Cursa dels nassos 2011

Malgrat la campanya de pressió que li vaig fer a la pobra maca per "rajá", confesso que jo també vaig tenir un moment "quién-me-manda-a-mi-correr-10k-en-lugar-de-echarme-una-siesta" ahir a la tarda. Però res, a les quatre vaig enfilar cap a Poblenou, a córrer amb Alberto, Joan i Rayuelo piratilla.

No vaig posar-me, ni me les posaré ara, cap de les excuses de l'any passat per no fer-ho bé. Tornava a estar costipada com una sopa, encara ho estic, i havia entrenat el mateix o menys que fa un any, i a sobre, peso dos kilos més!

El meu temps de l'any passat no va ser gran cosa, 1h 05' 19", però aquest any ha estat pitjor!

1h 05' 25". Sis segons pitjor, ui ui, "¡cuidao!"

Però estic contenta perquè era el que li vaig dir al Barón que faria! Qui no s'aconforma és perquè no vol. Tanmateix hi ha lloc per l'esperança i per la millora. Millora perquè tot és millorable amb una mica més de constància, i esperança perquè els 5 primers km els vaig fer molt bé, els més ràpids ever, ni a la cursa de Sant Antoni l'any passat! "Només" 31 minutets! Quan el primer ja havia arribat!

Vaig sortir del meu calaix, per primer cop no em vaig quedar darrera de tot, i ara em maleeixo per no haver-me decidit abans, no sé de què tenia por. Córrer envoltada de tanta gent no em va molestar, igualment surto de molt enrere i no hi ha empentes ni cops, i realment em va motivar. No sabia a quina velocitat anava, ni tenia calculat el minutatge en funció de les cançons i vaig evitar conscientment de saber-la. Només escoltant les meues cames, les batzegades del cor i els esbufecs de la respiració. I Jeff Tweedy cantant "deceiving glory". Concentrada en córrer amb una bona postura, impulsant-me amb els braços, respirant bé, mocant-me amb eficiència (res de baixar el ritme per fer anar el mocador). Vaig saborejar la glòria quan vaig "caçar" la llebre de 60' i fins i tot la vaig poder seguir durant un kilómetre.

Desprès la manca d'entrenament va imposar la seua realitat i vaig anar afluixant i patint, i els últims dos km els vaig suar de valent i vaig haver de dir-me molts cops aguanta una mica més, ja veuràs com no caldrà que caminis... Córrer a les fosques tot el carrer Pallars (també retallem en això, senyor Trias?) no em va fer molta gràcia, perillós, i la Diagonal no s'acabava mai i a sobre haver de sentir xulos dient que se'ls fa extrany poder parlar quan tu treus el fetge per la boca.

A l'última corba el radar detector d'amics em va fer girar el cap a la dreta, que jo corria per l'esquerra com sempre, i allà eren l'Inquilino i el Barón amb la càmara, i no sé d'on vaig treure les forces per cridar "fatal!!!" i treure la llengua.

Però vaig arribar, vaig acabar, i no vaig caminar.

I ens vam fer aquesta foto tan xula: