Cursa dels Bombers 2012

Despertar-se a mitja nit dels nervis no és normal, és ridícul!
Arrossegava nervis pre-cursa des del dia que vaig anar a recollir la samarreta, però ahir vaig racionalitzar la causa: l'any passat vaig cometre l'error de córrer amb una mini-ressaca que sumada a la calor inesperada d'aquell dia van fer que ho passés malament, i que la cursa on havia de batre récords (com fa tothom) fos de les pitjors de l'any en resultats.
Val, doncs ja ho saps, tranquila. Ets al llit d'hora (saltant-te un mylovah) i sembla que no farà calor, i has entrenat poquet, però millor que l'any passat segur que ho faràs! Doncs no. Ulls com plats i taquicàrdia a no sé quina hora, era fosc. Sort que he tornat a dormir de seguida.
Al metro aquest any moltes més samarretes, potser perquè anava una mica més tard del que tocava i del que vaig anar l'any passat. En sortir a Barceloneta, ambientasso.
Alberto ja m'esperava davant l'estació, i hem tirat cap al guardarroba. Impecable l'organització, no he fet ni mig segon de cua per deixar ni per recollir.
Hem estat l'única representació intersimbòlica, un ha fallat per lent a l'hora de l'inscripcció, l'altra, la coleccionista de samarretes, per causes alienes a la seua voluntat, en dono fe.
Escalfament mínim, trobada amb la galgada, foto, i "todos a sus puestos". El meu lloc de sortida era a la "segona onada". Aquest any, com que corriem 24.000 persones es sortia en dos tandes. Tots els que acreditaven un temps < 60', sortien de Marquès de l'Argentera, i la resta, del passeig Picasso. Per 25 miserables segons no vaig poder acreditar < 65', però sí < 70', que era l'última marca que separava del paquet de primeres participacions i temps superiors o no acreditats. Al calaix de <70' erem 20 persones comptades. Imagino que caparruts com jo que, malgrat córrer lents, anem a totes les curses amb el nostre xip groc. Així que ens han tret les bandes de plàstic i ens han deixat juntar amb els de < 65'. Hem vist com sortien els de la "primera onada" i a i cinc tocades, ens han deixat passar cap a Argentera.
Abans, una noia negra guapíssima i amb cos d'infart ha sortit al balcó a gravar-nos amb el mòbil. En calces i samarreteta. Calces negres, però calces. L'ha posat l'organització per amenitzar? Només els nois amb nòvia al costat s'han tallat a l'hora de xiular i cridar. Boníssim.
Un cop tots agarberats a Argentera han repetit l'espectacle de monjos tocant la música d'una banda sonora (he llegit El último mohicano en algun comentari, o era aquesta o la de Michael Collins). Bé, però molt millor els AC/DC de l'any passat amb Thunderstruck. Ja ho sé, ja ho sé, no es pot repetir....
Ens han deixat sortir passats 13 o 14 minuts, els primers ja devien ser al km 5.
I au, a córrer! Mai havia tingut tanta gent davant, al voltant i darrere. Impressiona.
Al km 2 ja esbufegava, i quedava el pitjor, la pujadeta de Paral·lel fins al 3, i 7 km més. Ai ai.
Inquilino i Cafeina eren allà a la cantonada per animar-me, primer he tret la llengua volent dir "ja vaig malament de forces" però desprès he llevat els polces, tots dos, "sí, va, faré una bona cursa".
Ara que ja tinc davant la gràfica que Nike ens fa, puc dir-vos que he arribat al km 2.5 en 15' 39", i al km 5, en 31' 35", comptant la pujadeta no està tant malament, però a partir d'allí era fàcil, planer o cara avall, però la que se "ha venido abajo" he estat jo. No veia enlloc el km 6, ni el 7. On eren? Les batucades que normalment em posen dels nervis, entre Rambla Catalunya i el Ritz (que ja no és el Ritz, però ens entenem), m'han ajudat a mantenir el ritme, el meu ritme de mula lenta i tossuda. Però sobretot, la selecció de cançons que portava avui. Jo anar patint però ep, que aquesta cançó la tenia prevista cap als 45 minuts, no vaig tan malament... He passat el control del km 7.5 a 47' 33", però això ho sé ara... Una mica abans havia caçat la llebre de 65' i l'havia deixat enrera, però tampoc volia dir gran cosa, no sé d'on havia sortit ella. Això sí, si no m'adelantava, em garantia una polsera d'un altre color per l'any que ve!
El km 8 també es feia pregar, jo tenia ganes de parar i caminar, i una micarrina de flat que he pogut controlar mirant al costat contrari, com m'han ensenyat les meues compis de feina i sortides els dijous. Però tot és mental. Va, feia una mica de xafogor, però res comparat amb l'any passat, no pots aturar-te ara!
I veus-ho, ja ets al cap de Laietana, i és un mar lila, i el km 9 és en algun punt a mitja via. I els de Nike l'han tornat a liar i han posat un tunel de rentat sofisticat, canons d'aigua pulveritzada a la plaça de l'Àngel.  Tunel power song, l'han batejat. I sonava a tot volum musica per uns altaveus. Perdó, però a mi m'agradaria escoltar la MEUA powersong... Que estava sonant, per cert... No anava tan malament! De forces sí, però de temps... I ja anuncien els darrers 500 metres, i em temo que cada rètol indicant 100 metres menys se'm farà molt llarg, però no, ja giro pel Passeig Isabel II, i això de la powersong funciona, i també funciona que la ruta s'estreteix bastant i de sobte tothom apreta i alguns impresentables empenyen, i és hora de treure el fetge per la boca. I fer una miserable marca de 1:03:37 de la que no sabeu com n'estic d'orgullosa.
L'any que ve, polsera de < 65' assegurada, però tinc tot un any per provar de sortir a la primera onada, o no?

Agraïments
Inquilino i Cafeina, per ser allà, com sempre, i Alberto (tiempazo: 44' 29"), per esperar-me més de mitja hora a l'arribada.
Wilco, Bombay Bicycle Club, The National, The Go! Team, Mogwai, Foo Fighters, Arcade Fire, Les Savy Fab, La Habitación Roja i Pulp, per fer-me fer, a cop de guitarra i bateria, una passa més, i una altra, i una altra.
Als 24.000 corredors que han mostrat (amb molt comptades excepcions) un comportament exemplar.
A l'organització, per fer-ho tan bé, cal treure's el barret.