Així sí

Que s'hi pot anar. S'hi ha d'anar.

Plego de concerts moderns (de i per a) al Palau de la Música. Molt especial haurà de ser i tenir entrades a preu molt decent per a que m'hi tornin a veure.

En canvi, a concerts de música clàssica, o contemporània, però de la de partitura, hi torno la setmana vinent!

Ho havia entrellucat en un email d'aquests que m'arriven a centenars i gairebé sempre esborro sense obrir. Aquest però, l'havia obert, i m'ho havia mirat. Per això quan un amic em va dir que hi volia anar i si li acompanyava, a bodes em convides!

És un cicle de concerts que es diu "El Primer Palau"i fa anys que ho fan. Es tracta de donar la primera oportunitat de tocar en un lloc com-déu-mana a joves intèrprets.

Ahir va ser el primer, i tocaven, primer, Anna Urpina, violí, i Pau Baiges, piano, Sis sonets per a violí i piano d'Eduard Toldrà, i Sonata per a violí i piano núm. 3 en Re menor, op. 108 de Brahms. No sóc gens entesa en música clàssica, però em van semblar precioses les dos. Se me n'anava la vista ara a l'arc del violí, ara al noi que li passava la partitura al pianista, mentre la ment anava i venia, dolçament o a sotracs.

Desprès els va tocar el torn al Duo Jeux d'Anches, dos nois serbis que estudien al Pais Basc, i toquen l'acordió. Curiós. Acostumada als acordionistes de festa major i els seus passodobles, no m'acabava de creure que la Suite de Petruixka d'Stravinski pogués contenir tots aquells sons. Preciosa, era com ser enmig d'un bosc a la primavera. La segona obra va ser la quota de modernitat que ens vam haver d'empassar. Una cacofonia, o psicofonia, de notes agudes punyents destacant en un fons matissat de greus. Arquitectura de espejos es diu, i estic segura que tocar-la deu ser molt difícil, però vaja... Més que arquitectura de miralls, era un prova per veure si es trencaven. Ara, també us dic que a allò li poses uns bons bafles, un "extra-push" i a triomfar al Sonar! La tercera peça era del mateix estil, però menys extrem, i la que em va agradar més, tampoc és d'estranyar, va ser l'última, Le grand tango, d'Astor Piazzolla. La banda sonora perfecta per una película amb Mastroianni i la Loren, recorrent la costa sobre una vespa, amb la seua escena romàntica, el sopar, el ball de tarantela napolitana, la baralla i la reconciliació, tot en onze minuts màgics de la mà de dos acordionistes.

Queden tres concerts més i el de cloenda, on tocarà la guanyadora de l'edició 2010.

Dos hores de concert per 14 €, a platea! Voleu millor excusa?