Fuencaliente - Roque de los Muchachos

Desprès de passar la nit de Valpurgis a la pensión Jenny vam agafar una guagua ( i van...) en direcció a Fuencaliente, un dels extrems de la GR 131. Un dia de transició, per comprar provisions, arribar-nos a Santa Cruz a buscar la clau del refugi (en fi...) i fer-nos amb una esterilla cutre per dormir una mica més còmodes.

La ruta, de fet, surt del mar, del Faro de Fuencaliente, però vam pensar que ve ens podiem estalviar aquells 5 km i 700 metres de desnivell quan ens en esperaven 18 (o 16 o 20, segons qui hagi mesurat el camí) des de Fuencaliente al refugi del Pilar.

Vam sortir d'hora, a les 8 ja enfilavem camí amunt, primer enmig de boscos de pins de terra de grava volcànica. Costava avançar, com més costerut era més s'enfosaven enrere els peus. Quan ja portàvem una bona estona caminant i pujant vam començar a veure els cràters dels primers volcans. Aquella part del camí li diuen la ruta dels volcans per alguna cosa. Ens vam trobar força excursionistes que anàven en direcció contrària a la nostra, cara avall, així qualsevol! Entre dos quarts de sis i les sis vam arribar al refugi del Pilar, una àrea recreativa on a més del refugi hi ha un centre d'interpretació i un fotimer de barbacoes impressionant. Fins i tot n'hi havia un parell especials per rostir porcs sencers!!! El refugi... ai! Amb dutxa d'aigua gelada i lavabo (tot a fòra) però amb un espai per menjar ridícul (de petit que era, sort que érem sols), i sense llum. Unes làmpares moníssimes per tots els racons, però fins que l'endemà no va arribar el guarda i va engegar el generador, no vam poder apreciar que bé que iluminaven... Per què no hi poseu una placa solar??? Per sort hi havia una estufa de llenya i llenya a dojo per les barbacoes, així que a les 8 ja erem dins el sac, i a deu minuts més tard jo crec que ja clapava.

La segona jornada es presentava més tranquila, perquè encara que a la guia de camins la fan arribar fins al Roque de los Muchachos, nosaltres "només" fariem fins a la Punta de los Roques, a mig camí, perquè allà hi ha un refugi lliure. Sense comptar que aquest tram fa més de 26 km i

calculen que es fa en 11 o 12 hores, i no en teniem tantes de sol. Així que partida, que ja n'hi ha prou. Sortint del refugi del Pilar vam passar un tram d'ensinistrament de gossos de caça, yupi! Ja sabeu quins gossos de caça gasten a Canàries, no? Per sort, no en vam veure ni un.

I per fi ja vam començar a vorejar la caldera, i l'espectacle és colpidor. L'altre entreteniment va ser comptar corredors, 16 en total només el dissabte. S'ho han pres seriosament allà baix això de les ultra-maratons de muntanya, i la Transvulcania ressegueix la GR. Vam arribar al refugi força aviat, i vam tenir companyia una estona: excursionistes palmeros que ens van dir que ens preparèssim per l'espectacle nocturn. Abans del nocturn vam tenir la posta de sol.

Desprès de sopar, aquest cop amb llum, vam sortir a marejar-nos amb el cel estrelat. Mira que al Pirineu se'n poden arribar a veure milions, però allà era una exageració. A dormir a dos quarts de deu i l'endemà en peu a trenc d'alba. El camí anava vorejant la caldera, tota l'estona, així que vam tenir ocasió de contemplar-la a plaer. També vam contemplar, amb admiració però sobre tot alleujament, la manta de núvols que cobria la carena per on haviem passat el dia abans. Afortunats.

Vam trobar algun corredor més, i ja arribant al Roque de los Muchachos molt "excursionista" de "pujo-amb-cotxe-al-Roque-i-camino-una-hora". I per fi, el Roque, passats no sé quants observatoris. Última mirada a la caldera i a la carretera a fer dit. La ruta segueix d'allà fins a Tazacorte, un dia més, però al Roque no hi ha refugi i la temperatura nocturna no era per fer vivacs, a mi si més no, no m'hi busqueu.

Uns alemanys la mar de macos ens van baixar. En veure que passàvem per Puntagorda vam dir que ens deixessin allà, voliem provar sort a la pensión Mar y Monte, que tres dies enrere estava plena (i ens va abocar a la pensión Jenny...) Però estàvem de sort. Els deus auaritas havien pres nota del nostre sacrifici i ens van recompensar amb una habitació a la pensió més xula de l'illa, amb l'esmorçar inclòs alemany més gormand. I amb un sopar de tres plats al millor restaurant del poble. Ole.