domingo, 9 de julio de 2017

Vida 2017

Que no m’hagi posat a fer la crònica fins una setmana després és simptomàtic. Que sí, m’ho he passat bé, però per mí ha estat l’edició més fluixa de les quatre que en porten. Vaig repassar les cròniques dels altres anys abans de fer aquesta i ¡albricias! els altres anys encadenava concert de flipar amb concert d’artista que em sorprenia amb concert d’artista de mi vida. I em plantava a les dotze sense sopar perquè no hi podia anar abans. Aquest any no. 

I això que enguany la “festa inaugural” del dijous es convertia en un dia més de festival, i amb un plat fort, Phoenix, que obligava a baixar de Barcelona un dia abans i demanar festa divendres. Podria haver arribat a Alien Tango però estic intentant dominar el FOMO (Fear of Missing Out), així que Parcels, i bé. Suposo que són californians i podrien haver arribat amb el Delorean de Regreso al Futuro directes des dels primers 80. Bons músics, van fer un bon escalfament però a hores d’ara sóc incapaç de recordar ni una sola melodia. Sopar tranquilament i esperar a Phoenix, que sí, concertàs. El disc nou no agrada, però a mí sí, així que va sonar Ti Amo i vaig començar a ballar. Van treure l’artilleria pesada de seguida, amb Lasso, Entertainment (ni ni ni ni nini ninininiiiiiiiii) i Lisztomania, per tornar a Ti Amo, el disc, amb J-Boy, de les més ballables i disfrutables. Van baixar el ritme, van barrejar cançons (això em va dir algú que els controla bé, no com jo) i van tornar a pujar-lo l’última part del concert, Rome seguida de Fior di latte em sembla una elaboració de setlist impecable, pels titols de les cançons ho dic, coses meues, i també perquè Rome va sonar temazo. Segons setlist.fm les últimes van ser 1901 (hey hey hey hey hey) i Ti amo di più (va ser llavors el crowdsurfing del cantant?). M’ho vaig passar pipa. 
La resta, poca cosa. Anar a Las Bistecs que tots sabeu qui són menys jo, i que seguirà sent així perquè vaig esborrar les dos cançons que vaig veure de la memòria, a vegades no us segueixo els hypes, i sentir Erol Alkan de lluny mentre marxàvem. 

Phoenix

Divendres vam arribar quan acabava Senior i el cor lomax i sentir-lo presentar una garbera de gent (Manu Ferron? en serio Manu Ferron va ser al Vida i no el van fer tocar enlloc?) em va fer maleïr-me els ossos una mica. Només una mica. El FOMO, intentant controlar-lo. Vam anar una estona a Lidia Damunt i és molt simpàtica i es va fer un embolic amb el patrocinador cerveser, no sé si va demanar una Mahou, però la música no m’acaba de. Vam anar cap a Dr. Dog, potser en vam veure mig concert, i m’estaven agradant, em recordaven a Band of Horses, però sempre hi ha algú que diu marxem i si no t’està flipant, marxes. A sopar. I després, a The Secret Society, a la Cabana. No sé quants de Garzón i Grande-Marlaska queden al grup, que aquests sí que els havia vist en directe, però com a Secret Society, mai, i em van agradar molt. Rock contundent, amb actitud i bones lletres. Em vaig quedar amb una frase d’una, Hacemos ruidos raros al rompernos, que resulta que és el nom del nou disc, però no sé de quina cançó. Després, passant de Devendra. No n'he escoltat mai més d’una cançó seguida tret d’aquell concert a-qui-se-li-va-acudir on “telonejava” a l’Inquilino Comunista i me les vaig empassar totes, clar. A agafar lloc a Real Estate. Millor decisió de la nit. Veure’ls en primera fila va ser un luxe. Si cal posar etiqueta jo els poso la de surf folk. Cançons magnífiques, delicades, embolcallants. Si em van encantar el primer cop que els vaig veure a la pradera polsegosa de mordor un primavera de fa tres o quatre anys, de ben llunt, imagina el que vaig disfrutar a una primera fila del Vida. Ja havia fet el dia. 
Després el desencís de Flaming Lips, van començar forts, Race for the prize, encara que per mí sempre serà Dos científicos de La Costa Brava, i el dia que escric això fa nou anys que va morir Sergio Algora, petit homenatge. Molta parafernàlia, ninots gegants a l’escenari, projeccions psicodèliques, l’espectacle de sempre, i aquest és el problema, res de nou. Algú va dir anem al Vida Club, que és la carpa pop sense carpa que han muntat enguany a un racó entre arbres, a tocar de l’escenari principal. Allà vam estar una estona i quan en vam sortir Wayne Coyne encara feia de les seues i els vam veure acabar amb Do you realize?, que m’encanta, quedi clar, i ja va estar bé així.  Alguns van decidir tirar cap a la Cabana, N. i jo vam decidir que policlín i veure què tal La Casa Azul. El policlín bé, però lo de La Casa Azul era una bogeria col·lectiva que ens va pillar fora de joc, tres cançons vam aguantar abans de fugir. A la Cabana hi havia uns “jovenzuelos” liant-la parda, Shame. Concert d’aquests que et desperten, d’un grup que no escoltaré mai a casa. Però no ens van despertar prou, encara vam tornar al Vida Club (diria) i al voltant de les tres cap a casa. 

Real Estate

Dissabte haviem d’anar a La Daurada a veure Bigott, però si et despertes 15 minuts abans que comenci, malament. Esmorzar, dutxes, sortir a fer un volt, dinar tapes a les quatre de la tarda, pujar cap a la Masia amb temps suficient per comprar tíquets i una cervesa i anar a guardar lloc a Rosalia, al Vaixell, on malgrat ser-hi mitja hora abans ja no vam poder seure, però sí ser a la primera fila darrere les cadires. La jugada ens va sortir bé perquè vam poder gaudir del millor concert d’enguany, per mí, amb bona visibilitat i en silenci. Quina veu i quin tot, què guapa, estilosa, senzilla, ho dic per la manera com ens feia aplaudir a Refree, que va estar excepcional. Quines ganes de tornar-los a veure. Van tocar una hora, generosa, i va acabar amb la que també és l’última cançó del disc, I see a darkness, de Bonny Prince Billy. Pell de gallina, respiració continguda. Tremenda. On vas després d’allò? Doncs a sopar, que la zona de restauració és a la vora i ja ho tindrem fet. Mishima de lluny, ja fa una estona que li’n foten, no he escoltat el darrer disc i algun ànsies ja guarda lloc a la primera fila per Warhaus, així que som-hi. Bona jugada també. Grup que només havia escoltat la setmana abans del Vida, i m’havia agradat, però si l’hagués vist de lluny no m’hauria dit gran cosa,en canvi a la primera fila vaig entrar al concert, fosc, entre Nick Cave i Joy Division per fer curt, per no dir que m’hauria perdut al guitarrista més guapo del festival (per votació unànime), verge santa quin morenàs. Quan van acabar, saludar gent amb Fleet Foxes de fons, anar a Warpaint i que en tres cançons no ens convencessin. Anar a Chico y Chica i sortir-ne corrents. La millor opció era anar a fer temps a la Cabana, on havien de tocar Anímic, que són uns jefazos. La Louise és una jefaza, i Ferran Palau, encaputxat i soltant bases, i tota la banda, jefazos. Què gran el nou disc, què diferent dels anteriors. Va ser un concertàs de principi a fi. Van treure el cap a Las Odio però no, vam tornar a la Cabana, refugi de descastats a qui els caps de cartell d’enguany no ens deien gran cosa. Favx, seguramente els pares els van haver de signar un permís per a que poguessin tocar, van liar-la parda també, a l’estil de Shame el dia anterior. I a esperar els dijeis, Vida djs, que clar, souleros. Entre el mal de cames, el cansament de tres dies i la polseguera persistent, una retirada a temps va ser una victòria. 

Rosalía i Raül Refree

Diumenge, arroç al Blau i Intana a la Daurada, que em van agradar molt, i fi. 


1 comentario:

Anónimo dijo...

http://www.mediafire.com/file/9b6w67z71v46t9e/Bongley_Dead_-_Undici_%282017%29.rar