sábado, 28 de julio de 2012

Falles de Llesp 2012

"No hay dos sin tres", ni tres sense quatre.
Confesso que aquest any vaig tenir moments de dubte, de "vols dir que no pots quedar-te a baix tan tranquil·la i veure-les, que no les has vist mai encara?" Les meues pors de sempre, de cagueta consagrada, tornaven a fer acte de presència, per molt que aquest fos el quart any que les correria.
La forma física com sempre, potser més forta, però córrer cara amunt no és la meua especialitat i si a sobre no puc fer anar els braços per impulsar-me, vaig venuda.
Però ja que hi era i que la colla de Llespwecanners havia augmentat exponencialment, setze adults (de mida, de coneixement ja és una altra cosa) i dos canalles, sense comptar-m'hi jo, doncs va, farem el numeret. Si a sobre el calamar andorrà et diu que ets el seu referent i que ella baixa perquè ho fas tu, la pressió és massa forta per negar-s'hi.

A la tarda vam pujar al faro amb els Llespwecanners, jo ben malcalçada, i ostic, em va semblar més dret  que els altres anys! A punt de fotre'ns de lloros baixant, les converse són el pitjor.
Vaig anar a buscar la falla, i la que m'havia guardat mon germà, "boniqueta i atrevida" però que ja sabia que no la voldria, doncs això, dona-me'n una altra que pesi menys.

Com sempre, a les nou amunt.


Cau la nit mentre sopes i reparteixes el que et sobra, la truita amb trumfa de Tere vola. Pregunto a mon germà qui baixarà primer. Doncs encara no hem decidit. I mitja hora abans li diuen a Javi que li ha tocat. La tradició diu que l'últim casat o afillat del poble és qui va davant, i Olmo va nàixer encara no fa vint dies. A dos quarts d'onze tocats comencen els xics. Primer, els micro, els pollets: canalleta de tres o quatre anys o menys. Darrera la resta de canalla. Cridem com esperitats per animar-los però no els acabem de veure, perquè mentre ells encenen el nostre faro, a baix, nosaltres hem d'encendre les nostres falles.




Fot tan vent que se'm rosteix una mica el braç, però aguanto, que vull la falla ben encesa i poder baixar al davant. Objectiu aconseguit.

És ben curiós com el camí que m'ha semblat relliscós i dret em costa menys de baixar amb una falla al coll, sense mans per parar una caiguda, i parant compte a no menjar-te la falla del davant.




Tot i que vaig davant, no evito haver de començar a córrer a la fonteta, "que no si talle!!!" Entrar a la plaça a la carrera, baixar pel camí, puja cap a casa Call, torna a córrer pel camí de casa Pau (encara no entenc com ningú s'ha estampat a un dels quatre giravolts), segona passada per la plaça, pujar cap a casa Basuré ("em pesa el cul!!!") i avall i a fer rocle al voltant del faro.
La meua part preferida de les falles de Llesp. Tots al voltant d'un faro que hem de fer a la plaça perquè si el fem a dalt el bosc cremaria fins a les Corts de Cóll, cridant, primer ajupits esperant que arribin tots els fallaires i desprès drets enlairant la falla abans de llençar-la. Emoció alliberada. I alliberadora.











Fotos: Núria Castells

3 comentarios:

noelavado dijo...

ahora falta hacer la crónica alcohólica!!

El Barón Rampante dijo...

Esa crónica te la dejamos a tí que eres la experta.

Baronesa dijo...

Valiente Gwen!
A mí las fallas me han gustado e impresionado tanto como la primera vez. Mil gracias a tí y a todo el pueblo de Llesp por invitarnos un año más!