lunes, 27 de julio de 2015

Falles de Llesp


Van set. Set anys consecutius que baixo i corro falles a Llesp. Com es diria si fos un festival, des de la primera edició. 
Altre cop, com des del tercer any, dubtes de si correria la setmana abans. Veient la previsió de pluja i tronades i pensant que què malament, però així tindria excusa. 
Encara que enguany tornava a tenir llespwecaners que a més havien manifestat desig de córrer si es podia (mon germà Xavi és un sargento a l’hora d’assignar falles). 

Però un cop més, va ser arribar, veure el bon temps, veure el faro plantat a la plaça, i decidir que sí, que tornem-hi, que he de fer la cerimònia anual de purificació, renovació o el que sigui, que aquest any ho necessito més que mai. 

Pujar a bocafoscant, amb Quirc i Queralt, i Xepp i Xavi, i cosins i cosines (aquestes, un any unes i un altre, unes altres, segons com vagi la reproducció), i gent del poble, i gent d’altres pobles, i els llespwecaners, i sopar tots plegats. Veure els pollets i els xics córrer les seues falletes des de dalt, i cridar animant-los. Encendre, la tensió el moment d’encendre, que se’t passa tot el fred si en tenies i se’t socarrimen els pelets dels braços. Sentir els músculs de les cames cremant quan s’arrepunten a la part alta del camí, dret i relliscós com una mala cosa. Sentir el fum calent a la gola, l’olor de rentina al nas, les aixaldes a la pell. Cridar. Sentir els crits dels altres fallaires, foc al faro!, que no si talle!, els aplaudiments de la gent a la plaça, els crits de molt bé Andrea! de la gent que em coneix. Quedar-te sense alé creuant la plaça al galop, patir per no fotre’t de lloros baixant pel camins de ca de Pau i ca de Basuré. Finalment, fer el rocle a la plaça, al voltant del faro i cridar amb més força i llançar la falla. I les abraçades eufòriques del final. No sabeu el que és. 



Si a més la samarreta “azul-petróleo” (i això d’azul-petróleo és una broma que només entendreu els qui éreu al sopar de la plaça divendres, que és azul cian) es ben xula, les excuses s’acaben aviat. 


El Jordi i la Maria van tenir la seua falla, cadascú a la mida de les seues possibilitats, i la van baixar i córrer perfectament, que en el cas de la Maria, tan mal calçada que anava, va ser d’aplaudir. Un badaloní i una valenciana, potser l’única fallera-fallaira, que se sumen als primers llespwecaners (Víctor, Matías, Luis, per què no vaig fer crònica al 2010? imperdonable!) i a altres turistes, i la tele!, que han volgut participar de la nostra tradició ancestral. Sí, ancestral encara que a Llesp hi hagi un forat des dels anys 50 fins al 2009. 

Cada any que he dubtat a baixar hi ha hagut algú que m’ha fet acabar pujant al faro de Tartero, cada any que he dubtat he acabat satisfeta i cofoia d’haver-ho aconseguit, i sabedora de que m’hauria maleït si no ho hagués fet. 
Més m’hauria maleït enguany si no hagués corregut quan ens donin el patrimoni inmaterial de l’UNESCO al novembre. 

I ahir pensava que si ja n’haig baixat set bé n’hauré de baixar deu, per allò d’arrodonir. 

Fotos (totes!): Núria Castells. Gràcies!!! 

No hay comentarios: