domingo, 26 de mayo de 2019

Propietaris i llogaters


Vaig llogar el primer pis a Barcelona al setembre de 1993, amb quatre amigues més. Un cinquè pis a un edifici dels setanta, façana de ferro i vidre, al xamfrà de Mallorca amb Muntaner. El contracte el vam signar tres, na Diana, ara no recordo si n’Isabel o Cristina i jo. El pis el vam buscar na Diana i jo, això segur. Necessitàvem un pis gran, i a poder ser, amb cinc habitacions. No va poder ser, això de les cinc habitacions, però la que seria doble i jo vaig compartir amb una o altra dos anys, els dos darrers ja només vam ser quatre, era enorme. Era un pis car, per l’època i el que solien pagar els estudiants: no més de 20.000 pessetes (uns 120€), despeses apart. Això d’un inquilí que lloga i es fa càrrec de tot i relloga i hi guanya encara no es portava, o ho evitaves sent un grupet organitzat. El nostre lloguer era de 125.000 pessetes, uns 750€, per un pis que passava dels 100 m2, amb quatre habitacions, una molt gran, un menjador amb taula on encabir-hi fins a dotze persones i zona de sofàs, i tele, calefacció central, cuina equipada. I porter, el senyor Manolo. Pagàvem 25.000 pessetes cadascuna, uns 150€, i alguns amics ens titllaven de pijes pel “despilfarro”. 
La primera setmana vaig dormir fatal, els llits de l’habitació doble tenien els somiers fets caldo. Vam trucar la mestressa, la senyora Berta, per queixar-nos. En tres dies teniem somiers i matalassos nous a tres habitacions. 
El sofà del menjador estava desfonat i pollós. Ens vam tornar a queixar. Ens el va canviar. 
Per aquells finestrals que anaven del terra al sostre i de paret a paret entrava tot el sol del matí, aclaparador, i a l’estiu la calor ofegava. Li vam demanar cortines d’aquestes “Foscurit”. Les va posar.
El tercer any que hi érem va petar la caldera de l’edifici i els veïns van decidir no reparar-la i que cadascú se la posés individual. En una semana ja teníem instal·lada la caldera de gas natural. Al nostre pis i al del costat, que també era de la senyora Berta i també el llogava a estudiants. Les noies del tercer primera, a qui haviem conegut perquè una era del Cortina de la Pobla, i ma padrina havia anat a estudi amb la seua, o alguna cosa així, van passar l’hivern sense calefacció, tot i haver llogat un pis amb aquesta condició i no rebre ni una rebaixa en el lloguer en compensació.
La senyora Berta feia coses que suposo avui no toleraríem en una mestressa: venia cada mes a cobrar el lloguer i el telèfon. En aquella època de fixes el telèfon va seguir a nom seu. Nosaltres anàvem posant diners a un pot, calculant què costava cada trucada que féiem segons les tarifes de Telefónica, l’empresa ara coneguda com Movistar, i quan arribava la factura ho acabàvem de quadrar. Ella venia, feia la repassada visual a l’estat de la casa, cobrava i marxava. Vivia a la mateixa illa de cases, al carrer Casanova. Havia comprat aquells dos pisos per les seues filles, per tenir-les aprop, suposem, però en casar-se van preferir mudar-se a Sarrià. No volia famílies, només estudiants, segurament perquè així ens podia cobrar una mica més i perquè una família no li hauria obert la porta cada mes. Li vam agafar estima, i ella a nosaltres. Li vam cuidar el pis, li vam fer fer-hi canvis que el milloraren. Ja deu ser morta. 
Vaig viure a aquell pis quatre anys. Hi vaig conéixer els primers Erasmus. El primer any vam tenir de veïns una francesa altiva, un argentí israelià que es volia lligar n’Isabel, un alemany que no recordo i un italià, Lorenzo, milanès, simpatiquíssim i crec que forrat, que va entaforar més de cinquanta persones al seu menjador per veure aquella final de Champions que el Milan li va fer quatre gols al Barça a Atenes. El segon any van ser quatre amics italians, de Brescia i Verona. Umberto, que li feia ullets a la Sònia, Roberto, que m’agradava a mí perquè era un cantamanyanes amb cua que tocava “Come as you are” i “Wish you were here” amb una guitarra espanyola, Francesa i Fiorella, dos noies maquíssimes que van tenir més paciència que un sant amb ells: quan sortien de fer cerveses al Glaciar les trucaven (a un fixe, no ho oblidem) perquè posessin aigua a bullir per fer una pasta all’olio i menjar abans d’anar a dormir. A partir del tercer any vam quedar-nos Diana, Isabel i jo i vam buscar companys de pis. El lloguer i les despeses els vam pagar sempre a parts iguals. La primera va ser Anneliese i ens vam fer tant amigues, i després del seu xicot, Mark, que vaig anar al seu casament i al bateig dels seus dos fills i encara ens veiem cada parell d’anys. Després Pierre, belga, i Thilo i Andreas, alemanys. A Pierre i Andreas els vaig perdre la pista fa anys però amb Thilo encara ens anem veient. 
Però no venia a parlar dels meus veïns i companys de pis, tot i que podria ser pertinent parlar-ne, com del meu Erasmus, el dia que votem per triar el parlament europeu. El programa Erasmus ha canviat Europa, per a bé, i qui no ho vulgui veure és que no ho vol veure.
Venia a parlar de propietaris decents, que sembla que s’han extingit, igual que els preus raonables. Només sento i llegeixo bestieses de propietaris deixats, que no cuiden els pisos, que neguen reparacions, i que a canvi exigeixen condicions abusives. 
Jo vaig tenir molta sort, però no hauria de ser qüestió de sort. 



No hay comentarios: