Vida 2016 - divendres

Vam poder arribar al concert de Kiko Veneno, que molts no poden dir el mateix. Vam pujar amb els autobusos de l’organització (pagar 1,5€ per a una freqüència decent em sembla prou bé) i a dos quarts de vuit ja erem a la cua de les polseres. Cua que ens va fer una mica de por de primeres, però que es va resoldre en deu minuts. Una mica més tard s’hi van estar una hora. Manca de previsió de l’organització? Segurament. Divendres hi havia gentada, majoritàriament per Wilco, i la gent no pot arribar tant d’hora com dissabte, si treballa. 

Però nosaltres ja érem dins i amb temps de comprar alguns tíquets i demanar la primera cervesa, la que té més bon gust i entra millor de totes. L’escenari del vaixell ja estava força ple i ens vam situar a l’esquerra. Kiko i Refree acompanyant-lo a la guitarra. M’agrada Kiko Veneno però només en conec els àlbums dels 90, el Cantecito i l’altre, pero la Saxofonista estava emocionada perquè havia tocat “Yo seré mecánico por ti”. Si la crònica l’escrigués ella segur que s’estendria més i ho explicaria millor. Jo m’ho vaig passar bé i prou. 

D’allà a Villagers, segona o tercera fila sense patir-hi gaire. Molt bé, però havent-los vist al novembre a l’auditori del BIME, en silenci sepulcral i ambient íntim i recollit, a la comparació surt perdent el Vida. Igualment, màgic tornar a sentir Courage, Nothing arrived, Hot scary summer, íntimes i corprenedores, amb la banda en formació de luxe, amb arpa i contrabaix, i un final de concert amb Occupy your mind, enérgica, i amb un só, com a tot el festival, impecable (prenguin nota, senyors del Primavera). 

Els següents eren Manel però calia sopar. Veus els horaris i penses que què bé tot, alternadet i separadet, però també hi ha coses a la Cabana i a la Cova (al Vaixell acaben d’hora, thank God!) i no puc evitar la sensació que hauria de ser a un altre lloc, que m’estic perdent alguna cosa. 

Sopar, prèvia cua considerable, és hora punta i és dia punta, ha vingut molta gent per Wilco i es nota. En acabat de sopar, a Za! Hay que quererles. I veure’ls sempre que se’t posin per davant. La memòria falla més d’una setmana després però crec recordar un final de concert on es van posar a punxar coses absurdes i divertides. Qué sé yo, capaços d’haver posat el Ritmo de la noche.

Solapaven una mica amb Unknown Mortal Orchestra i els vaig sacrificar, malgrat no haver-los vist mai. Vaig sentir-ne alguna cançó des dels policlins i la barra, agafant una cervesa per esperar a Wilco. 

Sense matar-m’hi gaire vaig situar-me força endavant, lateral però bé, molt bé. He vist molts concerts de Wilco. A aquest post de 2009 en portava 6,  i els he vist 2 cops més - ps10 i ps12. La diferència és que els sis primers, de 2004 a 2009, hi havia una banda en estat pletòric i dos dels concerts van ser al Razz, i va sonar bé, flipa. Els dos concerts del primavera els vaig disfrutar com una enana, però a ells els queien crítiques de punta. El del Liceu, a preus estratosfèrics, directament me’l vaig saltar. Així que em va passar una mica com al de Springsteen (salvant totes les distàncies): feia tant que no els veia i cal dir que ells estaven en forma i que el repertori va ser de deu, que va ser el concert del dia. Teniu el setlist aquí. Moments àlgids: Art of almost, Spiders, Via Chicago, Pickled Ginger, I am trying to break your heart, I’m the man who loves you. No recordo a quina cançó ens va demanar que coregéssim l’oé oé oéeee que tant li agrada (si heu vist Wilco o Jeff Tweddy unes quantes vegades, ho sabeu) i quan van acabar vam arrencar-nos a oe-oe-oeeeear i van regalar-nos un bis elèctric, I’m a wheel. Em vaig quedar sense A shot in the arm, però la felicitat mai no és perfecta i completa. 

El Vida no dóna treva i Triángulo de Amor Bizarro ens esperaven. Jo necessitava una mica de temps per acabar de païr un nou concert genial de Wilco i em va costar entrar al de TAB. I això que t’hi solen fer entrar a clatellades. Ja em va passar fa uns anys al DCode, que TAB anaven darrere Sigur Rós i l’hòstia va ser de traca. Però si et toquen De la monarquía a la criptocracia jo ho tinc molt difícil per no començar a fer bots. La que no recordo si van tocar és El fantasma de la transición, però mira, concert de sacsejades perfecte per remprendre el ritme de la nit, ritmo de la noche, que després venen Delorean i volem ballar, però decepció, o algo, i ens diuen que anem a Los Bengalas, però no hi arribem i ja ens quedem als Modena DJs i error perquè és avorrit, i quan marxem Guille Milkyway està posant tots els temazos a l’escenari de dalt. Hem triat malament i ja hem decidit marxar i marxem.