Dimarts la cirereta era Yo la tengo a l’Apolo. Que els hem vist vint vegades, i d’aquestes vint, setze han sigut a l’Apolo, però mai s’ha de dir que no a un concert de Yo la tengo, aquest íntegrament de versions. Versions des dels Kinks a Sun Ra, passant per la Velvet (quinze minuts d’Heroin) i els Troggs (With a girl like you, pararapapà pararapapà). I com ens va dir Ira en acabar: “Estic segur de que us veuré a tots divendres, oi?” El dubte ofén. I va atansar-se a la taula de merchan a signar i fer-se fotos i fer feliços a uns quants. Menció especial a la noia de menys de trenta que abraçava el vinil de “I can hear the heart beating as one” i no sabia marxar d’allà després d’aconseguir firma i foto i felicitat eterna.
Dimecres era el dia de l’ànsia, de cancel·lar les reunions d’última hora de la tarda dient que I’ve got a personnal appointment per poder arribar aviat al concert que The National feia al Razz en horari europeu, de set a nou, la forma en què el festival ens demana perdó per impedir que les seues gires en sala-pavelló facin escala a Barcelona des de ni se sap quan, d’acord, perdonats fins l’any que ve. Vaig poder sortir de casa a un quart de sis i entrar a la sala poc després de tres quarts, i colocar-me enganxada al paquetet de gent que ja hi havia, unes vuit o deu files, i au, a esperar una hora dreta. Aviat vaig tenir companyia, Jesús, Pepe, Cris, per fer passar l’estona més ràpid. I a les set i deu per fi Sea of love. Van fer un setlist equilibrat, de temes nous i vells, moguts la majoria, tot el mogut que pot ser una cançó de The National, tot i que jo faig bastanta nosa quan toquen Apartment Story, Abel, Graceless, Day I Die i alguna més que em fa saltar com si tingués molles d’acer enlloc de bessons. Flaixos del primer concert de Lisboa, que van tocar Lit up, súper favorita de l’Alligator que em va fer pensar que si la tocaven sacrificarien Abel, i no, la van tocar la següent i el meu deliri encara està enganxat a les vigues del sostre de Campo Pequeno. No va sonar gaire bé, si més no a la part davantera on era jo, però això ja passa al Razz, i a d’altres concerts, si vols el caliu i la bogeria de les primeres files, a vedades toca sacrificar que les cançons sonin com han de sonar, com saps que poden sonar, i que Graceless, per exemple, que la reconec en cinc segons, me’n costés deu, o que els puntejos que donen la melodia quedessin diluits a moltes cançons sota la distorsió. A mig concert vaig tenir a ull Bryce Denvedorff, primer no el veia, i us recomano molt que li dediqueu alguna estona. Mirar com toca la bateria és ASMR. A Aaron my love el vaig tenir davant tot el concert, i jo sé que em reconeix. Em reconeix com segur que reconeix molts fans a qui ha vist tantes vedades a les primeres files i de qui el seu subconscient sap que en algun moment hi ha intercanviat les quatre frases típiques, I love what you do, thank you very much, encara que al nostre cas és més remarcable perquè li vam contar a Copenhague que l’any anterior haviem anat a Eaux Claires i que érem de Barcelona. Matt estava en forma i afinat i no va saltar al públic però es va fotre pel damont dels que eren a les primeres files, qui va vulguer va poder comprovar la qualitat de la jaqueta de vestir que portava, oi, Matías?
Els somriures dels bessons (els Dessner, no els meus d’acer) mirant-se amb complicitat quan les primeres notes de Mr. November van provocar el deliri a la sala, impagables. Deliri que es repetiria amb Terrible Love it takes an ocean not to break.
Acabar amb Vanderlyle Crybaby Geeks és el normal a gairebé tots els concerts però no als festivals, així que és possible que la de dimecres fos la primera vegada que la vam poder sentir a Barcelona, perquè a les anteriors visites a sala, Sidecar al 2005 (no hi era, jo crec que només hi van anar Rafa i Joan pinypon, i el Maurici Ribera, i ja, ells tres) o a l’Apolo el 2007 (el meu primer concert d’ells, amb febre, never forget) la cançó encara no existia. Pell de gallina, sempre.
En resum: ells pletòrics i feliços, jo emocionada i feliç.
You don’t know how much I love you. Do you?
