sábado, 28 de enero de 2012

Barlovento - Santo Domingo

Mai havia fet vacances al gener, mai n'havia fet amb mon germà Xavi i mai les havia fet tan actives.
La Palma va ser el destí final desprès de descartar-ne un parell de més ambiciosos per falta de temps, però s'ha revelat com un destí proper que ha superat totes les expectatives.

Encara que un padrí de Los Franceses ens digués "le dicen la isla bonita, pero yo no la hallo", es mereix prou el nom. És una vall al revés, té la muntanya al mig i les valls o barrancs cauen cap al mar en una geografia impossible. L'antic camí ral que unia els pobles per la costa l'han convertit en la GR130, i la ruta que voreja la Caldera de Taburiente, en la GR131, a.k.a. El Bastón, per la forma que té. Aquest era el nostre objectiu, fer la 131, i desprès d'haver reüllat un mapa dels camins i una guia que ens van donar a l'oficina de turisme vam decidir que per escalfar fariem un tram de la costa nord.
Vam agafar una guagua a Santa Cruz en direcció a Barlovento, fi de la línia. Vam trobar el camí i a migdia vam començar a caminar, amb la motxilla al coll. La meua d'entre 7 i 8 kg, la de Xavi ben bé el doble.
Escalfament havia dit? Redeu! La costa nord de l'illa simula un altipla clivellat de barrancs i els desnivells poden ser brutals. I el camí va per la costa i salva els barrancs baixant fins al fons i tornant a pujar fins la part alta. Perquè si anés sempre per la part alta farien voltes kilomètriques per anar a llocs que en línia recta només estan separats per 100 metres.
El primer barranc ens va sortir al pas de seguida i avall! El paissatge és preciós, amb una vegetació verda i tropical, amb plantes d'aspecte juràssic, i dragos, la concentració de dragos més alta de tota l'illa. Fascinants.


Vam caminar quatre hores, però va ser dur. Com va dir Xavi, "amb la tonteria potser hem fet 1000 metres de desnivell". Doncs sí, ho va confirmar el seu altímetre. I no sé quants de baixada. Tot en 8 km. Vam arribar a Los Franceses a bocafoscant i vam "mascar la tragedia". De dia haviem passat calor, però un cop s'havia colat el sol l'humitat es deixava sentir amb força i feia fresca tirant a fred. Los Franceses és un poble de quatre cases disperses, amb una casa rural que no es llogava per una nit i un bed&breakfast que no ens agafaven el telèfon. Però ens van dir on era i ens hi vam atansar i en 10 minuts va arribar la parella de jubilats holandesos que el porta, fiuuu. Acabar de sopar amb una lluna toronja llevant-se del mar va ser un bon premi.

L'endemà la ruta era més del mateix, però en 20 km i amb un primer desnivell no apte per a marqueses de Pixafreda. Avall i amunt i ves fent. Veus per on va el camí?

De tant en tant, quan ets al cap del barranc, un poble amb tres cases a punt de caure en venda i un padrí regant "papas". Dragos, cactus, "jubiletas" alemanys i anglesos, i puja i baixa, baixa i puja i vuit hores i un fart de mandarines silvestres desprès veus Santo Domingo de Garafía i dius "finalment!" però no! encara hi ha un altre barranc!!! Vint minuts més tard sí, finalment! Per sort no havia vist aquest perfil de la ruta abans de començar-la (ni la icona rosa de l'esquerra amb els tres triangles que volen dir "dificultat alta"):

A Santo Domingo no hi ha on dormir, així que agafem la guagua fins Puntagorda, però la pensió és plena, així que corre a agafar l'altra guagua fins Los Llanos de Aridane, que és la segona "ciutat" de l'illa, però hi arribem de nit i no hi ha ni una indicació d'hotels o hostals o el que sigui i demanem a un senyor que ens pensem que és el quiosquer, que ens diu que esperem que "ahora viene la señorita Jenny" que resulta que té una pensió. I que el senyor Julio ens hi acompanyarà. La senyoreta Jenny apunta els nostres noms i DNIs en una llibreta de registres i ens cobra. 15 €. Els dos. Sí, 7.50 € per cap. Aymadre.
El senyor Julio ens porta pel carrer de les casones luxoses, deixem enrera el cuartelillo de la Guardia Civil i comencen a creuar un parc i tot és més lleig i més xungo a cada passa, però mai tant, són les 9 de la nit i encara hi ha gent al carrer. Pugem una costera i ens fa entrar a una casa per un passadís sense llum que dóna a un pati interior i pugem unes escales i ens fa entrar en un pis a mig pintar i reformar, destartalat, però amb un llit fet amb roba neta. La dutxa, una manguera amb telèfon de dutxa a la punta que enxufem a l'aixeta de la pica. Aigua calenta ni ho somiïs. Anem a sopar i l'oferta és escasa i molt cutre però acabem sopant a base de "papas locas" i arepas i fet i fet està prou bo i ens costa 10 €. Els dos.
Costa dormir en un lloc tan cutre, però tinc les cames rebentades i finalment caic. L'endemà ens llevem d'hora i el senyor Julio ve a recollir la clau i ens regala un parell de pomes. A la llum del dia tot millora. Bé, el pis on hem dormit no millora, no ens enganyem. Esmorcem, i a la guagua, pròxima parada, Fuencaliente.

2 comentarios:

Anna Blume dijo...

Per fi!!!! Antes li diva a ton txermà, o pentxe ja fotos o la tornaré a assetxar;-)))Nostresinyor m'ha escoltat...per cert, Xavi diu que vas fer molta bundat, o sigue, que et vas portar com tota una campeonaaaaaaaaaaaa!!!!;-)))

Gwen Stacy dijo...

jajaja jo sóc una mula de càrrega. Lenta però segura. Ja sigui a una cursa o fent una travessa amb la motxilla al coll!