lunes, 25 de julio de 2011

Falles i fallaires de Llesp


Com diuen en castellà, "no hay dos sin tres", i malgrat que un cansament acusat arrossegat de la ciutat me'n va fer dubtar, va ser arribar a Llesp i saber que sí, que tornaria a baixar, si calia ja agafaria una falleta xica.
Però desprès va arribar el moment de triar la falla i mon germà xic, sobrestimant les meues possibilitats, me'n va adjudicar una de ben pesenta. Encara vaig tornar a l'era de Pau a triar-me'n una altra, però a l'hora de la veritat, veient i sospesant les dos falles, vaig pensar que les falles tenen, o han de tenir, un punt de patiment, perquè desprès la satisfacció és més gran, i vaig agafar la primera, la grossa.

Així que amb la falla més gran que he portat fins ara, o si més no la més pesenta, tocades les nou vam pujar cap a sota el Forat de Mora. Dels 40 fallaires del primer any l'any passat ja erem 80, i enguany, si fa o no fa.

Allà dalt hi estem ben estrets, arrapats a la pendent com xuts al camal d'un roure, però té la seua gràcia. El ritual de sempre: truita amb trumfes, carn arrebossada, xuriç, pastes i botes de vi passant de mans. Fot un fred de deu, però els nervis fan que vagi guardant la roba a la motxilla, a l'hora de baixar la samarreta sobra.

Samarreta que enguany és roia amb el segell blanc, l'any passat, primer any que la comissió de fallaires en va fer, com contribució a la festa (samarreta i falla per 10€) era toronja amb el segell en negre. Molt xules les dos, i molt xulo això de baixar tots amb la mateixa samarreta. Bé, tots menys alguns que encara no s'han enterat que portar la de l'any anterior només és cool als festivals. Portar la de l'any passat a les falles del teu poble per no gastar-te 10€, és ranci.

A l'hora d'encendre, contra tot propòsit, vaig badar. Volia sortir ben endavant, que es baixa tan tranquil, però com l'any passat em va tornar a tocar de la meitat cap enrere. Cagonlou. La part de la muntanya és fàcil, cal vigilar on poses els peus i que vigilant els peus no et mengis la falla del davant, però no té més secret. El fotut és quan arribes a la plaça, perquè toca córrer. I us ho ben dic, córrer per a "que no si trenque!!!" amb 10 o 15 kilos recolçats a l'espatlla no és fàcil, encara que veient a molts fallaires experts sembla que portin un misto.



No és el meu cas, així que aguanto com puc, apreto si veig que "si trenque", miro de no fotre'm de lloros baixant pels camins de Call i de Basuré cap a la plaça, i quan penso que si he de fer una altra volta em petaran els pulmons, que ara sí són plens de fum resinós, ja està, és l'hora de llançar la falla. A Llesp, com que no tenim unes falles tan lluides com a d'altres pobles, ni podem fer el faro a dalt, el fem a la plaça i abans de llançar la falla fem un rocle al voltant, llevem la falla al cel i cridem com esperitats abans de llançar-la als peus del faro, que fa una brandera de por. Aquest moment final és espectacular.





Saber que sí, que has baixat, que ton germà no ha sobrestimat les teues possibilitats, que has baixat una falla amb cara i ulls, que has suat, has patit, però per sobre de tot, has disfrutat i has complit amb un rite que t'omple d'energia i orgull, no té preu.


L'any que ve, més i millor.


Fotos: Núria Castells.

6 comentarios:

Jfallas dijo...

Yo solo puedo decir q estoy a sal de frutas y me duele un huevo el tendón de aquiles. Pero feliz. La próxima vez mínimo 3 días

Anna Blume dijo...

Que no si trenque, que no si trenque!!! Esperit fallaire, i als rancis ni caso, són pobres d'esperit! Potxons i fins l'any que ve...no deixarem apagar el foc:-)

margarita la saxofonista dijo...

Precisosa crònica i fotos.
Enhorabona llespenques!

J dijo...

Ahora me he acordado del bombero emo, o bombemo como yo le llamé. Ese lo tenía preparao para Margarita

margarita dijo...

Ei que yo no soy emo! además mi no me moló su tupé.

El Barón Rampante dijo...

Si juanillo se jubila el año que viene, habrá que hacer un esfuerzo.