Vaig llegir “Desierto sonoro” l’any passat, l’havia comprat a primers d’any, seguint unes quantes recomanacions i una mica a l’atzar, i donat que el tema eren, entre d’altres, els menors que migren de centre a nord Amèrica, vaig decidir llegir-lo just en acabar “Ahora me rindo y eso es todo”. No faré spoiler ara de la sorpresa que em vaig endur, i que continuo sense entendre que no n’hagi vist més referències, hi deu haver un motiu que desconec, però si hi és, sospito que potser és desagradable, i millor l’ignorància.
Els dos llibres són magnífics, superlatius, i en recomano “encarecidamente” la lectura.
A l’abril o maig d’enguany vaig saber que tinc un grau de separació amb la Valeria Luiselli. Al maig li van donar el premi “Dublin Literary Award”, que concedeix l’Ajuntament de Dublin a obres escrites o traduïdes a l’anglès a proposta de biblioteques d’arreu del món, i resulta que “Lost Children Archive”, el títol original de “Desierto Sonoro”, que Luiselli va escriure en anglès, la va proposar la Biblioteca Vila de Gràcia, de la qual veig la part del darrere cada dia, en sóc veïna d’illa de cases i usuaria ocasional*. Tot plegat va renovar el meu interés i vaig decidir que ja era hora de llegir-ne més coses. En aquell moment allò va suposar dos llibres comprats i posats a la pila. “Los niños perdidos” el vaig començar aquest agost i el vaig llegir en dos sentades (es pot llegir en una).
*ocasional perquè tinc un vici compra-llibres que fa que rares vegades vagi a treure’n en prèstec, que sino m’hi tindrien dos cops al mes.
El títol crea confusió. “Los niños perdidos” y “Lost Children Archive” són llibres diferents. “Lost Children Archive” és “Desierto Sonoro”, ja ho haig dit més amunt. Han traduït “Los niños perdidos” a l’anglès com “Tell me how it ends”, “¿y cómo termina?”, que és la pregunta que li feia la seua filla quan li explicava la història d’algun nen. La qüestió és que “Los niños perdidos” és un assaig, escrit al 2016, i suposo que el tema seguia removent Luiselli i per això en va escriure una novel·la, perquè els nens migrants hi són ben presents.
Però jo haig vingut a parlar de “Los niños perdidos”, i tampoc en parlaré gaire: llegiu-lo, val la pena. Només us diré que explica la “crisi migratòria” de 2014, quan van entrar als Estats Units, en pocs mesos, “decenas de miles de niños”, en un increment migratori inesperat i excepcional, i com va posar-se a treballar per ajudar-los, fent de traductora i intèrpret a la Cort Federal d’Inmigració de Nova York.
Un apunt tiquismiquis (no seria jo, si no el fes). A la pàgina 43 parla del procés que se segueix, de la primera entrevista que se li fa a un nen, que en anglès es diu “screening” i ella diu que “se traduciría de forma literal como “proyección” i en fa una descripció poètica i dura, amb pel·lícules i projeccions com a metàfora. No sé si això és encertat o no, però quan vaig llegir “screening” el meu cap va traduïr-ho immediatament per “selecció”, ja que aquest terme s’usa als assajos clínics, i és això, un procés de selecció. El ”screening” és el primer pas, i consisteix en fer una sèrie de proves al pacient per veure si compleix els criteris per participar a l’assaig. Ergo, és un procés de selecció. I pel que explica del qüestionari, selecció en seria una traducció adequada, perquè les respostes determinen si el cas serà susceptible de ser triat pels advocats que defensen aquests nens per aconseguir els visats de residència. Apa, ja ho haig dit.
Uns destacats del llibre:
“Violaciones: el 80% de las mujeres y niñas que cruzan el territorio mexicano para llegar a la frontera con Estados Unidos son violadas en el camino. Las violaciones son tan comunes que se dan por hecho, y la mayoría de las adolescentes y adultas toman precauciones anticonceptivas antes de empezar el viaje hacia el norte.”
“Las cifras cuentan historias de terror, pero quizá las historias de verdadero terror, las inimaginables, sean aquellas para las cuales todavía no hay números, para las cuales no existe ninguna posible rendición de cuentas, ninguna palabra jamás pronunciada ni escrita por nadie. Y, quizá, la única manera de empezar a entender estos años tan oscuros para los migrantes que cruzan las fronteras de Centroamérica, México y Estados Unidos sea registrar la mayor cantidad de historias individuales posibles. Escucharlas una y otra vez. Escribirlas, una y otra vez. Para que no sean olvidadas, para que queden en los anales de la nuestra historia compartida y en lo hondo de nuestra conciencia, y regresen, siempre, a perseguirnos en las noches, a llenarnos de espanto y vergüenza. Porque no hay modo de estar al tanto de los que ocurre en nuestra época, en nuestros países, y no hacer absolutamente nada al respecto. Porque no podemos permitirnos que se sigan normalizando el horror y la violencia.”
“Durante las entrevistas, a veces anoto las respuestas de los niños en primera persona, y a veces en tercera:
Crucé a pie.
Cruzó nadando.
Es de San Pedro Sula.
Soy de Guatemala.
Nunca ha conocido a su papá.
Sí, sí conozco a mi mamá.
Pero no se acuerda de cuándo fue la última vez que la vio.
No sabe si lo abandonó.
Se fue cuando yo tenía cinco años.
Pero les mandaba dinero todos los meses.
No, mi papá no mandaba dinero.
Yo trabajaba en el campo, sí.
No sé cuántas horas.
Trabajaba quince horas.
La MS-13 me esperaba afuera de la escuela.
Su tío le pegaba.
Sólo me pegaba a veces.
No, el abuelo no nos pegó nunca.”
“… hay una interconexión absoluta entre fenómenos como la guerra del narco, las pandillas centroamericanas, el trasiego de armas desde Estados Unidos, el consumo de drogas, y la migración masiva de niños del Triángulo del Norte a Estados Unidos a través de México. Nadie, casi nadie, desde el lado de los productores hasta el de los consumidores, está dispuesto a aceptar su papel en el gran espectáculo de la devastación de la vida de estos niños.”
Trenca el cor.
I fa pensar en el drama de la migració que tenim a les portes d’Europa, als morts al Mediterrani i l’Atlàntic. No podem tancar aquestes portes, és inútil i impossible perquè ells seguiran venint, mentre el que deixen enrere sigui pitjor que el que es trobaran aquí. Cal repensar moltes coses.
