No s’encara un festival com el Primavera Sound després d’haver llegit “Macrofestivales” del Nando Cruz. El llibre no se centra en el primavera, però bona part del que s’hi explica li va com anell al dit. Molts dels temes que s’hi tracten són sabuts i àmpliament criticats: massificació, mercantilització, insostenibilitat, exclusivitat (artistes que només fan festivals i és impossible veure en sala), i en el cas concret del primavera, que hi hagi vuit escenaris principals, quatre escenaris petit-petitíssims i dos escenaris de djs d’electrònia que funciones durante dotze hores ininterrompudament, solapant-se el bum-bum amb l’escenari que tenen a la vora (especialment terrible al cas del Plenitude aka Pitchfork amb la Boiler Room), cosa que fa que per molt que facis horaris i corris d’un lloc a l’altre només puguis veure un 20% de l’oferta, sent optimistes. Altres m’han obert els ulls a realitats que desconeixia, perquè no podem saber-ho tot (el tema de les agències, com es programen les gires dels grups i la bombolla de preus que han causat els festivals) o perquè no se’ns informa / ens informem bé (les subvencions són amb els nostres diners i si bé potser es pot trobar la informació als webs de les respectives administracions, no en som conscients ni ho fiscalitzem com caldria). A mi em sobra tota la parafernàlia de marques: trobo fora de lloc que hi hagi una botiga d’una marca de l’Amancio venent samarretes, dessuadores i altres peces de roba “festival special edition” a una ubicació privilegiada del recinte, i que al moment que vam anar a tafanejar (jo em vaig quedar “fora”) estava a tope i amb les dos caixes registradores treient fum, igual que una altra botiga?, no hi vaig entrar, de Swatch, o que hi hagués nois i noies joves regalant vapejadors de sabors (no sé ni si això és legal), però hi ha a qui li sembla perfecte i no dubta en fer-se fotos de postureig o passar-se estones mortes consumint. Del “Primavera a la Ciutat by Santander” millor no en parlem, tot i que si en fos clienta no dubtaria a aprofitar els descomptes sucosos a les entrades (les de dia, a 125 €, es quedavan en 93 €). Però el primavera té coses bones com son les purament logístiques (els lavabos estan en general molt nets i tret d’hores punta no hi cues) i les barres, enguany sí, ben provistes de cambrers i cobradors. Una altra cosa destacable en positiu és la paritat del cartell, de que no poden vantar-se la majoria de festivals de l’estat, alguns directament ni saben què és i “ni está ni se le espera”.
Centrem-nos en la música.
Dimecres
La jornada inaugural es vestia de gala amb el concert dels Pet Shop Boys. Gratuit, en teoria, t’havies de registrar a l’app AccessTicket, sense DNI per sort, però ja sabem que si dones les dades, gratis, gratis tampoc és, però entenc i aprovo que es vulgués regular una mica l’accés i evitar allaus d’assistens, i sí, es van acabar les entrades i estava petat, però els Pet Shop Boys estan en forma i van fer un senyor concert ple de hits que vam ballar i corejar. Tot el d’abans de m’ho vaig perdre perquè a les 18:30 encara estava conferenciant amb una senyora de Califòrnia.
Dijous
Els caps de cartell del dijous eren la Paloma i el Joan. Al Joan el vaig conéixer en persona a una festa de Sant Joan però la nostra amistat es va segellar al FIB 2001, i l’any següent vaig anar amb la Paloma al Primavera 2002, quan les dos encara vivíem a Madrid. Des de llavors i fins el 2005, amb ells i més amics vam compartir els dos festivals cada any. Jo al FIB no hi vaig faltar fins al 2009, i al primavera no hi he fallat cap any. De les amistats que fas o afiances als festivals no en parla el Nando. Entenc que és una part més sociològica, psicològica o antropològica que requeriria centenars o milers d’entrevistes a assistents per fer l’anàlisi, però la meua experiència en aquest sentit és extraordinària. Haver compartit tots aquests festivals al llarg dels anys crea vincles. Els distrutes al moment i els recordes anys després. Crees una memòria col·lectiva que uneix i alimenta aquesta amistat. El meu primer festival ever va ser el Doctor Music d’Escalarre del 1996. El primer dia vaig passar-lo pràcticament sola, perquè els amics que m’havien d’acompanyar arribaven dissabte, només vaig compartir un concert amb la Núria RIL, que hi era per feina. Vaig veure quinze concerts, fita mai superada en cap altre festival, però tinc records més sòlids dels concerts que vaig veure amb els amics. La felicitat compartida és més felicitat.
Doncs això, els amics. Estar amb ells i posar-nos al dia va fer que, després de Built to Spill, gran concert amb que vaig inaugurar el dijous i que vaig veure sola, les tres hores fins New Order les passèssim anant de concert en concert sense veure gran cosa: Ghost, a aquests si que els vam fer una mica de cas, encara que només fos per l’espectable; Red Velvet, per curiositat, però diria que feien playback i les córeos no eren res de l’altre món, tot i que havia fans plorant a altres els va decebre, i Pusha T, que vam veure des de la grada jove fotent-nos l’entrepà, remenant el cap al ritme de les seues bases. New Order els vam veure perquè tampoc hi havia un altre concert que ens cridés prou, i mira, esperava un concert pitjor. Ho haurien de deixar córrer perquè sempre han tingut un directe justet, però quan toquen els hits no pots evitar ballar i corejar-los i ser una mica feliç. D’allí corrent a Le Tigre, que era el concert estrella per mi del dia i no em van decepcionar. Potser feia quinze anys que no sentia TKO i el subidón va ser instantani. Vaig quedar-me fins al final, que obviament va ser amb Deceptacon, i això va fer que arribèssim al concert de Blur començat, i que ens quedéssim a un lateral dret buit on el so va ser molt defectuós a This is a low i The Universal, sonaven els instruments i la veu desacoblats, una cosa molt rara, i va ser una llàstima perquè són de les millors cançons que tenen. La resta, Country House, Parklife, Girls’n’Boys, Song 2, em van fer ballar i cantar i saltar com si tingués vint-i-cinc anys i no gairebé el doble. A Damon se li van arrasar els ulls de l’emoció, i per contagi, a mi també. Com diu la Cris, això que ens enduem d’aquest primavera. De Blur vam anar a The Comet is Coming i no era el que pensava que seria i ja eren quarts de cinc així que the comet is going cap a casa.
Divendres
Julia Jacklin coincidia amb Beth Orton, i a Julia l’havia vist a l’apolo al novembre i a Beth l’últim cop potser va ser quan va tocar abans que Bon Iver al Poble Espanyol, al 2012 (no pot ser que faci tant!! si va tocar a Madrid al 2021…) però aquest any m’haig declarat oficialmente anti-auditori, perquè trenca amb el que espero d’un festival, que és música a l’aire lliure, i posats a queixar-nos que el primavera ens priva de gires i concerts a sales perquè acapara, doncs jo em queixo de que tots els artistes que van a l’auditori del Fòrum haurien d’anar a l’Auditori del carrer Lepant i fer-hi concerts d’hora i mitja en amunt. També que en el fons m’agrada més la Jacklin que l’Orton, què hi farem. Concert vist ben endavant, amb Matías i Lourdes, on la Julia i la seua banda van tornar a demostrar la qualitat de la seua proposta. Un dels concerts del dia i del festival, sens dubte. D’allí a The Delgados, que els havia escoltat més del que em pensava perquè recordava moltes cançons, però de qui mai havia estat una true fan i només haig vist en festivals, al FIB i al primavera del 2002, i em va agradar moltíssim els seu concert, van sonar genial i els afegits de violins, viola o contrabaix i flauta travessera van enriquir el seu pop-rock noventero. Després era el torn de Depeche Mode, a qui no havia vist mai perquè la vida, i a més eren els imprescindibles de l’Anna, així que vam anar-hi d’hora, a colocar-nos davant la taula de so, un encert perquè es va petar moltíssim i allà s’hi estava molt bé, i vaja, el concert em va semblar extraordinari. Fins i tot les cançons més reposades i que no coneixia gaire em van enganxar, i què dir dels hits, i de l’actitud de Dave Gahan i Martin Gore, animats i impecables. La comparació amb New Order és odiosa i no la farem, i a DM els posarem al sac de PSB o The Cure, el de bandes amb un llegat inabastable que mantenen un directe potent sense fisures. Ens vam quedar a mordor veient el Kendrick Lamar mentre anàvem al lavabo, sopàvem i ens arreposàvem i estiràvem una mica abans de Fred Again. L’any passat me’l vaig perdre tot i que va tocar els dos caps de setmana perquè no n’havia sentit res i va coincidir amb Pavement el primer i amb Mogwai el segon. Però enguany “el coneixia”: havia escoltat dos temes al matí i vaig decidir que no me’l podia perdre. Aclaparador. Quin directe més potent. Ens va encantar a tots i això que la resta ni havien sentit les dos cançons que jo havia sentit al matí. Després vam veure el que quedava de Yves Tumor, una mica de Unwound fent temps i ja a esperar a la segona fila de Lebanon Hanover, que no són my cup of tea però sí que ho són del Matías, que és molt entusiasta, i si no els hagués vist així probablement l’efecte hauria estat diferent, però ja és tradició veure un concert a les primeres files amb Mat, al Dice normalment, i són dels que recordo anys després (Har Mar Superstar, Kae Tempest, Shellac). Les cinc, cap a casa.
Dissabte
Últim dia i el que arribo més aviat i marxo més tard. Vaig arribar a bar italia que ja havien començat i molt bé, proposta a seguir. En acabat, escales amunt amb la Cris a veure Wednesday i anar trobant la resta de petardes, Leti, Elena i Toni i per fi l’Ana, que encara no ens hem vist. Proposo anar a Villano Antillano, que l’havia sentida al matí fent els deures a l’últim moment i pintava divertit i wow, Dice petat de gent “gossejant” i jo acabant cridant “que viva el reggetón”, increible, boníssima. D’allí escales amunt a My Morning Jacket, hi havia ganes però se’m van espassar i va ser una banda sonora genial a la trobada amb altres amics. Quan va acabar hi va haver dispersió, jo em vaig quedar amb Paloma, Anna i Alberto, sens dubte amb qui més hores haig compartit aquest festival, que Paloma viu lluny i la trobo a faltar, i vam anar treure el cap a The Voidz (no havia fet els deures i vaig saber mitja hora abans pel Javi que és un projecte del Julian Casablancas), que no va convéncer, i d’allí a la grada jove a sopar acompanyats de la música de Maggie Rogers, enérgica, vital i optimista, i altre cop amunt a The War on Drugs, però de lluny, sense conectar-hi aquest cop. Ens reunim amb les noies i decidim anar a mordor, a Caroline Polacheck, però hi ha moltíssima gent i ens quedem darrere i trobem unes altres amigues que encara no haviem vist (bé, a Rosa sí, a través de les pantalles, al concert de Le Tigre) i xarrem una estona. Dispersió de nou i em quedo a dos cançons de Calvin Harris però decideixo pujar a Maneskin, pel lol i caram, quedo astorada! No és un tipus de música que escolti però el directe és “arrollador”. Mireia em diu que és davant la pantalla i allà que vaig, i vaja, que ens ho passem pipa, quin show! què guapos! prejudici eurovisiu superat! Ens quedem a Death Grips, perquè sí, perquè a Rosalia la vaig veure l’estiu passat a Bilbao presentant el Motomami, i perquè Death Grips també tenen un directe arrollador i m’agraden molt, però abans que acabin m’entra el remordiment i baixo a veure el final del concert de la Rosalia, arribo quan posa l’audio de la padrina. Em quedo al fons, se sent el bum-bum-bum de l’escenari Pull & Bear. Quan acaba em quedo al lloc veient com em passen pel costat riuades de gent. Després sabré que molta gent s’ha passat el dia allà esperant la Rosalia i bastant indiferents a les altres propostes, i això és una llàstima perquè no és l’esperit d’un festival, però ells s’ho perden. La que gairebé es perd sóc jo, que em costa tres voltes trobar les amigues per la zona dels escenaris innombrable i brugal, amenitzades per la tralla de la Charlotte de Witte, que reviu un mort. D’allí al Dice a Los Ganglios, però els veiem de lluny i no sé si toquen “Tienda de discos ultra-local” o no, i estem una estona amb Overmono per no anar tant d’hora al Dj Coco, i total, que pleguem a quarts de set amb el “Don’t stop believin” com està manat. Agafava el metro a les 6:47. Prou. Thank you for coming, see you next year. O no, ja veurem.
Diumenge
De moment quedava un últim concert, Pet Shop Boys a l’apolo, ¡¡¡Pet Shop Boys a l’apolo!!! Cua per entrar, sala plena però no petadíssima, estem de tres quarts de pista cap a darrere, però es veu bé, sona millor, el públic està entregant, Neil Tenant exultant i Chris Lowe feliç (diuen que ballava darrere els teclats!) i bé, són una piconadora i hit rere hit ens passen per sobre i ens eleven i la Cris, el Matias i jo ens anem preguntant uns als altres si Mireia seguirà viva o haurà infartat ja, segurs de que està en èxtasi en algun lloc més endavant que nosaltres, la feiem a primera fila però sembla que no, ja ens explicarà. Aquest és el meu últim concert. Mireia i Cris encara baixen a la 2 a veure la Maggie Rogers, però jo decideixo que ja n’hi ha prou, que puc marxar feliç.
Donant voltes al tema de la música a l’aire lliure i la felicitat compartida amb amics haig pensat que un motiu pel que ens agrada, als que ens agrada, és perquè som un país de revetlles i festes majors. El primer “concert” que vaig veure a la meua vida, si entenem concert com l’acte on uns músics interpreten cançons amb instruments, devia ser el de Jordi d’Adrall, insigne acordionista que tocava a les festes majors pirinenques dels 70 i 80, i els de les orquestres més o menys bones o dolentes que tocaven a les festes majors de l’estiu. Una festa major d’estiu és probablement el primer lloc on sents música mentre balles amb amics i socialitzes amb desconeguts, i aquesta associació música - festa - amics - diversió deu quedar gravada a foc. Limitar l’assistència a concerts al que puguis veure a un festival o a un macroconcert anual és una mica pobre, tot i que si no vius a una gran ciutat l’oferta de gires internacionals és molt escassa i assistir a un o dos festivals et compensa la misèria de la resta de l’any. Jo vaig a concerts tot l’any, de tota mida i condició, i els festivals m’agraden perquè hi puc veure grups que costa fer venir o coses que no aniria a veure en sala perquè a priori no m’interessen i haig de seleccionar, i pel que deia més amunt de veure concerts a l’aire lliure, encara que la sonorització no sigui la millor.
Acabant. M’ho haig passat molt bé enguany al primavera. No hi aniria sola, però si hi ha prou quòrum d’amics per anar-hi l’any que ve, allà em tindreu. Que m’agradaria un festival més petit i recollit, més abastable? Per descomptat. Però és el que hi ha. Com li deia al Víctor l’altre dia, em farien un favor si deixen de fer-lo perquè jo no sé no anar-hi.
Albert, Alberto, Ana, Anna, Anna, Belén, Carmen, Chiara, Cris, Dani, Elena, Elena, Eli, Eva, Irma, Iván, Javi, Jesús, Joan, Jordi, Leti, Lourdes, Luis, Maite, Maria, Matías, Miguel, Mireia, Nati, Nef, Óscar, Paloma, Pepe, Rosa, Gema, Povill, Rafa, Sebas, Toni, Xavi, Xesca, segur que em deixo algú, però espero no deixar-me ningú. Gràcies!
