lunes, 3 de agosto de 2009

Falles a Llesp

Foto de Núria Castells

Les falles. Si no sabeu què és el ball del fanalet, com heu de saber què són les falles? Les falles del Pirineu de Lleida, no les de València.

Una falla és d’una manera o d’una altra segons el poble on la facin i l’afició del fallaire. Mon tiet Ramon ens contava l’altre dia que quan ell era xic les falles les feien amb quatre soles d’espardenyes velles i un tros de pneumàtic si tenien sort; la fusta, la llenya, era massa valuosa.

Una falla normal es fa amb quatre trossos de teia (fusta de pi) tatxats (clavats) a un totx (bastó llarg). A Taüll fan rantiners, que són pins xics pelats i oberts per dalt. Els que porten rantiners són fallaires de raça. Cal ser molt valent per carregar-lo, però també tenir molta afició, pel que costa fer-lo. També es poden fer falles de séguel (ségol), lligant una bona garba de palla al voltant d’un totx.

I què en fem amb tot això. Doncs pujar al cap d’un serrat, esperar que es faci fosc, encendre una foguera per encendre les falles i quan tots són a punt, encendre el faro, perquè al poble sàpiguin que ja comencen a baixar. El faro és una garbera (munt) de rostolls que faran una flamarada de déu. I avall. Poc a poc que fa baixada. Una filera de fallaires que des de baix sembla una serp de foc. I quan s’arriba al poble, a córrer! Un parell de passades a la carrera per la plaça, serpentejar pels carrerons, i a llençar la falla prop de la plaça on es farà el ball, fent una foguera que cremarà tota la nit. Una tradició que potser té dos mil anys, pagana sens dubte, i que abans se celebrava a tots els pobles del Pirineu que va des del Pallars a la Ribagorça aragonesa com a mínim. Una tradició que en alguns pobles ha arraconat les dones. Avui dia, malgrat les polèmiques, això ja està superat.

Feia uns 60 anys que a Llesp no s’havien baixat o corregut falles. Mon tiet Ramon recorda haver corregut les últimes, però no sabia dir si van ser quan tenia dotze o catorze anys. En tot cas ara en té setanta, així que més de 50 en fa segur.

Les he vist molts cops, i les hauria pogut córrer a Erill o Boí, però sóc una cagueta i no vaig gosar mai. Per això quan vaig saber la que en portava de cap mon germà xic, fer falles a Llesp, a la festa inventada d’estiu que fem per Sant Jaume des de fa més de vint-i-cinc anys, vaig pensar que millor oportunitat no tindria i que mai més seria tan jove com ara. El dia abans vaig pujar fins al faro, de dia, per inspeccionar. Era dret i relliscava, però si mon tiet de setanta anys i ma tieta de seixanta baixaven, mai tant que jo no ho pogués fer!

A les nou, la berena a la motxila i la falla al coll i amunt. Un cop a dalt, els quaranta fallaires van seure com vam poder al voltant del faro, perquè hi havia poc espai i era pendent, i a sopar: qui vol un tall de truita, passa’m el xoriç, on és la bota, qui vol xocolate. Quan va ser fosc la canalla van encendre el seu faro, prop del cimintiri (cementeri) i van baixar cap al poble. N’hi havia tants o més que de grans! Els més xics (dos anys la més xica!) van anar directes a la plaça, els més grans, a rodar pel poble. A dalt vam començar a cridar i xiular, animant-los. Els grans dels xics no paraven de donar voltes corrent pel poble, capitanejats per Martí de Bassuré. Al final cridavem que algú els parés, o nosaltres no podriem baixar! Falles de xics de primera.

I va arribar el nostre torn. Vam encendre la foguera i allò flambejava tant que el faro ni encendre’l. I això que els bombers eren allà amb la mànega a punt (no voliem sortir a les notícies).

Deu coets al cel i avall. Primer, Xepp de Farré, l’últim casat del poble (sí, és mon germà). Servidora la quarta, que si vas darrera has de córrer molt al poble. Cridant, xiulant i vigilant de no ensobinar-nos. Respirant fum i espurnes. I quan vam arribar al poble, on havien apagat els llums, a córrer per la plaça, camí avall i volta per baix, pujar cap a l’Esglèsia i fins al cimintiri, i pel camí de Call, avall a la plaça un altre cop. No vam passar tres cops com fan a Taüll, ni calia. Les cares de la gent quan passavem amb la falla arran expressaven la mateixa emoció que les nostres.

Com qualsevol tradició, suposo que s’ha d’haver viscut des de xic per entedre-la i disfrutar-la. Set dies abans era al FIB ballant amb Franz Ferdinand. Del moderneo a la tradició ancestral. De fiber a fallaira.


6 comentarios:

Anónimo dijo...

Ai,nena, qué bonic ho dius...m'has fet rememorar aquells moments, just una estoneta después de dona-li a Javier el retall de diari que et consagra com la única fiber fallaira del món mundial!Potxonets

germanetes dijo...

Jo també m'he emocionat, és veritat que hi ha coses que per entendre-les les has d'haver viscut des de petit. Demà baixo al meu poble, és festa major!

A la cafeina també li ha agradat molt el post.

Gwen Stacy dijo...

És que per mi va ser molt especial i emocionant!
Ah, i tinc el diari, el guardaré ben guardat!

pixapins dijo...

s´admetria la participació d´un pixapins per les falles de l´any que ve????m´encanten les festes paganes!!!!

Gwen Stacy dijo...

S'accepten!!! Si els japos i els australians poden córrer a Taüll, els pixapins, sobre tot si són amics meus, poden córrer a Llesp!

margarita la saxofonista dijo...

L'any que ve per falles tots cap a Llesp!