sábado, 28 de abril de 2018

Cuéntalo

Em considero afortunada: no m'han violat, no han abusat* de mí, i tanmateix... 

Aquell cop al zoo de Barcelona, que buscàvem la gàbia dels lleons, Xep, Xavi i jo, tots sols, i un senyor “molt amable” ens va veure i ens va demanar si ens havíem perdut, no trobem els lleons, jo us hi acompanyo, i ja davant el fossat ens va fer enganxar a la tanca “que hi veureu millor” i ell es va enganxar a mí, i es refregava, i jo tenia deu anys i allò m’incomodava i sabia que no estava bé però no sabia com desempallegar-me’n. Ens va fer apropar a tots els felins (que nosaltres ens moriem de ganes de veure!) i davant de cada gàbia va repetir l’estratègia, enganxar-se a mí o algun dels meus germans. Més a mí. I ens va voler acompanyar de tornada, i jo caminava apartada i encara em va preguntar si estava enfadada. No. No estava enfadada. Patia pels meus germans, una mica més xics que jo, que no s’havien adonat de res, i no m’agradava que caminés amb ells. Quan vam veure la tieta asseguda a un banc la vaig cridar i el pedòfil va esfumar-se. 

Aquell cop a sisè d’EGB que un anormal un any més gran seia darrere meu a classe i es feia palles i s’eixugava a la meua jaqueta i alguns companys que ho veien li reien la gràcia. Aquell anormal va incitar la resta de nens (nens amb qui coincidiem a classe des del parvulari) a tocar-nos el cul, o el que poguessin, i ens feien passadís quan tornàvem del pati, fins que algú ho va dir a algun mestre o mestra, i els van fer quedar un dia a classe i els va caure bronca, i devia ser de les bones, de les de raonar, perquè no es va repetir mai més. 

Aquell cop quan tenia tretze o catorze anys i a la festa de Llesp van apareixer dos paios molt xulos, un molt guapo, de Lleida, amb aires de perdonavides, i totes les nenes hi vam acudir com mosques a la mel, a tontejar-hi, i jo vaig entrar a casa un moment i en sortir el guapo era dins l’entrada, i havia passat el forrollat, i em va arraconar i va començar a dir que s’havia acabat la tonteria i que l’havia estat provocant i sabria el que era bo, i jo vaig entrar en pànic perquè el noi era guapo i m’agradava, però ja no, d’aquella manera no, però ell tenia les cames obertes i una mà recolzada a cada paret i em treia un cap, i jo estava atrapada, i a les fosques, i llavors ma cosina, que el tenia clissat de Lleida com a mala peça i es va ensumar alguna cosa va començar a donar cops amb força a la porta, cridant què passa aquí, i jo em vaig poder esmunyir i sortir corrent. Corrent i morta de por i de vergonya, perquè clar, jo l’havia provocat. 

Aquell cop, no en teniem divuit, potser ni setze, que passant d’una punta a una altra de la plaça de Taüll, per la festa, una colla d’adolescents que només voliem ballar i beure els primers cubates, un tipus va allargar la mà i em va engrapar el cony. Els seus amics van riure. Com que anàvem en fila vaig seguir caminant com si res. El cul me l’havien tocat molts cops, però el cony. Vaig enrogir com un pebrot, crec que li vaig dir a algú, preguntar si a alguna més li havien tocat. Quan em tocàven el cul, i passava sovint, em girava com un molinet, amb el braç i la mà estirats i pumba, la primera galta que trobava se l’enduia. El que rebia protestava. Jo li deia que si no havia estat ell havia estat el seu amic i ell no ho havia impedit. Però el cony. 

Aquell cop amb trenta pocs, tornant a casa borratxa del Mond, que a Còrsega amb Enric Granados un paio guapot, vestit amb camisa de ratlles informal i texans, i crec que mocasins de pell girada, em va demanar si tenia hora. Vaig llevar la mà esquerra per mirar el rellotge i me la va agafar, la va girar i va començar a passar-se el dors de la meua mà pel paquet, per sobre dels texans, mirant-me sorneguer. Vaig veure que al canell hi duia un rellotge dels bons. Li vaig dir que em soltés, si us plau, que me n’anava a casa. Em va soltar. 

Aquells cops, tants, quan torno a casa sola de nit i em diuen coses, o només una paraula, n'hi ha prou, i sempre pujo per Torrent de l’Olla perquè baixen cotxes i hi ha més gent, i a vegades vaig, anava, borratxa, i faig esforços titànics per estar al·lerta, i porto les claus a les mans, i si veig un grup de gent i hi ha alguna noia respiro alleujada. 

*potser sí, no?


Bonus track de comportaments anormals: 

Aquell cop que vaig anar a una botiga d’esports a comprar-me unes malles per anar al gimnàs i el degenerat que estava de dependent i no sé si n’era l’amo va acostar-se al provador per dir-me que si volia me les podia emprovar sense calces. Per denunciar-lo a Sanitat, la veritat. 


Aquell cop que vaig agafar un taxi per anar a l’aeroport i un tipus des d’una moto em va veure i confondre amb algú i es va posar a seguir-nos, posant-se a l’alçada de la meua finestra, el taxista preguntant si el coneixia, no l’haig vist en ma vida, i la moto seguint-nos, i el taxista si segur que no el conec, no serà un ex-novio, i jo que no, però la moto ens seguia, el tipus es va llevar el casc perquè li veiés la cara, i no, no el coneixia de res i li vaig dir amb senyes, no et conec, et confons, però la moto enganxada al taxi fins la sortida de la B-10, el taxista fins i tot havia trucat la Urbana de l’Aeroport perquè em vinguessin a “recollir” i pugués entrar i agafar el vol sense que aquell pertorbat em molestés.