Primavera Sound 2022

 El Primavera del retorn post-pandèmic, de l’excés de dies i l’excés d’aforament, de les cues del primer dijous, de les cues cada dia a la llançadora o al metro per tornar a casa, del DNI-gate, de les cues delirants per entrar als concerts del “primavera a la ciutat”, dels escenaris patrocinats per criptomonedes, del mural on es feien un morreig Colau i Ayuso el primer capde i Guardiola i Mourinho el segon, de la enorme quantitat d’anglesos sobretot el primer cap de setmana, jubileu de la reina immortal mediante. El Primavera 2022 ha estat això però sobretot ha estat la música. 

Inoblidables Sharon Van Etten, Yo la tengo, The National, Mogwai, Low, Nick Cave, Idles, Amyl, Big Thief, Marina Herlop, Courtney Barnett, Senyawa, Arooj Aftab, Yeah Yeah Yeahs, Mogwai i Jessie Ware com a quasi final de festa. Haig de recórrer als meus clasfinders impresos i revisats el mateix dia (¡con lo que yo he sido!) on l’endemà marcava què havia vist, per recordar tots els grups i no deixar-me’n cap. Mencions d’honor a Verde Prato, que va obrir el Primavera al fòrum, The Linda Lindas i la baixista d’onze anys, Big Freedia, le rapere queer que movia el cul millor que les seues ballarines, la reina del bounce, la proposta que em va deixar bocabadada abans d’anar a dormir el primer dijous. Fountains DC menjant-se l’escenari que després jo devoraria quan hi pugessin The National, i Mogwai el primer cap de setmana després d’haver-los convidat a unir-se al cartell aquell matí. La cantant de Porridge Radio defenent ella soleta la proposta, perquè la resta del grup no tenia el passaport en regla (…). Acabar el segon dijous escoltant heavy metal, i rock de Níger i fent bots a la perfèria del puto pogo de Mujeres. No arribar el segon divendres a Nueva Vulcano (i això que en tenia ganes, van ser l’últim concert abans del confinament) però sí a Apartamentos Acapulco i Triángulo de Amor Bizarro, i sacsejar el cap amb delit al concert de Courtney Barnett abans d’anar a veure els dos hits de Lorde i tornar a fugir de mordor, i holy shit Special Interest, quina bogeria! Començar el segon dissabte i últim dia (thank God!) amb Renaldo & Clara, com m’agrade cantar lletres amb català amb la meua fonètica (us pot semblar una ruqueria, però no ho és) que van fer un gran concert, crec que la vibració d’escenari gran i alt va fer que se superessin.

Unes línies dels inoblidables:

Sharon Van Etten presentava disc (un disc que a mi m’ha agradat molt, potser més que l’anterior) i va fer el que fan els artistes que presenten disc, cantar-ne un pilot de cançons, i això vol dir que dels discos previs només va incloure “All I want” de Tramp. Ara és més rockera i més valenta, ha abandonat aquella fragilitat, i porta una banda boníssima i el concert va ser espectacular. 

Yo la tengo de mi vida. Què dir. Que vull ser Georgia de gran ja ho haig dit. Que facin el que facin i toquin el que toquin fan concerts sublims que t’eleven, i si toquen “Autumn Sweater” i “Tom Courtenay” (Julie Christie, the rummors are trueeeee!!) ja em fan feliç.

The National. Vistos a Pamplona el dissabte 28 de maig asseguda a un auditori (vam llevar-nos a ballar i jo a saltar unes quantes vegades) i tornats a veure a cinquena fila de mordor el divendres 3 de juny, en sis dies, per recuperar el temps perdut, els dos anys i mig sense concert d’ells, jo que m’havia malacostumat al concert gairebé anual. Per mala sort per mi van fer un setlist quasi calcat, però a Barcelona van incloure “Apartment story” i a Pamplona “Vanderlyle Crybaby Geeks”, i fa anys que no toquen “Abel” però a canvi “Graceless”, “Mr. November” i “Terrible Love” són fixes. Matt un pèl despistat, als dos concerts es va equivocar, entrant a deshora, errant la lletra (i juraria que a Pamplona portava teleprompter!) i els bessons Dessner i els germans Devendorff fent com sempre, salvant-li el cul. No sóc objectiva amb ells, però fa uns quants anys que els seus concerts em semblen impecables i emocionants i en surto feliç i flotant.

Mogwai es van afegir a última hora el divendres, en tots sentits: no eren a la programació del primer cap de setmana i els van posar a quarts de tres de la matinada i van ser refugi on recompondre’m de la tempesta emocional de The National. No en sóc tan fan com per reconéixer cançons, però el darrer disc és un dels meus favorits de l’any passat, en tenia ganes i no em van decepcionar. 

Low, no en vaig veure el concert sencer perquè vam decidir anar al final d’Einstürzende Newbaten a mordor, que els veuré a primera fila a l’auditori al novembre. Però un trosset de Low sempre és millor que moltes coses, i a més teniem de veïns als nois d’Idles i la Jehnny Beth i sempre mola veure artistes veient altres artistes. 

I això, que ja que érem a mordor per Einstürzende Neubaten, amb l’Ana vam decidir situar-nos pel concert de Nick Cave, i abans que comencés va unir-se’ns la Mireia i vam veure i viure un dels millors concerts del Primavera, de l’any, de la dècada. Llàgrimes avall quan va dedicar “O Children” als seus fills morts, que segur que són per aquí, però coneixent-los és probable que siguin a Bauhaus. Quan va anunciar la mort del seu fill Jethro fa un mes tots vam pensar que una cancel·lació era més que probable, i ho hauriem entés, però suposo que ell ha preferit exorcitzar la pena i rebre l’amor i la devoció del públic, i diria que li funciona. El concert va començar amb “Get ready for love”, i la següent va ser “There she goes my beautiful world” i jo vaig ser molt feliç. No havia estat mai tan aprop de l’escenari, i quan s’acostava a les tanques, passejant-s’hi per sobre, li vam poder comptar les arrugues de les potes de gall, com qui diu, i veure-li l’expressió i copsar-ne el sentiment. Awesome. 

Idles els vam enganxar començats, la Mireia i jo, que ens haviem estat recuperant de l’huracà Cave, però holy shit, quina força! Fins i tot van aconseguir que dos senyores quarentones amb els genolls rovellats s’acotxessin quan van fer acotxar tot el públic (cosa de moda enguany, ho han fet uns quants grups…) i vaig cantar-cridar d’allò més amb Danny Nedelko (que té una tornada que és una definició precisa de com comença el feixisme: fear leds to panic, panic leads to pain, pain leads to anger, anger leads to hate). Magnífics. 

Amyl and the Sniffers. De l’adidas al 2019 a mordor al 2022, saltant-se tots els escenaris intermitjos perquè l’Amyl es menja un escenari ella soleta. Un fenòmen de la natura. 

Big Thief. Van ser l’últim grup internacional que vaig veure en concert el 2020 abans del confinament, i això ja no ho oblidaré mai. I volia veure’ls, molt. També vaig voler matar molt al que ha decidit posar la Boiler Room i els seus boom boom boom non stop al costat de l’escenari Plenitude aka Pitchfork, perquè era indignant com interferia amb les cançons de qui toqués allí. En fin. Big Thief són molt grans i cada concert seu ho demostren. 

Marina Herlop, o princesa Leia, o deessa de l’experimentació catalana. Ha plogut molt des de les primeres actuacions només amb el piano. Sempre ha estat magnífica, però ara la proposta té més “empaque”, i l’acompanyament de les Tarta Relena (l’equivalent català i coral a l’omnipresent teclat del Betacam?) fa que guanyi molts punts. No és una proposta apta per tots els públics, hi has d’entrar, i si hi entres, et converteixes al culte. 

Senyawa. Ara us contaré una batalleta. Sí, una altra. Senyawa van tocar al 2016 al festival Eaux Claires, a Eau Claire, Wisconsin. Els vaig veure, perquè quan tornaria a veure un grup de “folk punk javanés”? i em van flipar bastant. L’any passat van editar un disc que a cada país sortia amb un segell local, i aquí ho va fer amb Galleta Records, però no vaig arribar a comprar-ho. Quan tornaria a veure un grup javanés? Doncs enguany al Primavera. Que deu ser l’any que hagi vist més grups de països “no-occidentals” diferents, així de memòria: Indonèsia, Níger, Zambia, Pakistan, Bielorússia. A Senyawa no els definiria com folk punk. De folk en tenen un punt perquè usen instruments tradicionals i la forma de cantar també s’inspira en el cant indonesi (o javanés, o balinés, que no sóc experta i estic inventant una mica), però de punk no en tenen gran cosa, el seu és més tipus distorsió post-rock, o algo. En vaig veure un tros perquè era tardíssim i em quedava sola, i la gravació que vaig compartir a instagram ja l’han compartit dos publicacions d’allà, ves si em faré famosa! 

Arooj Aftab. Andrea being Andrea. A aquesta senyora que les meues amigues més penjades de l’actualitat obviament coneixien jo la vaig conéixer el mateix dissabte poc abans de les dos de la tarda. Però quan m’enamoro m’enamoro i aquest va ser amor a primera escoltada, tant que vaig plantar-me abans d’hora a primera fila i allà vaig deixar que regalimés la baba. Per favor quina delicadesa, quin parell de músics portava (contrabaixista i arpista), quin tot. 

Yeah Yeah Yeahs entraven al pla però no gaire, és una llàstima mordor, així en general, perquè fa mandra i m’haig perdut concerts que ara lamento haver-me perdut només perquè eren a mordor i qualsevol proposta guanya a mordor, tret de les obvies. Però Rolling Blackouts Coastal Fever no enganxaven després de la delicadesa de l’Arooj Aftab, i vam anar cap a mordor. Yeah Yeah Yeahs encara tardarien una mica a sortir. El pla era un parell i tornar cap a dalt, però van sortir amb tota l’artilleria i Karen O té massa carisma com per deixar-la a mitges, i vaja, que va ser un dels concerts de l’edició d’enguany. 

Mogwai, mig concert perquè vam acabar YYYs, i perquè ja els havia visit la setmana abans, ni que fossin The National, i altre cop superbs i superlatius. 

Jessie Ware era la que tenia marcada a foc el dissabte. Tinc el disc “What’s your pleasure?” escoltadíssim, es una diva dance pop que pel que sigui em va enganxar al primer moment. El concert va ser una festassa, el Cupra aka Rayban convertit en una pista de ball immensa, tots rendits a la seua veu i els seus balls, i els dels seus coristes i ballarins. L’únic però que li poso, i que la separa de tocar a mordor, és que no porta músics, en directe només hi ha la veu. Es pot arreglar.

Els itineraris possibles al Primavera són infinits, tinc amics i coneguts amb qui no haig coincidit en res, ni un, i amb d’altres haig compartit un parell de concerts, tot just, i encara hi ha les vegades que ets al mateix escenari però jo sóc davant de tot i ells darrere o al mig, o a l’altre costat, i vice versa, i tampoc et veus.

El que em penedeixo de no haver vist, o no haver vist sencer? Pavement,Tyler (i tenia dos caps de setmana per fer-ho), Khruangbin i M.I.A. Un altre cop serà. 

Les crítiques:

—La foto del DNI pujada a la seua app d’accés, o si t’hi negaves, la recollida de nom i data de naixement i una foto per validar l’entrada. Innecessari i perillós (que les dades als núvols les carrega el diable i les roben els crackers). Suposo que em tocarà cua d’incidències cada any. 

—Les cues del primer dia a les barres, però això es va solucionar. 

—Que colaborin amb una marca de criptomonedes i regalin NFTs. No, no i no. A tot el dolent que tenen les criptomonedes i els NFTs suma-li que de cap manera són sostenibles, i el festival vol lluir aquesta etiqueta. No, no i no i mil vegades no. 

—El sobreaforament. El recinte és enorme i hi ha força lavabos, només vaig fer cinc minuts de cua un dia, la resta res, gens, zero, només cal ser una mica estratègic, però no havia vist mai “accessos tancats” a l’escenari Binance aka Primavera, o a mordor! que van haver de tallar accessos momentàniament a mordor un parell de vegades!! Tot això que dins el recinte es sorteja més o menys sobretot si et decantes per propostes menys mainstream es converteix en un puto malson en sortir i haver de tornar a casa. Que tornar a casa sempre ha estat bastant dramita, però o pillaves el tram, o la llançadera, o en deu minuts pujant la Diagonal trobaves un taxi. Amb aforaments que sobrepassaven els 70.000 assistents cada dia, oblida-te’n. Cues de vint minuts mínim a la llançadera, que tot i això era l’opció més ràpida i còmoda, una hora i deu minuts de cua per un taxi dijous (nunca mais), cua de 10-15 minuts per entrar al metro! Estimada organització, si voleu mantenir aquests aforaments, ja podeu negociar amb TMB que obrin el metro cada dia i posin trens cada tres minuts a la línia groga, a les altres no cal, cada deu o quinze minuts serà suficient. Però no es pot pretendre desembossar la gentada que surt entre dos i quatre del recinte sense tenir un suport de transport públic adequat. No es pot. I si us plau, cremeu els putos tuktuks que per 50 mòdics € portaven guiris a Catalunya fent rallies pel bulevard central de la Diagonal a punt d’atropellar vianants.

I per acabar, una petita llança en favor dels macrofestivals: 

—Veus grups que altrament no veuries, sigui perquè són massa petits o de massa lluny perquè un promotor els porti a una sala petita, no surt a compte. 

—Aquests mateixos grups petits es veuen exposats a una audiència més gran de la que tenen a les sales petites. I us asseguro que les cares de satisfacció en veure tanta gent ballant-los i cantant-los són impagables.

—Molts d’aquests grups una empanada com jo que és incapaç d’estar al dia de l’actualitat musical, que ja em passava abans però amb la pandèmia s’ha aguditzat perquè hi ha molts dies que només suporto les suits per piano o la passió de Sant Joan de Bach, els descobreix gràcies al festival, inclús quan només en veus una estona, o ni els veus, però algú te’n parla i els escoltes. El cas paradigmàtic d’aquesta edició seria l’Arooj Aftab. 

—Fins i tot quan el teu grup preferit toca a mordor hi ha alguna cosa que va més enllà de la música. Saber-te part d’una massa de persones que també estan vibrant a la mateixa ona i gaudint i cantant i saltant té alguna cosa de rite iniciàtic, o exorcitzador, o de comunió, i és meravellós, i els grups ho han de flipar molt fort en veure aquell mar de braços i el karaoke que es munta amb els temazos. A vegades és incòmode, sí, però a vegades aquesta força suprema passa per sobre i és impagable. 

—Els amics amb qui comparteixes tot això. A cap concert en sala se m’hi ajunten tants amics com a un festival, per molt que a alguns els hi vegi poc, per no coincidir en el que volem veure, però sé que són allà i que algun dia comentarem la jugada, com hem fet durant les vint edicions anterior. Encara em fa feliç anar al Primavera, així que suposo que hi tornaré fins que no me’n quedin ganes, a veure si abans de retirar-me puc tornar amb el tramvia fins a Pau Claris!