Bruce, llum de la meua vida, foc de les meues estranyes.
Ja sé que parafrasejar Nabokov a aquestes alçades de quarta onada del feminisme és una mica pixar fora de test, però si tens una primera frase de llibre genial, que s’adapta a tantes ocasions, és llàstima no emprar-la. Que no és el primer cop que ho faig, li tinc predilecció.
Bruce, llum de la meua vida més que foc de les meues entranyes. M’has acompanyat tantes hores des de fa quaranta-un anys. Que es diu aviat, quaranta anys, però en vaig ser conscient fa uns dies, omplint els “personal details” al web per malalts mentals MyBossTime.com, de què algú em va parlar l’any passat, i on finalment em vaig donar d’alta uns dies abans del concert. Hi ha un camp que pregunta “Fan since”, des de quan ets fan, i bé, això va passar al 1984, quan el Born in the USA va fer-se prou omnipresent a ràdio i televisió com per arribar a les orelles d’una nena d’onze anys que vivia a un poble xic de montanya on llavors només es veia “la primera cadena” de RTVE.
Sabia que mai haig escoltat “Candy’s Room”, i és un fet luctuós (guardem un minut de silenci) que no ha canviat després del concert de dissabte a Anoeta. Però l’any passat em preguntava si havia escoltat “My city of ruins” o no, i ara et puc dir que no l’havia sentida mai en directe i això sí que va canviar dissabte, que la van tocar a mig concert.
El tema “Rosalita” seguim sense haver-lo arreglat, però (un altre minut de silenci).
I “Jungleland”, que m’hauria delit per sentir una (última?) vegada més, només l’haig sentit un cop i fa 23 anys (tercer minut de silenci).
Ja paro.
Però comencem pel començament, encara que sigui al quart paràgraf. Després del concert del 2023 pensava que hi havia la possibilitat que fos l’últim, i després dels dos de l’any passat em vaig prometre anar a tots els concerts que pugués d’ara endavant fins que fos realment l’últim. En algun moment de les setmanes posteriors vaig mirar si quedaven entrades pel concert de Marsella, que queia en dissabte, i sí, en quedaven, i hotels, però no vaig engegar la maquinària i al setembre van anunciar els altres concerts que havien d’acompanyar els quatre postposats, i hi havia Donosti. Més fàcil, en principi, que no més barat, i amb la true fan que m’havia acompanyat a la pista davantera del segon concert de 2024, la quarta Cristina que em fa de “partner in crime”, vam posar en marxa la maquinària. El dia que tocava jo vaig aconseguir dos entrades a pista davantera, i a la nit vaig reservar un hotel a preu estratosfèric i obscè, però endavant les atxes. Si el segon concert que van anunciar i posar a la venda hagués estat el dilluns 23, potser ens hauriem pensat fer doblet.
Dos dies abans de marxar estenia roba escoltant “Born to run” i em van començar a caure llàgrimes galtes avall pensant que, si la tocava a Donosti, era molt probable que fos l’últim cop que la sentia en directe. Vam arribar a Donosti divendres a la nit, Springsteen ho havia fet a la tarda. Els videos baixant de l’avió o saludant fans a l’hotel mostren un home vell, que no camina amb agilitat, i això confirmava els meus pensaments més funestos. Però l’home que va sortir a l’escenari a Anoeta sembla cinc o deu anys més jove, i si bé l’agilitat no acaba de recuperar-la, la cara resplendeix, i puja i baixa de dalt de l’escenari als graons inferiors i a peu de tanca, a deixar-se tocar i abraçar pels fans que han fet cues ordenades de dies o si més no hores. És bastant increible i sorprenent la transformació. Sí, els concerts ja no duren més de tres hores, el de dissabte va ser de dos hores i tres quarts, i els setlists són, evidentment, més curts, però segueixen sent una gran festa de rock’n’roll, una piconadora que et fa moure les cames i remoure els records.
Aquesta mini-gira europea, perquè només té catorze dates i de moment no hi ha prevista una US-leg, l’han batejada com “Land of Hope and Dreams Tour” i deu ser la més obertament política, Springsteen goes cantautor-protesta. Fins i tot han tret un mini-recopilatori de quatre cançons (Land of Hope and Dreams, Long Walk Home, My City of Ruins i Chimes of Freedom, les quatre incloses al setlist de dissabte) i dos discursos, els que ha fet des del primer o segon concert a Manchester, carregant contra Trump i tot el que està passant a USA. Discursos que estaven subtitulats en euskera a la pantalla principal i en castellà a les laterals.
I no oblida el rock’n’roll, va obrir el concert amb “No surrender” seguida de “My love will not let you down”, i es va esgargamellar a “The promised land” i “Murder Incorporated”; ni l’entreniment, posar-nos a ballar i saltar a tots amb “Hungry heart” i “Badlands”; ni els moments recollits, com “House of thousand guitars” i tancar la primera part amb “Thunder road”, llàgrimes galtes avall, la vaig plorar molt bé.
Breu pausa i de seguida el que els setlists de tota pàgina que els recopila anomenen “encore”, és a dir, bis, i com a bis, tot un conjunt de greatest hits, set al nostre concert, dels què uns quants es toquen amb tots els llums de l'estadi encesos i els braços enlaire. Bisos de set cançons, això només ho fa Springsteen. No, perdò, també ho fan The Cure.
Vaig sortir d’Anoeta amb el cor encongit i expandit alhora, és possible, però sense sensació de comiat, de que hagués estat l’últim cop. L’endemà l’algoritme d’instagram em va regalar un titular d’una entrevista feta uns mesos enrere: no pensa fer una gira de comiat i es veu girant fins els noranta anys.
Que l’univers els doni salut i bons metges a ell i a la totpoderosa E Street Band (oi que sí, Stevie? guiño, guiño). Que se’ls veu a tots molt en forma, però no són joves, i no tots tindran un substitut de l’alçada i categoria de Jake Clemons.
Que l’univers em concedeixi salut també a mi, i calerons, i dies de vacances. Perquè ara això ja és més que determinació, és un compromís segellat, una promesa ferma. Anar a al menys un concert per gira. I si només gira per Estats Units i cal travessar l’Atlàntic, que així sigui.
Publico amb retard i aquest text de dalt el vaig escriure el dia 24 a la tarda, abans de saber que el concert d'aquella nit seria el que quedaria al record dels fans com a èpic i irrepetible. Els va vaure una tronada amb llamps, trons i pedra, que va fer aturar el show durant 35 minuts, i a la tornada Bruce va alterar el setlist i els va regalar cinc temes més, entre ells "Growin' up" (malditos!) i "I'm on fire", i pel que diuen les cròniques, va sortir amb energies renovades i van fer-la grossa. I aquest concert sí, restats els minuts de parada, va durar un xic més de tres hores.
No hay comentarios:
Publicar un comentario