jueves, 24 de agosto de 2017

Hola Barcelona estimada


Tot just fa una setmana. Quan va passar Núria i jo acabàvem de seure a una carpa, per refugiar-nos d’un aiguat, cervesa en mà i disposades a escoltar un grup islandès que obria els concerts del festival d’Aalborg, a Toldbod Plads. A les 17:21 arribava el primer missatge a un grup de whatsapp preguntat si els que eren a Barcelona estaven bé. Ens vam quedar enganxades al mòbil, buscant notícies a les xarxes, respirant alleujades a mida que la gent anava confirmant que havia arribat sana i estalvia a casa. De lluny el cop no és tan fort, la por està rebaixada. Tots “sabiem” que passaria. Sabiem, pensàvem. Però en el fons confiàvem que no passaria mai. Jo hi confiava. 

Tinc prou edat per haver viscut un altre terrorisme i no haver canviat mai res del que volia fer. Bé, alguna cosa sí. Quan vivia a Madrid i sortia els diumenges a passejar evitava passar davant l’Audiència Nacional i la seu del PP, que són al mateix carrer. 
Tinc prou edat per recordar on era i què feia quan va passar l’atemptat d’Hipercor, sinistre que enguany, fa uns mesos, en fes trenta. 
El que ha passat és horrorós i penso, egoïstament, que és una sort que m’hagi agafat lluny, de vacances. Perquè l’endemà encara hi donava voltes, encara hi dono voltes, però hi havia llocs nous per descobrir, aigües de dos mars per trepitjar, castells per veure, museus per visitar (i quedar embadalida amb l’art, que sempre salva). 

He arribat quan acabaveu de dinar. En baixar del tren, a l’andana m’he hagut de parar perquè unes turistes s’havien quedat palplantades al mig. En lloc de renegar he respirat i tres segons després ja les havia avançat tranquilament. He sortit a Passeig de Gràcia. Un turista asiàtic es feia un selfie davant la casa Batllò. He somrigut. La casa Batlló tan preciosa. La casa Amatller també repreciosa, sempre a l’ombra de l’altra. He segut al banc de la parada del bus, al raig del sol, i tot d’una m’han vingut les llàgrimes que segur vosaltres ja heu vessat. Era l’hora de la migdiada, és agost, feia una calor aclaparadora i jo tenia el cap embotat per la pressió de l’avió, però m’ha semblat que la ciutat estava més silenciosa, esmorteïda. 

Al tard he sortit a fer la ronda per omplir la nevera. La botiga on compro la llet. Una fruiteria on compro de vegades (normalment ho compro tot a uns pagesos del Prat), regentada per un home marroquí des de fa anys, molt concorreguda sempre. La xarcuteria on vaig sempre i em coneixen. El super bio on compro coses a preu d’or. El forn de davant de casa, també em coneixen. A tots els comerços, al carrer, la mateixa sensació. Trobo que estem tots més pacients, amables, simpàtics i carinyosos. Tocats. 

1 comentario:

Lídia Gàzquez dijo...

Una abraçada molt forta, bonica. És humà que pensessis que va ser una sort ser-hi lluny. No t'hi capfiquis. El text és bonic i transmet molt bé el teu sentiment, compartit de ben segur per tots.