L’Anna Starobinets es veu que escriu terror (d’aquí, suposo, que li demanessin la ressenya a l’Enríquez) i aquest llibre també és terrorífic, tot i que malauradament no és ficció.
És el calvari que va patir quan al fill del que estava embaraçada li van diagnosticar poliquistosi renal bilateral: apareixen uns quists als ronyons que fan que aquests creixin de forma desmesurada, ocupant la cavitat abdominal del bebé i impedint la formació d’altres organs. Només sobreviuen els casos lleus en que els quists no creixen tant i permeten un desenvolupament més o menys normal, però no va ser el cas de l’Anna Starobinets. Us podeu imaginar la resta, o no.
Si no sou mares, com jo, suposo que no sabreu gaire de violència obstètrica més enllà del que us hagin contat germanes o amigues o hàgiu llegit en articles. Dubto que sigui pitjor del que passava a Rússia al 2012. No sé si la situació ha millorat, es veu que el llibre fa causar molta polèmica quan va sortir el 2017, però permeteu-me que ho dubti. Tot el que explica és horrorós, des de la sanitat privada freda i arrogant a la pública on la dona no té veu ni vot i els homes no poden entrar a les maternitats. Ella es qüestiona les seues pròpies creences, coses que fins ara li havien semblat normals, i s’adona com n’és d’important que el pare pugui acompanyar la mare sobretot en moments així.
El llibre és dur, molt dur. Està escrit en capítols molt curtets que sovint tenen un “cliffhanger”, allò de deixar-te “en lo más alto” del drama o la tensió per a que segueixis llegint, però a vegades has de parar. Jo el vaig haver de llegir en tres sentades, perquè era massa dolorós. Els capitols 7, 8 i 9 els vaig llegir plorant. Ho apunto aquí perquè així ho vaig anotar al quadern de notes pel club, però vaig plorar a molts capítols.
La interrupció de l’embaraç la va fer a Berlín, al Charité, un dels millors hospitals públics de Berlín (i que per experiència professional sé que té un dels Comités d’Ètica més exigents i tiquis-miquis d’Europa). El tracte que hi reb és a anys llum del que ha rebut a Moscou. Bastant més proper al que seria el nostre estàndard a la sanitat pública catalana, o si més no això vull pensar. Penso i comparo tota l’estona amb el poc que en sé per la Lucía i la seua història de quan va perdre el Simón, i els fils que comparteix a tuiter cada any intentant explicant-nos com actuar davant aquests casos, i pel que haig llegit a llibres com “Aprendre a parlar amb les plantes”. Sembla que la part de deixar la mare i el pare amb el bebé per acomiadar-se’n sí que es fa aquí també.
No parava de pensar en com ara se’n parla, dels dols perinatals, i les mares en parlen, dels seus fills morts. A ma padrina se li va morir una filla amb uns vuit mesos, no ho sé del cert. A la meua tieta Pili li van posar el nom d’aquella nena morta. Alguna vegada li haig preguntat què li semblava això i em va dir amb el seu pragmatisme habitual, “ja veus, quina ximpleria”. La meua padrina “en va tenir més”, horrorosa frase de consol que se sol dir, sis més, set de vius en total. Ni sabia en quin ordre anava la primera Pilar, sempre havia pensat que just abans de la segona, però no és així. Li vaig preguntar a mon pare: va ser la segona filla, entre Totó i Ramon. Pilar no té cap tomba al cemintiri de Llesp, ni sé si l’ha tingut mai, mon pare no ho recorda, i això que ell va ajudar a fer els nínxols actuals.
La meua padrina també va tenir un germà que va morir. A casa hi havia una foto d’un mort enbolcallat. Algú em va dir que era “el nen”. Perquè el nen era l’únic fill, la resta eren nenes, les nenes d’Estavill que amb més de noranta anys encara eren les nenes d’Estavill. L’agost passat vam anar a Estavill i vam entrar al cemintiri. Hi ha molt poques creus i una és la del meu besavi Salvador. L’altra és la de Llorenç, el que hauria estat tiet del meu pare si hagués sobreviscut. Només hi posa un any, 1920, i això no ajuda a desentrellar la incògnita de quants anys tenia quan va morir, si era un bebé o un nen de sis o set anys. De nou, la memòria familiar és difusa i tot i que jo tinc entés que era l’últim, i això quadra perfectament amb la data a la creu, perquè les quatre nenes van nàixer cada dos anys, Teresa el 1912, Dolors, Lola, ma padrina, el 1914, Leocàdia el 1916 i Carme el 1918, no quadra amb la imatge del nen embolcallat que algú em va dir que era “el nen”, perquè era de mínim sis o set anys. No sabia que el nen es deia Llorenç, o ho havia oblidat, fins que vaig veure la tomba. També penso que si hagués mort de bebé potser no tindria tomba. O sí, em puc imaginar tant del meu besavi Salvador com de la meua besàvia Maria la insistència a donar-li una tomba on recordar-lo. Però perquè només un any a la creu? Què va fer el 1920, nàixer o morir?
La Lucía parla del Simón. No sovint, però sabem que ha tingut dos fills, tot i que Simón no va viure. I crec que aquest, parlar-ne, és el primer pas per poder fer un dol i viure, i també per a que els qui ens trobem davant una situació així puguem reaccionar amb certa normalitat i empatia i no començar a dir bajanades.
Tornant al llibre. No el recomanaria a algú que ha perdut un fill abans o després de nàixer recentment. Fins i tot vaig dubtar de si parlar-ne amb la Lucía. Finalment ho vaig fer, i algú altre ja li havia recomanat també.
El que tinc clar és que el faria de lectura obligatòria a totes les maternitats, departaments de ginecologia i neonatologia i sobretot, a les Conselleries de Salut. A veure si acabem amb la violència obstètrica i psicològica amb les dones que s’han d’enfrontar a una mort perinatal, i s’estableixen protocols similars al del Charité, d’aplicació a totes les maternitats, universals. Perquè haig googlejat una mica i sembla que encara no hi ha res estandaritzat. Mireu això del maig d’enguany i els articles vinculats:
https://www.ccma.cat/catradio/catalunya-migdia/dol-perinatal-com-es-pot-assumir-la-mort-quan-sespera-la-vida/noticia/3096726/
Cal parlar-ne d’aquestes morts. Per les mares i pels infants. Mereixen l’ajuda les unes i el record els altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario