domingo, 5 de julio de 2009

Faraday 09 - divendres

Treballar divendres encara que pleguis a migdia no ajuda a ser puntual, així que ningú va arribar prou aviat a la platja del Far per veure a Le Pianc, però ens ho vam manegar per ser-hi a tres quarts de vuit, i escoltar de lluny (distància d'actitud que no física) Espaldamaceta.
Divendres era el dia on no coneixia gairebé ningú, que a vegades és bo, o no. Aquest cop va ser dolent fins que van tocar The Leisure Society, quan Charades, Ipso Facto i Bèstia Ferid
a ens havien desanimat bastant. Insulses les primeres, vaig ignorar les segones per sopar, i no vaig ni escoltar la primera (?) cançó (?) de Bèstia Ferida. Quins ous programar un tio que fa sonar una trompeta com si fos una gallina afónica, acompanyat d'un altre que la guitarra li sona rovellada, i suposo que d'un bateria, imagina't el cas que els vaig fer que no recordo que "tocava" l'altre, mentre algún d'ells cridava i gemegava.
Anyway, The Leisure Society van pujar-nos els ànims, amb cançons molt Belle&Sebastian, però també The Kinks, i fins i tot The Shins.
A The New Raemon no li vaig fer massa cas, i és una llàstima, perquè estic segura que si m'escoltés tres cops les seves cançons m'agradaria. No es pot estar a tot.
The Lucksmiths eren el plat fort de la nit i van defensar aquest honor. La veu recorda molt a Morrissey, però el seu pop és prou diferent. No sé perquè vaig quedar-me amb aquesta frase: "this is gonna end in tears, always drinking...". Gary Olson de The Ladybug Transistor va sortir a fer una cançó amb ells, com a l'endemà sortiria amb... òstic, no me'n recordo! Ah, sí, la foto no enganya, el cantant toca la bateria de peu a primera línia d'escenari.
Half Foot Outside van fer-me ballar, i malgrat que massa cops em semblava reconèixer acords i melodies de los Planetas a les seves cançons, o potser precisament per això, em van agradar, és el típic grup que he vist d'esquitllada a uns quants festivals i que n'he llegit unes quantes crítiques sense molestar-me ni a escoltar el seu myspace. Doncs ho faig ara. Em van agradar tant que em vaig cagar en els ànsies que em van fer canviar d'escenari per anar a agafar lloc per Joe Crepúsculo. Aix, que no, que no em va entrar. Crec que era Javi que deia que el que fa és com els gitanos d'organillo i cabra, però "en moderno". Doncs sí, les lletres estan bé, però vaja... I jo em quedo en el dubte de si còpia obertament o plagia: James, super descarat, la cançó que diu "esto sí suena brillante" és la melodia de "Getting away with it", segur, i la Casa Azul és una qüestió d'estil. Va triomfar, però a mi no em va convéncer. I disc de l'any Rockdelux, no way man!
Biscuit tancaven la nit a base de rock d'aires sesenteros. Sonaven de puta mare, però no em van emocionar. A Margarita sí, he de dir.
Menció especial al so a l'escenari gran: infecte a primera hora i millorant poc a poc, alguns grups en van sortir molt malparats (Charades, per exemple).
Els dj's eren els Our Favorite Club, però van punxar més enllà del soul i per la seva culpa vaig anar a dormir tard, molt tard.
Famosos: a més de creuar-te amb la meitat dels grups, divendres va ser el dia que el Barón no va atrevir-se a demanar-li a la Russian Red si es podia fer una foto amb ella.

7 comentarios:

Habanera 7 dijo...

Gwen, el Gary Olson va tocar amb els Extraperlo....La neurona encara funciona...¡¡
¡¡¡BON DIA¡¡

cafeína dijo...

Bon dia!
Com diu l'habanera, (jeje!), Gary Olson amb Extraperlo. I Joe Crepúsculo també va versionar "Hakuna matata"!

Gwen Stacy dijo...

Gràcies! Sabia que algú se'n recordaria ;-)

José Tomàs dijo...

Barón...ets un covard!!!!!

Gwen Stacy dijo...

José Tomàs, tenim un problema de personalitat múltiple?

José Tomás dijo...

Gwen....tractant-se de la personalitat no tinc un problema,en tinc molts,jeje!

margarita la saxofonista dijo...

Els Biscuit són molt grans!!! no han perdut ni una engurna de la seva força i mira que porten anys. Els escenaris multitudinaris però, no són el que més els afavoreix. L'any passat els vaig veure a la sala Be good i van triomfar.