lunes, 25 de octubre de 2010

La meua Cursa de la Dona

La Cursa de la Dona es fa a moltes ciutats d'Espanya en diferents dates per donar visibilitat al càncer de mama, donar suport a les que l'han patit i conscienciar a la resta de la importància de la prevenció. És una cursa popular, on no és que siguin benvingudes, és que s'anima a que hi participin dones de tota edat i condició, i t'ho posen ben clar al reglament, que la pots fer a peu, que el que importa és que participis. I aquest any han batut récords i han exhaurit les inscripcions, 10.000 dones ens vam tirar al carrer ahir al matí.
Fins aquí, tot bé.
Jo vaig anar-hi amb una colla d'amigues de la feina, una d'elles amb les seves filles adolescents. Vam badar una mica a l'hora de colocar-nos a la sortida i a sobre ens vam perdre, total, que de les nou que anavem plegades vam quedar dos per fer el recorregut juntes. Vam arrencar a córrer quan ja feia deu minuts o més que havien donat la sortida. Es sortia d'un lateral del Passeig Lluis Companys, de només dos carrils, clarament insuficient.
Amb tanta gent amb esperit "elqueimportaésparticipar" ens vam passar els dos primers km esquivant, frenant, a punt de caure per culpa d'un gos (portar gossos a córrer en una cursa em sembla FATAL) i de ser embestida per un carret. Pujar les Rambles, que no estaven senyalitzades, va ser una odissea. Primer, pel lateral esquerre, esquivant turistes i les seves maletes. Els alcoholics de torn, amb somriures d'orella a orella (tanta dona amb malles o ensenyant cuixa els va alegrar el dia segur) animant. De provar d'anar per la calçada, ni en parlem, hi havia unes barreres de senyores caminant de quatre en quatre impossibles de franquejar. Pel mig. A punt de fer caure expositors de postals dels quioscs, però molt millor, encara que no fos "legal". A dalt de Canaletes quasi em menjo una familia que sortia del metro. Tant costa posar unes cintes per delimitar el recorregut? Molt poc seriós.
A partir de Catalunya vam anar millor, els carrers de l'Eixamples són ideals, i de fet vam fer els tres darrers km en gairebé el mateix temps que haviem emprat en fer els dos primers. Però en arribar a Passeig de Sant Joan, que està en obres, haviem de passar només pels carrils de baixada, i tampoc s'hi cabia. S'agraeix que fa baixada, però de nou calia frenar-se, ara em trobo una iaia, ara la dona que porto davant frena de cop per agafar els seus dos fills de la ma i entrar a meta amb ells. I entro a meta i gairebé m'empasso l'objectiu d'un fotògraf que estava per allà ajupit. Oommm.
En resum, a nivell esportiu, frustrant.
Es podria organitzar de manera que les que vulguem córrer ho poguem fer com cal, i les que volen participar caminant, ho puguin fer tranquiles. Que jo tampoc és que sigui Speedy González, però quatre o cinc minuts als 36 57" que vaig fer els hi podia treure amb el mateix roig incandescent a la cara i sense ofegar-me.
Un cop exercit el dret al "pataleo" (perque les coses mal organitzades em treuen de polleguera, és falta de voluntat) he de dir que és molt emotiva, veure gent amb samarretes de la mare o amigues que hi diu que "avui correm per tu", dones de tota edat i condició corrent i caminant, homes que se salten el reglament i van amb les seves dones i filles, la gent que aplaudeix durant el recorregut, molt més sentidament... Maco.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Tú sí que ets maca!

Gwen Stacy dijo...

Gràcies! :-)