martes, 25 de octubre de 2016

Primavera Club 2016 - diumenge

Diumenge, dia difícil sempre a un festival si l’endemà no tens festa, però els horaris eren molt raonables així que som-hi, ¡no hay dolor! Més aviat hi ha el gust de veure Gúdar a dalt d’un escenari que potser és el més gran que han xafat mai, o no, però se’ls queda petit. Els havia vist fa quinze dies al Hi Jauh, suant, cridant, sentit la força tel·lúrica que es conjuga a aquell antro meravellós. Això de tel·lúric és collonada però m’agrada la paraula, us aguanteu. Els Gúdar, que me pierdo. Llegia a algun article d’aquests de “qué no te puedes perder del primavera club” que eren “el secreto mejor guardado del undergroung barcelonés”. Home. Si estàs al underground i no els coneixes, no estàs a l’underground. Que els conec jo, coi! Si fins i tot han tocat a un primavera sound, a la Ciutadella, això sí, però era cartell primavera sound! Diu un amic que “els hem vist mil cops”. Mil no, però no prous. Perquè els seus concerts són una bomba que irradia soroll, les cançons es transformen, la senzillesa melòdica d’algunes en disc deixa pas a instruments barallant-se per sonar més alt, més ràpid. I no perdeu de vista les lletres, a voltes absurdes a voltes certeres com punyals. Si fa quinze dies, jugant a casa, va ser brutal, diumenge, a sobre l’escenari de l’apolo, va ser èpic. El que deia abans, se’ls va quedar petit l’escenari. 


Com diuen al Hip Hip Ultra,“todos somos Gúdar” i diumenge jo ho vaig ser tant que em vaig endur el setlist. 


Després vam baixar a Mild High, bàsicament a fer temps fins Whitney, cap de cartell oficiós amb els Minor Victories, sembla. Els deu o quinze minuts que en vaig veure prou bé, cançons per una festa a una piscina. 

Whitney. A veure, aquests d’on han sortit? Pel jetlag que deien tenir, dels States, però podrieu haver avisat abans, no? Cançons lluminoses i optimistes, fins i tot l’última, que era sobre la mort, una veu, la de Julien Ehrlich, que toca la bateria i canta a la vora de l’escenari, peculiar, entre la carícia i l’encostipat, que resulta una delícia, i cinc o sis músics més, entre ells un molt aplaudit trompetista, que componen un conjunt realment brillant. També serien cançons perfectes per una festa a una piscina de la Costa Blava francesa i el títol d’una de les cançons, Golden Days, no pot ser més adient. Em van enamorar. 



Després encara vaig sentir alguna cançó de Hoops (també per piscina) i de Porches, però em quedo amb Whitney. I Gúdar! 

No hay comentarios: