miércoles, 22 de agosto de 2012

Al fil de quatre pensaments

Una cosa sol portar a una altra, però no sempre.
Ahir me'n vaig anar a dormir (intentar-ho) amb el so d'una orquestra de festa major arribant més nítid que el d'altres (a vegades arribo a sentir la música de tres places/carrers durant la festa major de Gràcia). Orquestra rockanrolera donant-ho tot l'últim dia, van tocar una o dos cançons de The Who bastant decents, i desprès, quan ja acabaven, "Born to run".


Aquest matí he somiat que em despertava i esmorçant mirava el twitter.


No, no s'ha mort. Fiuuu....
Però ara, fa una estona, Jot Down ha publicat un article sobre Springsteen i el fantasma de Tom Joad. Crec que no he vist la película de John Ford, però si que he llegit "Las uvas de la ira" (no sé quina és la traducció al català i en tot cas la vaig llegir en castellà). Steinbeck és un dels meus autors favorits des que vaig llegir "Al este del Edén" amb menys de vint anys, i he sigut "completista", llegint bastant de la seua obra. The Grapes of Wrath és un llibre imprescindible, desolador. I fa emprenyar, tanta injustícia, tanta misèria, tanta explotació, i que 80 o 90 anys desprès segueixi sent vigent...

L'article també m'ha recordat com vaig aconseguir veure Springsteen al Tívoli, a la gira de "The Ghost of Tom Joad", al maig del 96.
Les entrades es van posar a la venda a Planet Music, desapareguda botiga de discos del carrer Mallorca.  No era la primera vegada que feia cues per comprar entrades a l'època pre-internet. Vivia a un carrer de la botiga, i vaig pensar que seria bufar i fer ampolles. Si obrien a les 10 m'hi vaig plantar a les 9, i ja hi havia un cristo muntat que feia por. Em vaig posar per allà al mig, vaig aguantar dos hores, en les que no em vaig moure del lloc, i quan va ser evident que sense DNI no compraria entrada encara que aconseguís entrar a la botiga, me'n vaig anar. Sí, calia el DNI i jo no el portava. Vaig passar-me els tres primers anys a Barcelona sense bossa. Portava quatres duros a una butxaca, la T-10 a una altra, i com a molt un paquet de mocadors a la jaqueta, si era hivern. Indocumentada, amb els mòbils per inventar i els diners escassos. Estudiant de llavors, vaja.


L'opció tornar a casa no era viable, perdia el meu (miserable) lloc a la cua i crec recordar que ens havien encerclat i ja no deixaven entrar ningú més. I l'opció trucar a una de les companyes de pis que me'l portés no va ser viable fins al cap d'uns anys.
Per descomptat que em vaig maleïr els ossos per no haver-ho previst, però llavors no hi havia webs on consultar les condicions de compra de les entrades.
En acabat de dinar em va trucar mon germà. Al fixe. 93.453.53.14, crec que era. Què fort que encara me'n recordi, no? Els seus companys de pis, amb l'ajuda de la cosina d'un i mitjançant colades, trampes i tripijocs varis, havien aconseguit 6 entrades. En volien revendre alguna, a fé que se'n van pagar de ben cares, però els vaig fer pena, llavors jo era una fan fatal d'Springsteen i haurien quedat molt malament si no me l'haguessin oferit.
Va ser un dels concerts més emotius que he vist. Vam estar-nos tots assegudets fins al final, quan va tocar algun gran èxit més animat i hi va haver invasió de passadissos. I vaig veure'l a peu d'escenari, a escasses quatre files de persones.
Ah, i Pep-nostro-senyor a la fila 19, seient 1 o 3.

4 comentarios:

el inquilino comunista dijo...

Quan el més interessant d´un concert està al públic (tu i Pep-nostro-senyor) és que és un bluff o està sobrevalorat....:-P

Gwen Stacy dijo...

No, el més interessant va ser el concert, això només és un recull d'anècdotes :-P

cafeïna dijo...

Jo també anava amb 4 duros i la T-10, a les butxaques dels texans i la jaqueta. El DNI, només els caps de setmana, per entrar a les discoteques. Les bronques que m'havia ficat ma mare per anar sense diners pel món... No recordo la meva primera bossa, només la motxilla i la bandolera que portava a la uni.

Gwen Stacy dijo...

Et guanyo, jo anava a la uni amb la carpeta sota el braç i tot el que necessitava a les butxaques :-P
Crec que em vaig comprar un mino-bolso per sortir de nit, i desprès un de bandolera molt poppie, i va ser "el principio del fin"!!!