Primavera Sound 2024 - Divendres

Divendres volia arribar a Ferran Palau, que al pobre el van posar obrint mordor a les 17:30 i devia tenir un paquet de fans de Lana del Rey que es veu que feien cua abans que obrissin i van entrar corrents per agafar lloc i que no devien entendre res i si hi va anar algun fan, del Ferran, el va veure de lluny, com em va passar al primer Vida, que per culpa dels lanadelreyers vaig veure Yo la tengo a cinquanta metres de l’escenari. Fora dives dels nostres festivals! Vaig arribar al final d’Aiko (el grupo) i molt bé, me les haig d’escoltar aquestes noies, per un moment em va venir un flaix de Nosotrash. Fer temps fins a Scowl va ser treure el cap a Silica Gel, coreans powerpop amb guitarres que direstraitstejaven, a NUSAR3000, jovenalla perrejant, vaig fer un vídeo pels meus nebots, que potser ho coneixen i passejar fins a mordor a veure Ethel Cain, que ens va semblar un pastisset empalagós. Amunt, tornem a l’adidas(forever)-vice-ouigo(el nom que no va triomfar)-albini-abajo, Scowl són guitarrers i cridaners i molen, però un festival és com Tinder, sempre hi pot haver una cosa millor i cal comprovar si The Last Dinner Party mereixen ser la sensació de la temporada, i ok, per què no. Bona veu, bones cançons, notable alt, però me’n vaig mentre acaben per agafar lloc per Yo la tengo, que no acaba sent un gran lloc perquè hi ha més gent de la que esperava i l’escenari és gegant, però lateral davant està prou bé, i el setlist inclou perles com Autumm Sweater i acaba amb Tom Courtenay (Julie Christie, the rumours are true! papapapapapararara papapapapapararara) i Blue Line Swinger i no sé si soc prou conscient del privilegi que és haver-los vist dimarts i veure’ls avui i que unes hores més tard veuré The National per segon cop també en tres dies, els meus dos grups favorits, si arriben a portar Teenage Fanclub em poden enterrar als juncos. 

Breu apunt per informar que James McNew va obrir el Microclima Sound a Ultralocal, la millor botiga del mon!, i que em va fer ràbia no haver-ho sabut perquè potser hi hauria fet una escapada, i que Ira i Georgia van ser-hi també. Això també és un privilegi, i tot i que jo no el vaig gaudir, em fa molt feliç. 

Després de Yo la tengo, sopar a la grada jove amb BADBADNOTGOOD, que no esperava que fos una banda de jazz, el que n’havia sentit, i m’havia agradat molt, era més marvingayer, però molt bé el tros que en vam veure. Que ens va poder l’ànsia d’anar passant per agafar lloc a The National, i val, la jugada ens va sortir bé, abans que comencés Lana del Rey ja estàvem a les primeres files davant el micro de Bryce, però mother mine la Lana del Rey. No volia que se’m tiressin a sobre els fans però si dissabte Miguel va respondre al meu “no me gustó nada” amb un “ayer The National fue una mierda”, no em callo: és una petarda pàmfila, sense substància ni sang a les venes que no té ni veu ni gràcia ballant, de debó no entenc l’èxit. Allò va ser un suplici, quina diferència amb fa dos anys, que el concert del costat va ser el de Beck! 
Anyway, estàvem a cinquena fila i si bé vam començar molt apretats, de seguida es va esponjar una mica i per a quan van tocar Abel ja tenia el suficient espai per botar com un masai sense xafar a ningú. Al setlist hi havia Apartment Story, però no la van tocar, com confirma el setlist que la banda va penjar al seu instagram. Potser va ser el dany colateral del retard d’un quart d’hora o més de la diva? Molt semblat al de dimecres, amb poques variacions, van incloure Squalor Victoria a l’inici, al final, abans de Mr. November, dimecres van fer Weird Goodbyes i divendres Light Years, i van repetir Abel, que sempre la presenta Bryce com una cançó que fa anys que no toquen, però és una veritat a mitges, perquè el primer dia de Lisboa la van tocar, i ara dos cops més, i com sigui per mí és una sort que hagi tornat, perquè va estar fora dels setlists durant anys. Es van deixar Vanderlyle (un grupet de fans van cantar-ne un tros quan els roadies ja arreplegaven equip), però sempre hi ha la triada final Mr. November (ho vaig dir a tuiter i em reafirmo, I used to be carried in the arms of cheerleaders és la millor línia de lletra de cançó), Terrible love i About Today, i dijous parlava amb el Presi d’això, ell deia que ja era massa previsible, que tenien prou repertori per canviar-ho, però no m’imagino un concert de The National sense esgargamellar-me cridant I used to be carried in the arms of cheerleaders o it takes an ocean not to BREAK! i jo li deia que és com els canelons de la mama, que són sempre igual de bons i per això mateix en vols menjar cada cop que en fa (sí, vaig comparar The National amb els canelons de la mama, aquesta no l’hau vist vindre). Matt va estar una mica menys fi que al Razz, però al Razz havia estat estratosfèric, així que al Fòrum va fer un dels seus millors concerts. I el bessons Dessner, els germans Devendorf i el Lanz i el Resnick no tenen un dia dolent i divendres estaven en plena forma, i feliços, abraçant-se al final del concert. Sensacionals.
El noi que cada nit sua tinta tirant cable a Matt va fer boles amb uns quants setlists i els va llençar al públic. Jo tenia a les mans la cinquena botella d’aigua cortesia del festival (gràcies, gràcies, gràcies, diu moltes coses bones de l’organització que repartissin aigua durant els concerts, i del públic que fessim cadenes de mans per anar-la passant enrere) i igualment no sé agafar una cosa que em llencis ni entrenant, i a més les boles van anar lluny, però una va rebotar, hi va haver una petita lluita al terra i no vaig saber qui l’havia agafat. I als cinc minuts, quan la gent havia marxat, sorpresa, l’havia pillat Matías, per a mí, només a canvi d’una fotocòpia. Qui té un amic té un tresor. 

Jo tenia el dia fet, però encara vam tenir ganes d’anar al final de Brutus, molt bé, i de deixar-me convéncer per veure Mushkaa, ja està, ara soc jove i moderna o també m’ha d’agradar perquè em donin el carnet? Too old for this shit, però ella em cau bé, a tope amb el jovent. Va sortir mitja catalanor a fer colabos (es diu així, oi?) però jo no en coneixia ni un: Julieta, Maria Hein, els Tyets (diuen, jo no sé quina cara fan) i no sé qui més. Molt bé. 
Au, cap a casa que és tard i vol ploure, i plou, i m’enganxa perquè divendres la llançadora no va fluida i faig cua moooooolta estona, i comença a ploure i només xispeja i per sort trobo un taxi pujant Passeig de Gràcia que em salva d’arribar a casa molla com un pollastre.