Primer any amb tramvia directe de Verdaguer al Fòrum, el dia que “estrenava” el trajecte (el tram, fins a Poblenou o Glòries, ja l’haig fet servir unes quantes vegades) l’experiència va ser regu, perquè anava fins a dalt des de Verdaguer, ok, però no hi havia aire condicionat, i sort de vano, sino em desmaio.
Vaig arribar a les sis tocades, passant per l’Amazon Yawners sonava molt i molt bé, però havia quedat a Frente Abierto feat. Israel Fernández i Lela Soto, que ja havien començat i no em van atrapar. Com deia Mireia a la seua crònica a la jeny, els falta rodatge. Però eh, bé, sempre a favor de propostes que li donen un altre aire al flamenc.
D’allí només va caldre girar 180 graus i posar-se mirant al mar i a l’escenari que enguany es diu Trainline, l’any passat era l’Albini, i que malgrat el lleuger canvi d’ubicació, com a escenari més petit dels sis més oficials, pels carcamals com jo sempre serà l’adidas o el vice. La següent proposta eren julie, així tot amb miníscula que fa més centenial o xenial o el que siguin. Internet diu que tenen tots més de vint anys però no us ho cregueu, el bateria en té dotze, el guitarra potser divuit i la baixista setze o disset, a mi no m’enganyen. Que a aquestes alçades del segle XXI encara hi hagi jovent fent shoegaze m’alegra. Prou bons per tenir-nos allà fins que van acabar, prou bona actitud i prouta mestria als instruments, sobretot el bateria, no podia deixar de mirar com tocava. D’aquells grups que penses que, si tenen una mica de continuitat, els veurem a un escenari més gran d’aquí uns anys.
La següent parada va ser molt breu: Cassandra Jenkins, i això que la tenia ben apuntada i l’estic escoltant ara mentre escric, però ens va enganxar a contrapeu, massa delicada i intimista venint d’on veniem i amb l’expectació del que ens esperava: IDLES. No sé si en vaig arribar a sentir una cançó sencera, de la Jenkins, llàstima. La decisió unànime va ser anar a agafar lloc per IDLES, que a mordor cal ser més estratègic que enlloc, i va ser una decisió encertada. Ubicats un metres davant les tanques de la torre de so, vam estar amples, hi vam veure bé i vam poder ballar, saltar i cridar i veure el pogo i l’espiral, feu-lo girar, feu-lo girar! no es cansava de dir Joe Talbot cada dos cançons. IDLES, exemple del que deia de julie. De l’adidas al 2018 al Rayban al 2022 a mordor al 2025. Pas mal.
IDLES, IDLES, IDLES. Què dir que no s’hagi dit ja. Que són una força de la natura, que m’enganxen encara que només em sàpiga una cançó i la tornada de dos més, que els trobo a tots guapos, que són valents denunciant el feixisme, els abusos dels rics i el genocidi d’Israel a Gaza, que em vaig emocionar veient Joe Talbot emocionat, plorava, ajupit a l’escenari d’esquena al públic, aquelles sacsejades d’espatlles són de plor incontenible, d’estar “sorounded by people that are on the right side of history”, amb una samarreta a la que vaig fer mil fotos amb el propòsit de transcriure’n el text i traduïr-lo, cosa que encara no haig fet, què trist que un any després d’haver deixat l’àrab ja no recordi ni una lletra, suposo que hi diu “you’ll never walk alone”, que és el que deia el dibuix idèntic que hi havia a l’esquena. Corejar les lletres i corejar “free free Palestine” i sentir la ràbia de que aquell malson continui i s’agreugi. Musicalment, impecables i implacables, tenien tota l’esplanada rendida als seus peus, i es mereixen tot el bo que els passi.
This is Lorelei, bàlsam pop després de la tempesta sonora, m’agraden molt, i toquen ben aviat la que més em conec, recorda que fa dos dies no sabia qui són, “Dancing in theclub”, la versió amb MJ Lenderman, amb aquella lletra de desamor juvenil, “I lost your love today, in a lonely summer breeze, I was dreaming all my dreams, I’m still my worst enemy (…) yeah a loser never wins, and I’m a loser, always been”. Mat diu que sonen una mica a Belle & Sebastian, a mí em sonen més a college radio powerpop dels 90, Lemonheads, Gigoló Aunts, i clar, m’agraden.
D’allí a la cerimònia de Spiritualized, performant el Pure Phase. Tenim lloc a la grada i la pista està mig buida, el jovent està ballant amb James XX i esperant la Charlie xcx. Jo em deixo seduir i abduir per Jason Pierce i banda, i tot i que també hi ha temps per retrobades i xerrar una mica entre cançó i cançó, entro en un estat hipnòtic meditatiu híper agradable. Sento joia.
Tornem als escenaris de sota la fotovoltaica, ens espera una altra cerimònia, la de Kelly Lee Owens, aquesta altament ballable, també hipnòtica. Tot i no ser, a priori, el tipus de música que escolto normalment, tenia controlat un disc seu de 2020, i va ser la primera que vaig marcar a l’horari de dijous, i el darrer disc, que me’l vaig posar mentre feia el dinar, em sembla boníssim, i el concert el vaig ballar i gaudir. Altre cop, mitja entrada, tots eren a Charlie. Bé per nosaltres, una llàstima pels artistes.
Els últims són Denzel Curry, un raper que toca al RayBan aka Cupra i Ben Stellar, banda shoegaze que també els han signat una autorització els pares per venir. Hi ha tan poca gent per aquesta zona que comencem al rap, dos cançons i ens passem al shoegaze, fem mitja hora ben bona de concert i com que tampoc ens acaben de, decidim tornar al raper i ja d’allí cap a casa. Tenim fonts fiables que ens han dit que el Denzel Curry a USA és gran, no com Kendrick o Tyler, però gairebé. I té la pista a menys de la meitat i la grada mig buida, i ja sabem que a les grades sempre hi ha un porcentatge alt de gent que hi és només per seure una estona. Nosaltres ens estem a baix, al mig, aprop de jovent britànic que se les sap i les balla totes i ens contagia, i ens hi quedem fins al final, tret de l'última, que la veiem ja des del cap de la grada, de sortida.
Sortim a quarts de tres i podem agafar el tram, que encara va mig buit perquè la Charlie acaba a les tres. Tardo una hora des del cap de les grades de l’escenari RayBan fins a casa, em vull casar amb el tram.
