblin dur “vides funcionals”. Aquesta és l’altra gran mentida. Quanta d’aquesta gent té comportaments que no tindria si no fos per l’alcohol?
“Cuanto más inteligente eres, más convincentes son las historias que te cuentas a ti mismo o a familiares y amigos para poder seguir bebiendo.”
*dic homes perquè segons dades de consum del Ministerio de Sanidad, els homes espanyols van beure el 2017 més de 16 litres d’alcohol pur a l’any, contra 4 litres les dones.
Reflexiona sobre la socialització al voltant de l’alcohol, i sobre com ens fa sentir abans i després.
“Quién no conoce el placer liberador que acompaña a una borrachera, esa sensación de que todo límite queda abolido? ¿Y quién no conoce la vergüenza que provoca a la mañana siguiente? Si uno se entrega con demasiada frecuencia a ese desenfreno, quebranta las reglas no escritas de nuestro acuerdo civilizatorio.”
“La vergüenza oscila entre lo social y lo individual. Al contrario que otros sentimientos como la alegría, la rabia o la tristeza, la vergüenza no se siente por si misma, se aprende. La vergüenza viene motivada por el miedo a perder el prestigio y el afecto social, a ser excluido de algún colectivo. El que se avergüenza intenta siempre imponer a otros su vergüenza. El comportamiento del colega que llega a la oficina con resaca y alardea de su heroica noche de juerga no está motivado por otro sentimiento que la vergüenza.”
El llibre tracta en varis capítols de la part fisiològica, dedicant unes quantes pàgines, interessantíssimes, al mecanisme neurobiològic de l’addicció.
Cita a Susan Sontag: “Las teorías según las cuales las enfermedades tienen causas mentales y psicológicas y podrían curarse a base de fuerza de voluntad son casi siempre falsas (…) funcionan como indicadores de lo poco que se conoce sobre las causas fisiológicas reales de una enfermedad en un determinado momento.”
“Incluso personas que saben y aceptan que se trata de una enfermedad creen que el alcoholismo es una expresión de negligencia o debilidad de carácter, o que uno, si quisiera, podría beber de forma normal.”
Schreiber va intentar “beure de forma normal”, és a dir, com una gran part de la població que fa una cervesa, o una copa de vi, dos màxim, tres el dia que fan un extra o passen moltes hores allà on sigui que el consum d’alcohol és “esperat”, i ja no beu més; que entre setmana gairebé no tasten l’alcohol, i el cap de setmana en fan un consum moderat, que no arriben a l’embriaguesa mai o en comptades ocasions. Ell es posava límits i durant un temps funcionava, però després acabava bevent igual. I bevia tant que va començar a adonar-se que era un addicte, i que si no deixava l’alcohol, el mataria, com va matar a algun company i companya d’excessos.
“Todavía son pocas las personas que saben que incluso un consumo regular de alcohol en cantidades relativamente pequeñas hace que la estructura bioquímica y celular del centro de recompensa de nuestro cerebro se modifique para siempre.”
No especifica què seria un “consumo regular en cantidades relativamente pequeñas”, però alguna cosa em diu que la majoria de la població ja ens hem passat.
Explica els seus intents de deixar-ho, què va fer el dia que va decidir que seria l’últim, com va haver de recórrer als grups de suport, tipus Alcohòlics Anònims, per sortir-se’n. És freqüent que qui vol deixar de beure necessiti, com qui vol deixar de fumar, fer dos o tres intents abans d’aconseguir-ho. La gran diferència és que celebrem que algú deixi de fumar i en canvi qui deixa de beure fa llàstima. D’això en parla molt, i en vaig parlar jo amb el meu amic. Del tabú al voltant de la gent que beu massa però sobretot al voltant d’aquells que han deixat de beure. De com la gent els empeny a beure, “una copeta només, mullat els llavis per brindar, que no et farà mal”. De com deixes de veure alguns amics a qui en realitat només veies per beure. I amb qui ja no tens gran cosa de què parlar un cop has deixat de compartir aquesta “afició”.
Cita Oliver Sacks: “Quien alguna vez fue adicto, lo será para siempre, y siempre tendrá tendencia a desarrollar comportamientos obsesivo-compulsivos.”
Dedica un capítol sencer al fet de viure la vida sense emmascarar la realitat, a pèl. Allò de l’acudit del metge que li treu els vicis al pacient i aquest demana si “¿así viviré más años, doctor?” i el metge li diu que “no, pero se le harán más largos”. Ell va buscar noves aficions, va repensar qui era i què volia de la vida, i va adonar-se que era més feliç sobri.
M’allargo amb una crítica a la societat actual, la necessitat d’estímuls constants i de satisfacció immediata, l’avorriment instantani, la poca tolerància als revesos, la tendència a fugir dels problemes. Beure, i altres drogues, ajuden a emmascarar una realitat que en algun moment no és tot el satisfactòria que voldriem, a fer-la “passadora”.
“Esa instancia superior hipercrítica - esa voz de voluntad férrea y obstinada que tanto exige de nosotros y de los demás - que uno considera fundamental para ser una persona mejor, más inteligente o atractiva, en realidad solo ha sabido incitarnos a beber.”
Vivim a l’era de l’autoexigència i l’autoexplotació, i no assolir allò que ens proposem, perquè hem estat massa ambiciosos, genera frustració, i la frustració no és un lloc còmode i en fugim com podem. I una forma fàcil de fugir és beure.
“Más allá de la embriaguez, beber, desde el punto de vista psicoanalítico, cumple dos funciones: mantiene en pie las fantasías del ego y ayuda a obviar la realidad de tal modo que uno puede adaptarla sin mayores dificultades a las fantasías propias.”
Acaba amb “Los momentos de lucidez son raras casualidades. No debemos dejarlos pasar, porque pueden salvarnos la vida, son raros episiodios de alineación entre nuestra neurobiología y nuestra psique, y nos permiten examinar de forma honesta nuestro yo dependiente.”
“Cambiamos únicamente pensando lo que pensamos, sintiendo lo que sentimos, deseando lo que deseamos sin eludir la realidad ni relegarla a un rincón oculto de la conciencia.”
