Primavera a la Ciutat 2024

El Primavera Sound no són només els tres dies al Fòrum. Si vols i pots i t’abelleix, pots començar dilluns a alguna sala de la ciutat. I diluns resulta que tocaven Maustetytöt, les noies de Fallen Leaves, que jo no haig vist perquè sóc un desastre i una indocumentada, però Iván i Carmen em van dir que hi anaven, i som-hi. Em va encantar. Tenen un humor negre com fosques són les lletres i alegre la música: “després de la gira per Finlàndia pensava que el nostre èxit era per les lletres, però ja veig que no”. La cançó que em va agradar més és “Jos mulla ei ois sua, mulla ei ois mitään”, que una dedica a l’altra, són germanes, “sense tu no sóc res” o una cosa així. Preciosa. Ens van agradar a tots. 

Dimarts la cirereta era Yo la tengo a l’Apolo. Que els hem vist vint vegades, i d’aquestes vint, setze han sigut a l’Apolo, però mai s’ha de dir que no a un concert de Yo la tengo, aquest íntegrament de versions. Versions des dels Kinks a Sun Ra, passant per la Velvet (quinze minuts d’Heroin) i els Troggs (With a girl like you, pararapapà pararapapà). I com ens va dir Ira en acabar: “Estic segur de que us veuré a tots divendres, oi?” El dubte ofén. I va atansar-se a la taula de merchan a signar i fer-se fotos i fer feliços a uns quants. Menció especial a la noia de menys de trenta que abraçava el vinil de “I can hear the heart beating as one” i no sabia marxar d’allà després d’aconseguir firma i foto i felicitat eterna. 

Dimecres era el dia de l’ànsia, de cancel·lar les reunions d’última hora de la tarda dient que I’ve got a personnal appointment per poder arribar aviat al concert que The National feia al Razz en horari europeu, de set a nou, la forma en què el festival ens demana perdó per impedir que les seues gires en sala-pavelló facin escala a Barcelona des de ni se sap quan, d’acord, perdonats fins l’any que ve. Vaig poder sortir de casa a un quart de sis i entrar a la sala poc després de tres quarts, i colocar-me enganxada al paquetet de gent que ja hi havia, unes vuit o deu files, i au, a esperar una hora dreta. Aviat vaig tenir companyia, Jesús, Pepe, Cris, per fer passar l’estona més ràpid. I a les set i deu per fi Sea of love. Van fer un setlist equilibrat, de temes nous i vells, moguts la majoria, tot el mogut que pot ser una cançó de The National, tot i que jo faig bastanta nosa quan toquen Apartment Story, Abel, Graceless, Day I Die i alguna més que em fa saltar com si tingués molles d’acer enlloc de bessons. Flaixos del primer concert de Lisboa, que van tocar Lit up, súper favorita de l’Alligator que em va fer pensar que si la tocaven sacrificarien Abel, i no, la van tocar la següent i el meu deliri encara està enganxat a les vigues del sostre de Campo Pequeno. No va sonar gaire bé, si més no a la part davantera on era jo, però això ja passa al Razz, i a d’altres concerts, si vols el caliu i la bogeria de les primeres files, a vedades toca sacrificar que les cançons sonin com han de sonar, com saps que poden sonar, i que Graceless, per exemple, que la reconec en cinc segons, me’n costés deu, o que els puntejos que donen la melodia quedessin diluits a moltes cançons sota la distorsió. A mig concert vaig tenir a ull Bryce Denvedorff, primer no el veia, i us recomano molt que li dediqueu alguna estona. Mirar com toca la bateria és ASMR. A Aaron my love el vaig tenir davant tot el concert, i jo sé que em reconeix. Em reconeix com segur que reconeix molts fans a qui ha vist tantes vedades a les primeres files i de qui el seu subconscient sap que en algun moment hi ha intercanviat les quatre frases típiques, I love what you do, thank you very much, encara que al nostre cas és més remarcable perquè li vam contar a Copenhague que l’any anterior haviem anat a Eaux Claires i que érem de Barcelona. Matt estava en forma i afinat i no va saltar al públic però es va fotre pel damont dels que eren a les primeres files, qui va vulguer va poder comprovar la qualitat de la jaqueta de vestir que portava, oi, Matías? 

Els somriures dels bessons (els Dessner, no els meus d’acer) mirant-se amb complicitat quan les primeres notes de Mr. November van provocar el deliri a la sala, impagables. Deliri que es repetiria amb Terrible Love it takes an ocean not to break. 

Acabar amb Vanderlyle Crybaby Geeks és el normal a gairebé tots els concerts però no als festivals, així que és possible que la de dimecres fos la primera vegada que la vam poder sentir a Barcelona, perquè a les anteriors visites a sala, Sidecar al 2005 (no hi era, jo crec que només hi van anar Rafa i Joan pinypon, i el Maurici Ribera, i ja, ells tres) o a l’Apolo el 2007 (el meu primer concert d’ells, amb febre, never forget) la cançó encara no existia. Pell de gallina, sempre. 

En resum: ells pletòrics i feliços, jo emocionada i feliç. 

You don’t know how much I love you. Do you? 

Vida Festival 2023

 

Podria fer una crònica del Vida que només parlés del concert de La Costa Brava (nunca volverán)? Podria, tranquilament. Podria centrar la crònica en el “chascarrillo” que vaig soltar quan van anunciar els primers caps de cartell, a sabre, Suede, Spiritualized i The Libertines, que em van fer exclamar is this Vida 2023 or 2003? No podria, perquè seria molt injust pels grups i pel festival. Oi que no ens queixem de New Order (bé, sí) o Depeche Mode al Primavera? Doncs això. 

El Vida és el festival que és, i jo no haig perdut l’esperança que algun any a l’escenari CervesaBier Amigo i en horari estelar, i jo a primera fila igual de centrada que la Xesca i el Dani a Suede, hi sigui jo esperant que surtin The National, igual d’histèrica i emocionada que estava ahir a l’escenari més xic esperant La Costa Brava, i creuar-me els bessons Dessner aquella nit anant i venint, com ens vam creuar en Tim Bernardes, l’Erlend Oye brasiler (ja s’ha dit, oi?). 

El Vida és el festival que és, i ens agrada així, perquè si no són els caps de cartell serà el grup més desconegut que aniràs a veure fugint, potser, dels primers, el que et salvarà la nit. I perquè, no ens enganyem, els cap de cartell són els amics amb que ho comparteixes. Aquí sota, una mostra. 

Dijous va començar accidentat, i va acabar passat per aigua. La sorpresa saltó en las Gaunas quan la Núria va descobrir que no havia comprat l’abonament. Coses que passen. Però només va caldré mobilitzar els amics i la xarxa vilanovina la va posar en contacte amb un noi que n’havia comprat dos per error: a match made in heaven! Vam sentir el “qué lástima pero adiós, me despido de ti y me voy” des de l’entrada. M’hauria agradat veure la Julieta Venegas, però el que de debó m’agradaria és parlar-hi de llibres, i això ja sabia que no passaria. 

El primer concert que vaig/vam veure va ser el de Panda Bear & Sonic Boom, de lluny i parant-hi l’atenció justa, a ràfegues, i mirant-nos el cel que venia gris plom per l’oest. Passeig cap al Bosc, que Whitney començaven vint minuts més tard del final de Panda Bear, i bé, música per piscina, uns músics molt bons però un cantant amb una veu i uns falsets que a mi no em molesten però a d’altres els fa dentera. En algun moment van començar a caure gotes, i era molt poca cosa, refrescava i tot, però els escenaris del bosc no estan “acoberterats” i aquelles quatre gotes van fer mal, i van començar a retrassar o directament anular alguns concerts. El pobre dj del vaixell va acabar punxant a sota d’un plàstic que el tapava a ell i l’equip. Després tocava La Casa Azul, i els vam donar una oportunitat perquè van començar animats, però definitivament, tres d’alguna cançó, no són el meu grup favorit, ni el de la Núria i la Meri, així que vam anar a seure com senyores fins que es feia l’hora de Lori Meyers, que només els volia veure la Meri, però quatre cançons i marxem. I tal qual, quatre cançons i vam marxar tots perquè va començar a ploure a bots i barrals i de costat. Les tres maries duiem paraigua com bones senyores previsores que som, però només servia per mantenir el cap eixut, algo és algo, ja que l’aigua venia de costat i en qüestió de minuts anàvem xopes. Vam iniciar la fuga i pel camí ja vam sentir que Lori Meyers paraven de tocar. Vam estar de sort i hi havia un autobús buit on vam seure i darrere nostre van pujar Maite, Anna i Óscar, i poc després, Jesús, que primer s’havia volgut quedar amb l’Elena i altres vilanovins. Ovació i vuelta al ruedo, el donàvem per perdut, i cap a casa. El cansament acumulat de la setmana laboral va agraïr la retirada. 

Divendres vam pujar una mica més aviat però no prou per veure els Za! Em van fer anar a veure el Niño de Elche però me’l vaig mirar de lluny i només una estona, i desprès vam anar a treure el cap a Socunbohemio, molt bé. El cantant deu tenir entre quinze i divuit anys i això sempre em fa exclamar “fuera de mi vista, pocavergonya!”, però com que és de per aquí suposo que serà més fàcil de veure que Aurora, així que vaig arrossegar el grup. L’havia escoltat una mica i m’imaginava un show tranquil i “ensoñador” i em vaig trobar un valkiria de vint i pocs anys (fuera de mi vista!) desplegant un vendaval d’energia i fúria pop que em va encantar. Vaig veure L’Impératrice de lluny, parlant amb uns altres amics que dijous no havia vist, i remenant l’esquelet i pensant que programar Xoel López després d’aquell show bailongo potser no era la millor idea, però Xoel va estar prou bé. No conec el repertori Xoel, però vaig ser molt fan de Deluxe, i encara que separa personalitats artístiques, és a dir, no en va tocar ni una que jo conegués, va ser un bon concert i la prova és que el vam veure sencer i fins i tot ens vam anar atansant per veure’l de més aprop. Torn de Suede. Tenim súperfans a les primeres files però jo em quedo enrere. La primera vegada que vaig veure Bret Anderson va ser entrant a l’hotel Le Meridien, atemorit i agafant-se fort a la Justine perquè hi havia una colla de fans d’Springsteen esperant per aconseguir un autògraf. Sempre haig pensat que probablement era l’única que els va reconéixer i que sabia que aquella nit tocaven. Maig del 93. Toquen “Trash” i “Animal Nitrate” la segona i la tercera, i com que mai ha sigut un grup que hagi seguit massa, m’uneixo als alts que van bosc, una estona de Ghouljaboy i després The Gulps. Com que aquest Vida tinc un nivell d’indocumentació similar al que tenia al primavera no tinc ni idea de què fa cada grup, ni estic assabentada que són el grup revelació, la gent vinga dir que són de Granada, quan no són d’enlloc, com a molt podries dir que són de Calahorra, que és d’on són dos d’ells, el cantant i un guitarrista. Els altres semblen un acudit d’aquells setenteros: un francès, un italià i un australià. El manager és Alan McGee, que havia de punxar però sembla que ni va aparéixer per Vilanova. Bé, The Gulps. Em vaig passar el concert ballant i saltant, i Jesús i Óscar van acabar al pogo, no te digo más. Després una mica de Dharmacide, prou bé, i a moure el cucu a Pongo. Típica proposta que probablement no aniria a veure en concert en solitari, però que si la tinc a un festival, no la deixo escapar. Els alts se’n van quan acaba, però les nenes vilanovines són al vaixell, ballant indie dels noranta, i oldie but goldie, ja m’agrada ballar un cop a l’any el “She bangs the drums” i Nirvana. Llavors penso que mai ningú punxa Smashing Pumkins, i faig un tuit. Magia potagia, dos cançons més tard sona “1979” i els bots que faig crec que són la causa del mal de peus que arrossego des de llavors. Quan plega el dj aquest algú (el Genís) diu que Alan McGee és a la Cabana punxant i allà que anem, però tot i que de seguida ens treuen de l’error, Alan McGee no ha vingut i el person del barret que posa el single i surt a ballar és Turista Accidental o algo així, a les nenes els agrada i no volen marxar, així que jo vaig a seure a les paques de palla i quan acaba són quarts de cinc i quan veig els segurates a punt de dir-nos vayan saliendo fem això mateix. Arribem a casa que clareja, ho hem donat tot. 

Dissabte arròs i sense migdiada amunt, que vull veure el Tim Bernardes al vaixell. Mat, Lou i Javi ja hi són apalancats a quarta fila quan arribo, cadira adicional i a gaudir. És ple de brasilers, la noia del meu costat les canta totes i en plora a llàgrima viva dos. En Tim, l’Erlend Oye brasiler, per aspecte físic i per proposta musical, i perquè es deixa fer fotos tota la nit amb qui li ho demani, és simpàtic com ell sol, i canta i toca com els àngels de la tropicàlia folk. No és el concert del festival perquè després de mitja cançó de Jorge Drexler i les parades a boxes de rigor, la Lourdes i jo anem a la Cova a agafar lloc. Fran, Richi i companyia encara estan colocant instruments i ens fa fins i tot vergonyeta atansar-nos tant, però quan veiem que comença a arribar gent ens plantem davant de tot al centre, on se’ns uneixen una mica més tard la Núria, la Meri i l’Elena. Haig de dir que quan vaig veure que els programaven a l’escenari més petit vaig sentir l’indignació del fan ultrajado perquè no veu reconeguda la vàlua del seu grup, però suposo que La Costa Brava només ens agrada a un grup generacional que ens hi vam enganxar els anys que van estar actius, i això no és tanta gent. Com que era davant de tot no sé fins on arribava la gent, però diria que van omplir sense petar-ho, i nosaltres vam estar a la glòria i ara només sento gratitud per qui els posés allà. Estava tan nerviosa que només vaig fer tres fotos fatalítiques i dos vídeos, un d’un segon, aquest era el nivell d’histerisme, no saber si estava gravant o no. 

Com tampoc sé mai a quina cançó ploraré. Sol ser amb “Mi última mujer”, “Déjese querer por una loca”, o “Copas de yate”, i parlo de concerts de Fran Nixon, a La Costa Brava no els haviem vist en més de dotze anys fins que algú es va inventar “La Costa Brava no volverán” i els vam veure a La Capsa al novembre, concert inoblidable on no hi havia límit de temps (ahir només 50 minuts i van sortir tard i no els hi van deixar recuperar, imperdonable) i van tocar les tres que haig dit abans i a les tres vaig plorar, però ahir va ser a la primera, “Dos ostras”, “qué más puede darte el mundo si cada segundo es una primera vez, somos verdaderos gigantes y a cada segundo nos mata David” (i ara escric això i la cançó està sonant a l’iTunes i torno a plorar, d’alegria i d’una barreja de sentiments que no puc desxifrar). Van acabar amb “Mi última mújer” i no vaig plorar però gairebé, i em vaig deixar la veu cantant “los idiotas prefieren la montaña y en mi interior yo tengo una playa donde fabrico mis recuerdos perfectos” (ja torno a plorar, recoi). Van marxar de l'escenari recordant-nos que "esto no se volverá a repetir" i van començar els jocs de la fam per aconseguir un setlist i quan pensava que no l’aconseguiria, només n’hi havia tres, vaig aconseguir que Fran em sentís i em donés l’últim, gracias, gracias, gracias. 

Ens vam indignar una mica en veure que ens haviem quedat sense “Hazte camarera” i “Nada me importa”, però era tant feliç, i m’havia buidat tant emocionalment que ja m’era tot igual. La resta de la nit era farcit. Veure el final de Glasvegas, una estona a Spiritualized, el final de La Plazuela, grup mal programat del dia, per lloc, una Cabana que es va quedar petitíssima, i l’hora, unes deu del vespre que si haguéssin sigut la una haurien estat bogeria. Una mica de Dani (bona, apunta maneras, però not our cup of tea), una estona al vaixell a ballar amb Llamadas Perdidas DJs, el final de DEHD, que són de Chicago i això els fa guanyar punts, però ens perdem KEG, que els alts diuen que és el concert del Vida (això per mí és impossible, és La Costa Brava, però ja ens entenem), tres cançons dels Libertines, for the lol, una mica de Playback Maracas, m’agraden, però ja estic rendida, així que toc de corneta i retirada, thank you for coming, see you next year i tota la pesca. 

Primavera Sound 2023

No s’encara un festival com el Primavera Sound després d’haver llegit “Macrofestivales” del Nando Cruz. El llibre no se centra en el primavera, però bona part del que s’hi explica li va com anell al dit. Molts dels temes que s’hi tracten són sabuts i àmpliament criticats: massificació, mercantilització, insostenibilitat, exclusivitat (artistes que només fan festivals i és impossible veure en sala), i en el cas concret del primavera, que hi hagi vuit escenaris principals, quatre escenaris petit-petitíssims i dos escenaris de djs d’electrònia que funciones durante dotze hores ininterrompudament, solapant-se el bum-bum amb l’escenari que tenen a la vora (especialment terrible al cas del Plenitude aka Pitchfork amb la Boiler Room), cosa que fa que per molt que facis horaris i corris d’un lloc a l’altre només puguis veure un 20% de l’oferta, sent optimistes. Altres m’han obert els ulls a realitats que desconeixia, perquè no podem saber-ho tot (el tema de les agències, com es programen les gires dels grups i la bombolla de preus que han causat els festivals) o perquè no se’ns informa / ens informem bé (les subvencions són amb els nostres diners i si bé potser es pot trobar la informació als webs de les respectives administracions, no en som conscients ni ho fiscalitzem com caldria). A mi em sobra tota la parafernàlia de marques: trobo fora de lloc que hi hagi una botiga d’una marca de l’Amancio venent samarretes, dessuadores i altres peces de roba “festival special edition” a una ubicació privilegiada del recinte, i que al moment que vam anar a tafanejar (jo em vaig quedar “fora”) estava a tope i amb les dos caixes registradores treient fum, igual que una altra botiga?, no hi vaig entrar, de Swatch, o que hi hagués nois i noies joves regalant vapejadors de sabors (no sé ni si això és legal), però hi ha a qui li sembla perfecte i no dubta en fer-se fotos de postureig o passar-se estones mortes consumint. Del “Primavera a la Ciutat by Santander” millor no en parlem, tot i que si en fos clienta no dubtaria a aprofitar els descomptes sucosos a les entrades (les de dia, a 125 €, es quedavan en 93 €). Però el primavera té coses bones com son les purament logístiques (els lavabos estan en general molt nets i tret d’hores punta no hi cues) i les barres, enguany sí, ben provistes de cambrers i cobradors. Una altra cosa destacable en positiu és la paritat del cartell, de que no poden vantar-se la majoria de festivals de l’estat, alguns directament ni saben què és i “ni está ni se le espera”. 

Centrem-nos en la música. 

Dimecres

La jornada inaugural es vestia de gala amb el concert dels Pet Shop Boys. Gratuit, en teoria, t’havies de registrar a l’app AccessTicket, sense DNI per sort, però ja sabem que si dones les dades, gratis, gratis tampoc és, però entenc i aprovo que es vulgués regular una mica l’accés i evitar allaus d’assistens, i sí, es van acabar les entrades i estava petat, però els Pet Shop Boys estan en forma i van fer un senyor concert ple de hits que vam ballar i corejar. Tot el d’abans de m’ho vaig perdre perquè a les 18:30 encara estava conferenciant amb una senyora de Califòrnia. 

Dijous

Els caps de cartell del dijous eren la Paloma i el Joan. Al Joan el vaig conéixer en persona a una festa de Sant Joan però la nostra amistat es va segellar al FIB 2001, i l’any següent vaig anar amb la Paloma al Primavera 2002, quan les dos encara vivíem a Madrid. Des de llavors i fins el 2005, amb ells i més amics vam compartir els dos festivals cada any. Jo al FIB no hi vaig faltar fins al 2009, i al primavera no hi he fallat cap any. De les amistats que fas o afiances als festivals no en parla el Nando. Entenc que és una part més sociològica, psicològica o antropològica que requeriria centenars o milers d’entrevistes a assistents per fer l’anàlisi, però la meua experiència en aquest sentit és extraordinària. Haver compartit tots aquests festivals al llarg dels anys crea vincles. Els distrutes al moment i els recordes anys després. Crees una memòria col·lectiva que uneix i alimenta aquesta amistat. El meu primer festival ever va ser el Doctor Music d’Escalarre del 1996. El primer dia vaig passar-lo pràcticament sola, perquè els amics que m’havien d’acompanyar arribaven dissabte, només vaig compartir un concert amb la Núria RIL, que hi era per feina. Vaig veure quinze concerts, fita mai superada en cap altre festival, però tinc records més sòlids dels concerts que vaig veure amb els amics. La felicitat compartida és més felicitat.

Doncs això, els amics. Estar amb ells i posar-nos al dia va fer que, després de Built to Spill, gran concert amb que vaig inaugurar el dijous i que vaig veure sola, les tres hores fins New Order les passèssim anant de concert en concert sense veure gran cosa: Ghost, a aquests si que els vam fer una mica de cas, encara que només fos per l’espectable; Red Velvet, per curiositat, però diria que feien playback i les córeos no eren res de l’altre món, tot i que havia fans plorant a altres els va decebre, i Pusha T, que vam veure des de la grada jove fotent-nos l’entrepà, remenant el cap al ritme de les seues bases. New Order els vam veure perquè tampoc hi havia un altre concert que ens cridés prou, i mira, esperava un concert pitjor. Ho haurien de deixar córrer perquè sempre han tingut un directe justet, però quan toquen els hits no pots evitar ballar i corejar-los i ser una mica feliç. D’allí corrent a Le Tigre, que era el concert estrella per mi del dia i no em van decepcionar. Potser feia quinze anys que no sentia TKO i el subidón va ser instantani. Vaig quedar-me fins al final, que obviament va ser amb Deceptacon, i això va fer que arribèssim al concert de Blur començat, i que ens quedéssim a un lateral dret buit on el so va ser molt defectuós a This is a low i The Universal, sonaven els instruments i la veu desacoblats, una cosa molt rara, i va ser una llàstima perquè són de les millors cançons que tenen. La resta, Country House, Parklife, Girls’n’Boys, Song 2, em van fer ballar i cantar i saltar com si tingués vint-i-cinc anys i no gairebé el doble. A Damon se li van arrasar els ulls de l’emoció, i per contagi, a mi també. Com diu la Cris, això que ens enduem d’aquest primavera. De Blur vam anar a The Comet is Coming i no era el que pensava que seria i ja eren quarts de cinc així que the comet is going cap a casa. 

Divendres

Julia Jacklin coincidia amb Beth Orton, i a Julia l’havia vist a l’apolo al novembre i a Beth l’últim cop potser va ser quan va tocar abans que Bon Iver al Poble Espanyol, al 2012 (no pot ser que faci tant!! si va tocar a Madrid al 2021…) però aquest any m’haig declarat oficialmente anti-auditori, perquè trenca amb el que espero d’un festival, que és música a l’aire lliure, i posats a queixar-nos que el primavera ens priva de gires i concerts a sales perquè acapara, doncs jo em queixo de que tots els artistes que van a l’auditori del Fòrum haurien d’anar a l’Auditori del carrer Lepant i fer-hi concerts d’hora i mitja en amunt. També que en el fons m’agrada més la Jacklin que l’Orton, què hi farem. Concert vist ben endavant, amb Matías i Lourdes, on la Julia i la seua banda van tornar a demostrar la qualitat de la seua proposta. Un dels concerts del dia i del festival, sens dubte. D’allí a The Delgados, que els havia escoltat més del que em pensava perquè recordava moltes cançons, però de qui mai havia estat una true fan i només haig vist en festivals, al FIB i al primavera del 2002, i em va agradar moltíssim els seu concert, van sonar genial i els afegits de violins, viola o contrabaix i flauta travessera van enriquir el seu pop-rock noventero. Després era el torn de Depeche Mode, a qui no havia vist mai perquè la vida, i a més eren els imprescindibles de l’Anna, així que vam anar-hi d’hora, a colocar-nos davant la taula de so, un encert perquè es va petar moltíssim i allà s’hi estava molt bé, i vaja, el concert em va semblar extraordinari. Fins i tot les cançons més reposades i que no coneixia gaire em van enganxar, i què dir dels hits, i de l’actitud de Dave Gahan i Martin Gore, animats i impecables. La comparació amb New Order és odiosa i no la farem, i a DM els posarem al sac de PSB o The Cure, el de bandes amb un llegat inabastable que mantenen un directe potent sense fisures. Ens vam quedar a mordor veient el Kendrick Lamar mentre anàvem al lavabo, sopàvem i ens arreposàvem i estiràvem una mica abans de Fred Again. L’any passat me’l vaig perdre tot i que va tocar els dos caps de setmana perquè no n’havia sentit res i va coincidir amb Pavement el primer i amb Mogwai el segon. Però enguany “el coneixia”: havia escoltat dos temes al matí i vaig decidir que no me’l podia perdre. Aclaparador. Quin directe més potent. Ens va encantar a tots i això que la resta ni havien sentit les dos cançons que jo havia sentit al matí. Després vam veure el que quedava de Yves Tumor, una mica de Unwound fent temps i ja a esperar a la segona fila de Lebanon Hanover, que no són my cup of tea però sí que ho són del Matías, que és molt entusiasta, i si no els hagués vist així probablement l’efecte hauria estat diferent, però ja és tradició veure un concert a les primeres files amb Mat, al Dice normalment, i són dels que recordo anys després (Har Mar Superstar, Kae Tempest, Shellac). Les cinc, cap a casa. 

Dissabte

Últim dia i el que arribo més aviat i marxo més tard. Vaig arribar a bar italia que ja havien començat i molt bé, proposta a seguir. En acabat, escales amunt amb la Cris a veure Wednesday i anar trobant la resta de petardes, Leti, Elena i Toni i per fi l’Ana, que encara no ens hem vist. Proposo anar a Villano Antillano, que l’havia sentida al matí fent els deures a l’últim moment i pintava divertit i wow, Dice petat de gent “gossejant” i jo acabant cridant “que viva el reggetón”, increible, boníssima. D’allí escales amunt a My Morning Jacket, hi havia ganes però se’m van espassar i va ser una banda sonora genial a la trobada amb altres amics. Quan va acabar hi va haver dispersió, jo em vaig quedar amb Paloma, Anna i Alberto, sens dubte amb qui més hores haig compartit aquest festival, que Paloma viu lluny i la trobo a faltar, i vam anar treure el cap a The Voidz (no havia fet els deures i vaig saber mitja hora abans pel Javi que és un projecte del Julian Casablancas), que no va convéncer, i d’allí a la grada jove a sopar acompanyats de la música de Maggie Rogers, enérgica, vital i optimista, i altre cop amunt a The War on Drugs, però de lluny, sense conectar-hi aquest cop. Ens reunim amb les noies i decidim anar a mordor, a Caroline Polacheck, però hi ha moltíssima gent i ens quedem darrere i trobem unes altres amigues que encara no haviem vist (bé, a Rosa sí, a través de les pantalles, al concert de Le Tigre) i xarrem una estona. Dispersió de nou i em quedo a dos cançons de Calvin Harris però decideixo pujar a Maneskin, pel lol i caram, quedo astorada! No és un tipus de música que escolti però el directe és “arrollador”. Mireia em diu que és davant la pantalla i allà que vaig, i vaja, que ens ho passem pipa, quin show! què guapos! prejudici eurovisiu superat! Ens quedem a Death Grips, perquè sí, perquè a Rosalia la vaig veure l’estiu passat a Bilbao presentant el Motomami, i perquè Death Grips també tenen un directe arrollador i m’agraden molt, però abans que acabin m’entra el remordiment i baixo a veure el final del concert de la Rosalia, arribo quan posa l’audio de la padrina. Em quedo al fons, se sent el bum-bum-bum de l’escenari Pull & Bear. Quan acaba em quedo al lloc veient com em passen pel costat riuades de gent. Després sabré que molta gent s’ha passat el dia allà esperant la Rosalia i bastant indiferents a les altres propostes, i això és una llàstima perquè no és l’esperit d’un festival, però ells s’ho perden. La que gairebé es perd sóc jo, que em costa tres voltes trobar les amigues per la zona dels escenaris innombrable i brugal, amenitzades per la tralla de la Charlotte de Witte, que reviu un mort. D’allí al Dice a Los Ganglios, però els veiem de lluny i no sé si toquen “Tienda de discos ultra-local” o no, i estem una estona amb Overmono per no anar tant d’hora al Dj Coco, i total, que pleguem a quarts de set amb el “Don’t stop believin” com està manat. Agafava el metro a les 6:47. Prou. Thank you for coming, see you next year. O no, ja veurem. 

Diumenge

De moment quedava un últim concert, Pet Shop Boys a l’apolo, ¡¡¡Pet Shop Boys a l’apolo!!! Cua per entrar, sala plena però no petadíssima, estem de tres quarts de pista cap a darrere, però es veu bé, sona millor, el públic està entregant, Neil Tenant exultant i Chris Lowe feliç (diuen que ballava darrere els teclats!) i bé, són una piconadora i hit rere hit ens passen per sobre i ens eleven i la Cris, el Matias i jo ens anem preguntant uns als altres si Mireia seguirà viva o haurà infartat ja, segurs de que està en èxtasi en algun lloc més endavant que nosaltres, la feiem a primera fila però sembla que no, ja ens explicarà. Aquest és el meu últim concert. Mireia i Cris encara baixen a la 2 a veure la Maggie Rogers, però jo decideixo que ja n’hi ha prou, que puc marxar feliç. 

Donant voltes al tema de la música a l’aire lliure i la felicitat compartida amb amics haig pensat que un motiu pel que ens agrada, als que ens agrada, és perquè som un país de revetlles i festes majors. El primer “concert” que vaig veure a la meua vida, si entenem concert com l’acte on uns músics interpreten cançons amb instruments, devia ser el de Jordi d’Adrall, insigne acordionista que tocava a les festes majors pirinenques dels 70 i 80, i els de les orquestres més o menys bones o dolentes que tocaven a les festes majors de l’estiu. Una festa major d’estiu és probablement el primer lloc on sents música mentre balles amb amics i socialitzes amb desconeguts, i aquesta associació música - festa - amics - diversió deu quedar gravada a foc. Limitar l’assistència a concerts al que puguis veure a un festival o a un macroconcert anual és una mica pobre, tot i que si no vius a una gran ciutat l’oferta de gires internacionals és molt escassa i assistir a un o dos festivals et compensa la misèria de la resta de l’any. Jo vaig a concerts tot l’any, de tota mida i condició, i els festivals m’agraden perquè hi puc veure grups que costa fer venir o coses que no aniria a veure en sala perquè a priori no m’interessen i haig de seleccionar, i pel que deia més amunt de veure concerts a l’aire lliure, encara que la sonorització no sigui la millor. 

Acabant. M’ho haig passat molt bé enguany al primavera. No hi aniria sola, però si hi ha prou quòrum d’amics per anar-hi l’any que ve, allà em tindreu. Que m’agradaria un festival més petit i recollit, més abastable? Per descomptat. Però és el que hi ha. Com li deia al Víctor l’altre dia, em farien un favor si deixen de fer-lo perquè jo no sé no anar-hi.

Albert, Alberto, Ana, Anna, Anna, Belén, Carmen, Chiara, Cris, Dani, Elena, Elena, Eli, Eva, Irma, Iván, Javi, Jesús, Joan, Jordi, Leti, Lourdes, Luis, Maite, Maria, Matías, Miguel, Mireia, Nati, Nef, Óscar, Paloma, Pepe, Rosa, Gema, Povill, Rafa, Sebas, Toni, Xavi, Xesca, segur que em deixo algú, però espero no deixar-me ningú. Gràcies! 

Minifestival 2023

El Mini és un festival on l’entrada és a una llista confeccionada per l’organització amb els noms dels que l’ham comprat per paypal, a un preu que és un escàndol de barat, 20,50 € la de dos dies; a un centre cívic, enguany el Casinet d’Hostafrancs enlloc de Les Basses (més un dia adicional a l’Helio), amb uns preus de barra popularíssims, la cervesa a 2.50 €, tot i que siguin llaunes no gaire fredes (altres anys a les basses recordava tirador), i uns cartells on sempre hi ha mínim un cap d’ídem internacional que fa l’assistència obligatòria. Assistència d’un públic majoritàriament sénior, que ens saludem perquè som els mateixos als mateixos llocs, i celebrem tenir propostes com aquesta (i la bessona Madrid Pop Fest la setmana vinent) per veure’ns i passar un cap de setmana diferent.  

Enguany no hi havia un sino tres o quatre caps de cartell. David Christian, el de Comet Gain, i els Close Lobsters eren el reclam, i els Martha, a qui coneixia del Madrid Pop Fest de 2019, l’aposta segura per tancar. 

Divendres a l’Helio vaig decidir anar-hi perquè és al costat de casa, perquè, comme d’habitude, no coneixia ningú, i els francesos Special Friends i la britànica Gemma Rogers els vaig escoltar per primer cop aquell dia al matí. En la versió enllaunada (música enllaunada, lol, digue’m que tens més anys que Matussalem sense dir-me l’edat, —Matussalem, lol, digue’m que, etc., ja paro—), els primers em van agradar més la segona, però en directe la Gemma és arrolladora i carismàtica i ens va fer cantar (demano disculpes als damnificats), i buf, tremendo bolaco. Els Special Friends també ens van agradar molt, eh? El guitarrista encara no s’ha degut treure l’espant de l’assalt que li van fer tres senyores i un senyor que se’ns va afegir, al fons de la sala, “on veut acheter des CDs, quatre, on en veut quatre!!!” 

Dissabte era el dia gran, i començava d’hora i concerts curts, això sí, i deu o quinze minuts entre un i l’altre, i a les dotze a casa, fantàstic. 

Va començar el David Christian, ell sol amb la guitarra, tret de quan va pujar Raúl Tokyo Sex Destruction a cantar, en va tocar alguna de Comet Gain i va fer un concert de menos a más claríssim. 

Van seguir les Cheerbleederz (tot i que als horaris posava Me Rex), encantadíssimes de ser allà, i que tot i sonar un pèl massa agudes i estridents, em van encantar i em van fer ballar, i després Me Rex, que comparteix bateria, em va fer gràcia que és canviés el vestuari per cada actuació. Els Me Rex genials, igual d’enèrgics i saltarins, i amb un puntet més de no sé què que em va encantar, potser que em van recordar a alguna cançó als enyorats The Rural Alberta Advantage.

Close Lobsters eren els caps de cartell, diuen, jo, per descomptat, no els coneixia. Pop escocés i cantant que tira de lletres al mòbil, I feel you, em van agradar força. 

La Carlota Flâneur era la quota local que no canta en llengua local, com va dir ella mateixa en presentar-se, i va patir la desbandada post cap de cartell - hora de sopar. Jo no vaig sopar i em va agradar molt la seua proposta, que només conec parcialment per la primera referència editada en cassette, i que definiria com pop que bossanoveja, molt agradable, molt de posar-te’l diumenge al matí mentre esmorzes o fas un vermut al sol.

Acabar amb Martha va ser la cirereta del pastís. Al meu esquema mental són de Seattle, o d’Orange County, o de Boston, però resulta que són de Pity Me, Durham,UK. Rock accelerat propiciador de pogos, salts, sacsejades de cap i somriures a la cara. 

Llarga vida al Minifestival!!! 

PS: No vaig fer fotos a les Cheerbleederz :(

Primavera Sound 2022

 El Primavera del retorn post-pandèmic, de l’excés de dies i l’excés d’aforament, de les cues del primer dijous, de les cues cada dia a la llançadora o al metro per tornar a casa, del DNI-gate, de les cues delirants per entrar als concerts del “primavera a la ciutat”, dels escenaris patrocinats per criptomonedes, del mural on es feien un morreig Colau i Ayuso el primer capde i Guardiola i Mourinho el segon, de la enorme quantitat d’anglesos sobretot el primer cap de setmana, jubileu de la reina immortal mediante. El Primavera 2022 ha estat això però sobretot ha estat la música. 

Inoblidables Sharon Van Etten, Yo la tengo, The National, Mogwai, Low, Nick Cave, Idles, Amyl, Big Thief, Marina Herlop, Courtney Barnett, Senyawa, Arooj Aftab, Yeah Yeah Yeahs, Mogwai i Jessie Ware com a quasi final de festa. Haig de recórrer als meus clasfinders impresos i revisats el mateix dia (¡con lo que yo he sido!) on l’endemà marcava què havia vist, per recordar tots els grups i no deixar-me’n cap. Mencions d’honor a Verde Prato, que va obrir el Primavera al fòrum, The Linda Lindas i la baixista d’onze anys, Big Freedia, le rapere queer que movia el cul millor que les seues ballarines, la reina del bounce, la proposta que em va deixar bocabadada abans d’anar a dormir el primer dijous. Fountains DC menjant-se l’escenari que després jo devoraria quan hi pugessin The National, i Mogwai el primer cap de setmana després d’haver-los convidat a unir-se al cartell aquell matí. La cantant de Porridge Radio defenent ella soleta la proposta, perquè la resta del grup no tenia el passaport en regla (…). Acabar el segon dijous escoltant heavy metal, i rock de Níger i fent bots a la perfèria del puto pogo de Mujeres. No arribar el segon divendres a Nueva Vulcano (i això que en tenia ganes, van ser l’últim concert abans del confinament) però sí a Apartamentos Acapulco i Triángulo de Amor Bizarro, i sacsejar el cap amb delit al concert de Courtney Barnett abans d’anar a veure els dos hits de Lorde i tornar a fugir de mordor, i holy shit Special Interest, quina bogeria! Començar el segon dissabte i últim dia (thank God!) amb Renaldo & Clara, com m’agrade cantar lletres amb català amb la meua fonètica (us pot semblar una ruqueria, però no ho és) que van fer un gran concert, crec que la vibració d’escenari gran i alt va fer que se superessin.

Unes línies dels inoblidables:

Sharon Van Etten presentava disc (un disc que a mi m’ha agradat molt, potser més que l’anterior) i va fer el que fan els artistes que presenten disc, cantar-ne un pilot de cançons, i això vol dir que dels discos previs només va incloure “All I want” de Tramp. Ara és més rockera i més valenta, ha abandonat aquella fragilitat, i porta una banda boníssima i el concert va ser espectacular. 

Yo la tengo de mi vida. Què dir. Que vull ser Georgia de gran ja ho haig dit. Que facin el que facin i toquin el que toquin fan concerts sublims que t’eleven, i si toquen “Autumn Sweater” i “Tom Courtenay” (Julie Christie, the rummors are trueeeee!!) ja em fan feliç.

The National. Vistos a Pamplona el dissabte 28 de maig asseguda a un auditori (vam llevar-nos a ballar i jo a saltar unes quantes vegades) i tornats a veure a cinquena fila de mordor el divendres 3 de juny, en sis dies, per recuperar el temps perdut, els dos anys i mig sense concert d’ells, jo que m’havia malacostumat al concert gairebé anual. Per mala sort per mi van fer un setlist quasi calcat, però a Barcelona van incloure “Apartment story” i a Pamplona “Vanderlyle Crybaby Geeks”, i fa anys que no toquen “Abel” però a canvi “Graceless”, “Mr. November” i “Terrible Love” són fixes. Matt un pèl despistat, als dos concerts es va equivocar, entrant a deshora, errant la lletra (i juraria que a Pamplona portava teleprompter!) i els bessons Dessner i els germans Devendorff fent com sempre, salvant-li el cul. No sóc objectiva amb ells, però fa uns quants anys que els seus concerts em semblen impecables i emocionants i en surto feliç i flotant.

Mogwai es van afegir a última hora el divendres, en tots sentits: no eren a la programació del primer cap de setmana i els van posar a quarts de tres de la matinada i van ser refugi on recompondre’m de la tempesta emocional de The National. No en sóc tan fan com per reconéixer cançons, però el darrer disc és un dels meus favorits de l’any passat, en tenia ganes i no em van decepcionar. 

Low, no en vaig veure el concert sencer perquè vam decidir anar al final d’Einstürzende Newbaten a mordor, que els veuré a primera fila a l’auditori al novembre. Però un trosset de Low sempre és millor que moltes coses, i a més teniem de veïns als nois d’Idles i la Jehnny Beth i sempre mola veure artistes veient altres artistes. 

I això, que ja que érem a mordor per Einstürzende Neubaten, amb l’Ana vam decidir situar-nos pel concert de Nick Cave, i abans que comencés va unir-se’ns la Mireia i vam veure i viure un dels millors concerts del Primavera, de l’any, de la dècada. Llàgrimes avall quan va dedicar “O Children” als seus fills morts, que segur que són per aquí, però coneixent-los és probable que siguin a Bauhaus. Quan va anunciar la mort del seu fill Jethro fa un mes tots vam pensar que una cancel·lació era més que probable, i ho hauriem entés, però suposo que ell ha preferit exorcitzar la pena i rebre l’amor i la devoció del públic, i diria que li funciona. El concert va començar amb “Get ready for love”, i la següent va ser “There she goes my beautiful world” i jo vaig ser molt feliç. No havia estat mai tan aprop de l’escenari, i quan s’acostava a les tanques, passejant-s’hi per sobre, li vam poder comptar les arrugues de les potes de gall, com qui diu, i veure-li l’expressió i copsar-ne el sentiment. Awesome. 

Idles els vam enganxar començats, la Mireia i jo, que ens haviem estat recuperant de l’huracà Cave, però holy shit, quina força! Fins i tot van aconseguir que dos senyores quarentones amb els genolls rovellats s’acotxessin quan van fer acotxar tot el públic (cosa de moda enguany, ho han fet uns quants grups…) i vaig cantar-cridar d’allò més amb Danny Nedelko (que té una tornada que és una definició precisa de com comença el feixisme: fear leds to panic, panic leads to pain, pain leads to anger, anger leads to hate). Magnífics. 

Amyl and the Sniffers. De l’adidas al 2019 a mordor al 2022, saltant-se tots els escenaris intermitjos perquè l’Amyl es menja un escenari ella soleta. Un fenòmen de la natura. 

Big Thief. Van ser l’últim grup internacional que vaig veure en concert el 2020 abans del confinament, i això ja no ho oblidaré mai. I volia veure’ls, molt. També vaig voler matar molt al que ha decidit posar la Boiler Room i els seus boom boom boom non stop al costat de l’escenari Plenitude aka Pitchfork, perquè era indignant com interferia amb les cançons de qui toqués allí. En fin. Big Thief són molt grans i cada concert seu ho demostren. 

Marina Herlop, o princesa Leia, o deessa de l’experimentació catalana. Ha plogut molt des de les primeres actuacions només amb el piano. Sempre ha estat magnífica, però ara la proposta té més “empaque”, i l’acompanyament de les Tarta Relena (l’equivalent català i coral a l’omnipresent teclat del Betacam?) fa que guanyi molts punts. No és una proposta apta per tots els públics, hi has d’entrar, i si hi entres, et converteixes al culte. 

Senyawa. Ara us contaré una batalleta. Sí, una altra. Senyawa van tocar al 2016 al festival Eaux Claires, a Eau Claire, Wisconsin. Els vaig veure, perquè quan tornaria a veure un grup de “folk punk javanés”? i em van flipar bastant. L’any passat van editar un disc que a cada país sortia amb un segell local, i aquí ho va fer amb Galleta Records, però no vaig arribar a comprar-ho. Quan tornaria a veure un grup javanés? Doncs enguany al Primavera. Que deu ser l’any que hagi vist més grups de països “no-occidentals” diferents, així de memòria: Indonèsia, Níger, Zambia, Pakistan, Bielorússia. A Senyawa no els definiria com folk punk. De folk en tenen un punt perquè usen instruments tradicionals i la forma de cantar també s’inspira en el cant indonesi (o javanés, o balinés, que no sóc experta i estic inventant una mica), però de punk no en tenen gran cosa, el seu és més tipus distorsió post-rock, o algo. En vaig veure un tros perquè era tardíssim i em quedava sola, i la gravació que vaig compartir a instagram ja l’han compartit dos publicacions d’allà, ves si em faré famosa! 

Arooj Aftab. Andrea being Andrea. A aquesta senyora que les meues amigues més penjades de l’actualitat obviament coneixien jo la vaig conéixer el mateix dissabte poc abans de les dos de la tarda. Però quan m’enamoro m’enamoro i aquest va ser amor a primera escoltada, tant que vaig plantar-me abans d’hora a primera fila i allà vaig deixar que regalimés la baba. Per favor quina delicadesa, quin parell de músics portava (contrabaixista i arpista), quin tot. 

Yeah Yeah Yeahs entraven al pla però no gaire, és una llàstima mordor, així en general, perquè fa mandra i m’haig perdut concerts que ara lamento haver-me perdut només perquè eren a mordor i qualsevol proposta guanya a mordor, tret de les obvies. Però Rolling Blackouts Coastal Fever no enganxaven després de la delicadesa de l’Arooj Aftab, i vam anar cap a mordor. Yeah Yeah Yeahs encara tardarien una mica a sortir. El pla era un parell i tornar cap a dalt, però van sortir amb tota l’artilleria i Karen O té massa carisma com per deixar-la a mitges, i vaja, que va ser un dels concerts de l’edició d’enguany. 

Mogwai, mig concert perquè vam acabar YYYs, i perquè ja els havia visit la setmana abans, ni que fossin The National, i altre cop superbs i superlatius. 

Jessie Ware era la que tenia marcada a foc el dissabte. Tinc el disc “What’s your pleasure?” escoltadíssim, es una diva dance pop que pel que sigui em va enganxar al primer moment. El concert va ser una festassa, el Cupra aka Rayban convertit en una pista de ball immensa, tots rendits a la seua veu i els seus balls, i els dels seus coristes i ballarins. L’únic però que li poso, i que la separa de tocar a mordor, és que no porta músics, en directe només hi ha la veu. Es pot arreglar.

Els itineraris possibles al Primavera són infinits, tinc amics i coneguts amb qui no haig coincidit en res, ni un, i amb d’altres haig compartit un parell de concerts, tot just, i encara hi ha les vegades que ets al mateix escenari però jo sóc davant de tot i ells darrere o al mig, o a l’altre costat, i vice versa, i tampoc et veus.

El que em penedeixo de no haver vist, o no haver vist sencer? Pavement,Tyler (i tenia dos caps de setmana per fer-ho), Khruangbin i M.I.A. Un altre cop serà. 

Les crítiques:

—La foto del DNI pujada a la seua app d’accés, o si t’hi negaves, la recollida de nom i data de naixement i una foto per validar l’entrada. Innecessari i perillós (que les dades als núvols les carrega el diable i les roben els crackers). Suposo que em tocarà cua d’incidències cada any. 

—Les cues del primer dia a les barres, però això es va solucionar. 

—Que colaborin amb una marca de criptomonedes i regalin NFTs. No, no i no. A tot el dolent que tenen les criptomonedes i els NFTs suma-li que de cap manera són sostenibles, i el festival vol lluir aquesta etiqueta. No, no i no i mil vegades no. 

—El sobreaforament. El recinte és enorme i hi ha força lavabos, només vaig fer cinc minuts de cua un dia, la resta res, gens, zero, només cal ser una mica estratègic, però no havia vist mai “accessos tancats” a l’escenari Binance aka Primavera, o a mordor! que van haver de tallar accessos momentàniament a mordor un parell de vegades!! Tot això que dins el recinte es sorteja més o menys sobretot si et decantes per propostes menys mainstream es converteix en un puto malson en sortir i haver de tornar a casa. Que tornar a casa sempre ha estat bastant dramita, però o pillaves el tram, o la llançadera, o en deu minuts pujant la Diagonal trobaves un taxi. Amb aforaments que sobrepassaven els 70.000 assistents cada dia, oblida-te’n. Cues de vint minuts mínim a la llançadera, que tot i això era l’opció més ràpida i còmoda, una hora i deu minuts de cua per un taxi dijous (nunca mais), cua de 10-15 minuts per entrar al metro! Estimada organització, si voleu mantenir aquests aforaments, ja podeu negociar amb TMB que obrin el metro cada dia i posin trens cada tres minuts a la línia groga, a les altres no cal, cada deu o quinze minuts serà suficient. Però no es pot pretendre desembossar la gentada que surt entre dos i quatre del recinte sense tenir un suport de transport públic adequat. No es pot. I si us plau, cremeu els putos tuktuks que per 50 mòdics € portaven guiris a Catalunya fent rallies pel bulevard central de la Diagonal a punt d’atropellar vianants.

I per acabar, una petita llança en favor dels macrofestivals: 

—Veus grups que altrament no veuries, sigui perquè són massa petits o de massa lluny perquè un promotor els porti a una sala petita, no surt a compte. 

—Aquests mateixos grups petits es veuen exposats a una audiència més gran de la que tenen a les sales petites. I us asseguro que les cares de satisfacció en veure tanta gent ballant-los i cantant-los són impagables.

—Molts d’aquests grups una empanada com jo que és incapaç d’estar al dia de l’actualitat musical, que ja em passava abans però amb la pandèmia s’ha aguditzat perquè hi ha molts dies que només suporto les suits per piano o la passió de Sant Joan de Bach, els descobreix gràcies al festival, inclús quan només en veus una estona, o ni els veus, però algú te’n parla i els escoltes. El cas paradigmàtic d’aquesta edició seria l’Arooj Aftab. 

—Fins i tot quan el teu grup preferit toca a mordor hi ha alguna cosa que va més enllà de la música. Saber-te part d’una massa de persones que també estan vibrant a la mateixa ona i gaudint i cantant i saltant té alguna cosa de rite iniciàtic, o exorcitzador, o de comunió, i és meravellós, i els grups ho han de flipar molt fort en veure aquell mar de braços i el karaoke que es munta amb els temazos. A vegades és incòmode, sí, però a vegades aquesta força suprema passa per sobre i és impagable. 

—Els amics amb qui comparteixes tot això. A cap concert en sala se m’hi ajunten tants amics com a un festival, per molt que a alguns els hi vegi poc, per no coincidir en el que volem veure, però sé que són allà i que algun dia comentarem la jugada, com hem fet durant les vint edicions anterior. Encara em fa feliç anar al Primavera, així que suposo que hi tornaré fins que no me’n quedin ganes, a veure si abans de retirar-me puc tornar amb el tramvia fins a Pau Claris!