Quan l’any passat païa i processava el concert que havia presenciat, gaudit, ballat, saltat, després d’haver-me conformat a sentir part del primer des de casa (m’haurieu hagut de veure, que a les nou vaig ser conscient que el concert començava i jo no hi era i vaig dir, doncs a sopar, i després de sopar una sèrie, ja no recordo quina veia en aquella època, i quan va acabar i vaig apagar la tele, vaig sentir la música, claríssima que era Springsteen, però tan aprop que vaig pensar que algun veí l’havia posat a tot drap perquè tampoc hi anava, però no semblava venir dels patis, era estrany perquè sonava a la banda de Travessera però no a la de Puigmartí - que és el carrer que dona a l’Estadi, per dir-ho d’alguna manera - i sonava llunyana tot i que la sentís clarament, i pugués seguir-ne la lletra, i llavors se’m va ocórrer mirar tuiter i sí, el vent bufava ves a saber com i se sentia a Sagrada Família, a Tetuan, a Gràcia, clar, mitja Barcelona el sentia, i vaig seure al costat de la finestra a un tamboret i em vaig quedar allà fins que va acabar passades les dotze, en vaig sentir gairebé la meitat, vaig plorar i tot a algunes cançons mentre les cantava fluixet) pensava que a Springsteen li quedaven ben poquetes gires, que de fet aquella podia ser l’última, tot i que al 2025 el Born to run compliria 50 anys i bé mereixia una gira, era ben conscient que era difícil que passés. I vaig decidir que si tornava, i esperava molt fort que tornés, l’aniria a veure, sempre, petés qui petés. Perquè és una benedicció poder veure’l encara, a ell i la E Street Band, i emocionar-te i ser feliç per unes hores i uns dies abans i després, perquè la petjada que va deixar fa molts anys és indeleble i veure’l, tot i que sigui de lluny, un ninotet petitet engrandit per unes pantalles prodigioses que fan màgia, renova l’emoció i l’amor que li tinc, la fe i la convicció que les seues cançons m’han salvat i em salven, coi, si em cauen uns llagrimots galta avall que omplirien un didal mentre escric això.
Així que quan al novembre van anunciar nova gira i data a Barcelona, vaig engegar la maquinària de trobar algun còmplice amb qui anar-hi i el dia que tocava vaig bloquejar l’agenda per a que ningú em distregués i quan es van posar a la venda vaig aconseguir l’ansiada “pista trasera”. “Trasera” perquè els còmplices eren fans però no tant com per deixar anar el dineral que costa la davantera, i no ens posarem tiquismiquis. Com que a Madrid feien dos concerts, que van acabar sent tres, aconseguir les de Barcelona va ser menys “jocs de la fam” que altres anys. Però van volar i van anunciar la segona data el mateix dia, i llavors ja vaig anar a buscar una còmplice que és true hard fan i que estava disposada a gastar-se els calerons per gaudir de la pista davantera. Dit i fet i aconseguit. Ara tenim un problema, perquè once you try davantera you can never go back, però ja ho trobarem. Perquè al 2025 hi ha gira. Hi ha les quatre dates desl concerts postposats per afonia severa, i bé, no ens enganyem, està en forma però no tant i fins l’últim moment no hi ha res segur, però els rumors del fandom ja fan llistes de més de deu ciutats per completar aquestes quatre, ja que s’hi posen.
M’estic desviant.
Els concerts d’enguany. No ha plogut, no ha fet calor, el públic ha tornat a estar entregat (amb alguna inevitable excepció) i Springsteen ha tornat a estar pletòric i la banda impecable. M’haig tornat a quedar sense Candy’s Room, que sí que va fer el divendres a Madrid, el 14 de juny, concert ja legendari entre el fandom, i em dol especialment perquè sí que la va fer l’any passat aquí a Barcelona, però el primer dia, i a la primera part del concert, així que ni sentir-la de lluny, i no l’haig sentit mai en directe, i com que és de les que cauen amb comptagotes, ja m’estic fent a la idea que mai la sentiré. M’haig quedat sense d’altres predilectes, My city of ruins, de les noves, Rosalita, Growin’up de les antigues, que ara no ho miraré (ja haig perdut una bona estona abans comprovant que no, que mai haig sentit Candy’s Room en directe), però juraria que mai les haig sentit, i també coll avall que això ja no passarà.
Però és igual. Tot i que a mi em sobra tant BITUSA, que era normal que enguany dominés, que és el 40è aniversari, i em sobra perquè treu altres cançons del setlist, però després sóc la primera que les balla i les canta totes, i que maleeix que el segon dia se salti No surrender, perquè No surrender, fixa sempre, per favor i gràcies, qualsevol setlist em fa feliç, coi, són Bruce Springsteen i la E Street Band!
Si em poso a comparar, que és lleig, però ja que hi haig anat els dos dies, doncs també és la gràcia, dijous vaig saltar i ballar més, normal, l’emoció del primer dia, i des d’on era, mig camp endavant, percebia millor la vibració de l’estadi, si el pública cantava o no, si llevaven els braços, si saltaven. Dissabte, al mig del pit, tu ho vius amb més intensitat, perquè segueix estant lluny, és un estadi, però prou aprop per veure’l sense haver de recórrer a les pantalles i copsar-ho tot l’escenari a ull nu, i quan va als costats i no et tapen els cartells, el veus realment aprop, i se sent millor, també, però et perds la reacció de l’estadi. Vaig gaudir molt de poder mirar-me els altres membres de la E Street Band i els altres músics que ningú mira, les coristes les millors, sense parar de ballar en tot el concert encara que no cantessin. La veu de Springsteen, millor dissabte, va arribar on va voler i no rascava. La banda, imparable sempre. El setlist, doncs dissabte vam tenir les sorpreses del Nebraska, Atlantic City i Reason to believe, però no va fer No surrender, ja ho haig dit. El tram final de greatest hits és pràcticament invariable, així que els no tan conoisseurs no tenen decepcions per haver-hi anat un dia i no l’altre, i a la primera part on hi ha els canvis, els true-fans sempre tindran sorpreses agradables i decepcions a parts iguals.
Els punts negatius:
La colleta que vam tenir dijous a la vora, que s’havien gastat 90€ per anar a xerrar, els vaig demanar silenci dos cops, la segona una que anava amb mocador BITUSA al cap em va mirar amb odi, però li vaig fer un favor, s’estava perdent el concert!
Els guiris alts. Fora guiris alts dels nostres estadis! Són una plaga i en vaig tenir davant els dos dies.
Els true-fans del pit que tenen el cul tan pelat de sentir Born to run que ja ni s’immuten, o que aplaudeixen i s’emocionen més amb Wrecking Ball que amb She’s the One. Excuse me?
Els punts positius, i tanco:
Les cares de felicitat de la gent, els somriures d’orella a orella, l’esquena i els peus adolorits dels que hem plantat (i saltat) les tres hores de concert i una hora i mitja abans però que per art de màgia no fan mal. Em volia tallar els peus? Sí. Hauria tornat a plantar (i saltar) quatre o cinc hores avui? També.
Soc ben conscient que potser aquests seran els últims concerts a Barcelona, poden ser els últims malgrat les dates confirmades l’any que ve. Ja no soc a temps d’anar a una ciutat de les que li queden fins el juliol a Europa, tampoc no cal. Però faré mans i mànigues per tornar-lo a veure l’any que ve, no en tingueu dubtes.
My love will not let you down.
No hay comentarios:
Publicar un comentario