Cursa de la Mercè 2014

A aquesta marca de 1:17:42 li direm tiempazo. 

M’estava rellegint l’entrada de la primera cursa de la Mercè que vaig córrer, que també va ser la primera cursa de 10 k que vaig fer, 2010, uf. Anava entrenada, sense “alardes”, però des del maig anava fent un parell d’entrenaments curts per setmana. Vaig acabar en una hora i set minuts. 

Avui anava en plan kamikaze. Perquè com vaig explicar ahir, no havia entrenat. Era per haver pres mal, però no n’he pres. 

La cursa ha crescut tant que la cua ja no és davant el CaixaFòrum, sino força més amunt, i han donat tres sortides. Jo em podia haver colocat al calaix negre, de 55’ minuts en amunt a cursa prèvia, però m’he quedat amb el Barón i la seua llebre, l’Inquilino, al calaix marabunta de primeres participacions i dracs (sí, la cursa de la Mercè “corteingleseja” una mica). Total. 

Total, que els he desitjat sort i els he vist marxar rumb a la marca < 60’ que volia fer, i ha fet, el Barón. Arrassant amb una pobra noia que se li ha creuat, però allí estan els 56’06" (treieu-li els 3 minuts que ha perdut ajudant la noia que s'ha emportat per davant) per la posteritat. 

Jo, al meu ritme, lent, i què? Fins i tot el setlist el portava calmadet al començament, per evitar deixar-me endur per la massa. 
El recorregut va canviar el 2012, però aquell any vaig anar al DCODE i el passat a la boda de ma cosina, així que m’estrenava. Hem sortit a Gran Via per Calabria, i just quan girava ha començat a sonar aquesta cançó tan preciosa que m’ha fet desencongir-me i tirar fins el km 2, i desprès Sail away fins al 3. 

Que si em llegiu ja sabeu que jo sempre vull abandonar durant els tres primers km. Arribar a Tetuan amb Giorgio Basmatti “un año más, bla bla bla, esa cruel sensación de perder un año entero, bla bla bla, nada de la vida espero, ni un detalle material”, i anar cantant amb un somriure, 

i enfilar passeig de Sant Joan i que comenci a sonar Afterlife, i és cara avall i arribo al km 5 i si no calculo malament ho he fet en 37 minuts i gairebé em poso a donar bots d’alegria. Però només m’hauria faltat posar-me a botar, perquè és passar el km 5 i fer un repetxonet de res per accedir a la part central del Passeig Lluis Companys i les cames han passat a pesar el doble. Per primer cop em fallaven elles i no el sistema cardiorespiratori. Doncs res, paciència. Afluixa, camina 10 metres, torna a trotar. 

Dancing on my own (running on my own) abans d’arribar a Urquinaona i Yo La Tengo creuant plaça Catalunya esquivant turistes. 

Colours, de Reptile Youth, quan enfilava Sepúlveda, m’ha enganxat baixa de forces, però som’hi que ja deus arribar al km 8. 

Paral·lel l’he fet caminant, perquè ja no en podia més, perquè puja molt, perquè l’ungla del dit que m’havia costat cinc mesos recuperar ja em feia massa mal, i perquè no volia tenir un cobriment de cor. Arribant a plaça Espanya ha sonat Abel i m’he posat a trotar, és més fort que jo, però ha durat poc.

Enfilant la plaça i encarant Maria Cristina ha començat a sonar Common People i m’ha sobrat cançó. Ho havia aconseguit. Baixar de l’hora i vint que havia previst. 

He acabat a la posició 13513, no podeu viure sense saber que a Bombers 2012 tenia el dorsal 14513. 

Quan dius que és la Jean Bouin?