Primavera Sound 2024 - Dissabte

Dissabte només tenia marcat el concert de PJ Harvey. Com que cada any em preparo menys el Primavera, i com que vaig passar una bona estona entre l’esmorzar i el dinar escrivint aquestes cròniques, no havia escoltat ni un dels grups que no coneixia, que eren el 95% del cartell d'aquell dia. The Lemon Twigs eren massa d’hora, i entrant la música que venia de l’Amazon em va cridar com si fos el flautista d’Hamelin, i allà que vam anar a veure Water From Your Eyes, que sonaven una mica a Sonic Youth, una mica a Mercury Rev, i van ser una forma excel·lent de començar una jornada caòtica i marcada per la pluja.

Entre les 18:45 i les 18:55 començaven quatre concerts que hauria vist. Royel Otis per la versió de Murder on the Dancefloor, però eren a mordor i això els descartava automàticament, Militaire Gun, Lisabö i Depresión Sonora. Va haver un empat entre Militaire Gun i Lisabö, que als penals va guanyar Lisabö, que són garantia de solvència sonora i integritat, compromís i lluita i van projectar una bandera palestina (#FreePalestine) a l’escenari i llegir un poema d’un poeta palestí. Gora Palestina!

D’allí a agafar lloc per PJ. A l’escenari del costat 070Shake tenia un pogo una mica inexplicable i de primer em va fer gràcia, però em va acabar semblant repetitiva i crec que podré culpar-la quan la propera revisió d’oïda reveli una pèrdua significativa pels greus descontrolats. 
La deessa Polly Jean va sortir puntual just quan començava a ploure. Fluixet primer, xim-xim, però va anar apretant i com que apretats també estàvem nosaltres, i a quarta fila, obrir el paraigua no era opció. Em va salvar el concert i la nit sencera una bossa del Caprabo que ves a saber perquè duia Mireia a la motxilla. 

Cadascú va fer el que va poder (Xavi, dolent, però quin fart de riure): 

 

El setlist que va anar dels discos més recents als més antics, va obrir amb la preciosíssima Prayer at the Gate i va incloure Angelene (prettiest mess you’ve ever seen), Let England Shake, la taquicàrdica 50 ft Queenie, i va tancar amb Down by the water (literal) i To Bring You My Love (indeed). L’hora i quart de concert es va fer molt curta. També la vull a l’Auditori o el Liceu, por favor y gracias.

I va parar de ploure tal com va acabar el concert. Per sort portava una caçadora a la tote, així que bossa del cap fora, jaqueteta a la bossa, bossa a la tote, caçadora cordada fins al coll i amont. La riuada de gent que baixava la vaig entendre quan vaig veure fotos i vídeos de la zona de menjar, on es va refugiar tothom. Nosaltres vam anar a refugiar-nos sota la pèrgola que abans quedava a la dreta de l’escenari Primavera-Rockdelux, el de la gespa darrere, per veure Bikini Kill jefazas, i sort, perquè va a tornar a ploure, i va tornar a parar quan va acabar, i llavors va començar la nit més caòtica i alhora sorprenent i divertida. 

A sabre: 
ROMY, que com va dir Jesús, haver-ho explicat bé des del començament! El que calia explicar-nos era que és la cantanta de The XX i jo segueixo preferint un grup que faci música amb instruments, però les seues bases i la seua veu preciosa fan el fet. Una estona. 
Ens en cansem i baixem sota la fotovoltaica a veure el final de Mandy, Indiana (no puc evitar recordar els Spinto Band i el seu temazo incontestable, encara que aquests, res a veure). 
Alcalá Norte. El hype, les cançons més oscurilles m’agraden més que la famosa, però sé que podria haver estat a qualsevol altre escenari (unes japoneses a la Grada jove, per exemple) i hauria aprofitat més el temps. No són ells, soc jo. 
Com que tenim part del grup al pogo, la Silvia i jo intentem fugir a veure les mencionades japoneses, però un altre grup ja ve cap aquí i volem veure Model / Actriz, així que ja no ens movem. Model / Actriz bolazo, flipant. L’endemà m’empenidiria de que m’hagués fet mandra baixar a mordor a veure la Róysín Murphy, però el primavera ja pot ser això, un seguit d’encerts inesperats barrejats amb males decisions que si tot va bé i els grup i cantants aguanten, en algun moment es podran revertir.
Quan va acabar Model / Actriz una mica de Pelada, només calia girar-se i mirar cap al mar, i després vam anar a moure el cucu, i poc m’ho pensava que ballaria regueton amb DJ Playero. Mai diguis mai. 
A quarts de cinc enfilava el camí del metro, quin gust. A veure si l’any que ve tinc el tramvia fins Girona i m’estalvio els drames de la tornada. Perquè hi tornarem l’any que ve, oi? 

Primavera Sound 2024 - Divendres

Divendres volia arribar a Ferran Palau, que al pobre el van posar obrint mordor a les 17:30 i devia tenir un paquet de fans de Lana del Rey que es veu que feien cua abans que obrissin i van entrar corrents per agafar lloc i que no devien entendre res i si hi va anar algun fan, del Ferran, el va veure de lluny, com em va passar al primer Vida, que per culpa dels lanadelreyers vaig veure Yo la tengo a cinquanta metres de l’escenari. Fora dives dels nostres festivals! Vaig arribar al final d’Aiko (el grupo) i molt bé, me les haig d’escoltar aquestes noies, per un moment em va venir un flaix de Nosotrash. Fer temps fins a Scowl va ser treure el cap a Silica Gel, coreans powerpop amb guitarres que direstraitstejaven, a NUSAR3000, jovenalla perrejant, vaig fer un vídeo pels meus nebots, que potser ho coneixen i passejar fins a mordor a veure Ethel Cain, que ens va semblar un pastisset empalagós. Amunt, tornem a l’adidas(forever)-vice-ouigo(el nom que no va triomfar)-albini-abajo, Scowl són guitarrers i cridaners i molen, però un festival és com Tinder, sempre hi pot haver una cosa millor i cal comprovar si The Last Dinner Party mereixen ser la sensació de la temporada, i ok, per què no. Bona veu, bones cançons, notable alt, però me’n vaig mentre acaben per agafar lloc per Yo la tengo, que no acaba sent un gran lloc perquè hi ha més gent de la que esperava i l’escenari és gegant, però lateral davant està prou bé, i el setlist inclou perles com Autumm Sweater i acaba amb Tom Courtenay (Julie Christie, the rumours are true! papapapapapararara papapapapapararara) i Blue Line Swinger i no sé si soc prou conscient del privilegi que és haver-los vist dimarts i veure’ls avui i que unes hores més tard veuré The National per segon cop també en tres dies, els meus dos grups favorits, si arriben a portar Teenage Fanclub em poden enterrar als juncos. 

Breu apunt per informar que James McNew va obrir el Microclima Sound a Ultralocal, la millor botiga del mon!, i que em va fer ràbia no haver-ho sabut perquè potser hi hauria fet una escapada, i que Ira i Georgia van ser-hi també. Això també és un privilegi, i tot i que jo no el vaig gaudir, em fa molt feliç. 

Després de Yo la tengo, sopar a la grada jove amb BADBADNOTGOOD, que no esperava que fos una banda de jazz, el que n’havia sentit, i m’havia agradat molt, era més marvingayer, però molt bé el tros que en vam veure. Que ens va poder l’ànsia d’anar passant per agafar lloc a The National, i val, la jugada ens va sortir bé, abans que comencés Lana del Rey ja estàvem a les primeres files davant el micro de Bryce, però mother mine la Lana del Rey. No volia que se’m tiressin a sobre els fans però si dissabte Miguel va respondre al meu “no me gustó nada” amb un “ayer The National fue una mierda”, no em callo: és una petarda pàmfila, sense substància ni sang a les venes que no té ni veu ni gràcia ballant, de debó no entenc l’èxit. Allò va ser un suplici, quina diferència amb fa dos anys, que el concert del costat va ser el de Beck! 
Anyway, estàvem a cinquena fila i si bé vam començar molt apretats, de seguida es va esponjar una mica i per a quan van tocar Abel ja tenia el suficient espai per botar com un masai sense xafar a ningú. Al setlist hi havia Apartment Story, però no la van tocar, com confirma el setlist que la banda va penjar al seu instagram. Potser va ser el dany colateral del retard d’un quart d’hora o més de la diva? Molt semblat al de dimecres, amb poques variacions, van incloure Squalor Victoria a l’inici, al final, abans de Mr. November, dimecres van fer Weird Goodbyes i divendres Light Years, i van repetir Abel, que sempre la presenta Bryce com una cançó que fa anys que no toquen, però és una veritat a mitges, perquè el primer dia de Lisboa la van tocar, i ara dos cops més, i com sigui per mí és una sort que hagi tornat, perquè va estar fora dels setlists durant anys. Es van deixar Vanderlyle (un grupet de fans van cantar-ne un tros quan els roadies ja arreplegaven equip), però sempre hi ha la triada final Mr. November (ho vaig dir a tuiter i em reafirmo, I used to be carried in the arms of cheerleaders és la millor línia de lletra de cançó), Terrible love i About Today, i dijous parlava amb el Presi d’això, ell deia que ja era massa previsible, que tenien prou repertori per canviar-ho, però no m’imagino un concert de The National sense esgargamellar-me cridant I used to be carried in the arms of cheerleaders o it takes an ocean not to BREAK! i jo li deia que és com els canelons de la mama, que són sempre igual de bons i per això mateix en vols menjar cada cop que en fa (sí, vaig comparar The National amb els canelons de la mama, aquesta no l’hau vist vindre). Matt va estar una mica menys fi que al Razz, però al Razz havia estat estratosfèric, així que al Fòrum va fer un dels seus millors concerts. I el bessons Dessner, els germans Devendorf i el Lanz i el Resnick no tenen un dia dolent i divendres estaven en plena forma, i feliços, abraçant-se al final del concert. Sensacionals.
El noi que cada nit sua tinta tirant cable a Matt va fer boles amb uns quants setlists i els va llençar al públic. Jo tenia a les mans la cinquena botella d’aigua cortesia del festival (gràcies, gràcies, gràcies, diu moltes coses bones de l’organització que repartissin aigua durant els concerts, i del públic que fessim cadenes de mans per anar-la passant enrere) i igualment no sé agafar una cosa que em llencis ni entrenant, i a més les boles van anar lluny, però una va rebotar, hi va haver una petita lluita al terra i no vaig saber qui l’havia agafat. I als cinc minuts, quan la gent havia marxat, sorpresa, l’havia pillat Matías, per a mí, només a canvi d’una fotocòpia. Qui té un amic té un tresor. 

Jo tenia el dia fet, però encara vam tenir ganes d’anar al final de Brutus, molt bé, i de deixar-me convéncer per veure Mushkaa, ja està, ara soc jove i moderna o també m’ha d’agradar perquè em donin el carnet? Too old for this shit, però ella em cau bé, a tope amb el jovent. Va sortir mitja catalanor a fer colabos (es diu així, oi?) però jo no en coneixia ni un: Julieta, Maria Hein, els Tyets (diuen, jo no sé quina cara fan) i no sé qui més. Molt bé. 
Au, cap a casa que és tard i vol ploure, i plou, i m’enganxa perquè divendres la llançadora no va fluida i faig cua moooooolta estona, i comença a ploure i només xispeja i per sort trobo un taxi pujant Passeig de Gràcia que em salva d’arribar a casa molla com un pollastre.

Primavera Sound 2024 - Dijous

La veritat és que vas al Fòrum amb un altre ànim quan el dia abans ja has vist el teu grup favorit. Més alegre, més feliç. Quina entrada més pastelosa, Andrea. A vere, torna a començar. 
M’hauria agradat veure el combo Ángeles, Víctor, Gloria y Javier però les 16:30 sempre és massa aviat, i més si t’has entretingut a fer-te un horari a mà per assegurar que podràs llegir-lo, ja que l’organització s’entesta a ignorar la presbícia del 50% (mínim) dels seus assistents i no augmenta la mida de lletra dels horaris. 

També dec ser una de les tres últimes persones que no pugen el DNI a l’app i han de passar per atenció al client a validar l’entrada. Cada any hi ha menys gent, dijous ningú, jo soleta, el tràmit em va costar dos minuts, ho recomano molt.
Però vaja, que a les cinc ja tenia l’entrada validada, la polsera al canyell i era dins. La primera parada, despres de trobar Matías i Lourdes, Como Vivir En El Campo, dels millors grups del panaroma nacional, si me preguntan. Una de les últimes cançons va ser La partida, que va explicar que la va somiar, que la sentia a la radio i era una cançó de Yo la tengo, però que no ho era, és clar, i que la va fer, i que va escriure a l’Ira per explicar-li, que Ira mai li ha contestat, que algú li digui. La veritat és que podria ser una cançó de Yo la tengo. 

D’allí, i havent trobat a Mireia, a Voxtrot. Bé però sense substància, només el hit, que van fer l’última, tenia una mica de sang. Següents, Arab Strap, que crec que no els havia vist més des de ni sé quan va ser, però va ser al Razz 3 i els va telonejar Evripidis and His Tragedies quan aquests acabava de treure el seu primer àlbum, fes comptes. Per desgràcia meua el concert va coincidir amb el moment en que van començar a arribar amics i l’Elena em va enviar una foto que se suposava que el Matt Berninger era entre el públic i jo dic que sí però el Presi diu que no, que era un pavo que se li assemblava molt però no ho era, i després vaig veure a IG que Matt havia estat al concert de William Basinski, que solapava amb Arab Strap, i potser ho va dir ell mateix durant el concert, ja em falla la memòria? (normal després de la sobredosi de concerts, emocions i cervesa, pa’qué mentir, que suposa un festival) que era el millor disc de no sé quina comparació hiperbòlica va emprar. 

D’Arab Strap a Manekin Pussy, el grup mal programat del dia perquè l’escenari Plenitude vessava, i des d’on ens vam haver de quedar se sentia amb els greus de la Boiler Room embrutant (la Boiler jo l’enfonsava al mar, també us ho dic) i veure, no es veia res. Jo volia anar a Dillom per fer la gràcia, però res, Manekin Pussy de lejos no es bailar, i d’allí a coses sèries, Blonde Redhead, però tenia urgències fisiòlogiques i unes amigues que es volien comprar la samarreta de Pulp, i dona gràcies que vam tornar just quan acabaven amb el hit. Vaig resar tres avemaries de penediment i contricció. Dissabte em va dir Javi que havien estat els teloners d’un concert d’Interpol al Razz allà per 2008 0 2009. No me’n recordava pas.

Tenia apuntat billy woods, i altres van anar a Amaarae, que l’havia escoltat però no recordava si m’havia agradat, però no sé com em vaig trobar a mordor veient una estona Vampire Weekend. I com que mai m’han acabat de amb la Silvia vam decidir fer excursió llampec a Beth Gibbons, sort que es va imposar el seny. Quina meravella. Que me la portin a l’Auditori, si us plau i gràcies. 

En vam marxar abans que acabés per tornar a mordor a la carrera i agafar un lloc decent per Pulp, a saber, lluny però bailongo. Què dir de Pulp que no hagin dit altres millor? Que són part de la nostra vida, i que són la colla pessigolla que voldries tenir d’amics, i que Jarvis és un showman i que Common People sempre sempre sempre ens farà embogir yeah yeah yeah yeah yeah yeah, yeah yeah yeah yeah yeah yeah

Justice, una estona, we are your friends you’ll never be alone again

i tornar als escenaris de dalt, treure el cap a Peggy Gou just quan Villano Antillano va sortir a fer la colabo (visca!!) i cap a casa. 

Primavera a la Ciutat 2024

El Primavera Sound no són només els tres dies al Fòrum. Si vols i pots i t’abelleix, pots començar dilluns a alguna sala de la ciutat. I diluns resulta que tocaven Maustetytöt, les noies de Fallen Leaves, que jo no haig vist perquè sóc un desastre i una indocumentada, però Iván i Carmen em van dir que hi anaven, i som-hi. Em va encantar. Tenen un humor negre com fosques són les lletres i alegre la música: “després de la gira per Finlàndia pensava que el nostre èxit era per les lletres, però ja veig que no”. La cançó que em va agradar més és “Jos mulla ei ois sua, mulla ei ois mitään”, que una dedica a l’altra, són germanes, “sense tu no sóc res” o una cosa així. Preciosa. Ens van agradar a tots. 

Dimarts la cirereta era Yo la tengo a l’Apolo. Que els hem vist vint vegades, i d’aquestes vint, setze han sigut a l’Apolo, però mai s’ha de dir que no a un concert de Yo la tengo, aquest íntegrament de versions. Versions des dels Kinks a Sun Ra, passant per la Velvet (quinze minuts d’Heroin) i els Troggs (With a girl like you, pararapapà pararapapà). I com ens va dir Ira en acabar: “Estic segur de que us veuré a tots divendres, oi?” El dubte ofén. I va atansar-se a la taula de merchan a signar i fer-se fotos i fer feliços a uns quants. Menció especial a la noia de menys de trenta que abraçava el vinil de “I can hear the heart beating as one” i no sabia marxar d’allà després d’aconseguir firma i foto i felicitat eterna. 

Dimecres era el dia de l’ànsia, de cancel·lar les reunions d’última hora de la tarda dient que I’ve got a personnal appointment per poder arribar aviat al concert que The National feia al Razz en horari europeu, de set a nou, la forma en què el festival ens demana perdó per impedir que les seues gires en sala-pavelló facin escala a Barcelona des de ni se sap quan, d’acord, perdonats fins l’any que ve. Vaig poder sortir de casa a un quart de sis i entrar a la sala poc després de tres quarts, i colocar-me enganxada al paquetet de gent que ja hi havia, unes vuit o deu files, i au, a esperar una hora dreta. Aviat vaig tenir companyia, Jesús, Pepe, Cris, per fer passar l’estona més ràpid. I a les set i deu per fi Sea of love. Van fer un setlist equilibrat, de temes nous i vells, moguts la majoria, tot el mogut que pot ser una cançó de The National, tot i que jo faig bastanta nosa quan toquen Apartment Story, Abel, Graceless, Day I Die i alguna més que em fa saltar com si tingués molles d’acer enlloc de bessons. Flaixos del primer concert de Lisboa, que van tocar Lit up, súper favorita de l’Alligator que em va fer pensar que si la tocaven sacrificarien Abel, i no, la van tocar la següent i el meu deliri encara està enganxat a les vigues del sostre de Campo Pequeno. No va sonar gaire bé, si més no a la part davantera on era jo, però això ja passa al Razz, i a d’altres concerts, si vols el caliu i la bogeria de les primeres files, a vedades toca sacrificar que les cançons sonin com han de sonar, com saps que poden sonar, i que Graceless, per exemple, que la reconec en cinc segons, me’n costés deu, o que els puntejos que donen la melodia quedessin diluits a moltes cançons sota la distorsió. A mig concert vaig tenir a ull Bryce Denvedorff, primer no el veia, i us recomano molt que li dediqueu alguna estona. Mirar com toca la bateria és ASMR. A Aaron my love el vaig tenir davant tot el concert, i jo sé que em reconeix. Em reconeix com segur que reconeix molts fans a qui ha vist tantes vedades a les primeres files i de qui el seu subconscient sap que en algun moment hi ha intercanviat les quatre frases típiques, I love what you do, thank you very much, encara que al nostre cas és més remarcable perquè li vam contar a Copenhague que l’any anterior haviem anat a Eaux Claires i que érem de Barcelona. Matt estava en forma i afinat i no va saltar al públic però es va fotre pel damont dels que eren a les primeres files, qui va vulguer va poder comprovar la qualitat de la jaqueta de vestir que portava, oi, Matías? 

Els somriures dels bessons (els Dessner, no els meus d’acer) mirant-se amb complicitat quan les primeres notes de Mr. November van provocar el deliri a la sala, impagables. Deliri que es repetiria amb Terrible Love it takes an ocean not to break. 

Acabar amb Vanderlyle Crybaby Geeks és el normal a gairebé tots els concerts però no als festivals, així que és possible que la de dimecres fos la primera vegada que la vam poder sentir a Barcelona, perquè a les anteriors visites a sala, Sidecar al 2005 (no hi era, jo crec que només hi van anar Rafa i Joan pinypon, i el Maurici Ribera, i ja, ells tres) o a l’Apolo el 2007 (el meu primer concert d’ells, amb febre, never forget) la cançó encara no existia. Pell de gallina, sempre. 

En resum: ells pletòrics i feliços, jo emocionada i feliç. 

You don’t know how much I love you. Do you? 

Vida Festival 2023

 

Podria fer una crònica del Vida que només parlés del concert de La Costa Brava (nunca volverán)? Podria, tranquilament. Podria centrar la crònica en el “chascarrillo” que vaig soltar quan van anunciar els primers caps de cartell, a sabre, Suede, Spiritualized i The Libertines, que em van fer exclamar is this Vida 2023 or 2003? No podria, perquè seria molt injust pels grups i pel festival. Oi que no ens queixem de New Order (bé, sí) o Depeche Mode al Primavera? Doncs això. 

El Vida és el festival que és, i jo no haig perdut l’esperança que algun any a l’escenari CervesaBier Amigo i en horari estelar, i jo a primera fila igual de centrada que la Xesca i el Dani a Suede, hi sigui jo esperant que surtin The National, igual d’histèrica i emocionada que estava ahir a l’escenari més xic esperant La Costa Brava, i creuar-me els bessons Dessner aquella nit anant i venint, com ens vam creuar en Tim Bernardes, l’Erlend Oye brasiler (ja s’ha dit, oi?). 

El Vida és el festival que és, i ens agrada així, perquè si no són els caps de cartell serà el grup més desconegut que aniràs a veure fugint, potser, dels primers, el que et salvarà la nit. I perquè, no ens enganyem, els cap de cartell són els amics amb que ho comparteixes. Aquí sota, una mostra. 

Dijous va començar accidentat, i va acabar passat per aigua. La sorpresa saltó en las Gaunas quan la Núria va descobrir que no havia comprat l’abonament. Coses que passen. Però només va caldré mobilitzar els amics i la xarxa vilanovina la va posar en contacte amb un noi que n’havia comprat dos per error: a match made in heaven! Vam sentir el “qué lástima pero adiós, me despido de ti y me voy” des de l’entrada. M’hauria agradat veure la Julieta Venegas, però el que de debó m’agradaria és parlar-hi de llibres, i això ja sabia que no passaria. 

El primer concert que vaig/vam veure va ser el de Panda Bear & Sonic Boom, de lluny i parant-hi l’atenció justa, a ràfegues, i mirant-nos el cel que venia gris plom per l’oest. Passeig cap al Bosc, que Whitney començaven vint minuts més tard del final de Panda Bear, i bé, música per piscina, uns músics molt bons però un cantant amb una veu i uns falsets que a mi no em molesten però a d’altres els fa dentera. En algun moment van començar a caure gotes, i era molt poca cosa, refrescava i tot, però els escenaris del bosc no estan “acoberterats” i aquelles quatre gotes van fer mal, i van començar a retrassar o directament anular alguns concerts. El pobre dj del vaixell va acabar punxant a sota d’un plàstic que el tapava a ell i l’equip. Després tocava La Casa Azul, i els vam donar una oportunitat perquè van començar animats, però definitivament, tres d’alguna cançó, no són el meu grup favorit, ni el de la Núria i la Meri, així que vam anar a seure com senyores fins que es feia l’hora de Lori Meyers, que només els volia veure la Meri, però quatre cançons i marxem. I tal qual, quatre cançons i vam marxar tots perquè va començar a ploure a bots i barrals i de costat. Les tres maries duiem paraigua com bones senyores previsores que som, però només servia per mantenir el cap eixut, algo és algo, ja que l’aigua venia de costat i en qüestió de minuts anàvem xopes. Vam iniciar la fuga i pel camí ja vam sentir que Lori Meyers paraven de tocar. Vam estar de sort i hi havia un autobús buit on vam seure i darrere nostre van pujar Maite, Anna i Óscar, i poc després, Jesús, que primer s’havia volgut quedar amb l’Elena i altres vilanovins. Ovació i vuelta al ruedo, el donàvem per perdut, i cap a casa. El cansament acumulat de la setmana laboral va agraïr la retirada. 

Divendres vam pujar una mica més aviat però no prou per veure els Za! Em van fer anar a veure el Niño de Elche però me’l vaig mirar de lluny i només una estona, i desprès vam anar a treure el cap a Socunbohemio, molt bé. El cantant deu tenir entre quinze i divuit anys i això sempre em fa exclamar “fuera de mi vista, pocavergonya!”, però com que és de per aquí suposo que serà més fàcil de veure que Aurora, així que vaig arrossegar el grup. L’havia escoltat una mica i m’imaginava un show tranquil i “ensoñador” i em vaig trobar un valkiria de vint i pocs anys (fuera de mi vista!) desplegant un vendaval d’energia i fúria pop que em va encantar. Vaig veure L’Impératrice de lluny, parlant amb uns altres amics que dijous no havia vist, i remenant l’esquelet i pensant que programar Xoel López després d’aquell show bailongo potser no era la millor idea, però Xoel va estar prou bé. No conec el repertori Xoel, però vaig ser molt fan de Deluxe, i encara que separa personalitats artístiques, és a dir, no en va tocar ni una que jo conegués, va ser un bon concert i la prova és que el vam veure sencer i fins i tot ens vam anar atansant per veure’l de més aprop. Torn de Suede. Tenim súperfans a les primeres files però jo em quedo enrere. La primera vegada que vaig veure Bret Anderson va ser entrant a l’hotel Le Meridien, atemorit i agafant-se fort a la Justine perquè hi havia una colla de fans d’Springsteen esperant per aconseguir un autògraf. Sempre haig pensat que probablement era l’única que els va reconéixer i que sabia que aquella nit tocaven. Maig del 93. Toquen “Trash” i “Animal Nitrate” la segona i la tercera, i com que mai ha sigut un grup que hagi seguit massa, m’uneixo als alts que van bosc, una estona de Ghouljaboy i després The Gulps. Com que aquest Vida tinc un nivell d’indocumentació similar al que tenia al primavera no tinc ni idea de què fa cada grup, ni estic assabentada que són el grup revelació, la gent vinga dir que són de Granada, quan no són d’enlloc, com a molt podries dir que són de Calahorra, que és d’on són dos d’ells, el cantant i un guitarrista. Els altres semblen un acudit d’aquells setenteros: un francès, un italià i un australià. El manager és Alan McGee, que havia de punxar però sembla que ni va aparéixer per Vilanova. Bé, The Gulps. Em vaig passar el concert ballant i saltant, i Jesús i Óscar van acabar al pogo, no te digo más. Després una mica de Dharmacide, prou bé, i a moure el cucu a Pongo. Típica proposta que probablement no aniria a veure en concert en solitari, però que si la tinc a un festival, no la deixo escapar. Els alts se’n van quan acaba, però les nenes vilanovines són al vaixell, ballant indie dels noranta, i oldie but goldie, ja m’agrada ballar un cop a l’any el “She bangs the drums” i Nirvana. Llavors penso que mai ningú punxa Smashing Pumkins, i faig un tuit. Magia potagia, dos cançons més tard sona “1979” i els bots que faig crec que són la causa del mal de peus que arrossego des de llavors. Quan plega el dj aquest algú (el Genís) diu que Alan McGee és a la Cabana punxant i allà que anem, però tot i que de seguida ens treuen de l’error, Alan McGee no ha vingut i el person del barret que posa el single i surt a ballar és Turista Accidental o algo així, a les nenes els agrada i no volen marxar, així que jo vaig a seure a les paques de palla i quan acaba són quarts de cinc i quan veig els segurates a punt de dir-nos vayan saliendo fem això mateix. Arribem a casa que clareja, ho hem donat tot. 

Dissabte arròs i sense migdiada amunt, que vull veure el Tim Bernardes al vaixell. Mat, Lou i Javi ja hi són apalancats a quarta fila quan arribo, cadira adicional i a gaudir. És ple de brasilers, la noia del meu costat les canta totes i en plora a llàgrima viva dos. En Tim, l’Erlend Oye brasiler, per aspecte físic i per proposta musical, i perquè es deixa fer fotos tota la nit amb qui li ho demani, és simpàtic com ell sol, i canta i toca com els àngels de la tropicàlia folk. No és el concert del festival perquè després de mitja cançó de Jorge Drexler i les parades a boxes de rigor, la Lourdes i jo anem a la Cova a agafar lloc. Fran, Richi i companyia encara estan colocant instruments i ens fa fins i tot vergonyeta atansar-nos tant, però quan veiem que comença a arribar gent ens plantem davant de tot al centre, on se’ns uneixen una mica més tard la Núria, la Meri i l’Elena. Haig de dir que quan vaig veure que els programaven a l’escenari més petit vaig sentir l’indignació del fan ultrajado perquè no veu reconeguda la vàlua del seu grup, però suposo que La Costa Brava només ens agrada a un grup generacional que ens hi vam enganxar els anys que van estar actius, i això no és tanta gent. Com que era davant de tot no sé fins on arribava la gent, però diria que van omplir sense petar-ho, i nosaltres vam estar a la glòria i ara només sento gratitud per qui els posés allà. Estava tan nerviosa que només vaig fer tres fotos fatalítiques i dos vídeos, un d’un segon, aquest era el nivell d’histerisme, no saber si estava gravant o no. 

Com tampoc sé mai a quina cançó ploraré. Sol ser amb “Mi última mujer”, “Déjese querer por una loca”, o “Copas de yate”, i parlo de concerts de Fran Nixon, a La Costa Brava no els haviem vist en més de dotze anys fins que algú es va inventar “La Costa Brava no volverán” i els vam veure a La Capsa al novembre, concert inoblidable on no hi havia límit de temps (ahir només 50 minuts i van sortir tard i no els hi van deixar recuperar, imperdonable) i van tocar les tres que haig dit abans i a les tres vaig plorar, però ahir va ser a la primera, “Dos ostras”, “qué más puede darte el mundo si cada segundo es una primera vez, somos verdaderos gigantes y a cada segundo nos mata David” (i ara escric això i la cançó està sonant a l’iTunes i torno a plorar, d’alegria i d’una barreja de sentiments que no puc desxifrar). Van acabar amb “Mi última mújer” i no vaig plorar però gairebé, i em vaig deixar la veu cantant “los idiotas prefieren la montaña y en mi interior yo tengo una playa donde fabrico mis recuerdos perfectos” (ja torno a plorar, recoi). Van marxar de l'escenari recordant-nos que "esto no se volverá a repetir" i van començar els jocs de la fam per aconseguir un setlist i quan pensava que no l’aconseguiria, només n’hi havia tres, vaig aconseguir que Fran em sentís i em donés l’últim, gracias, gracias, gracias. 

Ens vam indignar una mica en veure que ens haviem quedat sense “Hazte camarera” i “Nada me importa”, però era tant feliç, i m’havia buidat tant emocionalment que ja m’era tot igual. La resta de la nit era farcit. Veure el final de Glasvegas, una estona a Spiritualized, el final de La Plazuela, grup mal programat del dia, per lloc, una Cabana que es va quedar petitíssima, i l’hora, unes deu del vespre que si haguéssin sigut la una haurien estat bogeria. Una mica de Dani (bona, apunta maneras, però not our cup of tea), una estona al vaixell a ballar amb Llamadas Perdidas DJs, el final de DEHD, que són de Chicago i això els fa guanyar punts, però ens perdem KEG, que els alts diuen que és el concert del Vida (això per mí és impossible, és La Costa Brava, però ja ens entenem), tres cançons dels Libertines, for the lol, una mica de Playback Maracas, m’agraden, però ja estic rendida, així que toc de corneta i retirada, thank you for coming, see you next year i tota la pesca. 

Primavera Sound 2023

No s’encara un festival com el Primavera Sound després d’haver llegit “Macrofestivales” del Nando Cruz. El llibre no se centra en el primavera, però bona part del que s’hi explica li va com anell al dit. Molts dels temes que s’hi tracten són sabuts i àmpliament criticats: massificació, mercantilització, insostenibilitat, exclusivitat (artistes que només fan festivals i és impossible veure en sala), i en el cas concret del primavera, que hi hagi vuit escenaris principals, quatre escenaris petit-petitíssims i dos escenaris de djs d’electrònia que funciones durante dotze hores ininterrompudament, solapant-se el bum-bum amb l’escenari que tenen a la vora (especialment terrible al cas del Plenitude aka Pitchfork amb la Boiler Room), cosa que fa que per molt que facis horaris i corris d’un lloc a l’altre només puguis veure un 20% de l’oferta, sent optimistes. Altres m’han obert els ulls a realitats que desconeixia, perquè no podem saber-ho tot (el tema de les agències, com es programen les gires dels grups i la bombolla de preus que han causat els festivals) o perquè no se’ns informa / ens informem bé (les subvencions són amb els nostres diners i si bé potser es pot trobar la informació als webs de les respectives administracions, no en som conscients ni ho fiscalitzem com caldria). A mi em sobra tota la parafernàlia de marques: trobo fora de lloc que hi hagi una botiga d’una marca de l’Amancio venent samarretes, dessuadores i altres peces de roba “festival special edition” a una ubicació privilegiada del recinte, i que al moment que vam anar a tafanejar (jo em vaig quedar “fora”) estava a tope i amb les dos caixes registradores treient fum, igual que una altra botiga?, no hi vaig entrar, de Swatch, o que hi hagués nois i noies joves regalant vapejadors de sabors (no sé ni si això és legal), però hi ha a qui li sembla perfecte i no dubta en fer-se fotos de postureig o passar-se estones mortes consumint. Del “Primavera a la Ciutat by Santander” millor no en parlem, tot i que si en fos clienta no dubtaria a aprofitar els descomptes sucosos a les entrades (les de dia, a 125 €, es quedavan en 93 €). Però el primavera té coses bones com son les purament logístiques (els lavabos estan en general molt nets i tret d’hores punta no hi cues) i les barres, enguany sí, ben provistes de cambrers i cobradors. Una altra cosa destacable en positiu és la paritat del cartell, de que no poden vantar-se la majoria de festivals de l’estat, alguns directament ni saben què és i “ni está ni se le espera”. 

Centrem-nos en la música. 

Dimecres

La jornada inaugural es vestia de gala amb el concert dels Pet Shop Boys. Gratuit, en teoria, t’havies de registrar a l’app AccessTicket, sense DNI per sort, però ja sabem que si dones les dades, gratis, gratis tampoc és, però entenc i aprovo que es vulgués regular una mica l’accés i evitar allaus d’assistens, i sí, es van acabar les entrades i estava petat, però els Pet Shop Boys estan en forma i van fer un senyor concert ple de hits que vam ballar i corejar. Tot el d’abans de m’ho vaig perdre perquè a les 18:30 encara estava conferenciant amb una senyora de Califòrnia. 

Dijous

Els caps de cartell del dijous eren la Paloma i el Joan. Al Joan el vaig conéixer en persona a una festa de Sant Joan però la nostra amistat es va segellar al FIB 2001, i l’any següent vaig anar amb la Paloma al Primavera 2002, quan les dos encara vivíem a Madrid. Des de llavors i fins el 2005, amb ells i més amics vam compartir els dos festivals cada any. Jo al FIB no hi vaig faltar fins al 2009, i al primavera no hi he fallat cap any. De les amistats que fas o afiances als festivals no en parla el Nando. Entenc que és una part més sociològica, psicològica o antropològica que requeriria centenars o milers d’entrevistes a assistents per fer l’anàlisi, però la meua experiència en aquest sentit és extraordinària. Haver compartit tots aquests festivals al llarg dels anys crea vincles. Els distrutes al moment i els recordes anys després. Crees una memòria col·lectiva que uneix i alimenta aquesta amistat. El meu primer festival ever va ser el Doctor Music d’Escalarre del 1996. El primer dia vaig passar-lo pràcticament sola, perquè els amics que m’havien d’acompanyar arribaven dissabte, només vaig compartir un concert amb la Núria RIL, que hi era per feina. Vaig veure quinze concerts, fita mai superada en cap altre festival, però tinc records més sòlids dels concerts que vaig veure amb els amics. La felicitat compartida és més felicitat.

Doncs això, els amics. Estar amb ells i posar-nos al dia va fer que, després de Built to Spill, gran concert amb que vaig inaugurar el dijous i que vaig veure sola, les tres hores fins New Order les passèssim anant de concert en concert sense veure gran cosa: Ghost, a aquests si que els vam fer una mica de cas, encara que només fos per l’espectable; Red Velvet, per curiositat, però diria que feien playback i les córeos no eren res de l’altre món, tot i que havia fans plorant a altres els va decebre, i Pusha T, que vam veure des de la grada jove fotent-nos l’entrepà, remenant el cap al ritme de les seues bases. New Order els vam veure perquè tampoc hi havia un altre concert que ens cridés prou, i mira, esperava un concert pitjor. Ho haurien de deixar córrer perquè sempre han tingut un directe justet, però quan toquen els hits no pots evitar ballar i corejar-los i ser una mica feliç. D’allí corrent a Le Tigre, que era el concert estrella per mi del dia i no em van decepcionar. Potser feia quinze anys que no sentia TKO i el subidón va ser instantani. Vaig quedar-me fins al final, que obviament va ser amb Deceptacon, i això va fer que arribèssim al concert de Blur començat, i que ens quedéssim a un lateral dret buit on el so va ser molt defectuós a This is a low i The Universal, sonaven els instruments i la veu desacoblats, una cosa molt rara, i va ser una llàstima perquè són de les millors cançons que tenen. La resta, Country House, Parklife, Girls’n’Boys, Song 2, em van fer ballar i cantar i saltar com si tingués vint-i-cinc anys i no gairebé el doble. A Damon se li van arrasar els ulls de l’emoció, i per contagi, a mi també. Com diu la Cris, això que ens enduem d’aquest primavera. De Blur vam anar a The Comet is Coming i no era el que pensava que seria i ja eren quarts de cinc així que the comet is going cap a casa. 

Divendres

Julia Jacklin coincidia amb Beth Orton, i a Julia l’havia vist a l’apolo al novembre i a Beth l’últim cop potser va ser quan va tocar abans que Bon Iver al Poble Espanyol, al 2012 (no pot ser que faci tant!! si va tocar a Madrid al 2021…) però aquest any m’haig declarat oficialmente anti-auditori, perquè trenca amb el que espero d’un festival, que és música a l’aire lliure, i posats a queixar-nos que el primavera ens priva de gires i concerts a sales perquè acapara, doncs jo em queixo de que tots els artistes que van a l’auditori del Fòrum haurien d’anar a l’Auditori del carrer Lepant i fer-hi concerts d’hora i mitja en amunt. També que en el fons m’agrada més la Jacklin que l’Orton, què hi farem. Concert vist ben endavant, amb Matías i Lourdes, on la Julia i la seua banda van tornar a demostrar la qualitat de la seua proposta. Un dels concerts del dia i del festival, sens dubte. D’allí a The Delgados, que els havia escoltat més del que em pensava perquè recordava moltes cançons, però de qui mai havia estat una true fan i només haig vist en festivals, al FIB i al primavera del 2002, i em va agradar moltíssim els seu concert, van sonar genial i els afegits de violins, viola o contrabaix i flauta travessera van enriquir el seu pop-rock noventero. Després era el torn de Depeche Mode, a qui no havia vist mai perquè la vida, i a més eren els imprescindibles de l’Anna, així que vam anar-hi d’hora, a colocar-nos davant la taula de so, un encert perquè es va petar moltíssim i allà s’hi estava molt bé, i vaja, el concert em va semblar extraordinari. Fins i tot les cançons més reposades i que no coneixia gaire em van enganxar, i què dir dels hits, i de l’actitud de Dave Gahan i Martin Gore, animats i impecables. La comparació amb New Order és odiosa i no la farem, i a DM els posarem al sac de PSB o The Cure, el de bandes amb un llegat inabastable que mantenen un directe potent sense fisures. Ens vam quedar a mordor veient el Kendrick Lamar mentre anàvem al lavabo, sopàvem i ens arreposàvem i estiràvem una mica abans de Fred Again. L’any passat me’l vaig perdre tot i que va tocar els dos caps de setmana perquè no n’havia sentit res i va coincidir amb Pavement el primer i amb Mogwai el segon. Però enguany “el coneixia”: havia escoltat dos temes al matí i vaig decidir que no me’l podia perdre. Aclaparador. Quin directe més potent. Ens va encantar a tots i això que la resta ni havien sentit les dos cançons que jo havia sentit al matí. Després vam veure el que quedava de Yves Tumor, una mica de Unwound fent temps i ja a esperar a la segona fila de Lebanon Hanover, que no són my cup of tea però sí que ho són del Matías, que és molt entusiasta, i si no els hagués vist així probablement l’efecte hauria estat diferent, però ja és tradició veure un concert a les primeres files amb Mat, al Dice normalment, i són dels que recordo anys després (Har Mar Superstar, Kae Tempest, Shellac). Les cinc, cap a casa. 

Dissabte

Últim dia i el que arribo més aviat i marxo més tard. Vaig arribar a bar italia que ja havien començat i molt bé, proposta a seguir. En acabat, escales amunt amb la Cris a veure Wednesday i anar trobant la resta de petardes, Leti, Elena i Toni i per fi l’Ana, que encara no ens hem vist. Proposo anar a Villano Antillano, que l’havia sentida al matí fent els deures a l’últim moment i pintava divertit i wow, Dice petat de gent “gossejant” i jo acabant cridant “que viva el reggetón”, increible, boníssima. D’allí escales amunt a My Morning Jacket, hi havia ganes però se’m van espassar i va ser una banda sonora genial a la trobada amb altres amics. Quan va acabar hi va haver dispersió, jo em vaig quedar amb Paloma, Anna i Alberto, sens dubte amb qui més hores haig compartit aquest festival, que Paloma viu lluny i la trobo a faltar, i vam anar treure el cap a The Voidz (no havia fet els deures i vaig saber mitja hora abans pel Javi que és un projecte del Julian Casablancas), que no va convéncer, i d’allí a la grada jove a sopar acompanyats de la música de Maggie Rogers, enérgica, vital i optimista, i altre cop amunt a The War on Drugs, però de lluny, sense conectar-hi aquest cop. Ens reunim amb les noies i decidim anar a mordor, a Caroline Polacheck, però hi ha moltíssima gent i ens quedem darrere i trobem unes altres amigues que encara no haviem vist (bé, a Rosa sí, a través de les pantalles, al concert de Le Tigre) i xarrem una estona. Dispersió de nou i em quedo a dos cançons de Calvin Harris però decideixo pujar a Maneskin, pel lol i caram, quedo astorada! No és un tipus de música que escolti però el directe és “arrollador”. Mireia em diu que és davant la pantalla i allà que vaig, i vaja, que ens ho passem pipa, quin show! què guapos! prejudici eurovisiu superat! Ens quedem a Death Grips, perquè sí, perquè a Rosalia la vaig veure l’estiu passat a Bilbao presentant el Motomami, i perquè Death Grips també tenen un directe arrollador i m’agraden molt, però abans que acabin m’entra el remordiment i baixo a veure el final del concert de la Rosalia, arribo quan posa l’audio de la padrina. Em quedo al fons, se sent el bum-bum-bum de l’escenari Pull & Bear. Quan acaba em quedo al lloc veient com em passen pel costat riuades de gent. Després sabré que molta gent s’ha passat el dia allà esperant la Rosalia i bastant indiferents a les altres propostes, i això és una llàstima perquè no és l’esperit d’un festival, però ells s’ho perden. La que gairebé es perd sóc jo, que em costa tres voltes trobar les amigues per la zona dels escenaris innombrable i brugal, amenitzades per la tralla de la Charlotte de Witte, que reviu un mort. D’allí al Dice a Los Ganglios, però els veiem de lluny i no sé si toquen “Tienda de discos ultra-local” o no, i estem una estona amb Overmono per no anar tant d’hora al Dj Coco, i total, que pleguem a quarts de set amb el “Don’t stop believin” com està manat. Agafava el metro a les 6:47. Prou. Thank you for coming, see you next year. O no, ja veurem. 

Diumenge

De moment quedava un últim concert, Pet Shop Boys a l’apolo, ¡¡¡Pet Shop Boys a l’apolo!!! Cua per entrar, sala plena però no petadíssima, estem de tres quarts de pista cap a darrere, però es veu bé, sona millor, el públic està entregant, Neil Tenant exultant i Chris Lowe feliç (diuen que ballava darrere els teclats!) i bé, són una piconadora i hit rere hit ens passen per sobre i ens eleven i la Cris, el Matias i jo ens anem preguntant uns als altres si Mireia seguirà viva o haurà infartat ja, segurs de que està en èxtasi en algun lloc més endavant que nosaltres, la feiem a primera fila però sembla que no, ja ens explicarà. Aquest és el meu últim concert. Mireia i Cris encara baixen a la 2 a veure la Maggie Rogers, però jo decideixo que ja n’hi ha prou, que puc marxar feliç. 

Donant voltes al tema de la música a l’aire lliure i la felicitat compartida amb amics haig pensat que un motiu pel que ens agrada, als que ens agrada, és perquè som un país de revetlles i festes majors. El primer “concert” que vaig veure a la meua vida, si entenem concert com l’acte on uns músics interpreten cançons amb instruments, devia ser el de Jordi d’Adrall, insigne acordionista que tocava a les festes majors pirinenques dels 70 i 80, i els de les orquestres més o menys bones o dolentes que tocaven a les festes majors de l’estiu. Una festa major d’estiu és probablement el primer lloc on sents música mentre balles amb amics i socialitzes amb desconeguts, i aquesta associació música - festa - amics - diversió deu quedar gravada a foc. Limitar l’assistència a concerts al que puguis veure a un festival o a un macroconcert anual és una mica pobre, tot i que si no vius a una gran ciutat l’oferta de gires internacionals és molt escassa i assistir a un o dos festivals et compensa la misèria de la resta de l’any. Jo vaig a concerts tot l’any, de tota mida i condició, i els festivals m’agraden perquè hi puc veure grups que costa fer venir o coses que no aniria a veure en sala perquè a priori no m’interessen i haig de seleccionar, i pel que deia més amunt de veure concerts a l’aire lliure, encara que la sonorització no sigui la millor. 

Acabant. M’ho haig passat molt bé enguany al primavera. No hi aniria sola, però si hi ha prou quòrum d’amics per anar-hi l’any que ve, allà em tindreu. Que m’agradaria un festival més petit i recollit, més abastable? Per descomptat. Però és el que hi ha. Com li deia al Víctor l’altre dia, em farien un favor si deixen de fer-lo perquè jo no sé no anar-hi.

Albert, Alberto, Ana, Anna, Anna, Belén, Carmen, Chiara, Cris, Dani, Elena, Elena, Eli, Eva, Irma, Iván, Javi, Jesús, Joan, Jordi, Leti, Lourdes, Luis, Maite, Maria, Matías, Miguel, Mireia, Nati, Nef, Óscar, Paloma, Pepe, Rosa, Gema, Povill, Rafa, Sebas, Toni, Xavi, Xesca, segur que em deixo algú, però espero no deixar-me ningú. Gràcies!