La conya

La conya no és el catxondeo (que també) si en parles al meu poble. És una “bonica” tradició que hi havia abans i que em temo s’ha perdut.

La conya es feia durant la quaresma i consistía en anar pels ponedors arramassant tot ou que hi trobessis, i guardar-lo ben amagat en un lloc segur. Ben amagat de ta mare i dels teus germans, que també feien la seua, i competien amb tu.

Diumenge de Pasqua (és quan es mengen les truitres de cent ous, no?) cadascú, o cada equip, treia la seua conya, i qui tenia més ous, guanyava. Simbòlicament. I desprès tots a menjar ous ferrats.
Jo només en vaig fer un any, anava amb ma cosina contra els meus germans. Van guanyar ells (uns quaranta ous) perquè a més del ponedor de ma mare crec que també van fotre el nas a galliners d’altres veïns, i segur que ens van prendre ous de la nostra conya, que la teniem mal amagada a la golfa.

Uns anys més tard ma tieta va incitar als meus quatre cosins xics a fer-ho i la cosa va acabar amb esbroncada sonora d’una veïna emprenyada perquè li havien fotut els ous, i això que ma tieta els hi va tornar! Poc sentit del humor.

No sé si els meus nebots la faran. Espero que sí, si més no un any, perquè puguin contar-ho als seus descendents. O en un blog.