No hi ha dos sense tres

... i aquesta es la meva  aportació personal i “cent per cent” subjectiva d’aquest Faraday 2012 no pretén ser una crítica sino una narració del que a hores d’ara recordo, esquitxada d'anècdotes i alguna que altra broma, espero que no massa privades.

Aquest festival té la virtut de portar als meus amics un cap de semana l’any al poble on vaig créixer. Sóc de la creença que quan un esdeveniment agradable és repetix més de dues vegades cal transformar-ho en tradició. Com ho és també que Gwen i servidora compartim cotxe amb el Baron i la Baronesa. Aquest cop em tocà esperar refugiada sota l’ombra d’un arbre esquàlid davant el Bingo de Gran de Gràcia. Camí de Vilanova repassàvem quants vestits o parells de sabates portàvem per un sol cap de setmana, les noies es clar, perque el Baron anava amb un sol parell.

Els divendres sempre pateixo com diu Gwen, l’efecte “primer dia de festival” el sopar amb les amigues absents durant lal major part de l’any i les múltiples retrobades amb la gent que pràcticament només veig al festival, impediren que seguís el que passava damunt l’escenari.  Però està bé que així fos perque forma part del paisatge cultural que és el Faraday. Bowebirds em van agradar i sé que els hagués pogut disfrutat molt més, però sóc sincera si dic que no li vaig prestar atenció a cap concert sencer, a excepció potser de Herman Düne, que van estar prou bé. També recordo sentir de fons  Love of Lesbian i a Nu Niles a aquests últims amb ganes d’apropar-me més. No vam tancar el Molí de Mar el primer dia tot i que recordo haver ballat una bona estona al escenari tic-tac.

Dissabte vaig arribar per veure les Fryda Hyvönen, de Umea, ciutat universitària on va estudiar la única amiga sueca que he tingut. Molt influides per la estètica Abba, i no només en els seus vestits i complements, el duet de fémines semblaven la versió postmoderna del grup suec  més famós de la història,  versió tranquil·leta això sí. A mi em van agradar, un bon començament vaig pensar, però la resta del públic només va aplaudir amb ganes amb l’orgàsmic final de la pianista i cantant.

Josh Rouse va donar una lliçó magistral de “saber fer” musical, les cançons antigues m’emocionaren i em feren recordar temps passats, i les noves m’enganxaren desde el primer moment. Sonen a tot: a pop, a folk, i a bossa nova! ... concertàs.

De La Estrella de David havia sentit alguns temes del seu album Maracaibo i intuïa que em podien agradar, així va ser. Acompanyat de la Bienquerida (la seva) i Joe Crepúsculo, potser no canta bé, però mentre durà el concert a mi em molestava que la gent em parlés, van captar la meva atenció completament de principi a fi. Prou memorable per mi.

Pegasvus ens van fer ballar, "electropop de fa 10 anys" va dir el nostre dj enginyer, i allò fèia preveure que la nit encara donaria molt de sí.  Aquest any crec que la organització ha tingut en compta que a certes hores no és aconsellable programar depén de quins grups per bons que siguin.

La Casa Azul reinventats, allunyats de la imatge i el so tonti tecnopop que jo recordava i amb una escenografia i posada en escena que em van fer pensar, salvant les distàncies, en el concert de Pet Shop Boys del PS2010. Públic entregat, inclosos nosaltres.

Robert de Palma va fer una sessió memorable, és veritat, no vam parar de ballar ni un sol tema i deixà el llistó molt alt, així que quan DJ Mayfield va sortir ho va fer una mica titubejant, els primers temes feren que uns quants marxessin però de seguida remuntà i aconseguí que fins i tot Gwen ballés temes souleros fins que vam sentir allò de “vagin sortint”.

Epílog: El Faraday és una parada més del fil conductor que és la espiral del passat-present-futur-present-passat-futur-present-passat-(...) de la que no sabem o no volem sortir.

- I tú et veus venint al Faraday posem.. amb 56 anys?

- Jo sí!.... si encara hi ha Faraday i jo continuo aquí.

Algunes frases de la nit (segur que hi ha més però no recordo):

"Avui  tinc aguinaldo per partida doble"

"Aquest any la bossa del Faraday queda a ran de gespa"

"La Bienquerida ha passat de portar faldilles rocieras a minis poligoneres"