Aquí sí que tinc un bon grapat de noms, tants que em començo a posar nerviosa, constato que amb la llista de l’app no m’aclariré i em faig el meu programa de mà. Que fent-lo també memoritzo horaris i ubicacions, win-win, ja podeu riure.
Waxahatchee i TV On The Radio són els imprescindibles marcats a foc, Zaho de Sagazan solapa amb les Haim, i ho sento per les germanes, guanyarà la francesa. També solapen Wolf Alice i The Hard Quartet, Beach House i Stereolab, i ja de matinada, Wet Leg i High Vis.
Arribo a les sis, a temps de veure Tramhaus començats al Pitchfork aka Plenitude aka Schwarkopf. Els fills o nets holandesos de Joy Division i companyia, se m’acut per definir-los, encara que aquesta etiqueta sigui molt reduïda, també tenen furia i acceleració punk, i molta actitud, i tot i que no els acabo de veure perquè volem anar a agafar un bon lloc per Waxahatchee, faig nota mental de valorar anar al concert que faran a l’octubre a l’upload.
A Katie Crutchfield i el seu projecte Waxahatchee la vaig veure al primavera 2018, quan encara em preparava i havia escoltat bastant el disc “Out in the Storm”, amb tres cançons que em van captivar i encara em posen la pell de gallina quan les sento, cosa que no va passar aquest cop, perquè no les van tocar (llàgrimes). Va centrar el repertori en l’últim disc, “Tigers Blood”, que tinc zero escoltat, i “Saint Cloud”, que el conec una mica més, però tampoc gaire. MJ Lenderman va sortir a cantar la cançó en què col·labora al “Tigers Blood” i ja que hi era en van fer una altra, per alegria nostra. M'estava fixant que el bateria és igual que ma cosina Teresa quan un whatsapp va informar que és el fill de Jeff Tweedy, Spencer (estant atents a la presentació dels músics al final del concert ho hauria sabut igualment). Va ser un concert altament gaudible si t’agrada l’americana (l’estil musical, no la peça de roba). Ells tenien el sol de cara, a nosaltres ens escalfava les espatlles, i des de les primeres files de la dreta, envoltades de persones que escoltaven amb més devoció que nosaltres i fins i tot cantaven les cançons de principi a fi, va ser un concert màgic, d’aquells que deixen un record daurat i càlid, i que anava directe al top cinc del festival.
El primer solape de la tarda, The Hard Quartet aka el nou projecte del Stephen Malkmus, i Wolf Alice acaba en sorpresa en la gaunas. No sé ben bé perquè vaig acabar atansant-me a mordor a veure Wolf Alice. Bé, potser perquè tenen una cançó que em va obsedir fa uns anys i esperava que la toquessin, però el que em vaig trobar no era el que esperava, o era decebedor. Vam ser allà el temps just d’aprofitar que els lavabos eren gairebé buits i d’agafar una aigua del punt d’avituallament gratuït i tornar cap a l’escenari Cupra aka RayBan que acabaria sent l’indiscutible protagonista de la meua jornada.
Seure una estona a la grada jove mentre no començava, i anar-no s a situar més aprop, centre-dreta, per poder ballar tot el que calgués ballar amb Zaho de Sagazan, que si la seua versió del “Modern Love” és un jit, el repertori propi és un jarl. Quin tros d’artista! Delicada fins al llagrimeig de la primera part del concert, histriònica i teatrera-bé-simpàtica, no intensa-insuportable, va anar aixecant el concert fins posar a ballar tot el públic, jo crec que fins i tot a les grades ballaven, però no em vaig girar a comprovar-ho, estava extasiada mirant-la a ella, als seus músics i al public devot que ens envoltava, tots ballant, alçant els braços, sacsejant el cap i reclamant on eren els nostres ventialdors doneu-me ventiladors més grans!!! Aquest concert també pujava al podi.
En acabar vam pujar a l’escenari amb nom de la companyia llur propietari fa veure que vol vendre llibres i en realitat vol anar a viure a Mart, i si hi compreu, sobretot si hi compreu llibres, no podem ser amics, on Stereolab ja havia començat. El gruix dels assistents al festival devien ser a Beach House, perquè s’estava ben ample. No soc gran fan de Stereolab. En reconec la vàlua, la perícia, però fan un tipus de música que em deixa freda. Només “French Disko” m’aixeca (la resistance!!! la resistance!!!), i si hem de fer cas del setlist que hi ha al web homònim, no la van tocar (com si que van fer el 2019), i no ho sé perquè vam marxar abans que acabessin. Però bé, vam estar-nos-hi una estona, jo mirant-me com tocaven, la complicitat entre ells, no sabent si s’ho estaven passant pipa o només complien com funcionaris, coses de la poca expressivitat gala.
Putivolta als escenaris de sota la fotovoltaica, i mai millor dit això de putivolta, perquè tocaven Fcukers, que es veu que són la sensació a UK, i oc, tres cançons i a agafar lloc per TV On The Radio, posem-nos seriosos. Només els havia vist un cop, al FIB 2009, el meu últim FIB. En recordo molt poc però sé que vaig flipar. Sé, perquè aquest blog és la meua memòria externa i ho hagi trobat, que me’ls vaig perdre quan van tocar a l’Apolo al juliol del 2007. Era un dimarts i era després del Faraday, i el motiu de predre-me’ls no el recordo (ni tinc ara a mà l’altra memòria externa, els diaris, tot i que no sempre hi trobo el que busco, no són diaris sino esporàdics).
TV On The Radio. It was about time! Un tros de banda que va fer un tros de concert. Enèrgics, entregats, imparables. Un d’ells va sortir amb un mocador palestí al coll i van fer referència al genocidi a un dels seus comentaris entre cançó i cançó. Escric això massa tard, ja ha passat més d’una setmana, però recordo estar amb la boca oberta meravellada per la contundència del rock performat per aquella banda de negres, que, com els IDLES, em semblaven tots guapos. Tercer concert del dia al top cinc del festival? Tercer concert del dia al top cinc del festival.
Després ja no tenia res que volgués veure realment. A mordor a veure la Sabrina Carpenter no m’hi calia anar, i ves per on vaig acabar a Carolina Durante, una estona, i prou bé, però vam tornar a fer putivolta, inútil i innecessària, a The Jesus Lizzard o High Vis, que no sabria dir ara si el primer ja havia acabat quan vam arribar a baix, i High Vis bé, però tampoc, així que decidim anar a Wet Leg, al Cupra, i allà no s’hi cap. Resulta que l’últim grup que toca a mordor no el deuen conéixer ni a casa seua a l’hora de dinar, perquè la zona de dalt està plena de jovent despistat que no sap on anar. Wet Leg segurament haurien pogut tocar a mordor, visto lo visto.
És l’hora de marxar, però prenc la mala decisió de tornar sota la fotovoltaica, a Salem, que estan bé, tot i no ser el meu, però no puc més, i pugem a Floating Point, que sí però no, i quan marxem ja és massa tard. La cua al tram és demencial i acabo agafant la llançadora, al menys no hi ha cua, i aconseguim seure, però els meus peus mortificats maleeixen la mitja hora que costa anar de plaça Catalunya a casa.
M’oblidava. Vaig tenir cobertura fins les set de la tarda i després un total de deu minuts, cinc durant el concert de TV On The Radio i cinc després del de Wet Leg. Quan em van entrar tots els whatsapps a TVOTR vaig perdre els cinc minuts i la concentració, i vaig pensar que estava millor sense, centrada al concert. Però en fi, una murga pels que tenim grups grans i independents, on et vas trobant i separant segons els concerts que vol veure cadascú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario