Primavera a la Ciutat 2025 - diumenge

Un dia ets jove i l’endemà et poses Fisiocrem a la planta dels peus per aguantar els últims concerts del primavera. 

Haig quedat a la porta del Paral·lel 62 aka Barts aka Studio 54 cinc minuts abans que comencin els primers de la tarda, Comic Sans, un grup de Donosti que canta en euskara, castellà i anglès, amb un guitarrista escapolat i simpàtic que xerra mentre l’altre guitarrista i cantant afina. Les etiquetes parlen de “midwest emo”, jo dic Nueva Vulcano i Cala Vento i m’agraden molt, clar. Més que els següents, Cap’n Jazz, que seran tot el de culte que vulgues, estrella fugaç, cars de veure i amb cantant d’indubtable actitud, que salta al públic a passejar-se en volandes, però no m’entren. Si el cantant cantés, com el nom indica, enlloc d’esgargamellar-se, potser m’haurien agradat. No passa res, els fans encantats, jo pensant que hauria pogut anar a seure una estona, i tots contents, jo també. 

Matías diu que quan acabin ens posem tot l’endavant que ens deixin, si les primeres files es mouen, que potser no, però vaja si es mouen. Només la primera fila està ocupada i ens posem darrere dos noies emo que hi són des de Comic Sans, que m’hi haig fixat, i no se’n mouran fins a The Jesus Lizzard (tot i que vistos alguns vídeos potser les van arrollar). Al seu costat hi ha una parella jove i el noi està espallofit, fa cara de no voler desmaiar-se però demanen pas, nos vamos, i Andrea planta el cos entre una de les noies i una altra noia que quan Kim Deal pregunti “are there any Spanish people in the room?” no llevarà la mà. El Joan ens ha trobat i és darrere meu amb Matías, i deu minuts abans que comenci la Mireia es planta també amb nosaltres. Solo no puedes con amigos sí. Havia llegit dos línies d’un post del concert de dissabte al Fòrum, i no vaig voler llegir-lo tot, volia sorpreses, però sabia que hi hauria molts músics sobre l’escenari, confirmat amb el desplegament visible abans del concert, i que en tocarien de noves i de velles. Això ens ho diu la mateixa Kim de seguida, “we have seven new songs and seven old songs”. Al setlist n’hi ha quinze, Kim això no m’ho facis. Són set noves i vuit antigues. 

Les set noves les fa del tirón, les tres primeres en l’ordre del disc, les quatre següents en ordre creatiu. El disc que va treure l’any passat és un discarral, les cançons són precioses, i és un gust i un privilegi que hagi portat a un baixista que tocava amb Morrissey (això m’ho xiva Mat), guitarrista i bateria, clar, teclats, dos vents, corista, violinista i cel·lista. Amazing. Kim somriu tota l’estona, i això també fa bo de veure. Jo estic en èxtasi, les cançons noves sonen de meravella, el baix a plena potència, Kim cantant d’aquella forma tan seua de cantar, i tota l’instrumentació afegint capes de so. Llavors sona “No aloha” i dona pas al remember when. Fins i tot rescaten “Safari” d’un EP de 1992. Sé que tocaran “Cannonball” i “Gigantic”, no vaig ser prou ràpida deixant de llegir aquell post, però no sé l’ordre ni sé si els meus bessons i els meus peus aguantaran. Als 90 “ballava” Cannonball saltant-la del primier auuuu uh auuuuu uh a l’últim redoble. Ara no puc, no estic prou entrenada, però salto, vaja si salto, encara puc fer els meus salts massai durant mitja cançó, encara que això suposi quedar-me sense alè, amb la boca seca i les cames tremolant (l’efecte a boca i cames és més emocional que físic, també us ho dic) i esfereís una mica adonar-te que fa trenta anys que saltes com una boja amb aquesta cançó, feel old yet? Em fa feliç veure com Kim fa els auuuu i toca un xiulet que després escup i somriu tota l’estona mentre canta. Baixa una mica les revolucions, sabem que encarem el final del concert, i toca “Happiness is a warm gun”, versió dels Beatles inclosa al Pod, Mireia s’emociona, i we have two more songs, i una és “Drivin” on 9”, una altra versió, inclosa al Last Splash, i l’altra sí, “Gigantic”, per a la que canvia guitarra per baix i jo torno a possar a prova peus i bessons. A big big love és el que sentim. 

Quan acaba no em desenganxo de la tanca perquè vull un setlist, i primer els arrepleguen i se’ls enduen dins, passant de tots els que els estem cridant que en volem un, potser la banda ha donat instruccions que no els donin, no és normal que se’ls emportin tots, però al cap d’uns minuts surt una altra noia, que n’arreplega tres que queden, i els ve a repartir però em deixa sense, i em deu veure la cara de pena perquè torna a sortir al cap d’una mica amb un setlist a la mà que és per mi. 

Volia veure una mica de The Jesus Lizzard des de darrere, però tinc una por irracional a que algú m’arrabassi el setlist, o me’l aixafi, i marxo cap a casa agafant-lo més fort que la bossa, mig amagant-lo, no sigui que algú s’adoni que porto un tresor i me’l vulgui pispar. 

I així acaba el meu primavera 2025. Thank you for coming, see you next year.