Entre les 18:45 i les 18:55 començaven quatre concerts que hauria vist. Royel Otis per la versió de Murder on the Dancefloor, però eren a mordor i això els descartava automàticament, Militaire Gun, Lisabö i Depresión Sonora. Va haver un empat entre Militaire Gun i Lisabö, que als penals va guanyar Lisabö, que són garantia de solvència sonora i integritat, compromís i lluita i van projectar una bandera palestina (#FreePalestine) a l’escenari i llegir un poema d’un poeta palestí. Gora Palestina!
D’allí a agafar lloc per PJ. A l’escenari del costat 070Shake tenia un pogo una mica inexplicable i de primer em va fer gràcia, però em va acabar semblant repetitiva i crec que podré culpar-la quan la propera revisió d’oïda reveli una pèrdua significativa pels greus descontrolats.
La deessa Polly Jean va sortir puntual just quan començava a ploure. Fluixet primer, xim-xim, però va anar apretant i com que apretats també estàvem nosaltres, i a quarta fila, obrir el paraigua no era opció. Em va salvar el concert i la nit sencera una bossa del Caprabo que ves a saber perquè duia Mireia a la motxilla.
El setlist que va anar dels discos més recents als més antics, va obrir amb la preciosíssima Prayer at the Gate i va incloure Angelene (prettiest mess you’ve ever seen), Let England Shake, la taquicàrdica 50 ft Queenie, i va tancar amb Down by the water (literal) i To Bring You My Love (indeed). L’hora i quart de concert es va fer molt curta. També la vull a l’Auditori o el Liceu, por favor y gracias.
I va parar de ploure tal com va acabar el concert. Per sort portava una caçadora a la tote, així que bossa del cap fora, jaqueteta a la bossa, bossa a la tote, caçadora cordada fins al coll i amont. La riuada de gent que baixava la vaig entendre quan vaig veure fotos i vídeos de la zona de menjar, on es va refugiar tothom. Nosaltres vam anar a refugiar-nos sota la pèrgola que abans quedava a la dreta de l’escenari Primavera-Rockdelux, el de la gespa darrere, per veure Bikini Kill jefazas, i sort, perquè va a tornar a ploure, i va tornar a parar quan va acabar, i llavors va començar la nit més caòtica i alhora sorprenent i divertida.
A sabre:
ROMY, que com va dir Jesús, haver-ho explicat bé des del començament! El que calia explicar-nos era que és la cantanta de The XX i jo segueixo preferint un grup que faci música amb instruments, però les seues bases i la seua veu preciosa fan el fet. Una estona.
Ens en cansem i baixem sota la fotovoltaica a veure el final de Mandy, Indiana (no puc evitar recordar els Spinto Band i el seu temazo incontestable, encara que aquests, res a veure).
Alcalá Norte. El hype, les cançons més oscurilles m’agraden més que la famosa, però sé que podria haver estat a qualsevol altre escenari (unes japoneses a la Grada jove, per exemple) i hauria aprofitat més el temps. No són ells, soc jo.
Com que tenim part del grup al pogo, la Silvia i jo intentem fugir a veure les mencionades japoneses, però un altre grup ja ve cap aquí i volem veure Model / Actriz, així que ja no ens movem. Model / Actriz bolazo, flipant. L’endemà m’empenidiria de que m’hagués fet mandra baixar a mordor a veure la Róysín Murphy, però el primavera ja pot ser això, un seguit d’encerts inesperats barrejats amb males decisions que si tot va bé i els grup i cantants aguanten, en algun moment es podran revertir.
Quan va acabar Model / Actriz una mica de Pelada, només calia girar-se i mirar cap al mar, i després vam anar a moure el cucu, i poc m’ho pensava que ballaria regueton amb DJ Playero. Mai diguis mai.
A quarts de cinc enfilava el camí del metro, quin gust. A veure si l’any que ve tinc el tramvia fins Girona i m’estalvio els drames de la tornada. Perquè hi tornarem l’any que ve, oi?
ROMY, que com va dir Jesús, haver-ho explicat bé des del començament! El que calia explicar-nos era que és la cantanta de The XX i jo segueixo preferint un grup que faci música amb instruments, però les seues bases i la seua veu preciosa fan el fet. Una estona.
Ens en cansem i baixem sota la fotovoltaica a veure el final de Mandy, Indiana (no puc evitar recordar els Spinto Band i el seu temazo incontestable, encara que aquests, res a veure).
Alcalá Norte. El hype, les cançons més oscurilles m’agraden més que la famosa, però sé que podria haver estat a qualsevol altre escenari (unes japoneses a la Grada jove, per exemple) i hauria aprofitat més el temps. No són ells, soc jo.
Com que tenim part del grup al pogo, la Silvia i jo intentem fugir a veure les mencionades japoneses, però un altre grup ja ve cap aquí i volem veure Model / Actriz, així que ja no ens movem. Model / Actriz bolazo, flipant. L’endemà m’empenidiria de que m’hagués fet mandra baixar a mordor a veure la Róysín Murphy, però el primavera ja pot ser això, un seguit d’encerts inesperats barrejats amb males decisions que si tot va bé i els grup i cantants aguanten, en algun moment es podran revertir.
Quan va acabar Model / Actriz una mica de Pelada, només calia girar-se i mirar cap al mar, i després vam anar a moure el cucu, i poc m’ho pensava que ballaria regueton amb DJ Playero. Mai diguis mai.
A quarts de cinc enfilava el camí del metro, quin gust. A veure si l’any que ve tinc el tramvia fins Girona i m’estalvio els drames de la tornada. Perquè hi tornarem l’any que ve, oi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario